31 de desembre 2006

El que torna (I)

Torna la venjança a l'Iraq

Hem pogut veure tota mena d'imatges de l'execució de l'exrais iraquià Saddam Husein, el tirà de Tirkrit qui va dirigir l'estat durant més de 20 anys.

Nascut de les runes de l'Imperi Otomà i combatent les falses promeses dels imperis, l'Iraq es convertí en una monarquia parlamentaria de la mà del rei Faisal, el líder de la revolta àrab, amb una població heterogènia de musulmans xiïtes, sunnites, kurds, cristians, jueus i turcs i una vel·lada tutela britànica i un govern conservador encapçalat per Nuri Said, fundador de l'exèrcit - peça clau a tots els cops d'estats i derrocaments de règims. Quan en aquest exèrcit van anar fent forat els plantejaments antioccidentals i nacionalistes, recollint els aires nasseristes d'Egipte, l'estabilitat del país va anar minvant, l'any 1958 oficials d'aquest exèrcit protagonitzen un cop d'estat: Nuri Said, el vigia d'Orient enfront de la influència soviètica és executat, i també acaba de la mateixa forma el rei Faisal II i la seva família. El líder del cop Abdul Karim Kassim es convertiria en el líder del país, amb el suport dels comunistes i enfonsant en la decepció al partit Baas, panarabista, laic i revolucionari, fundat pel cristià ortodox Michel Aflaq i el musulmà sunnita Salaheddin Bitar, que tindria un alt protagonisme anys endavant. El mateix Kassim patiria un intent de magnicidi protagonitzat per un oficial jove de la zona de Tirkrit, Saddam Husein l'octubre de 1959. Després d'un intent de conquerir el Kuwait sota protecció anglesa, un cop d'Estat protagonitzat per elements baasistes de l'exèrcit acabaria amb el seu govern, i poc després seria executat sumariament. Res de nou sota el sol d'Orient.




Després de presó i exili, Sadam Husein, l'home fort després d'enretirar el seu oncle Ahmad Hassan Al-Bakr - líder del cop de l'any 1968 - encapçalaria un règim sanguinari que s'estendria fins a l'ocupació americana del 2006. El Baas es convertia en partit únic proclamant, com fins al seu darrer moment, la unitat àrab sense fer res al respecte i el laicisme, coquetejant quan calia amb l'islamisme per sobreviure, fent la guerra amb veïns i enemics, convertint-se, segons el cas, en amic o en enemic d'Occident, segons qui fos el seu oponent i aliant-se amb qui fes falta. Protagonista de la Guerra del Golf l'any 1990 quan va intentar la annexió de Kuwait - de nou fallida - es va enfrontar a una coalició internacional encapçalada pels Estats Units sota mandat de les Nacions Unides i comptant amb la col·laboració de diferents països àrabs, la derrota, que li va frenar les ansies expansionistes i li imposà sancions internaconals, no el feu caure, endurint-se encara més la repressió contra els seus oponents xiïtes, revelats a instàncies americanes i abandonats a la seva sort posteriorment, i fent partíceps del govern els seus sanguinaris fills, Qusai i Odeiy. Finalment la invasió angloamericana de març del 2003 el derrocaria, provocant a través de la destrucció total de l'estat - exèrcit, funcionariat, polícia ... - una inestabilitat sense possibilitats reals d'esmena a dia d'avui. La seva captura es va celebrar com un triomf i ha estat sotmés a un judici davant d'un tribunal especial iraquià que el va condemnar per la matança amb gasos de xiïtes a mort, pena que va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lacions i signada pel primer ministre Nuri Al-Maliki, ja que el president Jalal Talabani, d'origen kurd, és contrari a la pena capital, i executada ahir, quan Saddam va ser penjat a la forca prop de Bagdad.

Fins aquí la crònica dels fets d'aquest país golpejat per la violència i paralitzat per l'odi, país on retorna la venjança com a arma política: Ara, avui són els xiïtes, víctimes de la violència de Saddam Husein els qui celebren la seva justícia, la que aplicà Saddam i la que aplicaren en tants altres moments violents altres governants iraquians. La justícia i la veritat no tenen res a veure amb la pena de mort, oferta com a espectacle i com a lliçó, fins i tot com a motiu de festa en aquestes dates de festivitat religiosa islàmica. No aportarà res a la millora de les condicions de vida dels iraquins, sunnites, xiïtes, dels kurds, de la petita minoria cristiana, no ajudarà en res als qui es juguen cada día la vida anant a treballar, a l'escola, a treballar, els qui viuen i sobreviuen, i ja van sobreviure penúries i crueltats del règim. La veritat, la realitat de la tirania del dictador no s'esclarirà amb la forca, les seves víctimes tampoc tindran una vida millor ni obtindran cap tipus de justícia. Només venjança, que torna una vegada més...

Lectures recomanades:

L'article de Tomas Alcoberro i el de Robert Fisk a la Vanguardia d'avui diumenge, sobre Saddam.

Sobre el nacionalisme àrab i l'enfrontament entre l'occident cristià i l'orient musulmà, Tormenta en Oriente Próximo de Milton Viorst.

28 de desembre 2006

Un regal que podem fer per Nadal

El cubà Nelson Alberto Aguiar Ramírez, 60 anys, electricista, porta 3 anys empresonat per la seva participació en la disidència i les seves posicions a favor de les llibertats polítiques, president del Partido Ortodoxo de Cuba (no reconegut) i membre de la Plataforma para Promover la Sociedad Civil.







El sirià Aref Dalilah, 63 anys, exrector de la Facultat d'Economia d'Alep, porta 5 anys empresonat per les seves oponions contra la corrupció del règim i a favor de la democràcia com a pas previ a les reformes econòmiques, expresades des de la societat civil quan Baixir Al-Assad va succeir al seu pare.





El guineà Bienvenido Samba Momesori, pastor protestant, porta 3 anys empresonat sense acusació juntament amb altres membres de la ètnia bubi, per les seves opinions a favor de la pau i la seva pertinença ètnica anteriorment ja va ser condemnat a mort i posteriorment alliberat, pels mateixos motius.







Els hi pots regalar paraules d'escalf, paraules de suport, una abraçada en aquests moments on la tristor i la soletat encara es poden fer més feixugues. Val la pena fer aquest regal. No ens costa res i podem donar molt.

24 de desembre 2006

Bon Nadal


Els meus millors desitjos als lectors i passavolants d'aquest petit racó d'internet, que passeu unes molt bones festes de Nadal!


Fotografia: Pessebre de Delfín Martin, Santo Tirso (Portugal)

23 de desembre 2006

Cesc


Has marxat deixant-nos aquest món tan embolicat que dibuixaves com a penyora, sentint-nos òrfes dels teus ninots que ens han fet pensar tantes vegades amb un ample somriure als llavis, no esclafint-nos de riure sinó afirmant amb el cap i sorprenent-nos de la teva capitat de dibuixar idees. Quan vaig veure el teu comiat sincer i franc, com el teu traç, com la teva persona al Serra d'Or, que obria sempre cada mes, inexcusablement per la primera pàgina per apropar-me als teus dibuixos, em vaig entristir, però no suposava aquest desenllaç tant ràpid.

Descansa en pau Cesc!

Francesc Vila Rufas Cesc (1927-2006)







Mataró, entre la muntanya i el mar *

La meva participació al Pla Integral de Mataró Centre, Eixample i Havana m’ha permès conèixer de prop alguns dels principals projectes del futur de la ciutat. Ha estat una experiència enriquidora, que actualment per motius acadèmics i professionals he hagut de suspendre. Gràcies a aquesta activitat en els òrgans de participació ciutadana he gaudit especialment passejant per l’exposició “Mataró millora. Millora Mataró” –del qual potser objectaria una excessiu desig de situar el contingut en l’àmbit de la transcendència– que ens permet a tots els ciutadans conèixer quina serà l’aparença de Mataró en els anys a venir.

En aquesta “nova cara” de la ciutat tindrà un paper fonamental el front de mar, estenent-se la façana marítima més enllà del Port, desenvolupant-se els nous barris del Rengle i de l’Iveco-Pegaso, transformant-se la Ronda Barceló en una zona residencial i comercial, conservant-se edificis emblemàtics com el Cafè de Mar o la nau Cabot i Barba per al seu nou ús d’equipaments cívics i materialitzant-se el projecte del Tecnocampus- Mataró en la seva triple visió: educativa, innovadora i empresarial.

Aquest ambiciós projecte, que permet créixer sosteniblement a la ciutat, donar resposta a les necessitats de vivenda que pateix seguint el Pacte Local per l’Habitatge, estructurar l’ensenyament universitari i el desenvolupament econòmic i social, dotar-la de nous equipaments i oferir nous sectors a la seva rica oferta comercial, lúdica i turística, no ha de fer oblidar que Mataró s’extén de la muntanya al mar, del Turó de Cerdanyola a l’avinguda Maresme, i de les Hortes del Camí Ral a Sant Simó, sense oblidar les urbanitzacions que també formen part de la ciutat.

El futur de Mataró, el seu desenvolupament, ha de tenir molt en compte les necessitats de tots els barris existents, que sovint requereixen, no ja actuacions de gran volada, sinó d’improrrogables actuacions de caire sectorial, que els permetin donar resposta a tots els seus problemes de manca d’habitatge, de seguretat, de falta d’equipaments de barri, culturals, esportius, socials, assistencials, de pèrdua de desenvolupament econòmic, etc.

Fa un temps recordàvem la problemàtica dels equipaments als barris del que anomenem “centre de la ciutat”, i en el cas dels equipaments culturals, per exemple, la seva revitalització, dinamització i en el seu cas, aparició està lligada al Pla d’equipaments culturals que s’ha de posar sobre la taula definitivament. La concreció del futur del Centre Catòlic o del Teatre Monumental també hauran de ser resolts en un futur no gaire llunyà.

Cal doncs, revertint la frase clàssica, “pensar globalment i actuar, alhora, globalment” per tal que tota la ciutat, tots els seus barris i tota la seva gent, pugui créixer, en dins i en fora, desenvolupar-se, fer front a tots els seus reptes i necessitats amb igualtat, racionalitat i ambició. Bon Nadal a tothom i molt bon any!


*Article publicat a l'edició digital de Capgrós, a la columna "La República".

21 de desembre 2006

Engabiats

Així, dins d'una gàbia els hem vist, com el mateix país del qual són víctimes engabiat per un règim entre exòtic i opac, prou sinistre, que els ha convertit en caps de turc d’una de les més terrorífiques desgràcies del continent africà, les mancances sanitàries i l’epidèmia del VIH. Són cinc infermeres búlgares i un metge palestí condemnats per Tribunal Suprem de Líbia a mort després d’anular una condemna idèntica anterior, acusats, extrafolària i falsament com ha demostrat la comunitat científica internacional, d’haver contaminat amb el virus de la SIDA més de 400 infants durant la seva tasca de cooperants a l’hospital de Bengazi.
Engabiats porten ja des de 1999, set anys durant els quals el líder de la Jamahiriya Muammar El-Gaddaffi, després de rescabalar les víctimes de l’atemptat contra l’avió de la Pan Am a Lockerbille, de capgirar la retòrica revolucionària que havia caracteritzat el règim i deixar de donar suport a tots els grups revolucionaris i terroristes del món, de renunciar a qualsevol bel·ligerància contra Israel i allunyar-se d’Orient Mitjà, s’ha convertit en un amic d’Occident, desitjós de l’homologació dels Estats Units, l’antiga bèstia negra, i Europa, intentant convertir-se en el líder moral de l’Àfrica. Tots recordem les visites de Blair o la d’Aznar a la haïma del coronel.
Cal que els líders europeus valorin la seva aposta per Líbia, si mereix crèdit internacional un país que engabia innocents i els condemna a la pena capital per amagar els grans problemes del seu país. El petroli, la influència a l’Àfrica, la recerda de socis comercials, no pot fer obviar les grans mancances democràtiques, en drets humans i en justícia. Si, de veritat Gaddaffi vol ser un bon aliat d'Europa, es troba davant d'una bona oportunitat de demostrar quin és el seu tarannà i quinssón els seus valors.

La llegenda dels afers internacionals posa en boca de Nixon i el seu Secretari d’Estat Henry Kissinger la teoria dels “fills de puta”. Per desgràcia, la vella teoria sobre dels dictadors a la guerra freda no mor mai.

13 de desembre 2006

Aquesta vegada arribar fins al final


L'amic madrileny m'envia un meme, aquesta patologia del bloc, aquesta nova forma de conectar-nos, de llançar-nos un "que fem", una forma de conèixer-nos una mica més: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions . Ull! [sic], no busquis el llibre que més t'agradi!"

Al costat hi tinc un llibre que estic glatint per començar a llegir: El turco, diez siglos a las puertas de Europa de Francisco Veiga, professor a l'Autonoma de Barcelona, articulista expert en Europa de l'Est i Orient i blocaire. En aquests moments, que de nou, Turquia, "el malalt europeu" que alguns dèien, és notícia amb les dificultats de la seva hipotètica entrada a la Unió, val la pena submergir-se en la seva història i en els seus estira i arronses amb la resta d'Europa, de la caiguda de Constantinoble al setge de Viena, de la I Guerra Mundial al kemalisme, de l'OTAN al triomf d'Erdogan. La pàgina 23, línia 5 diu:


" ... està vez hasta llegar hasta el final: en una campanya relàmpago.."
Doncs, això, que ara toca arribar fins al final.

10 de desembre 2006

Escàpol de la justícia, sentenciat per la història


Augusto Pinochet Ugarte (1915-2006)
No t'hem pogut veure assegut al davant d'un jutge al banc dels acusats. No hem vist la condemna de la justícia de Xile. Les teves víctimes i els famíliars i amics dels desapareguts durant el teu infern no han pogut veure satisfetes les seves demandes de justícia. I això que estaves acusat de delictes contra els drets humans, genocidi, assassinat i desaparició, i fins delictes de corrupció i evasió d'impostos. El temps, la sort i la teva habilitat per escapar-te de totes les situacions delicades, ho han impedit. No obstant, la història ja t'ha sentenciat i el veredicte és irrefutable: culpable. Culpable de ser un traidor i un conspirador contra el govern que vas jurar fidelitat, culpable d'utilitzar l'exèrcit contra el teu poble, culpable de condemnar els xil·lens al llarg hivern, tot i les receptes dels "Chicago Boys" que volgueren engendar-te un "miracle" com el del teu col·lega Franco, a qui tant admiraves i a qui vas venir a honorar aquell 20 de novembre amb capa terrorífica; culpable de torturar, matar i fer desapareixer homes i dones, robar els seus fills; culpable de fer desaparèixer la democràcia i voler per sempre el poder sense atendre a que potser la democràcia, quan et despistessis et faria fora. Augusto, d'honorabilitat no n'has tingut mai i, tot i els crits i la histèria dels teus partidaris, el teu 10-D t'ha arribat i ja se senten els taps de xampany. Adéu.

03 de desembre 2006

Amèrica

El degà dels governants americans, el sàprata Fidel Castro compleix els 80 anys sense aparèixer a les celebracions i abraçar als amics que han vingut a felicitar-lo, Evo Morales, Daniel Ortega i companyia. Són molts misteris que envolten el "fet biològic" del comandante, i fins al només han trascendit algunes poques fotos de Castro amb xandall vermell i menjant-se un iogurt amb el seu col·lega Chávez. Un misteri també és el futur de la illa, més enllà de la successió en la persona de Raúl Castro, actual president interí, que al seu discurs d'ahir no tancava les portes al diàleg amb el "papu" Estats Units sobre la base del respecte i la no injerència - justament el que no pràctica ningú al continent- i sense renunciar al desplegament de la preparació defensiva de Cuba. Ja veurem.



Parlant de dictadors i fets biològics, la tardor de Pinochet s'acaba i amb ella la possibilitat que pagués els seus crims. No obstant el "calvari" merescut que la justícia li ha fet passar, des d'aquella detenció a Londres i tots els processos endegats a Xile al seu retorn triomfal, han pogut donar un xic de satisfacció als famíliars dels assassinats i desapareguts sota el seu terrible règim. Suposo que tota una colla de col·legues, Hitler, Stalin, Franco, Mussolini, Mao, Salazar, i Pol Pot entre d'altres, li estaran preparant la benvinguda.



Mentrestant el gran amic del castrisme, Hugo Chávez Frias, s'enfronta a un comicis que segons tots els indicis té guanyats d'entrada. Tot i l'aparença de democràcia formal homologable, no es poden descartar dubtes sobre la transparència i neutralitat del procès. Els dos candidats, el President de la República Bolivariana Hugo Chávez que té el suport de les classes més pobre i l'opositor Manuel Rosales que té els seus suports en la classe mitjana - si n'hi ha, clar- i alta, representen els dos esterotips polítics americans, que sense cap mena d'excepció, es repeteixen una vegada i una altra en els comicis presidencial de cada país: el populisme d'esquerres demagog i l'oligarquisme de tall yankee. I entre mig d'aquests, tants dels que una vegada al poder i sempre amparant-se en el suport clientelar de la gent més humil intenten capgirar el sistema per eternitzar-se com els que es dediquen al mercadeig i a la corrupció en favor de les grans multinacionals, no hi ha vida intel·ligent, com deia algú.




I a Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, a qui ja vaig patir, continua amb la seva esborrajada capgrossada arribant a límits insospitats com l'intent d'impossibilitar la presa de possessió del President Felipe Calderón Hinojosa. Precisament el fundador del Partit de la Revolució Democràtica (PRD) Cuauhtémoc Cárdenas - que sí va ser víctima d'un escandalós frau li va impedir ser president en benefici de Carlos Salinas de Gortari - en una entrevista concedida a la revista El Temps, analitza críticament moviments de la crisi mexicana actual.


Per mi la història política d'Amèrica té un xic de regust amarg, com aquella escena de la pel·lícula El Sastre de Panamà basada en la novel·la homònima de Le Carré, on Mickie Abraxas, antic opositor a Noriega abatut per un món sense moral ni principis retorna alcoholitzat a casa i mentres mira per la finesra del cotxe els carrers de la capital canta allò de "Todavía cantamos, todavía pedimos, todavía soñamos, todavía esperamos; que nos digan adónde han escondido las flores que aromaron las calles, persiguiendo un destino..."


Fotografies: 1.Celebració dels 80 anys de Castro, en absència seva. AP Photo / Javier Galeano. 2. Pinochet s'acaba. Vilaweb. 3. Concentració de partidaris d'AMLO a la Plaça del Zócalo, aquest estiu. Foto pròpia.



Lectures en curs


Des d'avui inicio aquesta secció on aniré comentant els llibres, que de forma saltejada, simultània, escalonada, iuxtaposada, intermitent... vaig llegint.

En aquests moments tinc entre mans Republicans jugant amb foc de l'historiador Àngel Duarte i editat per l'Esfera dels Llibres. De Lluís Companys a Josep Tarradellas, Duarte retrata 11 d'aquells republicans que com diu "convergiren en aquell moment àlgid que fou el 14 d'abril i ho feren, bàsicament, perquè en un moment o altre de la seva biografia es van sentir, sobretot, republicans".



També estic llegint un llibre de 1977 que té evidents paralel·lismes amb l'actualitat, Líbano, el asesinato de un país d'Oliver Baldwin. En l'estil periodístic propi de l'època, s'ens ofereix una crònica escrita al moment de succeir-se de l'inici i primer desenvolupament de la guerra libanesa. Un document històric.