31 de desembre 2006

El que torna (I)

Torna la venjança a l'Iraq

Hem pogut veure tota mena d'imatges de l'execució de l'exrais iraquià Saddam Husein, el tirà de Tirkrit qui va dirigir l'estat durant més de 20 anys.

Nascut de les runes de l'Imperi Otomà i combatent les falses promeses dels imperis, l'Iraq es convertí en una monarquia parlamentaria de la mà del rei Faisal, el líder de la revolta àrab, amb una població heterogènia de musulmans xiïtes, sunnites, kurds, cristians, jueus i turcs i una vel·lada tutela britànica i un govern conservador encapçalat per Nuri Said, fundador de l'exèrcit - peça clau a tots els cops d'estats i derrocaments de règims. Quan en aquest exèrcit van anar fent forat els plantejaments antioccidentals i nacionalistes, recollint els aires nasseristes d'Egipte, l'estabilitat del país va anar minvant, l'any 1958 oficials d'aquest exèrcit protagonitzen un cop d'estat: Nuri Said, el vigia d'Orient enfront de la influència soviètica és executat, i també acaba de la mateixa forma el rei Faisal II i la seva família. El líder del cop Abdul Karim Kassim es convertiria en el líder del país, amb el suport dels comunistes i enfonsant en la decepció al partit Baas, panarabista, laic i revolucionari, fundat pel cristià ortodox Michel Aflaq i el musulmà sunnita Salaheddin Bitar, que tindria un alt protagonisme anys endavant. El mateix Kassim patiria un intent de magnicidi protagonitzat per un oficial jove de la zona de Tirkrit, Saddam Husein l'octubre de 1959. Després d'un intent de conquerir el Kuwait sota protecció anglesa, un cop d'Estat protagonitzat per elements baasistes de l'exèrcit acabaria amb el seu govern, i poc després seria executat sumariament. Res de nou sota el sol d'Orient.




Després de presó i exili, Sadam Husein, l'home fort després d'enretirar el seu oncle Ahmad Hassan Al-Bakr - líder del cop de l'any 1968 - encapçalaria un règim sanguinari que s'estendria fins a l'ocupació americana del 2006. El Baas es convertia en partit únic proclamant, com fins al seu darrer moment, la unitat àrab sense fer res al respecte i el laicisme, coquetejant quan calia amb l'islamisme per sobreviure, fent la guerra amb veïns i enemics, convertint-se, segons el cas, en amic o en enemic d'Occident, segons qui fos el seu oponent i aliant-se amb qui fes falta. Protagonista de la Guerra del Golf l'any 1990 quan va intentar la annexió de Kuwait - de nou fallida - es va enfrontar a una coalició internacional encapçalada pels Estats Units sota mandat de les Nacions Unides i comptant amb la col·laboració de diferents països àrabs, la derrota, que li va frenar les ansies expansionistes i li imposà sancions internaconals, no el feu caure, endurint-se encara més la repressió contra els seus oponents xiïtes, revelats a instàncies americanes i abandonats a la seva sort posteriorment, i fent partíceps del govern els seus sanguinaris fills, Qusai i Odeiy. Finalment la invasió angloamericana de març del 2003 el derrocaria, provocant a través de la destrucció total de l'estat - exèrcit, funcionariat, polícia ... - una inestabilitat sense possibilitats reals d'esmena a dia d'avui. La seva captura es va celebrar com un triomf i ha estat sotmés a un judici davant d'un tribunal especial iraquià que el va condemnar per la matança amb gasos de xiïtes a mort, pena que va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lacions i signada pel primer ministre Nuri Al-Maliki, ja que el president Jalal Talabani, d'origen kurd, és contrari a la pena capital, i executada ahir, quan Saddam va ser penjat a la forca prop de Bagdad.

Fins aquí la crònica dels fets d'aquest país golpejat per la violència i paralitzat per l'odi, país on retorna la venjança com a arma política: Ara, avui són els xiïtes, víctimes de la violència de Saddam Husein els qui celebren la seva justícia, la que aplicà Saddam i la que aplicaren en tants altres moments violents altres governants iraquians. La justícia i la veritat no tenen res a veure amb la pena de mort, oferta com a espectacle i com a lliçó, fins i tot com a motiu de festa en aquestes dates de festivitat religiosa islàmica. No aportarà res a la millora de les condicions de vida dels iraquins, sunnites, xiïtes, dels kurds, de la petita minoria cristiana, no ajudarà en res als qui es juguen cada día la vida anant a treballar, a l'escola, a treballar, els qui viuen i sobreviuen, i ja van sobreviure penúries i crueltats del règim. La veritat, la realitat de la tirania del dictador no s'esclarirà amb la forca, les seves víctimes tampoc tindran una vida millor ni obtindran cap tipus de justícia. Només venjança, que torna una vegada més...

Lectures recomanades:

L'article de Tomas Alcoberro i el de Robert Fisk a la Vanguardia d'avui diumenge, sobre Saddam.

Sobre el nacionalisme àrab i l'enfrontament entre l'occident cristià i l'orient musulmà, Tormenta en Oriente Próximo de Milton Viorst.

2 comentaris:

  1. Repugna veure la mort organitzada de forma freda.

    Saddam no és un exemple de res. Era un tirà, però veient-lo arribar serenament a la forca vaig recordar allò d'"un bel morir, tutta una vitta honora".

    Vergonya!

    Fins aviat,
    Marc
    www.catalunyafastforward.blogspot.com

    ResponElimina
  2. Vergonyós, i tant!
    I ara que ens n'han ensenyat videos fets amb telèfon mòvil que encara fan veure més la venjança sectària refermes la idea d'una mort ben inútil.

    Honorar, honora la teva visita!
    Gràcies!

    ResponElimina