30 de desembre 2007

Postals de Nadal (VII): Cap d'Any

Seré fora demà i demà passat, i el canvi d'any el passaré fora de possibilitats d'actualitzar el bloc. Serè al Pallars Jussà, en un paisatge que espero fred i idílic. La celebració s'espera sonada, a més...

No obstant, us deixo un moment musical, que any rere any no falla mai a la cita. El Concert d'Any Nou de Viena. Els anys que he sortit fins al matí, normalment la Marxa Radetzky és el senyal que indica que m'he de llevar per anar a dinar amb els avis. Us ofereixo a continuació, la Marxa del Concert de 1987, dirigida pel director més famós, carismàtic i polèmic del segle XX, Herbert Von Karajan.


26 de desembre 2007

Un regal nadalenc: blocs solidaris

En dues ocasions he estat guardonat com a "Bloc solidari". Els amics Narcís Sastre i Dessmond, m'han passat aquest meme que consisteix en distinguir «set blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps». Molt bé, m'hi poso, doncs:

Preàmbul: En Narcís com en Dessmond, són dos blocaires d'autèntica referència. Tant un com l'altre oferèixen visions fonamentades, a voltes agosarades, polèmiques o contracorrent, però sempre amb rigor i amb un sentit de país, imprescindible.

1. Joan Salicrú/Cesc Amat ex aequo: Foren els qui em descobriren els blocs en un mític sopar de setembre de fa uns quants anys. Dos amics, dos joves amb ganes de menjar-se el món com pertoca, i amb èxits en tot el que es proposen. Discutir de política, ens porta moments de tots colors... però sempre sabem tornar al moll de l'ós de l'amistat, com cal tornar a llegir el seu bloc, tot i que a voltes hi apareguin teranyines.

2. L'estrany: Aparegué per primer cop per aquest bloc com a comentarista "impertinent". En mica en mica el dialeg fou fructífer, i fins hem arribat a enraonar en una bona taula. Actualitza quan pot, i mai ha oblidat el seu caràcter polèmic inicial, sent una referència en temes d'economia i país.

3. Lídia Pelejà: Una de les noves descobertes, que trepitja ben fort. Estudiant de polítiques capçanenca, molt alegre, molt madura i reflexiva, ha experimentat evolucions en la seva visió del món i la política que em sonen ben familiars. De lectura diaria, i amb una llista d'enllaços utilíssima.

4. Maria Vila: Seguint amb les noies, no podia deixar d'esmentar la joveníssima i sensible autora de Mundus in Nuce. La seva presentació és de les que no deixen indiferent, i els seus escrits de música, de política, de viatges, per on hi desfilen Sarkozy del braç de Cecília Bartoli i Bruce Springsteen tot fent un duo amb Rolando Villazón són un goig que provoca autèntica devoció.

5. Vanessa Casado: Vam coincidir a classe, hem coincidit en reunions polítiques i concidim en la catosfera. És una crack, amb una gran carrera per endavant. Segurament pensa més del que diu, i del que voldria però el que escriu sempre és interessant.

6. Taxi Driver: Coincidirem en un sopar amb en Lópes Tena, i des de llavors l'he anat seguint. Veu el món amb un lleuger groc i negre, tot i que els seus colors són els blaugranes. Una immensa humanitat, i una mancança total d'impostures, sempre que pujo a un taxi prego per trobar-me'l i fotre una mica de conya. Llegiu-lo i comproveu perquè.

7. Guia de Perplexos: Just ara, atura l'activitat blocaire, però durant molt de temps ha estat una referència per tots aquells qui sense prejudicis s'acostin al món jueu. Com a apassionat per la aquella terra, sempre tràgica i poètica, dita Terra Santa, no pot deixar de ser una parada obligatòria.

Complerta la meva part del joc, ara us toca a vosaltres amics! Bon any!

El Nadal m'agrada

Durant aquests dies m'arriben veus que rebutgen el Nadal, que diuen que són festes consumistes, hipòcrites, buides o sense sentit. Tot plegat amb un gest, ja masses vegades vist, amb uns prejudicis ja tant impostats, que no han fet mai cap forat en mi. Aquests que tenen tantes coses a retreure al Nadal, són els mateixos que s'apuntaran a qualsevol tipus de moguda, per més absurda que sigui. A mi m'agrada el Nadal. M'agrada trobar a coneguts i amics, i desitjar-los un xic de felicitat. M'agrada fer alguns presents. M'apassiona fer el pessebre, com l'hem fet sempre. Gaudeixo de rebre la família a casa, a pesar de les converses més o menys tòpiques o més o menys noves, gaudeixo de les meravelles que la mare prepara pel dinar de Nadal. Em deixo portar pels sentiments, per la nostàlgia, per la tendresa i pel record dels qui ja no hi són. Trobo magnífic que durant un dia, un díes, una setmana, el que sigui, arreu siguem un xic més feliços, pensem un xic més en la pau, en la generositat, en la joia.

Però aquest any, d'esquitllada he sentit un altre sectarisme, oposat a l'anterior, però complementari. És aquell que afirma que només els catòlics rigorosos i practicants poden celebrar les festes de Nadal. Donat que, la resta del món, no té res a celebrar. Aquesta visió maniquea i hereva d'una visió de la religió que es creu la única verdadera i considera infidels tots els altres credos i posicions espirituals, em fa posar pell de gallina. Justament celebrem les festes, creients i no creients, i persones amb tants dubtes com jo, cristians culturals potser, per apostar junts per aquests sentiments de tendresa, per aquesta joia que origina en la nostra tradició el naixement de Jesús, que si és Messies per uns, és per sobre de tot, el creador de missatges i benaurances sense els quals no es pot entendre la nostra visió del món.

No m'agraden gens els reduccionistes, els qui no coneixen matisos, els sectaris, els portadors de la veritat absoluta, els qui ens volen salvar la vida tallant-nos el cap... prou! A casa, celebrem el Nadal, creients i no creients, catòlics i agnòstics, seient a taula, amb el millor somriure, amb la major predisposició per ser almenys un dia, com ja hem dit, més feliços i més joiosos. A pesar de sectaris, a pesar de tots aquests.

25 de desembre 2007

Postals de Nadal (VI): Nadal, altra vegada


La cuina avui, varietat d'olors, sabors, textures, or, argent, zafir, rubí, màgia i tradició...



La taula parada, cadires i taules tretes de tot arreu perquè tothom tingui el seu lloc.

24 de desembre 2007

Postals de Nadal (V): Delícia musical



El millor Werther per l'enyorat Alfredo Kraus, el tenor més aristocràtic, d'aspecte gèlid, però amb una veu que desfaria tots els cors, i d'una profunditat apassionada. Porquoi me réveiller, perquè em despertes? Espero que aquest romanticisme, ambientat en un gèlid nadal, us faci gaudir encara més d'aquests moments de retrobada. Bon Nadal!



I un protagonista:


Postals de Nadal (IV): La meva nadala


Alguns ja l'haureu rebut, d'altres potser encara no. Dels qui no en tingui l'adreça, podeu prendre-la, d'aquí mateix. Bon Nadal a tots!

22 de desembre 2007

Postals de Nadal (III): Fent el pessebre




Al final, després de molta feina, molt de suro, algun moment tens, la satisfacció és enorme!

Postals de Nadal (II): Més prèvies

Dinar d'empresa: tot un plaer... per més tip que s'hagi acabat.


Sorteig de Nadal: Aquest és el número que jugo. El vaig comprar a l'estació de Plaça Catalunya..

20 de desembre 2007

Postals de Nadal (I): Prèvies

Les felicitacions (també dites per alguns "christmars")


El lot, ja començat.

Tinc molta feina: he de comentar llibres i correspondre a honors... Ho faré, tingueu paciència.

16 de desembre 2007

La vida privada de Sagarra


Fa temps que tenia a recambra aquest text, no volia deixar de parlar d'aquest gran clàssic, tan absolutament modern. Avui que torno d'una brevíssima estava a l'Empordà, pot ser el moment.
Ja fa unes setmanes, començava a llegir, en un d'aquells vetustos sillons de l'Ateneu Barcelonès Vida Privada, al mateix Ateneu on durant dos mesos d'estiu Josep Maria de Segarra l'escrigué. I de mica en mica en vaig anar quedant fascinat.

A priori, podem pensar que als anys trenta les dones encara vestien amb mirinyac i els senyors passejaven en carro de cavalls. Res d'això fou la Barcelona dels anys 20-30 que genialment retratà Sagarra. Un fresc de personatges, una novel·la coral, on hom es gairebé només per dues passions: el diner i el sexe, la bossa i el catre.

En aquesta vibrant novel·la coral, un munt de personatges se'ns endinsen en dormitoris i menjadors, en salons de l'Equestre i cambres dels bordells més descordats, entre llençons de fil i mitges de seda, entre fum de Camel i perfums barats de cortesana, de Sant Gervasi a Robadors, dels anys de Primo de Ribera - el mateix dictador hi fa una breu aparició - fins a la Barcelona elèctrica dels primers díes de la República... Uns personatges i uns escenaris que que coneixia perfectament Segarra. Ell mateix és una mica els dos germans Lloverola - família protagonista, aristocràtica arruinada, com la seva - i ell mateix en a l'altra banda del mirall d'aquest fresc d'una Barcelona que va ser, brillant, enèrgica, tanguista, despreocupada i moderna, de l'Exposició del 29 a la Generalitat, sap distingir qui hi hadarrera de les dames que més rumors desperten i dels homes més "castigadors".

Però a més, si la temàtica, els personatges, l'acció i la ciutat és brillant i enèrgica a Vida Privada, l'ús de la llengua, el lèxic, l'estil de Sagarra beuen d'aquest esperit. Ni romanços ni calendaris, ni complicades estructures i cultismes innecessaris impregnen la llengua d'un dels escriptors més populars de la primera meitat de segle. Al contrari, profund coneixement, frescor, innovació es degusten a les pàgines d'aquesta obra.

La gosadia - el llibre, tot un èxit, fou absolutament polèmic - ja va ser el motor, com els dels Hispano Suiza que recorren Vida Privada, del jove Sagarra, de bona família, d'una bastíssima cultura, ateneísta, viatger, bon vivant, un dels darrers poetes, escriptors i dramaturgs populars, fa ja 75 anys.

12 de desembre 2007

Ja no sé si és tant sols cinisme


Ja no sé si és tant sols cinisme. Després dels exabruptes del cínic Joan Ferran, avui han trascendit als mitjans unes opinions, fa dies ja publicades al bloc, d'aquest qui per aquestes terres ja coneixem prou bé.

Tot i que molts fins avui no tenien ni idea de qui era en Manel Mas, tot això no ens bé a molts de nou. Alcalde de Mataró, gràcies a l'entrada al govern espanyol del llavors batlle Joan Majó (!), el tecnócrata i gris Mas va mantenir-se al càrrec, convinant majories absolutes i pactes amb Iniciativa i darrerament amb Esquerra, fins que després d'un any absolutament lànguid va ser retirat mitjançant la col·locació a les llistes al Congrés per mitjà del vell sistema de la patada amunt. Tot feia pensar en una jubilació pacífica, el PP tenia assegurat guanyar les eleccions. La fortuna, o el que fos, va fer que guanyés el PSOE i MM tingués una segona joventut a la seva maduresa. Amb les piles carregades no ha parat d'escriure "cartas de nuestro diputado en Madrid" als mitjans i des de que s'obrí un bloc d'omplir la xarxa amb la seva particular visió política. Pel que fa al seu caràcter, polèmic i sovint sangant i dur, de records n'hi ha a cabassos per la vella Iluro. Encara resona el seu "Que se'n vagin a la merda" després d'una majoria absoluta dirigit als fins llavors socis ecosocialistes. El seu enfrontament, entre insolent i provocador, amb tot el que tenia a veure amb el Mataró Centre, de forma caricaturesca, amb tot allò més aviat catalanista, més allunyat a la seva parròquia, va durar anys. El seu espanyolisme, tampoc és una malaltia de vellesa. Tenia molt clar on s'havia d'anar a fer mítings parlant en castellà, fent allò que tant bé saben fer el seu partit, de separar catalans d'una llengua i d'una altra.

Ara, ens ha sortit amb els fogots que li han provocat les bafarades del seu col·lega Ferran. L'excitació ha estat tremenda, tant que fins i tot li ha caigut la carota de catalanista, si es que mai l'ha portada.

Definitivament, pel PSC el catalanisme no té cap tipus d'importància. El dir-se d'esquerres, de centre-esquerra o socialdemocràta, "más de lo mismo" per fer un acudit fàcil. Així doncs, ja no cal dissimular. El sector catalanista del partit, reduït, vetust, dalt de la torre d'Ivori, algún tipus de responsabilitat tindrà en la seva minorització. El diputat Mas, no cal que s'ho pregunti, mai ho ha estat, com hem dit. Ara, cal ser algú amb molts de nassos, per fer un "striptease" tant patètic, ja que el truc és veu de seguida. Darrera de les paraules de Mas, no hi ha res més que odi, més que cinisme, és ira.

Personalment, sempre he tingut un respecte absolut pels Presidents de la Generalitat. Per tots, els que ho han estat i pels que ho són. Alguns socialistes, no s'han aplicat mai aquesta norma: l'odi cap al President Pujol ha estat en ells tant i tant fort, que fins i tot el despreci cap als mitjans públics de comunicació té el seu orígen en que es crearen durant la Presidència de Jordi Pujol. Si fossin sincerament catalanistes, estimarien tot allò que ha permés construir la nació. Però ja hem dit, no cal. TV3, i Catalunya Ràdio i la resta de mitjans de la Corpo han de ser o bé ignorats o bé privatitzats i expulsats del món públic, donat que ni tallant el cap de tots els seus profesionals - i no només d'Antoni Bassas, Mónica Terribes, Miquel Calçada, Albert Om, etc... - i desmuntant tots i cadascún dels programes i canals, s'aconseguiria extirpar-li la llavor del pujolisme que porta dins, el pecat original, la traça diabòlica.

Hi ha unes línies vermelles, i s'estan travessant sense que els qui s'han d'immutar reaccionin. No pot ser que cada dia siguem espectadors d'aquests folletins, i de la manera tant, altra vegada cal dir-ho, cínica que reacciona el PSC, com aquella Batasuna que davant dela violència "diu no m'agrada, però és veritat que....". El projecte polític pel dia que manin sols, és el que es comença a escapar per boca dels més exaltats, no ho oblideu. O d'on us penseu que van sortir els famosos Ciudadanos?



Ah, i per cert, tinc almenys dos llibres i un viatge per comentar, però l'actualitat, nois, l'actualitat...

05 de desembre 2007

Sicília


Ci vediamo!

El més pur cinisme (I)

CINISME m., neol. Qualitat de cínic; desvergonya, impudícia; cast. cinismo. Ahont es cinisme de paraules sia tan estès y manifest com entre noltros, Ignor. 1. Diccionari Català-Valencià-Balear, versió digital.

Ja vaig alertar que en parlaria. Després de pensar-hi, crec que és el que més em fastigueja de la política, el que més m'allunya de la il·lusió que m'hi va fer col·laborar. El cinisme.

En començo a parlar, en tindré més ocasions, lamentablement.

Aquesta desvergonya, aquesta impudícia de la que parla l'Alcober-Moll, l'hem anat veient avui amb les del tot impresentables paraules del diputat socialista Joan Ferran i Serafini, feridor de mort de la política com a art, com a servei i com a deure. No tinc cap ganes de reproduir les seves paraules. A qualsevol d'aquests que munten boicots i escriuen cada día contra el país als mitjans se'ls fa la boca aigua davant dels tòpics de l'espanyolisme més tronat que destil·la. Llocs comuns:
TV3 i Catalunya Ràdio furibundament nacionalistes, "gurús" radiofònics que prediquen odi a Espanya, mapa del temps, les provincies, la paraula España, el país real, bla, bla, bla.

Potser el més terrible d'aquesta tirallonga de declaracions esfilaguersades entre la comissió de control de la Corpo, on es cridà "al quarto de banderes" a Joan Majó, per aquests mateixos càrrecs, és que tot sembla indicar, i el diari del règim, és que a sota si amaga una amenaça. S'ha començat a senyalar programes i periodistes, s'ha començat a indicar una tolerància zero amb qualsevol dignitat de país, quan hagi de passar per davant el "ad maiorem Zapatero gloria" . Ho anirem veient, però almenys els meus admirats Corleone quan advertien, no semblaven rabalers descordats, passats d'alcohol i de mal dormir.

El que més em sobta és que totes aquestes paraules tan gruixudes i greus no hagin sigut contestades immediatament pel Col·legi de Periodistes i els mitjans i professionals en general. A més d'una ofensa directa a tots aquells periodistes i realitzadors que cada dia aconsegueixen fer un producte de qualitat i apreciat per les audiències, un producte que el país reconeix com a seu, parli la llengua que parli i sigui real o virtual, són un desig implícit de control i utilització partidista dels mitjans. Quan sento una declaració o actuació d'un determinat polític del partit socialista, intento imaginar quina hauria estat la reacció pública si aquesta hagués estat feta per un dels populars. És molt útil.

No m'agrada gens que gent així tingui qualsevol tipus de poder. Són aprenents dels pitjors vicis del totalitarisme. Aquests i qualsevol que hi hagi enlloc. El que em fa més ràbia es constatar-ne les propies responsabilitats. Que quedi ben clar.

04 de desembre 2007

Quina manifestació

La manifestació de dissabte va ser tot un èxit, més enllà dels qui vulguin atacar-la blandint xifres i apelant als milers que no hi eren (com quan es van fer les manifestacions contra la Guerra, com quan se'n van contra el terrorisme, sempre es queda gent a casa). Del Dret he aprés que qui calla, no diu mai res. A pesar de tots i de tothom, d'alguns mitjans de comunicació per exemple , l'èxit va ser impactant. Si erem 700.000 o 200.000 m'és ben bé igual. El fet més important és que es va donar una imatge impresionant d'un anhel que cada dia es fa més fort, i d'un cansament ja insostenible. No va ser organitzada com a manifestació estrictament independentista, però allà va quedar meridianament clar la postura de cadascú. Com deia Vicent Partal, el moviment que està al carrer, que està prop de la gent i defensa els drets dels ciutadans davant els problemes de cada dia ja és el sobiranisme, i dissabte cridava "in-inde-independència" gent que potser n'era la primera vegada. Benvinguts tots, els qui mai ho havien fet, i els qui feia molts anys que no sortien pel carrer. Oh, benvinguts, passeu passeu.

Del cinisme d'alguns, en parlaré, us ho prometo. Crec que hi ha prou material per un tractat. Ara, em va agradar molt la presència de gent com en Jaume Sobrequés, en Xavier Rubert de Ventós i el President Maragall. Va ser tot un marcar posició. Perfecte

Ara, em van sobrar banderoles i pancartes, globus que no ens deixàven veure la gent. Perquè, us imagineu que tota la manifestació hagués estat buida d'obstacles i la gent s'hagués trobat potser enmig de la marxa un polític amb la seva senyora, però sobretot altre gent que estés pel mateix, pel nostre dret a ser qui som sense demanar pietat, perdó o permís. La barreja, el contacte, el cridar el mateix crit, el gaudir el mateix goig, segurament haurien curat moltes ferides i rencors, i potser haguessin aixecat més ànims. Qui sap, si a pesar de tot ja s'esdevingué tot això, i aquestes ratlles només són cavòries...

28 de novembre 2007

La politització de la manifestació

Segurament sentirem a dir que la manifestació de dissabte és "la manifestació de Convergència", o bé "la manifestació d'Esquerra", i que en el fons està polititzada, i que té obscurs objectius espuris. Sigui qui sigui, sobretot que polititzin ells. Dissabte sortirem en família, trobant coneguts a mitja marxa, sense pressa, sense còrrer, de Plaça Catalunya a l'Estació de França. I hi anirem gent que som o votem Esquerra, gent de Convergència, gent d'Iniciativa, de les CUP, o que ha votat indistintament tots els partits o que no n'ha votat ni n'és de cap d'aquests. Tant és.

No politizem nosaltres, no els fem aquest favor. Que polititzin ells. Els que no hi anirant. Els que riuen dels acudits i les gràcies que es fan a costa dels maldecaps de tants ciutadans. Els diputats catalans que besen la Ministra que diu fatxenda que "l'haurem d'aguantar", i els seus companys d'aquí, que tot i dir que també estant "cabrejats" pensen que no es la solució fer manifestacions (caram, si n'han muntat, doncs, i en les que han col·laborat i participat fins al dia d'avui, però). Els que tenen escarafalls per triar Catalunya, i en tot cas sempre defensen i defensaran el partit germà. Diuen defensar els interessos del país, i un llavors es pregunta, quins són aquests, si no merèixen ser també reivindicats al carrer.

També polititzarant tots aquells que ens neguen el pa i la sal, i fins el dret a sortir al carrer si poguessin. Aquests també en saben molts de montar manifestacions. Al contrari que al partit que on milita el President del nostre país, a tots aquests dissabte ningú els trobarà a faltar.

Capítol a banda merèixen els sindicats majoritaris, sempre disposats a treure dels baguls banderes i megàfons per causes d'allò més allunyades al treballador català, i que en canvi no tenen ganes ni motius per defensar els drets de milers de treballadors afectats diàriament per les incidències en el transport públic. Segurament actuen ben bé semblant sindicats del poder, i dels seus interessos.

Au, ja ho sabeu. Dissabte 17 h. Plaça Catalunya. Som una nació i diem PROU!

27 de novembre 2007

Els amics bascos

Avui es votava al Congrés dels Diputats una simbòlica recusació a la ministra de Foment. Tots sabem que no tenia cap tipus de vinculació pel Govern que aquesta s'aprovés o no. Ara bé, per l'autoestima del nostre país era necessari que es mostrés clarament el nostre desacord amb una ministra que ha donat mostres suficients de la seva incompetència, de la seva desidia, supèrbia i profund centralisme.

Al final els vots dels partits catalans, i és cert l'oportunisme del PP (és el mateix que sovint utilitza per votar juntament amb el PSOE contra assumptes rellevants del nostre país), no han estat suficients per tal que prosperés la iniciativa presentada per Joan Herrera d'IC-V. Ara potser un dels vots negatius més soprenents ha estat el dels diputats del PNB, i l'absència a la votació de les diputades de Na-Bai i EA.

Sovint els catalans patim de "basquitis", aquest fenòmen que ens fa solidaritzar-nos o bé emmirallar-nos, de forma bipolar, amb el País Basc. Tranquils, a tots els catalans nacionalistes, sobiranistes, independentistes ens passa i ens ha passat. Partits inclosos, que tenen molt d'interés en cultivar la fraterna amistat amb els homòlegs d'Euskadi. La difícil situació, i els revolts pels quals ha passat la política basca ens ha fet interessar-nos pel que hi passa. Ara, diria que al revés o no es produeix, o si es produeix no es fa amb la mateixa intensitat, ni amb la blancor dels nostres sentiments. Em recordàven fa poc que Martxelo Otamendi sorprés després de l'extraordinària solidaritat mostrada pels catalans arran del tancament del diari Egunkaria, va aventurar que l'inrevés no s'hauria produit.

Els bascos, gent de tradició i costums ferms, són durs i poc sentimentals, no somniem en grans canvis amb el Govern de Madrid però si cal arriben als escrictament necessaris acords. Res més. Arribat l'acord, que determina per exemple el "cupo", la part de compliment de l'acord per part dels polítics bascos (principalment PNB) es torna sagrada, igual que el suport als pressupostos per part del PSE. Així, si cal no enrrecordar-se de cap "amic català" i agraïr la determinació de la ministra de Foment que ha acordat fer arribar el TGV a Euskadi - que el Govern basc ja tenia previst i determinat i que, presumeixo que devia ser algun tipus de contrapartida a determinat suport polític - s'agraeix, salvant-la de qualsevol crítica amb total contundència. Sense sentimentalismes, sense romanticismes.

Segurament, cal imitar-los en aquest fer propi i no esdevenir germanes de la caritat política. Les amistats als mítings, la contundència als plens

Perquè com diu el mestre Michael Corleone a El Padrí I: "No és res personal, només negocis"

La frase també va per vostè Sra. Ministra Álvarez també, que no tenim res personal contra la seva forma de vestir o dir, i ens alegrem i volem que tingui bona salut. Política, res més.

26 de novembre 2007

Cimera d'Annapolis


"Segons la meva opinió, el contrari de la guerra no és l'amor, i el contrari de la guerra no és la compassió, i el contrari de la guerra no és la generositat, ni la germanor, ni el perdó. No, el contrari de la guerra és la pau. Les nacions necessiten viure en pau. Si arribo a veure durant la meva vida l'Estat d'Israel i l'Estat de Palestina, vivint l'un al costat de l'altre com a veïns decents sense opressió, sense explotació, sense vessament de sang, sense terror, sense violència, n'estaré satisfet encara que l'amor no s'alci triomfant entre tots dos Estats."


Contra el fanatisme. Amos OZ. Editorial La Magrana.

25 de novembre 2007

L'Aida més clàssica

Divendres es produí un viatge en el temps tot just el director va pujar al podi. Viatge que s'inicià tot i el concert, cada cop més de molest, d'estossecs. El director, de frac immaculat i gesticulació apassionada va dirigir amb força i vigor una obra que ben bé les requereix. Obert el tel·ló, apareixen els preciosos decorats clàssics de Josep Mestres Cabanes, amb les il·lusions d'espais immensos, i comença un espectacle que alguns podrien comparar amb un Barça-Madrid, valgui la similitut. Roberto Alagna, el protagonista de la nit, em posa l'ai al cor. El record del seu "espectacle" a l'Scalla el té tothom present i seria una llàstima que es repetís. El seu Radamès és perfecte, ben bé del clàssic, canta tibat mirant al públic, executa amb mestratge, però... segurament li falta dolçor, suavitat, vellut. La sorpresa de la nit? La suplent que fa el paper d'Aida, Hui He, enlloc de la Fiorenza Cedolins, que s'anuncia que pateix una inoportuna dolència a les cordes vocals. Realment causa una gran impressió. Veure un baríton mític fent d'Amonasro, el menorquí Joan Pons, també és una autèntic goig.

El viatge al classissisme continua en les salutacions públic: cortines avall, els protagonistes saluden davant del tel·ló, entre els aplaudiments i l'arrabatament del públic. El Liceu presenta un ple absolut, no hi cap ningú més. Se senten molts bravos, molts aplaudiments, i al final fins i tot plouen rams de flors. Al final tothom baixa del viatge en el temps amb somriure als llavis, es respira que ha estat una nit fantàstica, quatre hores, amb tres entreactes com il faut, i hem retornat, per un dia, a la gran òpera de tota la vida. Amb aquesta obra, aquests decorats, aquests cantants i aquesta forma de fer, ningú s'enrrecorda de modernitats i posades al dia, ningú les va trobar a faltar, amb tota sinceritat.

Ara, potser un dels millors plaers de la nit va ser poder conèixer a la Maria Vila, inteligentíssima, viva i sensible blocaire, amb qui fins ara només ens haviem intercanviat comentaris.

24 de novembre 2007

Se'n van

Fa uns dies moria el còmic genial, el gran actor, l'home singular, Fernando Fernán Gómez, tot seguit i tot complet com sempre l'anomenàrem. El recordo en moltes películes, especialment en aquella commovedora La lengua de las mariposas on interpretava un vell mestre republicà, i també Así en el cielo como en la tierra en el paper de Déu, El Abuelo, El Embrujo de Shangai, Plenilunio o Belle Epoque, sèries de televisió com aquella mítica "Los ladrones van a la oficina" on compartia escena amb d'altres grans com José Luis López Vázquez, Manuel Alexandre o Agustín González, i com a escriptor d'aquella esplèndida "Las bicicletas son para el verano". Genial en tots els seus papers, home de caràcter i de cultura, va ser potser el més gran actor de l'escena espanyola, un autèntic "monstre"


Fernando Fernán Gómez
1921 - 2007


I ahir moria un home de paraula i de país, Paco Candel. Ell, i persones com ell, catalans d'origen o de destí, van ser els autèntics forjadors de la nació, assenyalant la integració i la catalanitat de tots aquells que arribàren a Catalunya fugint de la pobresa, evitant el fantasma de la divisió, del lerrouxisme, i aconseguint fer realitat el lema "Catalunya, un sol poble". Candel havia nascut a Casas Bajas, Racó d'Ademús, a la zona del País Valencià de parla castellana, va arribar a Barcelona amb els seus pares de petit i va anar a viure, amb una absoluta humiltat, a les barraques de Montjuïc, i tota la vida va viure a la Zona Franca, a la parròquia de la qual, Mª de Déu del Port, s'han celebrat els funerals. Escriptor i periodista incansable, cronista de la imigració, dels desafavorits i d'on la ciutat perd el seu nom. El seu pas per la política, el va portar a ser Senador dins del grup de l'Entesa dels Catalans, grup unitari de l'esquerra catalana, juntament amb Alexandre Cirici i Pellicer, Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès i d'altres, i regidor de Cultura a l'Hospitalet dins la llista del PSUC, i sempre va tenir una relació transversal amb totes les forces catalanistes.

Francesc "Paco" Candel Tortajada

1925 - 2007

20 de novembre 2007

Calcio e pasione

Per recomanació del meu amic Ramon Radó llegeixo "Historias del calcio" d'Enric González, qui va ser corresponsal de El País a Roma. González recull els articles on cada dilluns glossava els diumenges de futbol, de Calcio, al país més pasional del mediterrani i on aquest esport només podia ser quelcom més que un esport.



El plaer de descobrir la petita història de jugadors mítics, que representen la societtà, que en són l'esperit: com Paolo "il Bello" Maldini, Franccesco "Francé" Totti, Gennaro "Rino" Gattuso, el sentiment i l'amor al seu club, a l'scuadra, de Di Livio, de Lucarelli, els equips pintorescos i simpàtics com el Chievo de Verona, estadis com Delle Alpi, Giuseppe Meazza San Siro, Stadio Olimpico, la intrahistòria política i sociològica de les aficions: el feixisme lazista que crida "Mussolini, Mussolini!" i el comunisme libornès, que li contesta "Piazzale Loreto!" (plaça milanesa on va ser mort per la multitut el dictador feixista), però també la identificació amb l'empresariat de la Juventus dels Agnelli, amb la burgesia de l'Inter i amb les classes populars el Milan, el crits de la grada, les trames i els dirigents com el sinistre capo Luciano Moggi, Il Cavaliere Berlusconi, el llest Moratti, els personatges peculiars, la mafia de Sicília als equips de l'illa, els tifosi de la història dels equips, com aquell Dante de la Roma que arribava en una petita Vespino i animava a l'afició amb els seus càntics, a voltes melàngics, a voltes feliços, a voltes corrosius, sempre amb passió, sempre amb alguna cosa més que amor.

Per cert, tot i que al final em faci mig del Milan, perquè ha estat el més gran i té una llegenda i una realitat increïble, perquè ho ha guanyat tot i ho pot guanyar tot, amb entrebancs i dificultats, amb joves cracks com Kaká i veterans com el ja anomenat Maldini o Seedorf, grans noms com Pipo Inzaghi, Pirlo o Nesta, i perquè potser és el més semblant al Barça (gran ciutat no capital, equip popular, guanyador, amb història sense ser l'equip del poder..) mireu per haver estat a l'Olímpic, per haver parlat amb els tifosi giallorossi, per haver-los animat, perquè aquell dia jugàven amb l'Inter que tanta ràbia fa, per la màgia quan tots junts cantàvem l'himne que parla d'ella com l'amant de tants i tants enamorats, tinc molta estima per la Roma, un equip irregular, sentimental, amb triomfs i desequilibris... com la seva ciutat, no?


28 d’octubre 2007

L’església cremada

«El dia de Sant Jaume/ de l’any trenta-cinc/va haver-hi bullanga/ dintre del Torín./Van sortir sis toros/ que van ser dolents/ Això va ser causa/ de cremar els convents».

La veu popular recorda amb aquesta dita les bullangues de 1835, on la torba assaltà convents per una mala tarda de braus. La nova classe burgesa va tenir una primer ocasió d’observar com quan el populatxo barceloní s’esverava no anava directament i en la seva majoria a cremar tallers i fàbriques – les primeres – palaus nobles, edificis, clubs, teatres sinó que gaudia encenen esglésies i convents. Va poder respirar tranquila, aquest pèssim foc d’encenalls durarà ben bé cent anys. Això hi ajudarà la gran idea dels prohoms liberals, la Desamortización, que va servir per prendre terres i béns als capellans i vendre-la als rics, que d’aquesta forma veien ampliats latifundis i hisendes, tot, ai las!, amb ben adobat de bones paraules i de poble i sobirà.

Barcelona va veure foc puntualment quan s’esdevingué qualsevol excusa, era la Rosa de Foc, la Manchester del mediterrani sense civilitzar, demagogs convenientment pagats per Governació, escampaven que l’objectiu de la classe obrera, dels “jóvenes bárbaros”, era “entrar en los conventos y levantar el velo a las novícias para elevarlas a la categoria de madres, para virilizar la espécie”, en castellà i amb un odi furibund al catalanisme que llavors s’obria camí.

El 1909, esclata la revolta a Barcelona, l’exèrcit s’emporta fills i marits a la carnisseria d’Àfrica i la ciutat, convulsa i passional de mena, torna a cridar a la revolta. Convenientment adobada per anys de tensió, la guspira torna a prendre a esglésies i convents. Els propietaris, que una vegada més poden sentir-se amenaçats – ja no som a la bullanga – respiren tranquils mentre miren des dels balcons, fa calor al juliol, com cremen les parròquies. Mentre cremin esglésies, rai! La ciutat es foc i trets, l’exèrcit que marxa a l’Àfrica ha de disparar contra els revoltats barcelonins i fins i tot un sonat balla amb les despulles d’una monja extretes d’un taüt. Maragall escriurà “L’Iglesia Cremada” i “la Ciutat del perdó” cridant als barcelonins, aquests que ja a l’agost pensen en l’estiueig, a ser clements i no optar per venjances, articles ambdós censurats per Prat de la Riba, a La Veu. Els lerrouxistes, inspiradors d’aquest nou espectacle patètic, es faran fonedissos i Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista en pagarà els plats trencats.

El tercer acte d’aquesta història, ja és la tristíssima Guerra Civil. La pèrdua d’aquella guerra pel país va ser terrible. La pèrdua d’aquella guerra també, en alguna proporció, va venir del irracional i iracund foc. A força d’anticlericalisme maniqueu la radicalitat la va emprendre amb capellans, monges i gent de missa. És evident que el clergat no era ni republicà ni d’esquerres, fins i tot una part conspirà i serví de suport per tota mena de facciosos, però en molts casos havia acceptat la legalitat republicana, i l’hauria acceptat. Cal recordar el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona.

És evident que dels milers de vots de l’Esquerra de l’època i dels partits republicans n’hi havia de ciutadans catòlics, i que partits nacionalistes d'arrel catòlica com Unió Democràtica o el Partit Nacionalista Basc eren plenament fidels a la democràcia. La fúria anticlerical va pretendre la puresa en un bàndol, a costa de restar suports i d’empènyer alguns cap al bàndol sollevat, i evidentment va acostar la victòria al futur dictador, la pasivitat i lentitud d'alguns i la por de molts a aturar la incontrolada torba acràta va permetre que es portés a terme aquesta bestiesa i error que ha portat amargors fins avui.

Apareixeren sospites que des del primer moment que assenyalaven elements ocults de la Falange com a incitadors de la violència anticlerical a Barcelona. Es parla d’un telegrama enviat des de Barcelona amb un enigmàtic “objetivo conseguido” i evidentment si realment fos comprovable, seria evident que la violència anticlerical va tenir un paper clau en la derrota del nostre bàndol. No es pot oblidar que Franco també va matar capellans: la seva entrada a Bilbao va comportar l'afusellament de 19 sacerdots bascos, i més n'hauria matat si no l'haguessin aturat.

Va ser una llàstima que la torba s’imposés a la raó. Va ser una autèntica tristesa que es produïssin un fets tant innecessaris: assassinats irracionals, pèrdues d’obres d’art i monuments irreparables, odis incurables... Algun tipus de responsabilitat tenen aquests violències del tot sobreres, a banda de l'ímpetu que no necessita motius, en que bona part del clergat donés suport al bàndol feixista, amb la Cruzada i la Carta Colectiva - que no firmaren ni Vidal i Barraquer ni el bisbe de Vitòria Mateo Múgica - tot i que el Vaticà no reconegué Franco fins al final de la guerra. El paper del clergat durant el franquisme és indiscutiblement d'adhesió i de suport. Al final, el paper de rectors i comunitats que donaren cobertura i cediren espais a la incipient oposició al règim en seria la penitència per tant d'anys de deixar-se utilitzar pel feixisme.

Només cal llegir les cartes al poeta Màrius Torres de Joan Sales, que començà a escriure-les a 23, l’edat que jo tinc ara, quan ja havia estat comunista i l’havia abandonat i quan es disposava a defensar les llibertats de Catalunya com a soldat. Les seves reflexions ja assenyalen aquests fets com a greus per la victòria del bàndol republicà. Només cal llegir Incerta Glòria, per mi el millor i fins i tot únic llibre sobre la Guerra, del mateix Sales, per veure la tenebrositat d’una guerra de drames i d’errors i de pocs heroismes.

23 d’octubre 2007

Pasquis

He parlat del Pasqual Maragall polític i President del país. D'encerts i de patinades, dels errors i les decepcions del seu govern i el seu comiat, però avui toca persona més enllà del personatge.

Pasqual Maragall ha anunciat que pateix un mal d'Alzheimer incipient. Per anunciar-ho no perd ni el seu to ni la seva propia forma de fer i de dir. Se'l veu il·lusionat davant l'adversitat per superar-la, i un no vol pensar en el trist futur que li espera.

La valentia al fer pública la dolència, que cruel i malèvola li pretendrà robar records i memòria, deixa perplexa a una societat de perfectes, on malaltia i vellesa n'estan totalment exclosos, on tothom aspira a l'eterna joventut i al més profund dels hedonismes. Fins que es produeix el desvetllament d'aquest món ideal, quan algú del món dels importants, dels famosos, quan un personatge explica davant de tots i de tothom, que aquest món és imperfecte i que hi ha moltes causes per lluitar, però quan aquesta és la pròpia vida i la pròpia salut, no n'hi ha cap més.

Però Maragall no és mort, cal dir-ho. A pesar del xoc, i de les reaccions de molts dels seus col·legues, Maragall continua i continuarà fent i parlant de política. El caràcter de President de Catalunya no es perd mai, i l'imprevisible "Pasquis" cal tenir clar que, a banda de la seva empenta contra la malaltia, farà ressonar la seva opinió, de la seva peculiar forma és clar, tant si té a veure amb el Partit Democràta que fa temps que alvira o amb el nostre etern debat nacional.

Els catalans, tant els que l'han votat com els que no ho hem fet mai, - com ell ironitzava amb un terrible to amarg - el recordarem i en guardarem memòria. En el terreny personal, segurament serem més conscients d'un patiment i un dolor que afecta a molts, i que res fa preveure que ens en poguem deslliurar, i solidaritzant-nos amb ell, intentarem ser més aprop dels qui pateixen.


Endavant Pasquis!

17 d’octubre 2007

Em dic Joan

Joan, i pels amics Joanet, Juanitu, Johnny o Safont, Safo o Safoni.

Per la resta no em dic Juan, ni John, Jean, Hans o Giovanni (home per amor a Itàlia potser l'acceptaria), ni Ivan, Jon, Xoán o Joao. Joan, tant sols.

16 d’octubre 2007

La extraordinaria placidez d'Orexa


Sovint la gent del Partit Popular diuen que cal deixar estar la història i la memòria de la Guerra, del franquisme i passar pàgina. Potser d'aquí a un temps es podrà fer, tots els "nens i nenes" d'aquells anys seran morts, i ja no ens quedaran records que escoltar o sentir. Segurament, a vegades s'actua a ritmes de moda i oblit immediat i estem en una època de sobreexplotació del tema de la nostra història recent com a filó editorial, fílmic, etc., ara tot poble té dret a explicar, difondre i saber la seva història. Cadascún la seva, i els catalans deu ni dó la història recent que tenim. Tràgica, agònica, a voltes amb brins d'esperança i amb molts i molts clarobscurs. Ara, el que tots tenim clar és que el franquisme és l'aparença que pren el feixisme a l'estat espanyol. Ras i curt. Un règim que mata, que elimina adversaris i persegueix ideologies, cultures i llengues, partint d'un cop d'estat contra la legalitat, és un règim tirànic.

És evident que el Partit Popular no és un partit franquista. Ara, tothom coneix antics franquistes acollits amb els braços oberts a l'antiga Alianza Popular, gèrmen del PP actual, i que aquesta per nutrir-se necessità de gent que sortia de l'antic règim. El benefici del dubte, en relació a que han canviat totalment, el tenen tot. Ara, el que no és raonable és predicar la reconciliació nacional i el tancar el tema, i alhora, reivindicar el règim del 18 de juliol.

Jaime Mayor Oreja, - aquell qui volgué ser Lehendakari en aquella espècie de parella de fet i dret que formava Nicolàs Redondo Terreros d'infausta memòria, aquell qui volgué succeir a Aznar i aquell qui ara s'arrossega pel cementiri d'elefants d'Estrasburg - en una entrevista amb un mitjà de comunicació gallec té la cínica idea, de deixar per un dia la lletania de mirar al futur, i despatxar-se ben agust amb frases com coses com les següents:

No, por muchas razones. ¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores.

Algú s'imagina un polític alemany contestant, amb les mateixes paraules, davant la qüestió del terrible règim nazi?

Sempre m'ha corprés extraordinàriament la Shoa, l'extermini de sis milions de jueus europeus. Seria posible que algú pogués negar-se a condemnar el règim que els feu posibles, en base a que "moltes famílies ho visqueren amb naturalitat i normalitat"? És clar que moltes famílies de Berlín o Munich vivien sense gaires problemes mentres els trens es dirigien a Mathaussen, Dachau o Buchenwald, oi tant! I segur que fins i tot de l'orgull alemany, de les carreteres, de la potència del seu exèrcit, se'n podria afirmar la seva "positivitat" per mi indesitjable. I clar que molts membres de les SS o la Gestapo trobarien immillorable que els enviessin a ocupar Polònia, segur que molts disfrutaren executant les víctimes de les Fosses Ardeatines de Roma i que alguns trobaven absolutament "plàcid" perseguir la comunitat jueva de Grècia, per posar alguns exemples. També alguns encara parlen de mites entorn del terror nazi, el mateix President de l'Iran no deixa passar discurs sense ofrendre les víctimes d'aquella persecució, i segur que molts també diuen que no se n'ha de parlar, que ho deixin als historiadors, que segur que algun dirà que tot és una "patranya".

Segur que molts alemanys, pensàven - i fins podem creure que alguns avui pensen - que aquells anys van ser d'una extraordinària placidesa, com la que va gaudir el d'Orexa - alguns, mira per on, no van viure-ho igual, per voler ser, per exemple, catalans o democràtes - però a cap se li permetria, ja no legalment, sinó moralment, ser polític, ser diputat europeu, presentar-se com a model de governant i tenir la gosadia, en el seu moment, de donar carnets de democràtes, vetats, evidentment, a nacionalistes i independentistes. A l'estat espanyol estant tant de tornada de tot, hi ha una tant llarga tradició democràtica, que tot això és posible!

12 d’octubre 2007

Obsessió identitària


Obsessió identitària

Exaltació de banderes, símbols,...

Aquelarre nacionalista
Mitificació del passat

Patriotisme ranci
Subasta nacionalista"A veure qui la té més gran"
Nacionalisme excloent
Onanisme nacionalista
Politització de l'esport
Despeses identitàries

Agraïments: Govern de l'Estat, Oposició, Casa Reial,Exèrcit de Terra, Mar i Aire, Partit Socialista Obrer Español, Partit Popular, Consell General del Poder Judicial, Congrés dels Diputats, Senat i mitjants de comunicació: ABC, El Mundo, La Razón i el País. Digitals:Libertat digital.

10 d’octubre 2007

Frankfurt 2007: Inici Magistral


Quim Monzó, un dels més grans escriptors que tenim en aquest petit racó de món i literatura, ha explicat un magnífic conte al públic com a obertura i inici de la presència de la literatura catalana a la Fira de Frankfurt sobre un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca i al qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Us en trio uns quants paràgrafs però llegiu-lo sencer, siusplau!

[...] No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
[...]
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

[...]

Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

I ja està. Després d'aquest magnífic, irreverent, sorprenent i irònic discurs i l'espectacle de Joan Oller, comença la Fira que tanta tinta ha fet correr i tanta veu ha fet gastar. Malgrat tot, anirà molt bé perquè podem estar fotuts, mal girbats, escurats, embrutits, escanyats o emprenyats, però quan volem fer les coses bé, les fem molt bé!

Prou polèmiques i prou històries que sempre, coses que passen, vènen d'aquells que, com va dir l'Ovidi, no vol que es parli, es pensi o s’escrigui en català, i que són la mateixa gent que no vol que es parli, es pensi o s’escrigui. Endavant amb una setmana per mostrar al món que som capaços de fer i de crear.

08 d’octubre 2007

Quan la revolució devora als seus poetes

Quan la revolució devora els seus poetes, aquest perd la seva glòria que és el romanticisme. Llavors el terror s'escampa i no és el fervor si no la por, no és la joia si no la mort la que corre pels carrers de París.

Andrea Chénier, el qui havia posat la seva lira al costat de les ansies d'aquells que volien pa i només rebien despreci de l'aristòcracia decadent, es declarat enemic del poble. S'han acabat els poemes èpics i embrutar París de sang i utilitzar a preu fet Madame Guillotin. La bella jove perduda i torturada, que va veure morir entre flames la seva abans tant ofanosa mare i que errant s'amaga pels racons protegida per les seves antigues dames que no dubten a fer de meretrius per salvar a aquesta Maddalena de Cogny que només en l'Amor pot trobar la Vida, en l'amor que li crida "Viu, Viu!". Andrea i Maddalena que només als moments més foscos, més tristos, més negres poden viure aquest amor realitzat i vivificador. Només amb l'alé de la pena capital poden ser feliços, poden ser aquest home i aquest dona que tant han patit, els protagonistes del seu propi poema líric. José Cura i Debora Voigt, en aquesta primera òpera de la temporada del Liceu, mostren una total sintonia, no gens estranya donat la seva dèria actoral i la força que atorguen als seus personatges.

Dos protagonistes d'alçada que comparteixen escenari amb un veritable mestre, el baríton malagueny Carlos Àlvarez, que dóna vida - i quina vida!- a un dels personatges més interessants i intenssos de l'obra d'Umberto Giordano, aquest Carlo Gerard, fill dels criats de la Comptessa de Cogny convertit en líder revolucionari, protagonista del terror i secretament enamorat de la filla dels senyors, que detindrà Chénier per aconseguir Maddalena fins que descobrint la sinceritat i passió amb que aquesta estima al poeta - amor que Maddalena evoca en l'aria "La Mamma morta" - trobarà la seva redemció en intentar aturar la sentencia de mort contra el poeta que ell havia ajudat a dictar. L'encert del llibretista Luigi Illica alhora de retratar un exaltat capitost del Terror que s'adona del cinisme dels seus actes i intentarà salvar als condemnats, plorant amargament quan ja no pot fer res, és senzillament magistral. Algú em pot acusar de tenir flaca dels personatges de baríton, però vaja penso que en aquest cas, i essent-ne l'executor Àlvarez - que ja ens ha ofert al Liceu una gran gama de personatges per a baríton: Rigoletto, el cònsol Sharpless, el Marqués de Posa, etc.. - crec que està més que justificada.

Comentari a banda mereix l'ária estrella de la vetllada, "La Mamma morta" - que ens ofereix bellíssimament traduïda la Maria Vila al seu bloc - feta famosa fa uns anys per la película Philadelphia (Banda sonora que comparteix amb el mestre Springsteen, tot sigui dit). Tot el Liceu emmudeix amb les primeres notes de l'ária. Regna el silenci i el cos i el cor es prepara per escoltar la més dolorosa i alhora esperançadora exhaltació de l'amor en temps temibles. La jove que va presenciar la mort de sa mare, que va veure l'estúpida conducció cap al patívol amb la sospita com a tota justificació, que va viure oculta i que fins i tot ofereix el seu cos a Carlo, l'Incorruptible lloctinent de Robespierre, per la vida del seu estimat, plora quan afirma que l'amor li digué "Jo sóc la vida!", i tot el públic l'acompanya perquè no queda es pot fer res més davant de tanta emoció.

06 d’octubre 2007

Periodisme fàcil

La Vanguardia s'ha empetitit i ha ampliat les fotos en color. Ha retratat als seus colaboradors i ha canviat la tipografia. Molt bé. Com diuen, no han canviat. Bé això ja ho sabiem, i no em refereixo a l'editorial franquista de fa pocs dies on s'apel·lava sense anomenar-lo al "sano regionalismo". No cal, es desacrediten sols. No cal, en Bolaño no dirà res i el Conde estarà bé amb Zarzuela.

A vegades hi ha notícies que pretenen fer gràcia, no pensar gaire, breu reflexió i passar pàgina. De bon païr. El poden llegir tots i comentar-lo sense ferir-se. Són, en definitiva, d'humor blanc i políticament correctes. A vegades però, un s'hi pot enganxar els dits i deixar en evidència aquell que s'omet. Per una vegada, deixeu-me comentar una notícia sense trascendència.

La signa Lluís Uría, corresponsal a París, i es titula "Las chapas que Aznar no quiso". Ai! un titular que farà gràcia a molts. Mira que n'era l'Asnar aquest eh... Es veu que a França desaparèixen les matricules grogues i el codi numèric regional. Una altre particularitat de "la Grandeur" que s'homogenitza i s'adapta als convencionalismes. Que hi farem, mals temps per ser diferents. La notícia ha estat rebuda amb tristesa per tots aquells els qui agradava de veure d'on venien el cotxes i alhora tenir una petita singularitat del propi lloc. El 66 de la Catalunya Nord, el 64 basc, el 29 bretó. A l'Hexàgon jacobí, uns mers codis a les matrícules s'estimaven com a símbol d'identitat. Tot i l'homogenització, el govern de Nicolas Sarkozy ha proposat que de forma optativa es pugui posar un distintiu regional (simbol, número, etc..) per compensar l'estima per l'antic codi.

Una notícia així no tindria cap trascendència a casa nostra, on vivim bastant d'esquena al veí de dalt, ni cabuda al diari que dirigeix José Antich si no fos per l'agut ingeni del corresponsal que recorda que aquest simbol regional va ser rebutjat per Aznar, quan va ser proposat per part de Catalunya el 2000, amb la frase despectiva de les "chapas". Ah! Però el que s'oblida el periodista, i aquí és on rau la meva crítica, és que Aznar no mana des del 2003 i que quan va guanyar el Sr. Rodríguez Zapatero també ens va promete, ai! com tantíssimes coses, símbols autonòmics a les matrícules. Fer brometa amb Aznar no fa mal a ningú, però deixar en evidència al President del Govern amic, potser si que cou una mica. Explicar com ens aixecat la camisa tantes vegades, com s'han incomplert tants acords i promeses amb excuses de dificultat tècnica i necessitats d'estudis que seran de seguida arxivats, dir clarament que si guanya Zapatero no te perquè guanyar Catalunya, o que almenys ens fotran tant uns com els altres, es valent, és agosarat, és políticament incorrecte i incòmode amb els qui manen arreu.

Però clar, la comoditat és l'abnèsia i la brometa fàcil. Això "es catalanismo" no? Si bwana.

30 de setembre 2007

Nihil prius fide


He deixat reposar en excés l'experiència de seure a sopar amb una personalitat tant suggerent com n'Alfons López Tena. Potser fins a cert punt he exasperat a aquells qui esperàven un post d'urgència just arribat a casa. Penso, ingenuament, que el temps m'haurà permés relligar més arguments.

Penso que no hi res més seriós que un Notari. I si aquest notari encapçala allò que ell va anomenar l'independentisme amb trajo i corbata, tot plegat assoleix una extraordinària pàtina de responsabilitat. Va quedar clar, al llarg de la excel·lent vetllada organitzada per l'actiu blocaire Dessmond i amb la participació de més d'una vintena de blocaires actius, blocaires que van iniciar-se aquella nit i acompanyants, que en l'estimulant tasca que es proposen aquells qui encapçalen el Cercle d'Estudis Sobiranistes no s'hi val desviar-se per qualsevol carreró sense sortida que no sigui la independència. M'ha ressonat aquesta determinació aquests dies d'estèrils cremes de reis.

Tenint absolutament present que l'actitut de les instàncies judicials és absolutament desproporcionada i impròpia de països de llarga tradició democràtica - Cal que recordem que d'un president dels Estats Units vam saber tots els detalls de la seva alegre vida íntima o que la versió dels Sex Pistols del God Save the Queen no deixa gaire ben parada Sa Majestat Britànica? -, em sembla absolutament patètica l'adopció com a acte d'afirmació la crema en fotografia del rei dels espanyols. No comprenc com ens aproxima aquesta comèdia a la indepència de Catalunya ni de quina forma s'aixemplen els arguments i les files dels qui no volem més poder que el que neix del nostre poble. En primer lloc la discussió que molts tenim clara no és quin ha de ser el sistema institucional espanyol, sinó quines dependències o no volem que tingui el nostre país. Que Espanya tingui un rei o un president de la república, sincerament, me la porta fluixa. Una república, com un govern socialista amic, no assegura ni de bon tros cap reconeixement nacional de Catalunya. No és aquesta la lluita, sinó és que directament alguns volen convertir-se en pallassos, meres comparses, del cruent circ mediàtic i polític de l'adversari.

La cruesa dels ambients polítics, socials i mediàtics de l'epicentre del poder espanyol va ser amenament descrita per López Tena, que des de la seva posició de vocal del Consejo General del Poder Judicial n'ha obtingut una precisa impresió. Les invencibles i innamobibles castes funcionarials, que controlen i exerceixen el poder des de la comformació de l'estat espanyol a pesar de la correlació de forces parlamentàries existent, són un dels pals a la roda més inflexibles que es troba qualsevol aspiració catalanista. Així va quedar i queda clar, en l'aprovació de l'Estatut i els intents de portar a terme les seves previsions.

Però quedar-se creuat de braços, pensant que tota possibilitat d'assolir un Estat propi és inabastable no és precisament el full de ruta del Cercle d'Estudis Sobiranistes, que preten des del primer moment presentar possibilitats factibles, des de la plena legalitat - citant el Torcuato Fernández Miranda del postfranquisme "de la ley a la ley" - i des de la idea d'atreure als diferents sectors econòmics, socials i emprenedors més amb la utilitat i el sentit pràctic que amb el sentimentalisme. La posibilitat que ofereix l'Estatut d'organitzar consultes populars és el primer repte que tenen sobre la taula.

En temps líquids, com diu Zigmunt Bauman, idees clares i projectes ambicioses fan que molts s'hi acostin amb curiositat. Jo almenys penso estar atent a tot el que es faci al Cercle, i tu?

24 de setembre 2007

50 anys






Avui en fas 50 nano! Et conec almenys des de fa 20 anys i escaig, i hi tinc un raconet a lateral primera graderia, que abans havia estat de l'avi. Un dels primers records que tinc de tu, és un 7 -1 a l'Albacete l'any 1991, però segur que ja hi havia estat molt abans. Hi tinc molt bons records, moltes alegries, però també tristeses i decepcions, d'aquelles que feien que no volguessim tornar a veure't durant una temporada. Segur que tenim molts defectes: diuen que som freds, que de seguida ens veiem al pou, que tu impresiones però nosaltres no fem por... Però en el fons, tots pemsem que ets el millor estadi del món. Per molts anys Camp Nou!



I quin rejuveniment més bonic et preparen eh!







08 de setembre 2007

Ommagio




Petit recull en homenatge al Mestre que avui ha estat enterrat a la seva Mòdena.







I "Una furtiva lagrima" pel Gran Luciano.

06 de setembre 2007

Arrivederci Luciano!


Carismàtic, sentimental, divertit, excessiu, entranyable, estimat, passional, amb una vida de llegenda, difusor de l'òpera a tot arreu, atrevit, criticat per puristes i adorat pels menys ortodoxos, al món - i des d'aquí mateix també - es plora a Luciano Pavarotti, una de les veus i personalitats més potents i úniques de la lírica italiana d'aquest segle. Fill d'un forner de Mòdena afeccionat a l'òpera, va estudiar magisteri i va començar a assistir a classes de cant, de ben jove un concurs li obre les portes a cantar un dels seus personatges més coneguts, Rodolfo de la Bohème... d'aquí a la categoria d'estrella: als Estats Units s'enfronta i aconsegueix cantar els 9 dos de pit de "La fille du Regiment", la portada del Time és seva, Radamés, Calaf, Rodolfo, Nemorino, el duc de Mantua, Canio, grans personatges per un dels més grans... però també les senzilles cançons de Nàpols i fins i tot versions dels cantants més moderns amb els que canta, perquè li ve de gust i per bones causes, i es diverteix: Bono, Elton John, Laura Paussini,... i els concerts amb els seus amics Carreras i Domingo omplen estadis i donen la volta al món, per alguns vulgaritzant i malvarant l'òpera, però segurament difonent-la i fent coneguda i estimada a molts dels qui mai trepitjaran un coliseu operístic. El seu matrimoni a la vellura amb la seva secretària, després de deixar a la seva esposa de tota la vida, el situen a les pàgines del cor, i la seva imatge serà recordada per tothom: tant de frac impecable i enorme, sempre amb el seu mocador a mà, com amb animades camises de fantasia, divertits barrets i vaporosos fulards... No hi ha ningú que no hagi quedat tocat per la seva veu, i ningú l'oblidarà. Ha mort un gran de l'òpera, ha mort una llegenda...
Mentre ens sobreposem a la notícia, recordem una de les seves millors interpretacions... El millor homenatge, el millor testimoni d'aquells qui - en el meu cas, només en els seus discs - hem estimat la seva inconfusible veu, la seva meravellosa musicalitat, la seva fantàstica interpretació, és escoltar-lo...

Nessum dorma! que ningú dormi! que avui ens ha deixat el gran Luciano Pavarotti...








Luciano Pavarotti
1935-2007
Descansa en pau geni!

02 de setembre 2007

Comença un nou cicle

Demà, tot i agafar el tren a la mateixa hora de sempre, aquestes vuit del matí de fa ja tants anys, serà totalment diferent. Demà hauré deixat enrrere estudis, màsters i pràctiques i començaré de veres a integrar-me en això que se'n diu "món laboral", considerat en l'Antic Testament càstig diví, alhora que remissió alliberadora de l'home. No sé com serà en el meu cas, però el que sí que sé del cert és que en el meu interior s'hi barregen a parts iguals els nervis, l'emoció, la intriga, l'ansietat i el dubte per començar la meva carrera (uf!, com sona) d'advocat. D'alguna forma durant anys m'he preparat per això, a més del plus de màster que m'ha permés seguir considerant-me estudiant un any més, però no puc negar que la prova de foc espanta. Fer divuit anys, anar a la universitat, acabar la carrera, són fites molt important, segur, però aquesta et col·loca ja al bàndol del que quan som petits anomenem "els grans", els qui ja no es poden permetre transgresions horàries, vida alegre, obligacions mínimes. A partir de demà, s'obre un nou horitzó, comença un nou cicle.

28 d’agost 2007

Quan de res serveixen els gols

Quan de res serveixen els gols, només queda la tristesa. Ja de res serveixen les trompetes ni els crits. Quan el dolor creua el camp, ja no poden fer efecte les celebracions. Era futbolista. Jugava en aquest Sevilla que lluita per la glòria de l'esport rei, s'havia format al seu club de sempre i havia aconseguit el més gran, classificar el seu equip per a una final de UEFA amb un magnífic gol. Era un triomfador, havia arribat alt i somniava en arribar més amunt aquest any. Era molt jove, tenia 22 anys, i aviat faria els 23. Era de la meva quinta, com en dèien abans. La seva dona esperava una criatura que naixerà ben aviat, sense conèixer al seu pare. La terrible imprevisibilitat de la mort se l'ha endut. Com a amant del futbol, com a fidel barcelonista, però sobretot com a persona, m'afegeixo al condol per Antonio Puerta.


Antonio Puerta
1984-2007
Descansi en pau a l'olimp de l'esport

27 d’agost 2007

Vinc del pueblo


Jo, com deia en Raimon, com la nostra terra, vinc de gent sense místics ni grans capitans. Vinc de molts esforços i moltes petites lluites, del treballar durament (i des dels 7 anys en el cas dels avis), de les alegries i de patiments. En concret, la meva família materna és d'un poble de Teruel, Torrijo del Campo a la comarca del Jiloca, riu que acaricia el poblet. Prenent la carretera que porta a la ciutat de Teruel, un desviament et permet entreveure la torre, el campanar de l'esglèsia és ben al fons i una fragant i fresqueta carretera porta cap al poble. Els pollancres - "chopos" - centenaris, d'escorça ben arrugada, franquejen el camí, i a poc a poc, i tot travessant el pont que creua el riu, t'endinses a Torrijo, allà on naixeren la meva mare i el meu tiet, els meus avis, els germans dels avis, besavis i tota una llarga corrúa d'avantpassats que és perd segles enllà, sempre assentats en la terra dura, forta, freda d'aquesta plana aragonesa de secà, de blat i dur llaurar, de riu i sèquies que banyen la seva valenta horta verda.

El campanar, l'altíssima torre de l'esglèsia barroca, marca el centre i nucli del lloc a l'entorn de la qual nèixen les cases i els carrers: la Rambla, que puja amunt amb el record de l'olor de pa i llenya que abans fumejaven els forns; el Calvario a l'oest com a gran barri i carrer amb la seva vellísima ermita de Santa Bárbara; tot l'entramat de carrerons a l'entorn de Carrablancas, que va cap al poble de Blancas interrumput per la via del tren, al nord-est, i el carrer dedicat a Sant Pere, San Pedro, patró del poble, que com a mariner solitari assentat en secà ha de veure com les festes del poble es celebren a ple agost, lluny de la seva festivitat època de molta feina al camp. Són aquests, tots, aquests carrerons, pels quals jugaren els meus avis, pels quals passaren cap al terròs i cap al riu a fer bugada, en el qual descobriren els secrets de la naturalesa i la duresa melàngica de la vida. Són aquests pels quals circula l'ànima d'una bona part de la meva gent i del meu orígen, (que alguna bona ventada del cerç- el cierzo - deu haver fet com som aquesta família) i els que deixaren enllà un dia del 60, entre plors i el fum del tren, els avis, el meu tiet i la meva mare, quan aquesta era petita.

Hi he anat vàries vegades, amb els avis als estius de fa 10 anys, i ara amb els pares o amb amics uns pocs díes, però ara, la setmana passada, en un cap de setmana, he notat més forta la fiblada, més dur l'estremiment, més emotiu el record. Posar lloc a les històries dels avis - de dures, de tristes, però també d'alegres dies de festa - reviure la vida dels avis de la mare, recordar les meves ties, germanes de l'avi que tant m'estimaven i estimava i que ja no hi són, enyorar olors perdudes que jo encara vaig flairar, comprendre el perquè de tantes coses m'ha acostat molt més a aquest pueblo, petit, llunyà, on com deia en Serrat, "por no pasar ni pasó la guerra", que en algun dels meus caràcters em toca i m'ensenya, em fa saber coses i em descobreix de noves i em moldeja l'ànima i la història.

21 d’agost 2007

Qüestions personals

Diari Maresme, el mitjà digital que dirigeix Albert Lladó, em va demanar que respongués a les preguntes d'un qüestionari tipus Proust, que ja han fet a diferents maresmencs i maresmenques.
A través de l'enllaç podeu accedir-hi, i veure aquestes qüestions personals que he fet emergir tant bé com he pogut. Me'n direu alguna cosa?

13 d’agost 2007

la tristesa de la seva mort

Mai no acabaré d'entendre aquesta mort. M'és molt difícil, com a profund vitalista (segurament fruït de la meva joventut), entendre el final d'un mateix, la profunda càrrega violenta d'acabar amb la nostra pròpia existència, deixar-se morir i, decidir el lloc i l'hora del moment incert d'enfrontar-nos al misteri de la fi. Per això m'ha frepat molt la mort de Lluís Maria Xirinacs.

Amb ell se n'ha anat un xic de la història d'aquest país, en la que potser, tristament, havia quedat excesivament encassellat i condemnat per ella a la soletat. Del capellà que va ser, no l'abandonà mai el posat ni les formes, i de la seva gran lluita a favor de les llibertats i l'amnistia en queden molts records inesborrables. Els de casa, molt abans que jo nasqués, cap al 75 vivien amb angoixa l'empresonament d'un ésser estimat a l'altra banda dels murs de la Model, autèntica gàbia de tots els qui s'oposaven a la dictadura, i recorden molt vivament en Xirinacs, el captaire de la pau, assegut davant la presó. Fou senador en la legislatura constituent, amb un suport enorme, i suposo que després d'aquesta època frenètica que acabà amb la gran entesa dels vençedors, va començar el seu gran desencís. Els companys s'esmunyiren, els qui li donaren suport ja no el recordaren, i en el gran garbuix dels moviments per la llibertat dels Països Catalans, sempre disseminats i unicel·lulars, es situà sense partit i sense militantsm, però fidel al poble i al país. Ara tornaran a sortir plors i lloances, perquè toca i per que sí, i la tristesa infinita de les seves darreres paraules i el seu adéu ens colpeixen.



Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007)
Descansi en pau.

09 d’agost 2007

El barcelonisme sentimental


Sempre he pensat que sóc del Barça per alguna cosa més que per les estrelles que puguin brillar avui o pels bons partits que poguem jugar demà. Segurament sóc del Barça per tot allò que assumeixes quan t'emociones amb els seus colors: la seva història, els seus moments èpics, les amargors i les alegries, els grans noms que ressonen, els records dels pares i avis... I per això m'ha entristit la mort d'en Nicolau Casaus, un personatge ja de la història del club. Nascut a l'Argentina i igualadí d'adopció, va quedar seduit des de jovenet pel Barça i se'n feu soci ben aviat. Compromés amb la llibertat i el país, i davant la impossibilitat de lluitar amb les armes contra els facciosos, edità i escrigué la revista "Horitzonts", essent condemnat després de la Guerra a presó i mort, per "rojo, separatista i auxilio a la revelión". Commutada la pena després de 5 anys de reclusió i privat de nacionalitat espanyola (fet que li va impedir ser directiu del Club) va participar en l'activitat penyistica, especialment en la Penya Solera, que va presidir. Va participar en les festes d'inauguració del Camp Nou. L'any 1978 es presentà a les elecciones en les que va ser el tercer en discordia en la lluita entre l'hereu d'aquell cert catalanisme de Montalt i companyia, Ferran Ariño, i el rei dels xamflans de Barcelona, l'anodí constructor Josep Lluís Nuñez. Tot i que havia jurat que no pactaria amb cap candidat, va entrar a la Junta de Nuñez on seria, durant tota la seva presidència la cara amable d'aquella directiva. Però fins i tot això li perdonem a Casaus, al que recordem infatigable acompanyant l'equip en tots els desplaçaments, impecablement vestit i amb el seu inseparable havà als llavis. També el recordem emocionat parlant-li a la Mare de Déu de la Mercè en aquelles ofrenes que es feien abans. En algun altre moment alguns el van jutjar severament, però avui toca homenatjar i recordar Nicolau Casaus com aquell qui en aquells llargs anys, inclosos els de la meva infància futbolística, de grans èxits i sovintejats fracassos, amb uns dirigents barcelonistes que van gestionar el Club amb el mínim sentiment de país i l'esperpent i vergonya de l'hereu del constructor, des de dins, va representar sempre aquest barcelonisme sentimental del qual jo m'hi sento part, aquest amor pel club, pel que representa més enllà del moment, per la seva història, per tot el que porta inscrit en barcelonisme en el seu interior i pels seus moments de glòria o de melàngia, incondicional, elegant, humà, emotiu...


Nicolau Casaus de la Fuente i Jené (1913-2007)

Descansa en pau en l'olimp del barcelonisme.

04 d’agost 2007

Els llibres d'aquest estiu

Enguany segurament no sortiré de viatge, i he dit, a bastament, que vull dedicar-me a llegir i escoltar òpera... Veurem si ho puc fer, però la pila de llibres està feta:

Actualment llegeixo: Últimas tardes con Teresa. Juan MARSÉ


El llibre que un estiu de 1983 la meva mare llegia mentre jo estava al seu interior. Em faltava poc per treure el cap al món. El meu homenatge a la mare.


El cuadern gris. Josep PLA


Cavalls cap a la fosca. Baltasar PORCEL


Fulles d'herba. Walt WHITMAN


Cartes a Màrius Torres. Joan SALES


Amor líquido. Zigmunt BAUMAN


Catalunya sota Espanya. Alfons LÓPEZ TENA


Terrorista. John UPDIKE


Jerusalén. Saul BELLOUW


Cosmópolis. Don DELILLO


Me casé con un comunista. Philip ROTH