26 de gener 2007

26 de gener

... quan més vell més tocat de l'ala...


Com a curiositat, molt aprop de la seu del Districte de Sants-Montjuic, en aquesta mateixa data, trobo això...

23 de gener 2007

El darrer viatge de Ryszard Kapuscinski

Ryszard Kapuscinski
(1932-2007)

Es pot pensar que aquest bloc només recorda els grans quan s'ens en van. M'entristeix aquest dinàmica, però la desgràcia m'obliga a retre homenatge a Ryszard Kapuscinski, viatger incansable que avui ha pres el darrer camí. Veterà periodista i escriptor, polonès nascut fa 74 anys al que avui seria Bielorússia dins del ball de fronteres del segle XX. I n'ha creuat milers de fronteres en el seu ofici de corresponsal a mig món, oferint-nos la crònica de tots els racons del planeta i els seus moments més crítics. Recordo la magnífica lectura d'Eben (Ébano en la versió castellana que vaig llegir, precisament lluny de casa, a Tailàndia), la passió africana que ell va viure i descriure amb totes les tonalitats i tota la contundència possible, amb tota el sadollament d'aventures i tota la realitat continguda, amb totes les reflexions originades i totes les descripcions copçades, amb tots els colors presos i totes les paraules al record.


Que aquest darrer sigui un plàcid viatge.

18 de gener 2007

Zadie Smith

Em sorprén al suplement Cultura de l'Avui una entrevista amb Zadie Smith, la -ja- gran escriptora anglesa que em fascinà amb el seu Dents blanques anys enrrera i a qui encara li dec acabar la lectura estroncada de L'home dels autògrafs la seva segona novel·la. I penso comprar de seguida el seu darrer llibre Sobre la bellesa recentment editat.


la novel·lista Smith, anglesa de mare jamaicana i pare britànic, ha estat definida com la gran recreadora de la multiculturalitat britànica, de les vides creuades de famílies amb orígens i tonalitats diverses, de les revoltes dels joves contra els móns fràgils i les presumptes fermeses dels pares, dels desitjos i somnis, de les sortides fanàtiques que assalten a algunes de les segones generacions de migrats...per circulen els Jones, els Iqbals i els Chalfens, els diferents protagonistes de la seva primera novel·la, i àmbits on la seva literatura pren fermesa. A preguntes del periodista Francesc Bombí-Vilaseca directment dispara:

"[...] Dels llibres que he escrit sempre m'acaba agradant més el procés que no pas les històries en si, com quan amb L'home dels autògrafs vaig aprendre molt sobre el judaisme, o llibres que vaig llegir per escriure Dents blanques i que no hauria llegit de cap altra manera i es van quedar amb mi com records... No recordo gaire afectuosament la resta dels llibres.

Encara la cataloguen com a escriptora jove, però ja no ho és tant...

Abans deia que era molt jove ara només sóc joveneta... Però avui sembla que som joves des dels 18 fins als 45 anys, i així comprem més coses i som eternament joves. És interessant, perquè si mirem la història de la literatura, especialment l'europea, publicar una primera novel·la als 24 anys era una cosa ben normal, tant al segle XIX com al XX, ningú diria que és obra d'algú particularment jove, potser fins i tot era una mica tard... Però ara... què se suposa que has de fer, als 24? Col·locar-te? No sóc gaire bona per col·locar-me... "

Recomanació literària feta "ad futurum", de moment estic endinsat en la lectura dels altament recomanables, asserenadors i brillantíssims Assajos de Michel de Montaigne.

10 de gener 2007

Què no sabeu de mi

M'arriba un meme, aquesta curiosa criatura filla dels nostres blocs, d'en Pedro que suposo que comença a ser menys estrany, qui ha respost al repte llançat per en Ramon Bassas.
Tots plegats expliquen coses curioses i jo no sé que dir de mi que no sapigueu. Suposo que els qui em coneixeu prou, algunes de les coses les coneixereu abastament, els qui potser no em coneixeu però sovintegeu el bloc potser les descobriu... Endavant doncs

1. Els meus primers escrits els vaig publicar al Full de Mataró, revista de les parròquies de Mataró i lloc on ens reunirem gent tant perillosa com en Joan Salicrú, en Ramon Reixach, en Ramon Radó i un servidor. Vaig aprendre molt i vaig tenir l'oportunitat de fer periodisme amateur, amb experiències molt enriquidores. Memorable!

2. Per la casualitat de pensar en fer-me militant aquell dia la butlleta d'afil·liació a Esquerra me la va signar en Joan Puigcercós, actual Conseller de Governació i Secretari General del partit, quan va venir a presentar el llibre "Madrid Confidencial" a Mataró.

3. Tinc un arxiu d'himnes nacionals, de nacions amb i sense estat, i de clubs de futbol de tot el món. Completen les meves col·leccions de caire internacionalista: monedes, bitllets, segells, postals...

4. M'encanta la música, tot el dia n'escolto i d'allò més variada. Sóc un fanàtic de l'Ipod i un apassionat de l'òpera i la música clàssica, sóc devot de Bruce Springsteen, de Leonard Cohen i de Shakira entre d'altres.
Ara, canto fatal i desafino com una serra elèctrica!

5. Tot i haver viatjat per quatre dels continents del planeta, ser una persona molt interessada en la política internacional i tenir una dèria important amb l'actualitat del Pròxim Orient, no he estat mai ni a Israel, ni a Palestina, ni a Jordània, ni a Siria ni al Líban. Sí, que he estat no obstant al límit euroasiàtic, Turquia, i a africà, Egipte

Passo el repte a n'en Miguel Guillen, a la Vanessa Casado, a n'en Garrofaire, a n'en Francesc Amat i a n'en Jordi Eduard Perales.

04 de gener 2007

Carles Fontserè s'en va

I anem perdent una generació i una part de la història. Els seus cartells són indispensables per explicar, i il·lustrar, els anys de guerra, el seu llarg exili a París, a Mèxic, a Nova York és la epopeia tràgica de tants catalans, i el seu esforç en la Comissió de la Dignitat pel retorn dels "Papers" robats i que es trobaven a Salamanca una de les lluites més gratificants de la societat civil catalana,. Aspecte de vell profeta, mans de dibuixant, geni d'artista, ànima llibertària.

Descansa en pau Carles!




Carles Fontseré
(1916-2007)

03 de gener 2007

El que torna (II)

Torna la violència irracional

I torna de nou la terrible violència en forma d'explosió a Madrid. Ja hi ha un mort, un ciutadà equatorià, Carlos Alonso Palate, i el mateix destí espera a un altre noi que també era a l'aparcament de la T4 de l'aeroport de Barajas al moment de l'atemptat.
Totes les esperances han volat pels aires, tots els nostres desitjos de pau, de solució del conflicte que tant dolor ha provocat. Em sembla que tots estem una mica conmocionats i no sabem que dir, ens ha agafat amb el peu canviat: A Zapatero, que fins divendres passat encara feia missatges d'optimisme, als partits polítics, que havien confiat en el final del terrorisme i el patiment de tants, fins i tot sembla que a Batasuna, i sobretot a tota la població que tenia fe en que el drama s'acabés. Que ha passat? Que succeix? Quines han estat les fosques motivacions que han portat a trencar l'alto al foc permanent? Que s'ha de fer ara? Que hem de fer? Tothom s'ho intenta explicar i aquí no serveixen les explicacions simplistes dels sectors que en el seu fur intern desitgen una victòria a qualsevol preu i no la pau. De moment ningú té una resposta clara.
N'haurem d'anar reflexionant.


Robert Manrique, sense oblidar les ferides però mirant endavant

De moment, m'ha impresionat molt l'entrevista que Robert Manrique, vicepresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha concedit a la Vanguardia. Manrique, víctima de l'atemptat d'Eta a l'Hipercor de Barcelona on treballava, mostra la seva decepció i creu que el fet que no es fes cap gest cap a Eta - com l'acostament dels presos, al qual es mostra favorable - juntament amb la manca de lideratges a l'organització i els interessos electoralistes dels polítics han impossibilitat un desenllaç que tothom desitjava. Diu que l'han trucat víctimes plorant perquè volien que s'ha acabés per sempre la violència. I sobre els qui es dediquen a fer política patèticament, fins i tot recorrent al feixisme més ranci, n'està ben fart. Tot el meu reconeixement i apreci per Robert Manrique, home que ha patit molt però no està disposat a perdre per sempre l'esperança.

02 de gener 2007

Mor Teddy Kollek, un alcalde sota Déu

Teddy Kollek, qui va ser alcalde laborista de Jerusalem de 1965 a 1993 - quan va ser derrotat per l'actual premier Ehud Olmert que llavors encapçalava del Likud - ha mort als 95 anys. Kollek va ser alcalde de la ciutat més santa, un alcalde "llegendari" segons el descriu el diari israelià Haaretz, a més de ser un home molt proper al fundador David Ben Gurion. Nascut a Hongria, el seu pare li posà Theodor en homenatge a Theodor Herzl, fundador del moviment sionista.

Els qui llegiu aquest bloc ja coneixeu la dèria pel Pròxim Orient, per Israel, per Palestina,.. i avui volia parlar d'aquest personatge clau a la història de la ciutat més disputada, on Déu adopta mil llengües i apareix a cada cantonada sota mil vestits, sota mil rostres, jueus de tots els colors, cristians de totes les esglèsies i musulmans de tots els continents tenen a Jerusalem un destí sagrat: on va aixecar-se el temple dels jueus, on el Jesús va patir la seva passió i mort, on Mahoma va pujar al cel.

Intentar la concòrdia en aquest entre tots ells va ser un dels titànics esforços de Teddy Kollek i poc va ajudar-hi la decisió del govern de declarar solemnement Jerusalem "capital eterna i indivisible del poble i l'Estat d'Israel" l'any 1980 que va acollir amb el temor de que perjudiqués la convivència de la ciutat. Tothom li deia Teddy, però també se'l va conèixer com el "nou Herodes" pel seu afany reformador i promotor de la cultura de la ciutat. Explica Haaretz que anava sol pel carrer i que el seu telèfon particular apareixia a totes les guies. També que lluità pel respecte, quan no l'estima, de tots els seus conciutadans, també dels palestins que romangueren a casa seva quan Jerusalem Est, que havia estat sota administració jordana d'ençà del 1948, va ser annexionat per Israel.

Tot un caràcter, exemple d'alcalde en una ciutat difícil, sobretot tenint a Déu tant aprop, sobre el seu cap.


Shalom Teddy, descansi en pau.

Teddy Kollek 1911-2006