03 de gener 2007

El que torna (II)

Torna la violència irracional

I torna de nou la terrible violència en forma d'explosió a Madrid. Ja hi ha un mort, un ciutadà equatorià, Carlos Alonso Palate, i el mateix destí espera a un altre noi que també era a l'aparcament de la T4 de l'aeroport de Barajas al moment de l'atemptat.
Totes les esperances han volat pels aires, tots els nostres desitjos de pau, de solució del conflicte que tant dolor ha provocat. Em sembla que tots estem una mica conmocionats i no sabem que dir, ens ha agafat amb el peu canviat: A Zapatero, que fins divendres passat encara feia missatges d'optimisme, als partits polítics, que havien confiat en el final del terrorisme i el patiment de tants, fins i tot sembla que a Batasuna, i sobretot a tota la població que tenia fe en que el drama s'acabés. Que ha passat? Que succeix? Quines han estat les fosques motivacions que han portat a trencar l'alto al foc permanent? Que s'ha de fer ara? Que hem de fer? Tothom s'ho intenta explicar i aquí no serveixen les explicacions simplistes dels sectors que en el seu fur intern desitgen una victòria a qualsevol preu i no la pau. De moment ningú té una resposta clara.
N'haurem d'anar reflexionant.


Robert Manrique, sense oblidar les ferides però mirant endavant

De moment, m'ha impresionat molt l'entrevista que Robert Manrique, vicepresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha concedit a la Vanguardia. Manrique, víctima de l'atemptat d'Eta a l'Hipercor de Barcelona on treballava, mostra la seva decepció i creu que el fet que no es fes cap gest cap a Eta - com l'acostament dels presos, al qual es mostra favorable - juntament amb la manca de lideratges a l'organització i els interessos electoralistes dels polítics han impossibilitat un desenllaç que tothom desitjava. Diu que l'han trucat víctimes plorant perquè volien que s'ha acabés per sempre la violència. I sobre els qui es dediquen a fer política patèticament, fins i tot recorrent al feixisme més ranci, n'està ben fart. Tot el meu reconeixement i apreci per Robert Manrique, home que ha patit molt però no està disposat a perdre per sempre l'esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada