27 de febrer 2007

Germont

Molt amablement m'han suggerit que fa dies que no actualitzo aquest bloc. Vaja, que no he escrit res. La veritat és que tinc moltes textos mig escrits, alguns "robatoris" i algunes reflexions d'actualitat que esperen el seu torn a la nova llibreta que fa poc em vaig comprar.


Entre ells, i aquest ja és antic, en tinc un d'òpera. Un petit homenatge. Espero que serveixi com a disculpa.


Germont



Hi havia sempre una frase referent a l'òpera, una definició casolana, que la caricaturitzada com aquella obra on "el tenor intentava seduir a la soprano mentre li ho impedia el baríton". Doncs si els tenors i les sopranos han gaudit d'una extrema popularitat i tothom pot recordar els grans heroïs i heroïnes, els tercers en discòrdies tot i disposar d'immensos personatges - Rigoletto, Scarpia, Falstaff, ... - no gaudeixen de tot l'apreci, la popularitat i l'adoració de que es possible el públic operístic (també de la ira, el despreci i l'adversió, clar).

Un dels personatges per a baríton que més m'agraden és Giorgio Germont, pare del protagonista de la La Traviata de Giuseppe Verdi. A l'obra Germont no és personatge en sí, més lluny de ser el pare d'Alfredo, però en certa forma representa, tota una època i tot un sentiment, un arquetipus potser, però sobretot Germont pare és el futur d'Alfredo després de Violeta.

Monsieur de Germont es mou per un orgull que és el que emmascara l'amor incondicional pel seu hereu escampa, enamorat i gelós d'una cortesana bellíssima. És un pare dur, sever però honest, amb algunes actituds que fan prefigurar-nos que coneix el món on ha perdut al fill. Aquell món frivol que desapareix amb l'edat i amb la tragèdia, el món amb sentencia final, el món que ho fa tot bonic menys el final, el món que fa sentir immensament vius als seus protagonistes... Per comprendre'l només cal escoltar la súplica desespera quan retrova Alfredo recordant-li els paisatges de la infantesa. Només cal veure la impressió que li causa el gran sacrifici que fa Violeta que ell mateix ha inspirat.

No obstant, l'orgull i l'honor, les grans paraules, els grans drames del XIX, són les que el separen d'Alfredo, però tant un com l'altre en són titelles, mers actors del gran teatre de les conviccions i les aparences de l'època. Perquè com la Vallery n'hi havien moltes i tenien sa casa plena, i d'Alfredos n'eren gairebé tots els privilegiats que podien accedir als alts preus d'aquestes dames passionals, vitals, divertides, que es ensenyaven alguna cosa més que els tormells - tot recordant al Príncep de Salina de Il Gattopardo.

A més, sincerament, algú creu que La Traviata podia acabar bé, amb Alfredo i Violeta casats i Monsieur de Germont visitant-los de tant en tant amb la filla i el gendre?



L'article s'ha de llegir mentre's s'escolta l'ària "Di Provenza al mar". Recomanada la celebradíssima versió de Salsburg i amb Thomas Hampson al paper de Germont (a la imatge).

23 de febrer 2007

Retalls robats (I)

La malpensada

Se’ls mira absorta, no pot treure’ls-hi els ulls de sobre, no deixa de dubtar, de trobar alguna cosa estranya en ells dos: la noia, esclatant de joventut, preciosament jove. Ell, madur seré, amb algun aire d’antic galant. La malpensada els mira, no hi ha res lleig en ells, cap gest que li faci confirmar les seves sospites luxurioses. Pare i filla, no. Alumne i professor? La filla d’un amic? Companys de feina? Sempre triarà la opció més sòrdida, la que més s’ajusti als seus patrons d’històries morboses. Cada somriure una prova, cada gest una confirmació, cada dringar de la veu adolescent un testimoni de càrrec... La noia, carpeta d’estudis sota el braç i gran bossa de dona. L’home madur, trajo i diari rebregat. S’han trobat mig de sorpresa, però això no interessa a la malpensada. Es miren junts un trencaclosques, un d’aquests passatemps retallats del diari. De nou la malpensada, amb la insolència al rostre i la morbositat als ulls, sense somriure sense espurnes al rostre ni la joia al dringar de les paraules. Ella, la malpensada, la que està sola, la que no té ningú a qui trobar-se, ni ningú amb qui resoldre un passatemps. Ella, la que sempre intentarà veure el que la mala fe li fa pensar, a qui la soledat fa envejar els instants alegres dels altres, els momentanis assossecs dels qui mira, dels qui observa.

Retall furtat al tren de rodalies. 21 de febrer de 2007

20 de febrer 2007

Fallits


La reunió mantinguda a tres bandes entre Olmert, Abbas i Rice ha acabat, com moltes altres iniciatives de diàleg entre palestins i israelians, en fallida. El viatge de la Secretaria d'Estat dels EUA Condolezza Rice a la zona podia donar entendre que un nou impuls nord-americà al sempre latent i sempre ensorrat procès de pau arabo-israelià s'estava produint. Qualsevol que hagués estat el resultat en sentit positiu hauria obert un molt prim fil d'esperança en el complicadíssim i etern trencaclosques d'orient. Els dos líders, Ehud Olmert, assetjat per diverses acusacions de corrupció i la molt mala gestió del darrer enfrontament amb Hisbul·là, i Mahmoud Abbas, amb l'autoritat molt tocada pels enfrontaments civils entre el seu Al-Fatah i el Hamàs del premier Ismail Haniye, són líders gairebé fallits, amb un poder que grinyola com les seves pròpies cadires i només un miraculós avenç, una sortida que els permetés presentar davant l'opinió pública un cert triomf - sense fer concesions que poguessin ser vistes com una traidoria pels seus respectius pobles - els podria dotar del valor necessari per seguir encapçalant els respectius governs. Sinó, ens dirigirem cap a una nova crisi política a Israel, amb les privisibles dimisions i convocatòria avançada d'eleccions, i l'esclat d'un nou enfrontament pel poder a l'Autoritat Nacional Palestina entre els dos moviments palestins aprofitant les febleses del successor d'Arafat. I això no interessa a ningú, no?

16 de febrer 2007

No escric bé

La maleida justícia ha fet malbé el que pogués tenir de brillant a l'hora d'escriure. M'ha enrrebessat l'escriptura. L'ha feta obsesivament depenen de les infinites subordinacions, farragosa, sempre amb por de no acabar de dir-ho tot. He omplert els escrits d'aclariments entre comes, entre guions i només per pura estètica no he fet servir parèntesi massa sovint. Entre les perversitats de l'estil jurídic - pura derivada del castellà del XIX -, un gust clàssic i un intent d'imitar els mites, molts deuen haver trobat els meus articles massa severs, deformadament decimonònics, excesivament solemnes o fins i tot, pedants. Tot i haver fet periodisme amateur durant anys, encara estic a la recerca d'un estil clar i agradable, precís. I a més quan veus que gent més jove que tu escriu amb una delicadesa i una cadència excel·lent, amb un estil que meravella no pots fer altre cosa que avergonyir-te...

No obstant, seguirem llegint i temptant la musa que ens ajudi a millorar.

15 de febrer 2007

Eclectivitat

L'amic Pedro m'"obliga" a respondre a la conya aquesta de meme:
Amb tot l'eclictivisme que sigui capaç respondré a les 3 qüestions proposades:


Pensadors:

Sören Kierkegaard
Friedrich Nietzsche
Michel de Montaigne
Joan Fuster
Anthony Giddens




Escriptors:


Charles Baudelaire
Joan Sales
Zadie Smith
Vladimir Nabokov
Gustave Flaubert



Músics:

Richard Wagner
Bruce Sprinsteen
Leonard Cohen
Shakira
Frank Sinatra

14 de febrer 2007

Carlos

Dieu vous dicte sa volonté,

donnez à vos enfants la liberté!



(Don Carlos de Giuseppe Verdi, versió francesa, Acte II, Quadre II)




Esperava que arribés diumenge per poder presenciar el Don Carlos de Verdi, que en versió completa francesa, ofereix el Gran Teatre del Liceu. Una de les grans óperes de la història, possiblement la més completa, brillant, madura i genial de les escrites pel gran compositor italià. Amb passatges de veritable magistralitat, amb personatges d'una immensa profunditat psicològica, se'ns mostra l'enfrontament sentimental, famíliar i polític entre Felip, el rei d'un imperi on mai es ponia el sol, i Carles, l'hereu que per despit es converteix en defensor dels flamencs que lluiten per la seva llibertat i que han assumit la Reforma luterana.

Denostadíssima a l'Espanya per ser considerada l'orígen del que s'anomenà la "Leyenda Negra", resposta a qualsevol crítica a partir del segle XVI, la història escrita per Schiller, Verdi ens la presenta com una crítica al que pot arribar a ferir la tant anomenada raó d'Estat, trencar l'amor d'un home i una dona, l'Infant i Isabel de Valois, que per raons polítiques es veu obligada a casar-se amb Felip II, malvaratar la relació d'un pare i un fill, l'obsessió d'una enamoradíssima, la Princesa d'Éboli, i el fanatisme, representat pel Gran Inquisidor, la mort d'un idealista, Rodrigue Marqués de Posa, i la condemna al príncep, a més de la venjança sobre el poble que clama per ell; com un crit a la llibertat de l'amor, de les persones i dels pobles; amb tota la potència musical que és capaç, amb moments d'una finor extrema i d'altres d'una brutalitat temible, amb una delicadesa bellíssima i una contundència majestuosa, apropant-se, com hem dit, a la perfecció.

De l'espectacle de dissabte m'en meravellà Rodrigue i Éboli, el baríton malagueny Carlos Álvarez i la mezzosoprano italiana Sonia Ganassi que van ser recompensats amb l'agraïment d'un públic dividit pel que fa a la escenografia de Peter Konwitschny, que va esdevenir, pel meu gust, brillant en la transformació de l'"Acte de Fe", fent participar al públic i convertint-lo en un espectacle televisiu i mediàtic, i desconcertant i innecessari en la introducció d'un "Somni d'Éboli", comtemporanitzat i pretesament modern que encara està per descobrir-se'n el significat. La resta del repartiment, de gran qualitat, excepte, tristament, del protagonista Carlos, Franco Farina que en masses ocasions va voler forçar unes qualitats que segurament no té, semblant escanyat.

Una gran història, una bellíssima obra musical, un espectacle impresionat

Retrat de l'Infant Carles d'Alonso Sánchez Coello - Museu del Prado (Madrid)

11 de febrer 2007

Escenes beirutines


Aquesta foto d'Spencer Platt és la guanyadora del World Press Photo 2006 i recull una escena ocurreguda durant els enfrontaments de l'estiu passat entre la milícia xiïta Hisbul·là i Israel, en concret una ràpida escena de Beirut on un lluent descapotable vermell conduit per un robust jove membre de la high society beirutina travessa la devastació provocada pels bombardejos, alhora que les noies que l'acompanyen, mediterrànies, sensualment insolents, s'ho miren encuriosides fins i tot mòvil en mà sembla que hi tiren una fotografia per explicar-ho als veïns del elegants barris de la burgesia cristiana o sunita.
Benvinguts a Beirut.

10 de febrer 2007

L'Oleguer

L'Oleguer és un futbolista que juga al Barça amb tota la naturalitat del món, ni els diners ni la fama l'enlluernen ni el fan ser repetidor de tòpics o enlluernat per la vida oripellada i fàcil. Pensa, reflexiona i es compromet. Cosa extranya a un món com el de l'esport. I a més, es compromet en temes espinosos, no defuig la complexitat del món en que viu. Li hauria estat fàcil seguir alguna de les grans preocupacions solidàries del món, de tant en tant una foto, de tant en tant una ambaixada solidària i tothom parlaria d'ell com un heroi del proïsme. A l'Oleguer Pressas li interessa el país on viu, l'emprenya l'status quo que ens fan seguir i la seva popularitat fa que les seves opinions se sentin. Molts escribim, ens rebel·lem, discutim, però clar mai rebrem els atacs que el rep ni ens exposarem a ser objecte d'escarni d'aquells que veuen greu que un futbolista parli de política i en canvi reben amb satisfacció les proclames patriòtico-estatalistes d'altres esportistes i no es queixen quan tot es barreja amb himnes i banderes.
Els barcelonistes t'estimem i t'agraïm la teva forma de fer i de ser.


Oleguer, mai caminaràs sol cap a Ítaca