27 de febrer 2007

Germont

Molt amablement m'han suggerit que fa dies que no actualitzo aquest bloc. Vaja, que no he escrit res. La veritat és que tinc moltes textos mig escrits, alguns "robatoris" i algunes reflexions d'actualitat que esperen el seu torn a la nova llibreta que fa poc em vaig comprar.


Entre ells, i aquest ja és antic, en tinc un d'òpera. Un petit homenatge. Espero que serveixi com a disculpa.


Germont



Hi havia sempre una frase referent a l'òpera, una definició casolana, que la caricaturitzada com aquella obra on "el tenor intentava seduir a la soprano mentre li ho impedia el baríton". Doncs si els tenors i les sopranos han gaudit d'una extrema popularitat i tothom pot recordar els grans heroïs i heroïnes, els tercers en discòrdies tot i disposar d'immensos personatges - Rigoletto, Scarpia, Falstaff, ... - no gaudeixen de tot l'apreci, la popularitat i l'adoració de que es possible el públic operístic (també de la ira, el despreci i l'adversió, clar).

Un dels personatges per a baríton que més m'agraden és Giorgio Germont, pare del protagonista de la La Traviata de Giuseppe Verdi. A l'obra Germont no és personatge en sí, més lluny de ser el pare d'Alfredo, però en certa forma representa, tota una època i tot un sentiment, un arquetipus potser, però sobretot Germont pare és el futur d'Alfredo després de Violeta.

Monsieur de Germont es mou per un orgull que és el que emmascara l'amor incondicional pel seu hereu escampa, enamorat i gelós d'una cortesana bellíssima. És un pare dur, sever però honest, amb algunes actituds que fan prefigurar-nos que coneix el món on ha perdut al fill. Aquell món frivol que desapareix amb l'edat i amb la tragèdia, el món amb sentencia final, el món que ho fa tot bonic menys el final, el món que fa sentir immensament vius als seus protagonistes... Per comprendre'l només cal escoltar la súplica desespera quan retrova Alfredo recordant-li els paisatges de la infantesa. Només cal veure la impressió que li causa el gran sacrifici que fa Violeta que ell mateix ha inspirat.

No obstant, l'orgull i l'honor, les grans paraules, els grans drames del XIX, són les que el separen d'Alfredo, però tant un com l'altre en són titelles, mers actors del gran teatre de les conviccions i les aparences de l'època. Perquè com la Vallery n'hi havien moltes i tenien sa casa plena, i d'Alfredos n'eren gairebé tots els privilegiats que podien accedir als alts preus d'aquestes dames passionals, vitals, divertides, que es ensenyaven alguna cosa més que els tormells - tot recordant al Príncep de Salina de Il Gattopardo.

A més, sincerament, algú creu que La Traviata podia acabar bé, amb Alfredo i Violeta casats i Monsieur de Germont visitant-los de tant en tant amb la filla i el gendre?



L'article s'ha de llegir mentre's s'escolta l'ària "Di Provenza al mar". Recomanada la celebradíssima versió de Salsburg i amb Thomas Hampson al paper de Germont (a la imatge).

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies, de debò. Un veritable regal.

    ResponElimina
  2. Maria, és per a mi tot un honor que t'agradi aquest post i la teva visita tot un estímul per intentar millorar día rere día. Moltes gràcies!!

    ResponElimina
  3. Ei!, i si us agrada i us animeu a veure-la sencera (ho recomano fervorosament)...podeu trobar, a "la muleta" tota l'opera, protagonitzada pel Rolando Villazón i l'Anna Netrebko (l'altra de la foto).

    ResponElimina