11 de març 2007

Moral de tallat

No és casual que una de les begudes més consumides en aquest país sigui el tallat. Aquesta basòfia nacional representa tota una catàstrofe moral. És l'amagar el regust de la mala qualitat, tapar el poc valor, la misèria del nostre cafè, la manca de bona matèria prima. És la poca valentia de prendre's el cafè sense cap fre, sense cap sucedani, amb tot el vigor, amb tota la força. És el record del suc de garrofa i la llet en pols de postguerra, l'allunyar-se del mediterrani noucentista de les grans cafeteries, de les tertúlies, dels grans homes. És el color de gos com fuig en un gotet de duralex, de bar brut, de burilles a terra, de parlar a crits, de tele encesa. És la nostra moral d'esporuguits, de disfressa de la qualitat amb mediocritat, d'exaltar la misèria, de somriure davant l'anar fent, de no assumir el batec de no dormir, de no viure intentsament i amb tot el sabor.

Contra el tallat, queda clar. Espero que els tallatòfils em perdonaran. Només un exercici a la manera d'en Sostres.

4 comentaris:

  1. Molt bon article, tot i que jo sóc tallatòfila (i suposo que no pas per gust, com tu mateix dius...)

    Dijous aniré a veure i escoltar Boulevard Solitude. Pel teu comentari al meu blog dedueixo que no et va agradar...

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Hola Maria!

    Gràcies pel comentari! Ho sento això del tallat... jo n'havia pres algún també (tots en tenim de passat).

    Em sap greu, estava cansat i poc disposat a res que no fos clàssic, però no em va agradar. Una escenografia i un vestuari molt bonics, la història (versió de Manon) visible, però musicalment no ... Ara, no vull sentar càtedra, tinc ganes de saber la teva opinió.

    fins aviat! una abraçada!

    ResponElimina
  3. Doncs no m'encomanes gaires ganes d'anar-hi...! Jo també tendeixo a apreciar més els clàssics, que han sobreviscut al judici del pas de la història. El Mestre Gil de Biedma ho explicava:

    "Lo más bonito del pasado es el orden y lo bien que por fin se reparten los papeles. La historia de cualquier actividad humana es siempre una depuración y sólo registra -mal que le pese- choques frontales entre la inteligencia y la tontería, entre los que en un momento dado se salieron con la suya, por alguna razón, y los que no se salieron con la suya y han perdido toda la razón, puesto que la historia está a favor de lo que ha sucedido. Cuando consideramos el pasado, la razón resulta en extremo atractiva, porque corre exclusivamente a cargo de los más inteligentes. En cambio, el presente siempre ofrece el mismo espectáculo desmoralizador: el del tonto que ha logrado hacerse con una razón y está dispuesto a no soltarla así le aspen. Me hace pensar en aquella sentencia que mi abuelo solía aplicar a los matrimonios jóvenes: "ella es monísima, él es un imbécil"."

    En fi, si no et fa res enllaço el teu blog des del meu.

    Una altra abraçada!

    ResponElimina
  4. Vist Boulevard Solitude... Déu meu! A mi també em van agradar el vestuari i l'escenografia, i la caracterització dels personatges estava molt ben trobada. I de fet crec que ens ha semblat bé perquè ja sabien que, donat el pal d'obra que ens representen, això era l'únic que ens podia fer sortir una mica contents. Però és clar, la música, que se suposa que és el més important, res de res (tot i que se salvaven alguns trossets de melodia bonica i jazz). En fi, esperarem amb delit el gran geni!

    Una abraçada!

    ResponElimina