27 d’abril 2007

Un holandès a Barcelona

Fa tot just una setmana que en sortia en del Liceu, precisament, amb satisfacció. I avui, com havia promés, en donaré un petit parer.

Especialment pensant en la senyoreta Maria Vila.

L'amor sense condicions

La primera òpera adulta del compositor Richard Wagner va enfonsar l'ancla, fa uns dies, a Barcelona amb una notable espectació. Aquest desembarcament suposava un gran repte per dos dels capitans d'aquesta aventura: El director titular de l'orquesta del Gran Teatre del Liceu, Sebastian Weigle, dirigia el seu darrer Wagner abans d'enfrontar-se amb la prova crucial del fossar de Bayreuth, i debutava com a director d'escena Àlex Rigola, director del Teatre Lliure, i que havia de superar la dura prova del regista davant de l'escull del públic liceuista.

I ambdós van quedar embruixats pel misteri de la costa noruega, fent navegar l'Holandès a un bon ritme i velocitat adequada, sense estridència i amb bon vent, sobretot amb el vent majoritari del públic, que majoritàriament, va trobar la travessia plàcida.

Anava amb totes les reserves necessàries a l'hora de gaudir d'un obra del gran compositor alemany dirigida, en aquesta ocasió per un director que m'ha fet vibrar en les obres de teatre que li he vist, però que no sabia com conduiria la reggia d'aquest "Holandès Errant". I la veritat, com a persona poc donava a estridències, en vaig sortir content de que la comtemporanietat hagués estat tant ben entesa a l'hora de dialogar amb aquest gegant que és Wagner. Deia en Roger Alier a La Vanguardia, que en Rigola s'havia esporuguit... No ho sé, però la situació del vaixell pesquer i la fàbrica de conserves de Daland, amb màquina de refrescos i sortides a fora a fumar, enfrontant a l'ancestral vaixell d'un atemporal Holandès, em va semblar més que correcta, perquè la història, tot i que algú li pogués molestar que els mariners beguessin en llauna admirant noietes ballant les notes de Wagner com si es tractés de R&B, és tant immensa que podria passar en qualsevol moment.

L'Holandès, aquest impetuós capità que es va vendre l'ànima al diable per poder tombar Cap Bona Esperança i vaga des de llavors condemnat a l'eterna travessa, navega pels mars de Noruega ja gairebé sense cap esperança i en el dia que la seva maledicció li permet cercar el perdó creu que aquest potser li arribarà per la via del matrimoni amb una jove pura i fidel. I en aquest dia troba Senta, una jove adolescent, somniadora, bona i innocent, que sempre ha sentit la terrible història del mariner errant i el seu vaixell fantasma, i creu que amb el seu casament amb la filla de Daland ja pot trobar la redemció. I s'equivoca es clar! Perquè no el perdonarà el convencionalisme, ni l'amor com a recompensa, ni l'amor per llàstima, ni l'estima per pur carinyu.. Només l'amor sense cap contraprestació, l'amor sense més desig que el propi amor, l'amor que idealitza, l'amor que idolatra i l'amor que fa sentir-se més viu que mai, el primer amor i el més fort enamorament sense condicions el poden salvar...

Per això, quan confón una situació absurda provocada pel gris i insuls Erik i presa de la gelosia torna a marxar amb el seu vaixell de mort i la sang s'escampa, només una prova brutal de l'amor més redemptor el redimirà enduent-se amb ell joventut, bellesa, enamorament, patiment, ideal, passió... Mentrestant el poble de mariners que bebia en honor de l'Holandès i Senta i el pare que casava a la filla fent el negoci del segle, restent impàvids, perquè com el desgraciat capità de vaixell, segurament no han viscut mai el que és l'amor més veritable, fins a aquell dia.

Gernika, en el record.

No volia oblidar que avui, quan escric aquest post i quan vosaltres el llegiu fa 70 anys del primer bombardeig massiu contra la població civil a la ciutat basca de Gernika. La destrucció provocada per la Legion Condor, aquells homes enviats per Hitler per ajudar a Franco, que tant tindrien a veure amb aquells que dèiem fa dies que eren capaços d'escoltar Beethoven de bon matí i cap al migdia llançar el seu foc contra la gent que anava a mercat a la vil·la símbol de la nació basca, tot provant la capacitat militar de la Luftwasse. Especialment destacada i destacable la pública constricció i petició de perdó del govern alemany democràtic.

Marxo, precisament, cap a Berlin, aquesta gran, bonica i moderna capital d'una Alemanya democràtica, rica i lliure, aquests dies de pont. Ens veiem a la tornada


Auf Wiedersehen!

25 d’abril 2007

300 anys d'Almansa...


...i des de llavors el mal a tots ens alcança.



I en aquest bloc també el tenim així penjat, a n'en Felip V.

23 d’abril 2007

el meu record de Ièltsin


D'entre els primers records de política internacional que guardo i que se succeiren en ben pocs anys - Caiguda del mur de Berlin, Guerra del Golf Pèrsic, les revoltes dels països de l'Est, etc... - hi ha, quan jo tenia poc més de 7 anys l'aparició estel·lar a la televisió i pujat dalt d'un tanc del qui llavors ostentava el càrrec de President de la República Socialista Soviètica de Rússia, Boris Ièltsin. Gras i de cabell ben blanc, el nou líder es feia càrrec de la situació, evitant un cop d'Estat, mentre el rostre amable de la Perestroika, Mikhaïl Gorbatxov, romania segrestat a la seva "datxa" amb la seva esposa Raisa i la seva nèta per les forces involucionistes.

A partir d'aquest discurs al tanc, s'engrunava el gran gegant soviètic com un castell de cartes, sense control ni mesura i entraven en joc els oliarques exKGB que primer engreixeria i després perseguiria Ièltsin. Després d'humiliar Gorby, prohibir el PCUS, de disoldre la Unió Soviètica, de permetre la independència de les repúbliques que formaven l'URSS i promoure la fallida CEI que les havia d'agrupar i iniciar la primera guerra de Txètxenia, el líder rus se'ns va aparèixer com un home vell, malalt i alcoholitzat - els mals que han acabat amb ell avui - capaç de fer les majors invecilitats davant les càmeres, fent riure fins al mateix Bill Clinton.

El colapse ha arribat a aquest personatge dels noranta, clarobscur com tots els líders des de llavors, Borís Nikolaièvitx Ièltsin, primer president de la Federació Russa i padrí d'un dels governants més inquietants de l'actual espectre internacional, el "Tzar" Vladímir Putin.

22 d’abril 2007

"Sarko" i "Ségo" desitjant el votant de Bayrou

Amb una altíssima participació (84,75 %) s'ha celebrat la 1a volta de les presidencials francesas, mentre per aquí baix nosaltres estem preparant Sant Jordi. Els "citoyens" de vella dama en problemes, atrotinada però que encara vol ser algú al món, aquesta veïna Franca, han anat a les urnes sense il·lusió, sense anhel de victòria, però amb un desig brutal de sortir-se'n, de fer un tomb, un gest per combatre el desencís.
Retornant a una certa normalitat, trencada fa 5 anys, han passat a la segona volta el candidat de l'Unió pel Moviment Popular, Nicolas Sarkozy (30,45% dels vots amb el 72% escrutat), i la candidata del Partit Socialista Francès, Ségoléne Royal (24,53 dels vots amb igual percent d'escrutini)... però si a partir d'ara Monsieur "Sarko" i Madame "Ségo" volen vèncer d'aquí a 15 dies han d'anar a la recerca de l'important triomf moral del 19% que ha conseguit el candidat revelació François Bayrou, de la Unió per la Democràcia Francesa.

Retirats els vells "elefants" dels grans partits, acabades les galanteries i petons a la mà de Chirac, la poesia bonapartista de Villepin, les calbes juppenianes i fabiusianes, les canes jospinianes, raffarinistes i villepenianes de Primer Ministre, foragitats els melancòlics socialistes de l'Estat, establert al seu 10% el vell Le Pen i retornats al seu lloc totes les mòmies troskistes, sembla que comença una nova "República" que ha d'encapçalar l'ambició de "Sarko" o l'atractiu de "Ségo", atents i amatents a aquest nou centre suprapartidista, alternatiu i, fins i tot, outsider de Bayrou.

El candidat Sarkozy tindrà al seu favor un paquet de vots del Front Nacional i la candidata Royal el suport d'allò que se'n va dir l'esquerra plural, però serà aquest paquet centrista el qui triarà el nou President de la República Francesa, el qui haurà de treure-la del desconcert i l'atzucac. Els dubtes, un cop s'hagi fet efectiva la tria entre "Tots junts ho hem de fer possible" i "La França Presidenta" , es trobaran en com s'articula aquesta tercera via allunyada de l'excesiva virulencia verbal de Sarko i l'ambiguitat frivolitzant de Sego?

I, que la Srta. Maria Vila em perdoni si encara no he parlat de "L'Holandès errant"... ho faré aviat, hi penso... tot i que perdès el mòbil durant la representació...

19 d’abril 2007

Messiànic

I Messi i Messi i Messi i Messi.....

Gràcies Geni !!

Transmissió d'AlJazzira... si podeu escolteu-la...

15 d’abril 2007

La lírica enmig del terror

Aprofitant el fet de trobar-me pel Passeig de Gràcia, entro a la Pedrera a endinsar-me a l'exposició "La música i el III Reich" que la senyoreta Maria Vila ja va enunciar al seu bloc.
Fortament impregnat d'emoció i respecte, com píldores se'm desgranen frases, històries, moments, sons corprenedors: Et rep una reflexió de George Steiner que ve a dir que, aproximadament, és evident que la música, la poesia, la bellesa han estat incapaces d'atura la brutalitat, i a partir d'aquí pots comprendre que Wagner, que Beethoven, que Bach no van poder fer res per evitar l'espiral criminal nazi.

No només el nazisme era un règim que jugava amb la cultura, - no m'atreveixo però s'entendria que digués un règim "tenebrosament" culte - sinó que el gust per la mateixa era perfectament compatible amb planificar a Nüremberg la, tristament famosa, "solució final". Es podia escoltar la Novena Sinfonia de Beethoven dirigida pel gran director Wilhelm Furtwängler envoltant la Filharmònica grans esvàstiques, pervertint el gran símbol sonor de la llibertat, de la germanor i del vigor romàntic.

Però a més, la gran maquinària criminal nacionalsocialista va pretendre purificar tot l'art, tota la música i tota la creació, ennaltint i criminalitzant. Richard Wagner, un dels més grans compositors, creadors, artistes, va patir també la perversió del nazisme: convertit en el seu símbol, la seva magistral obra va haver-se de veure's associada a la maldat hitleriana, associada als trens dels camps de concentració i a les bombes sobre Londres, comportant que, per exemple, als israelians encara els costi molt poder gaudir de la seva música amb tranquilitat sense que se'ls regiri l'estòmac.

Però si Wagner, que havia mort molts anys abans, va pagar car el ser erigit en el símbol de la música ària, altres creadors alemanys i austríacs van patir l'oscurantisme, el foragitament i la persecució primer, i l'exili, la deportació o la mort després. Creadors avanguardistes com Kurt Weill i Bertolt Brecht, autors de "L'òpera de tres rals" o Ernst Krenek, introductor del jazz a l'òpera paradigma, del dit, art "degenerat", compositors com Arnold Schönberg o directors d'orquestra Alexander von Zemlinsky o Otto von Kemperer i tants i tants d'altres van patir aquesta persecució. Un comprén perfectament l'acte d'afirmació, la conversió al seu original judaisme de Schönberg, que l'any 1898 havia esdevingut luterà, oficialitzada i signada en un document per l'artista Marc Chagall.

Hom també queda transtocat per la història de la "Lliga Cultural Jueva", l'organització "permesa" pel règim on s'havien d'agrupar els músics i creadors jueus per poder seguir desenvolupament la seva tasca i que ben aviat va perdre la denominació "alemanya" donat que pels nazis jueu i alemany eren una contradicció insalvable, i per la mentida del camp de Terenzin, (Theresienstadt) on s'hi "concentraven" els membres més rellevant de la comunitat jueva alemanya, especialment artistes, músics i intel·lectuals i que a gràcies a un fals entorn privilegiat, culte i glamouròs, permetia amagar el destí dels forns d'Auschwitz - on finalment eren enviats els ocupants de Terenzin - de les suspicàcies del món.

Després d'Auschwitz, aquest terriblement famós camp d'extermini en territori polonès convertit en símbol del més terrible que és capaç l'èsser humà, el visitant es pregunta, com tants abans, si és possible fer música, crear-la, gaudir-ne... el blanc, el res i les notes del magnífic, i fins al moment desconegut "Requiem Ebraico" d'Erich Zeisl, escrita en honor del seu pare, permeten potser trobar la sortida, tenin encara molt gravada endins la frase de Viktor Ullmann, mort al camp polonès, que tràgicament recorda que "la voluntat de crear és la mateixa que la de sobreviure".

L'exposició "La música i el III Reich" es pot visitar a la Sala d'exposicions de la Fundació Caixa Catalunya (La Pedrera, Passeig de Gràcia núm. 92 de Barcelona) fins al 27 de maig, de dilluns a diumenge de 10 a 20 hores, gratuïtament.

Lectures recomanades:
Amics, coneguts i saludats

Acabo de llegir, àvida i ràpidament, el darrer llibre del recentment octagenari mestre Espinàs, titulat "Relacions particulars" on recull les seves trobades i la seva vivència de sis grans escriptors: Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra. Per les seves pàgines s'hi troben quatre escriptors catalans que podrien ser qualificats de mestres, de clàssics, anteriors a l'autor i amb els quals el jove Espinàs s'hi relaciona, representants d'una generació tràgicament estroncada pels fets més traumàtics del segle XX al nostre país i que tots patiren d'una forma o altre: l'exili interior i el profund pessimisme del poeta sinerenc, la retirada a Llofriu amb certa culpabilització de l'escriptor de l'eterna boina, l'adopció d'un fins a cert punt "dandy-semenfotisme" del pastisser-poeta i el despreci dels sectors intel·lectuals al més popular dels autors teatrals, escriptors, poetes i articulistes. Espinàs també recorda, amb un gran efecte i ja sense l'admiració del jove respecte a l'autor madur, dos coetanis amb els que l'exmembre dels 16 jutges, escriptor d'apeu, de llibre proper i d'article diària i domador de la llengua va viure moments més propers, més relaxats, més francs. Tot junt, el llibre és una invitació al somriure sota llavi, a l'admiració de la la precisió de l'escriptura i a la satisfacció de la naturalitat de la veracitat que no necessita ni idolatrar ni exagerar ni falsificar.

Josep Maria ESPINÀS "Relacions particulars". Editorial La Campana.

13 d’abril 2007

Embriagueu-vos!



"Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virut, com més us plaga. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”."

Charles Baudelaire.

Au!


Imatge: el poeta Charles Baudelaire retratat per Nadar, 1855

11 d’abril 2007

Si això és un home



"Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades
als que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues:
considereu si això és un home,
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau
qui lluita per un tros de pa
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.
Si això és un home"

Si això és un home.

Primo Levi (1919-1987)


In memoriam


Fa vint anys moria Primo Levi, però de fet el químic i escriptor torinès havia mort molt abans a Auschwitz. Tot i que en va sortir, tot i el gran llegat que va deixar a la humanitat amb la seva obra, tot i la profunditat i la immensitat d'un llibre com "Si això és un home", tot i la necessitat del seu llegat la ferida de mort de l'extermini ja havia acabat amb ell.

08 d’abril 2007

"Mamma, quel vino...!"

Si "Werther" se situa al Nadal, "El Somni d'una Nit d'Estiu" transcorre a la Nit de Sant Joan i "Don Giovanni" és sinònim de Tots Sants, també hi ha una òpera per a un dia com avui, Diumenge de Pasqua.

"Cavalleria rusticana", la "cavallerositat rústica" recreada pel mestre Mascagni per a divertimento de la burgesia milanesa. La tràgica història d'un fatxenda seductor, pobre don Joan de poble sicilià, Turiddu que en l'alba del diumenge en que la tenebra dóna lloc a la llum, fuig de la casa d'Alfio, després d'haver passat la nit de passió amb Lola, la bella esposa de l'orgullós traginer. A més, la seva aventura de desvergonyit seductor provoca gelosia de la pobre Santuzza, qui en el passat va ser seduïda i abandonada per Turiddu, i que el portarà al tràgic desenllaç del duel amb l'enganyat Alfio, fent omplir de plor a Mamma Lucia amb el seu darrer cant.

Una de les òperes més representatives del que es va anomenar verisme, l'intent de retratar amb tot el naturalisme i crueltat el sur italià, "Cavalleria rusticana" està dotada d'una melodia embriagadora com el vi de Mamma Lucia, i hi resona tota la força i la passió de Sicília. La seducció, la mort, la gelosia, el desafiament, tot es combina enmig d'un dels dies més importants de l'any, la Pasqua, on els brutals cants de la passió mundana es barregen amb les oracions més boniques que celebren la Ressurecció de Crist, amb uns personatges que es condemnem sense salvació en un clima brutal, de colors ocres i forts sentiments, d'una mediterranietat ancestral i tràgica.

Una òpera famosa gràcies a un famosíssim "Intermezzo", que a més, qualsevol debot del Padrí no pot oblidar...

Us acompanyo aquest escrit amb un dos videos d'una curiosa producció localitzada a Youtube, gravada a Tòquio el 1976 (i amb subtítols en japonès) i interpretada per Plácido Domingo i Fiorenza Cossotto:

Oració "Inneggiamo" (Santuzza-Mamma Lucia-cor)




Aria "Mamma, quel vino è generoso" i final (Turiddu-Mamma Lucia-Santuzza)




També a Youtube, si busqueu "Cavalleria rusticana" podeu trobar una producció del Teatro Comunale di Bologna, dirigida pel mestre Ricardo Muti i encapçalada per José Cura.

04 d’abril 2007

Vacances pagades

Estic de total vacances, sense màster i sense pràctiques i cada vegada m'aborreix més parlar o escriure de política. Fa mal temps i si algú vol sol durant la Setmana Santa - avui una lleu esperança m'ha fet sortir de casa amb ulleres de sol - cal que s'embarqui cal al Carib.

Em dedico a una vida reposada, casolana i sobretot en règim d'òpera diària. En plena Setmana Santa, estic preparant-me per escriure sobre Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. A més, m'he escapat a remenar per Robafaves i he sortit amb un Tristany i Isolda del mestre Plácido Domingo.

Segurament m'afecta el temps i a més ahir no va ser el millor dia de la meva vida, però Déu tanca totes les portes deixant una finestreta, o el conducte de l'aire acondicionat, per on fugir.


Ser valencià

Diu el refrany valencianòfog que "valencià i home de bé no pot ser". Senyal que no sóc gaire de bé jo, doncs si per les meves venes hi corre sang de Borriana. Ara, la Generalitat Valenciana de Paco Camps vol foragitar TV3 de Lo Regne precisament en 25 d'abril, 300 anys després d'Almansa - que a tots alcança - o condicionar-ne el manteniment a l'ús per part de la televisió catalana del nom "Comunidad Valenciana" que per molt que s'esforcin no deixa de tenir nom d'Organització Supraestatal Especialitzada o com a molt de Negociat d'Administració Pública. L'esperança que guanyin els del Partit Socialista tampoc vol dir res, molts mals venen ja del Lermisme i ja ho vam dir tot, amb amargor, quan es va aprovar l'Estatut valencià. Qui s'avergonyeix del seu nom, de la seva llengua i el seu orígen està perdut.

A casa meva, con que no tenim cap tipus de vergonya de sentir-nos mig valencians, el meu pare fa "bunyols en figa" com els feia l'avi i com aquest els va aprendre de la seva mare i ens reunim per menjar-nos-els, nèts i besnets d'aquells que a primers del segle XX van venir cap a Mataró d'aquella terra de tarongers de Borriana.