15 d’abril 2007

La lírica enmig del terror

Aprofitant el fet de trobar-me pel Passeig de Gràcia, entro a la Pedrera a endinsar-me a l'exposició "La música i el III Reich" que la senyoreta Maria Vila ja va enunciar al seu bloc.
Fortament impregnat d'emoció i respecte, com píldores se'm desgranen frases, històries, moments, sons corprenedors: Et rep una reflexió de George Steiner que ve a dir que, aproximadament, és evident que la música, la poesia, la bellesa han estat incapaces d'atura la brutalitat, i a partir d'aquí pots comprendre que Wagner, que Beethoven, que Bach no van poder fer res per evitar l'espiral criminal nazi.

No només el nazisme era un règim que jugava amb la cultura, - no m'atreveixo però s'entendria que digués un règim "tenebrosament" culte - sinó que el gust per la mateixa era perfectament compatible amb planificar a Nüremberg la, tristament famosa, "solució final". Es podia escoltar la Novena Sinfonia de Beethoven dirigida pel gran director Wilhelm Furtwängler envoltant la Filharmònica grans esvàstiques, pervertint el gran símbol sonor de la llibertat, de la germanor i del vigor romàntic.

Però a més, la gran maquinària criminal nacionalsocialista va pretendre purificar tot l'art, tota la música i tota la creació, ennaltint i criminalitzant. Richard Wagner, un dels més grans compositors, creadors, artistes, va patir també la perversió del nazisme: convertit en el seu símbol, la seva magistral obra va haver-se de veure's associada a la maldat hitleriana, associada als trens dels camps de concentració i a les bombes sobre Londres, comportant que, per exemple, als israelians encara els costi molt poder gaudir de la seva música amb tranquilitat sense que se'ls regiri l'estòmac.

Però si Wagner, que havia mort molts anys abans, va pagar car el ser erigit en el símbol de la música ària, altres creadors alemanys i austríacs van patir l'oscurantisme, el foragitament i la persecució primer, i l'exili, la deportació o la mort després. Creadors avanguardistes com Kurt Weill i Bertolt Brecht, autors de "L'òpera de tres rals" o Ernst Krenek, introductor del jazz a l'òpera paradigma, del dit, art "degenerat", compositors com Arnold Schönberg o directors d'orquestra Alexander von Zemlinsky o Otto von Kemperer i tants i tants d'altres van patir aquesta persecució. Un comprén perfectament l'acte d'afirmació, la conversió al seu original judaisme de Schönberg, que l'any 1898 havia esdevingut luterà, oficialitzada i signada en un document per l'artista Marc Chagall.

Hom també queda transtocat per la història de la "Lliga Cultural Jueva", l'organització "permesa" pel règim on s'havien d'agrupar els músics i creadors jueus per poder seguir desenvolupament la seva tasca i que ben aviat va perdre la denominació "alemanya" donat que pels nazis jueu i alemany eren una contradicció insalvable, i per la mentida del camp de Terenzin, (Theresienstadt) on s'hi "concentraven" els membres més rellevant de la comunitat jueva alemanya, especialment artistes, músics i intel·lectuals i que a gràcies a un fals entorn privilegiat, culte i glamouròs, permetia amagar el destí dels forns d'Auschwitz - on finalment eren enviats els ocupants de Terenzin - de les suspicàcies del món.

Després d'Auschwitz, aquest terriblement famós camp d'extermini en territori polonès convertit en símbol del més terrible que és capaç l'èsser humà, el visitant es pregunta, com tants abans, si és possible fer música, crear-la, gaudir-ne... el blanc, el res i les notes del magnífic, i fins al moment desconegut "Requiem Ebraico" d'Erich Zeisl, escrita en honor del seu pare, permeten potser trobar la sortida, tenin encara molt gravada endins la frase de Viktor Ullmann, mort al camp polonès, que tràgicament recorda que "la voluntat de crear és la mateixa que la de sobreviure".

L'exposició "La música i el III Reich" es pot visitar a la Sala d'exposicions de la Fundació Caixa Catalunya (La Pedrera, Passeig de Gràcia núm. 92 de Barcelona) fins al 27 de maig, de dilluns a diumenge de 10 a 20 hores, gratuïtament.

Lectures recomanades:
Amics, coneguts i saludats

Acabo de llegir, àvida i ràpidament, el darrer llibre del recentment octagenari mestre Espinàs, titulat "Relacions particulars" on recull les seves trobades i la seva vivència de sis grans escriptors: Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra. Per les seves pàgines s'hi troben quatre escriptors catalans que podrien ser qualificats de mestres, de clàssics, anteriors a l'autor i amb els quals el jove Espinàs s'hi relaciona, representants d'una generació tràgicament estroncada pels fets més traumàtics del segle XX al nostre país i que tots patiren d'una forma o altre: l'exili interior i el profund pessimisme del poeta sinerenc, la retirada a Llofriu amb certa culpabilització de l'escriptor de l'eterna boina, l'adopció d'un fins a cert punt "dandy-semenfotisme" del pastisser-poeta i el despreci dels sectors intel·lectuals al més popular dels autors teatrals, escriptors, poetes i articulistes. Espinàs també recorda, amb un gran efecte i ja sense l'admiració del jove respecte a l'autor madur, dos coetanis amb els que l'exmembre dels 16 jutges, escriptor d'apeu, de llibre proper i d'article diària i domador de la llengua va viure moments més propers, més relaxats, més francs. Tot junt, el llibre és una invitació al somriure sota llavi, a l'admiració de la la precisió de l'escriptura i a la satisfacció de la naturalitat de la veracitat que no necessita ni idolatrar ni exagerar ni falsificar.

Josep Maria ESPINÀS "Relacions particulars". Editorial La Campana.

6 comentaris:

  1. Hi ha un assaig pervers de Wagner que justifica l'us dels nazis de la seva obra. Editat de forma anònima el 1850 però signada per ell més tard i tornada a publicar l'assaig "La Juderia en la Música" arriba a dir coses com "Hauriem de preguntar-nos perquè ens repugna la natura i la personalitat dels jueus...Per acomprendre aquesta repungnacia, preguntem-nos primer com va ser possible que el jueu esdevingués músic..." Wagner va negar als jueus tota capacitat creativa; però d'això a invalidar la seva obra hi va un gran abisme

    Un altre element és el seu gendre Houston Chamberlain que al 1899 publica "Els fonaments del segle XIX" , un manual antisemita.

    Va ser la familia de Wagner qui va exaltar els aspectes antisemites de l'autor. És de destacar que la conducció musical del funeral de Wagner va ser obra de Hermann Levi, compositor de les obres d'ignauguració de la sinagoga de Mainheimm a més d'altres grans obres de la música jueva sinagogal. Ser jueu no el va invalidar en absolut.

    On rau el problema doncs? Wagner produeix irritació, no per la seva obra, si no per la imposició dels nazis en els camps d'extermini... que et matin a ritme de Persifal i sobreviure fa que sentir-lo et faci sentir malament. És per això que considero que s'ha de ser sensible a aquesta gent. Wagner es pot escoltar a Israel , es pot comprar la seva música, però encara considero que tocar-lo en públic és massa dolorós. Com diu Woody Allen -amb això hi coincideixo, i en poca cosa més- "quan sento Wagner em venen ganes d'envair Polònia"

    ResponElimina
  2. Una molt enriquidora acotació Moré.
    Com a artista, com a música, com a geni admiro l'obra de Wagner... Evidentment com a persona, com a ideòleg, el detestaria. És molt interessant el que dius sobre la família de Wagner, ja que ell tot i ser un antisemita del segle XIX no era viu en l'extermini del segle XX, però si la seva família que el va "regalar" a Hitler.

    Gràcies!

    ResponElimina
  3. Joan! L'altre dia vaig fer una repassada als meus comentaris i n'hi vaig veure un teu que no havia legit parlant d'Streets of Philadelphia i de l'Eugeni, jeje!

    També em recomanaves una granja on espero m'hi parlin en català!

    Un dia d'aquests havia pensat prendre un cafè amb en Maiol Sanaüja (et deu sonar del seu blog i també és de les JERC). No tinc cap inconvenient, ans al contrari, de conèixer el paio d'esquerres que més clar parla i que a més -te collons la cosa- li encanta en Bruce.

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  4. Jaja, Guillem gràcies pel comentari.. Cap problema per quedar, encantat. I gràcies pels elogis, totalment immerescuts!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies per aquest article, Joan! Em va sobtar tant l'exposició que quasi no vaig poder pair-la i, ara que ho expliques, tot queda al seu lloc. Pel que fa a Wagner... Bé, crec que si els nazis el van dur a tals extrems no va ser pel seu antisemitisme, sinó pel seu germanisme. Per a mi és dels més grans, és cert, tot i que, tal i com tu dius, com a persona i ideòleg el detestaria. Per cert, què t'ha semblat l'Holandès errant?

    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Hola Maria,
    escrit el comment en plena eufòria MESSIànica... Demà veuré l'Holandés i suposo que en faré el convenient comentari. Una obra d'art darrera l'altre. Tu ja l'has vista?

    Suposo que a més a Wagner (i a tot artista) cal que el veiem en el context de la seva època.

    Una abraçada!

    ResponElimina