27 d’abril 2007

Un holandès a Barcelona

Fa tot just una setmana que en sortia en del Liceu, precisament, amb satisfacció. I avui, com havia promés, en donaré un petit parer.

Especialment pensant en la senyoreta Maria Vila.

L'amor sense condicions

La primera òpera adulta del compositor Richard Wagner va enfonsar l'ancla, fa uns dies, a Barcelona amb una notable espectació. Aquest desembarcament suposava un gran repte per dos dels capitans d'aquesta aventura: El director titular de l'orquesta del Gran Teatre del Liceu, Sebastian Weigle, dirigia el seu darrer Wagner abans d'enfrontar-se amb la prova crucial del fossar de Bayreuth, i debutava com a director d'escena Àlex Rigola, director del Teatre Lliure, i que havia de superar la dura prova del regista davant de l'escull del públic liceuista.

I ambdós van quedar embruixats pel misteri de la costa noruega, fent navegar l'Holandès a un bon ritme i velocitat adequada, sense estridència i amb bon vent, sobretot amb el vent majoritari del públic, que majoritàriament, va trobar la travessia plàcida.

Anava amb totes les reserves necessàries a l'hora de gaudir d'un obra del gran compositor alemany dirigida, en aquesta ocasió per un director que m'ha fet vibrar en les obres de teatre que li he vist, però que no sabia com conduiria la reggia d'aquest "Holandès Errant". I la veritat, com a persona poc donava a estridències, en vaig sortir content de que la comtemporanietat hagués estat tant ben entesa a l'hora de dialogar amb aquest gegant que és Wagner. Deia en Roger Alier a La Vanguardia, que en Rigola s'havia esporuguit... No ho sé, però la situació del vaixell pesquer i la fàbrica de conserves de Daland, amb màquina de refrescos i sortides a fora a fumar, enfrontant a l'ancestral vaixell d'un atemporal Holandès, em va semblar més que correcta, perquè la història, tot i que algú li pogués molestar que els mariners beguessin en llauna admirant noietes ballant les notes de Wagner com si es tractés de R&B, és tant immensa que podria passar en qualsevol moment.

L'Holandès, aquest impetuós capità que es va vendre l'ànima al diable per poder tombar Cap Bona Esperança i vaga des de llavors condemnat a l'eterna travessa, navega pels mars de Noruega ja gairebé sense cap esperança i en el dia que la seva maledicció li permet cercar el perdó creu que aquest potser li arribarà per la via del matrimoni amb una jove pura i fidel. I en aquest dia troba Senta, una jove adolescent, somniadora, bona i innocent, que sempre ha sentit la terrible història del mariner errant i el seu vaixell fantasma, i creu que amb el seu casament amb la filla de Daland ja pot trobar la redemció. I s'equivoca es clar! Perquè no el perdonarà el convencionalisme, ni l'amor com a recompensa, ni l'amor per llàstima, ni l'estima per pur carinyu.. Només l'amor sense cap contraprestació, l'amor sense més desig que el propi amor, l'amor que idealitza, l'amor que idolatra i l'amor que fa sentir-se més viu que mai, el primer amor i el més fort enamorament sense condicions el poden salvar...

Per això, quan confón una situació absurda provocada pel gris i insuls Erik i presa de la gelosia torna a marxar amb el seu vaixell de mort i la sang s'escampa, només una prova brutal de l'amor més redemptor el redimirà enduent-se amb ell joventut, bellesa, enamorament, patiment, ideal, passió... Mentrestant el poble de mariners que bebia en honor de l'Holandès i Senta i el pare que casava a la filla fent el negoci del segle, restent impàvids, perquè com el desgraciat capità de vaixell, segurament no han viscut mai el que és l'amor més veritable, fins a aquell dia.

Gernika, en el record.

No volia oblidar que avui, quan escric aquest post i quan vosaltres el llegiu fa 70 anys del primer bombardeig massiu contra la població civil a la ciutat basca de Gernika. La destrucció provocada per la Legion Condor, aquells homes enviats per Hitler per ajudar a Franco, que tant tindrien a veure amb aquells que dèiem fa dies que eren capaços d'escoltar Beethoven de bon matí i cap al migdia llançar el seu foc contra la gent que anava a mercat a la vil·la símbol de la nació basca, tot provant la capacitat militar de la Luftwasse. Especialment destacada i destacable la pública constricció i petició de perdó del govern alemany democràtic.

Marxo, precisament, cap a Berlin, aquesta gran, bonica i moderna capital d'una Alemanya democràtica, rica i lliure, aquests dies de pont. Ens veiem a la tornada


Auf Wiedersehen!

3 comentaris:

  1. Visca! Moltíssimes gràcies, Joan! Em va agradar molt la idea de la redempció, de la pietat. En realitat és aquest l'amor més pur... Però crec que no vaig trobar el personatge d'Erik tan gris com el descrius. Moltes gràcies novament, de tot cor.

    ResponElimina
  2. Holaaa Maria!

    Acabo de tornar de Berlin i estava segur que hi hauria un comentari.
    Sí, tens tota la raó he despatxat molt ràpid al personatge de l'Érik. Evidentment té una paper necessari a la trama i un amor que no té a veure amb l'amor com el viu la pobre Senta, però que també es sincer i seria, segurament la seguretat de la terra i del poble.

    A Berlin he comprat uns quants discs d'òpera i he vist una Traviata molt bonica i honesta a la Deustch Oper Berlin, l'òpera a la que anaven el berlinesos occidentals per al d'evitar la melàngia de l'òpera que havia quedat al costat comunista... Mentres, a la Staat Oper (la clàssica, la de sempre, la que havia quedat a l'altre costat del Mur, entre el gris realisme soviètic) en Villazón i la Netrevko estrenàven Manon.

    T'ho explicaré en un post proper.

    Gràcies!

    ResponElimina
  3. La veritat, no em va semblar que Rigola fos gaire respectuós amb el qeu Wagner va escriure. I ja estic fart de veure versiona modernes de totes les òperes: http://brandalia1.bloc.cat/post/7391/153226

    ResponElimina