22 de maig 2007

Hergé 100 anys


Avui, George Remi "Hergé", el creador de l'estimat Tintín, del simpàtic Milú, del renegaire Capità Haddock, del genial Professor Tornassol, dels pintorescos Dupont i Dupond, de la bravíssima Bianca Castafiore i de tants i tants immortals personatges, faria cent anys. Dia assenyalat per tots els tintinaires, tots els que hem quedat bocabadats amb les històries del belga més universal, hem viatjat darrera les seves passes i hem vist nèixer la creativitat amb el seu influxe.

04 de maig 2007

... then we take Berlin

No tinc perdó de Déu, i ho sé. Fa més d'una setmana que hauria d'haver escrit aquest post. Demano perdó i el faig, sense més dil·lació.

Berlin, la dura topada de la història

I és que arribes a Berlin, la renovada capital d'Alemanya, i la topada que tens amb la història del món és severa, brutal. Resulta que arribes i tens l'holel a l'elegant, actualment, barri de Mitte, just a la cruïlla entre FriedrichStrasse i LeipzigerStrasse, allà on els pobres berlinesos de la, dita, República Democràtica Alemanya podien sentir, com aquell qui diu les passes, dels seus germans de l'altre costat del mur. I és així com veus que la il·lusió d'una fantàstica ciutat, neta, brillant, radiant, no pot fer-te oblidar que sota de cada adoquí, sota de cada gran edifici, sota cada botiga de marca, hi ha una llàgrima. Una llàgrima dels berlinesos separats pel ciment de 1961, una llàgrima dels que segurament s'alegraren, com a tot arreu, de que s'acabés la guerra, una llàgrima dels escriptors de la culta capital que en la distància potser tingueren notícia de que els seus llibres cremàven entre l'Staat Oper i la Biblioteca, una llàgrima d'aquells a qui destrossàren els vidres dels seus comerços, preludi de la destrucció de les seves cases, sinagògues, bibliotec i despatxos, dels seus records i de la seva vida, una llàgrima de família destrossada per a més honor i glòria del kàiser... Sense oblidar i amb moltes ganes, Berlin es desperta cada dia oferint, a aquell qui després a través del boca orella en recomanarà la visita, el magnífic passeig entre els til·lers entre el riu Spree i la Paris Platz fins a trovar el símbol de la Porta de Brandemburg, per tornar a reviure el nus a la gol·la al travessar el monument en memòria de l'Holocaust, que amb les seves moltes interpretacions, exalta el futur de la vida amb els petits que hi juguen, innocents i al·liens al drama que fan memòria els impactants blocs de ciment, de tots els tamanys diferents i que no deixa de recordar-te a aquells pobres posats en fila i compats

I entre Museus t'adones que un Imperi no vol l'art en si, sinó la glòria, i aquells qui es reconeixien descendents directes del Sacre Imperi Romà, al unir-se a Roma i Grècia, als llunyans Egipte i Babilònia, posaven la seva Prùssia al Món, entre el murri Bismarck i Nefertiti. Així també caus en els retrats de gent severa, sense sentimentalisme mediterrani ni melàngia afrancesada, orgullosos i segurs, i els quadres de Friedrich, i així comprens tot el romanticisme literari, artístic i musical. Com no, sense sol·lució de continuitat, tornes a revisitar la història en una altra tarda, quan creues aquest lloc turístic avui i tant dramàtic abans del novembre de 1989 que és el Check Point Charlie. Del lloc de foto obligatòria avui en dia, tens al voltant dos records d'igual tristesa: Topografie des terror, i el seu memorial dels crims de la Gestapo sobre les runes del seu cau, i el Museu Jueu, recull del llegat d'aquells que amb la seva desaparició deixaren un forat no tancat, com els que presenta l'edifici que l'alberga.

Passejes pels preciosos patis interiors de SophieStrasse, per la riba del riu, pel Parc de Monbijou, per la Neue Synagoge que torna a alçar-se perquè tothom pugui recordar on s'hi aixecava la que varen cremar, orgullosa davant del seu retorn per fer més dura la derrota d'aquells qui creien en un imperi de mil anys. I a la tarda, en metro cap a l'òpera, juntament amb molts d'altres que sense dur bufanda com en dia de futbol, anem formant la serp cap a la cua de la Deutch Oper, el col·liseu construït per fer més soportable la nostàlgia d'aquell gran teatre d'Òpera de l'altre costat del mur, i tothom, entre els que hi ha un molt nombrós grapat de catalans, aplaudeix donant les gràcies a una Traviata, bonica i honesta, amb una reggia ben cuidada, i que tot i la seva senzillesa - sobretot pensant que els admirats, joves, bells i famosos Villazón i Netrebko estrenen a la mateixa hora i a la mateixa ciutat una Manon - fa de molt bon gaudir.

A Postdamer Platz, en el quart inici de dia, i gairebé acabant el viatge, impossible de no recordar que allà hi va haver un Berlin possible mort pel nazisme: el Berlin de la República Weimar, d'aquella primera constitució contemporània avui encara de referència, del cinema, de Marlenne Dietrich i Cabaret, del jazz i Schoenberg i la música dodecafònica, d'Ernst Lubitsch i Max Reinhardt, de Bertolt Brecht, de l'expresionisme i la Bauhaus. Aquell Berlin, que sortia d'una guerra mundial, derrotada, amb els marcs per jugar i sense Kàiser i plomals. Aquell Berlin, amb el centre del món a Potsdamer Platz i aquell melancòlic President Hindemburg que, juntament amb aquells que despreciaven el personatge però no feren res per aturar-lo i el preferien a qualsevol cosa, aquells conservadors i aristòcrates en república, va posar en safata Berlin a Adolf Hitler. Avui altre cop centre, altre cop brogit i botiga, llum, so, rialla, consum, avui el camí que va Potsdamer Platz al Bundestag, deixant a l'esquerra Tiergarden, torna a ser l'Alemanya viva, democràtica, brillant, rica... per més obstacles, per més problemes, per més depepcions.. Després travessar Tiergarden, i passant per Strasse des 17 Juni fins al monument de la victòria, i no estar del tot satisfet de no pogut pujar a la cùpul·la d'un Parlament i en canvi pujar al monument que s'enorgulleix d'haver arribat a les portes de Paris. L'Auditori de la Philharmonie honora a Karajan i l'orquesta que dirigiren, també, Von Büllow, Furtswängler i Abado, i que actualment camina de la mà de Sir Simon Rattle. Honor a la música, que tanta importància té a l'hora de curar les ferides i amanyagar els sanglotars. Venen amb mi a la maleta, un Parsifal, un Moses und Aron de Schoenberg, els duets amorosos del Rolando Villazón i l'Anna Netrebko i un recull dels millors moments de la Berliner Philharmoniker. I de nou, un cop més, el nus a la gola davant Kaiser Wilheim Gedächtniskirche, les restes de l'esglèsia que sobreviuen als bombardetjos i redimeixen a tota la Berlin que callada, penedida, sense forces i sense més delicte que ser la seu i pedestal del monstre, va soportar les bombes i va llevar-se-li la vida en cada explosió. Record de l'absurd de la guerra, i record d'aquells que feren mal i en reberen. Passeig per Ku'damm allà on els berlinesos de l'est, aquells a qui acostumaren al gris i el racionament, es devien extasiar davant cada aparador. Brogit i imatge d'aquell Berlin, que tot i les llums també patia d'una infinita tristesa, i que visitaria John Fitzgerald Kennedy sentint-se berlinès. Sopars de recull de cuina europea, en una espècie de capitalitat de facto d'aquest nostre continent, amb un gust per la feina ben feta.

I just, només amb el temps per visitar el Palau de Charlottenburg, on els reis de Prússia es trèien la perruca, i veure, només un instant, la tenebrositat del Mur i tornar a adonar-se del drama, amb el temps assetjant els segons, s'apareix el retorn, amb admiració, amb gust, amb sorpresa i, convençuts, després de veure com s'oferia el diari Avui i la Vanguardia als passatgers que sortirem de Barcelona, i com s'ens parlà en la nostra llengua quan tornàvem via Munich amb Lufthansa, que amb el rebuig que senten els alemanys per la impossició de les pàtries per la força, pels grans estralls que la irracionalitat racista i estatista pot causar i la bondat de la democràcia per aprofundir en la unió dels germans, si algun dia volem ser alguna cosa a Europa cal que Catalunya es dirigeixi cap a aquest nou, brillant i democràtic Berlin.