27 de juny 2007

Bye Tony, Bye


"El rei ha mort, visca el rei!" Marxa Tony Blair i ja tenim nou premier britànic, Gordon Brown, el seu company al capdavant del New Labour i fins avui Ministre d'Economia. Tindrem temps de parlar-ne, però cal acomiadar com cal Tony Blair.


Amb la taca a l'expedient - ben recordada diàriament per la premsa al nostre país - de la seva participació i suport a la Guerra d'Irak, res no podrà tapar el seu paper clau en la renovació del discurs socialdemòcrata i en el lideratge que ha exercit amb fermesa, brillantor, convicció i grans dots de seductor. Anthony Charles Lynton "Tony" Blair pren les regnes del Partit Laborista, en una etapa crítica, després de la repentina mort de John Smith, i essent representant de Sedgefield a la Casa dels Comuns es converteix en el líder laborista més jove de la història del partit. Ja al capdavant del Labour aposta per la seva redefinició i renovació i l'any 1996 aconsegueix aprovar la seva proposta de reforma del partit d'acord amb el que s'en digué "La Tercera Via", seguint les idees d'Anthony Giddens , neix el New Labour. I aquestes idees que eclosionen liberalisme i socialisme - desregulació, descentralització, rigoristat econòmica, europeïsme, seguretat - es converteixen en el seu guió, quan l'any 1997 obté un triomf històric enfront del candidat tory i Primer Ministre John Mayor. A partir d'aquí Blair serà reelegint dues vegades, i fins al dia d'avui serà 10 anys Primer Ministre, aconseguint fites històriques com la reforma econòmica i la reducció de la taxa d'atur, l'aprofundiment democratit en alguns de les arcaiques institucions britàniques, la descentralització política, la "Devolution", del País de Gal·les i Escòcia, l'Acord de Divendres Sant i la pau a Irlanda del Nord o l'impuls del paper de la Gran Bretanya a Europa. En un moment històric caracteritzat per la globalització i l'augment de la violència al món, és precisament és en aquest darrer escenari on el seu paper és fa més complicat, com a aliat històric i natural dels Estats Units promou i encapçala juntament amb George Bush, l'aliança que envaeix i ataca l'any 2003 l'Irak amb uns fonaments avui dia encara discutibles i amb una realitat complicada i sense sortida aparent pel país àrab. El seu seguidisme innecessari i ingenu, la seva manca d'idees i la seva poca brillantor - justament un dels seus punts forts en tantes altres coses - en la política exterior, juntament amb d'altres atzucacs com la manca de solució per a la mala qualitat dels serveis públics, són les taques negres del fins avui Premier. Sempre he cregut, que la distància, fa veure la dimensió de la història dels personatges i els fets, i penso que el seu gran valor com a lider europeu, com a renovador de la socialdemocràcia, com polític de gran dimensió serà, a partir d'avui valorada com mereix algú com Tony Blair.


Temes relacionats:

En parlava fa 2 anys i arran del torn de presidència britànica de la UE, jo mateix.

Sobre l'històrica pau a Irlanda del Nord, tot elogiant la política, aquest mateix any.

I sobre el que tornava a Iraq.

23 de juny 2007

Nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se.

Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.

Com la terra que gira al voltant del sol. (Bis)
Farem lentes rodones encerclant el foc. (Bis)

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Jaume Sisa. Nit de Sant Joan (1981)

Felicitats a tots els Joans i Joanes i que passeu una gran nit de Sant Joan!

16 de juny 2007

Credibilitat, veracitat i la secció d'internacional


El ciutadà anglès que el passat 30 de maig llegís l'Independent es va poder fer la "idea" que a Catalunya perseguim als castellanoparlants, donant pàtina de veracitat a les declaracions impresentables i insultants del vicepresident de la Real Academia Española Gregorio Salvador, segons les quals a Catalunya és persegueix el castellà "como en la época de Franco se hizo con el catalán". Recollint tots els llocs comuns de l'anticatalanisme, tota la retòrica de Ciutadans i del reportatge "ciudadanos de segunda" de Telemadrid - els bilingüistes, els habituals pares que volen que els seus fills vagin a escola en castellà, etc.. - el corresponsal Graham Keeley elabora un article sense cap mena de lògica ni veracitat. Ara, el ciutadà anglès, que tingui un totalment desconeixement de la realitat catalana, d'acord amb la credibilitat que pot tenir un corresponsal a Barcelona, pot arribar a creure amb rotunditat que a Catalunya es persegueix amb garrot i llei injusta a aquell qui s'atreveix a dir un "buenos dias" o "un cortado, por favor" pel Passeig de Gràcia de Barcelona, per qualsevol plaça de Gavà, a l'estació de Vilassar de Mar o al Centre Comercial Gran Via 2 (fet absolutament inhabitual, com tots sabem).


I com aquest ciutadà anglès que l'altre dia es va fer la imatge de la terrible persecució i no va discutir-ne la veracitat, cada dia nosaltres mateixos ens devem estar construint imatges falses que ens construeixen amb tota la credibilitat que els suposem els nostres corresponsals. Cada dia debem trobar mitges veritats i mitges mentides L'ABC i el País es vanaglòrien de tenir els millors corresponsals, però a mi - que llegeixo l'Avui - pel que fa a la informació internacional m'agrada la Vanguardia. El diari del Comte de Godó, on fan l'Independent, per exemple, hi tenen un "pàjaru", Rafael Ramos, que s'ha dedicat a anar desprestigiant dia rere dia a Tony Blair, construint un Premier que no es correspont a un dels millors polítics europeus de la nostra època. Als mitjans audiovisuals, déu ni dó, a Catalunya Ràdio, s'anyoren les corresponsalies, aquells temps de Llibert Ferri i Diana Negre. Jo sóc escèptic, quan llegeixo o escolto una informació internacional, intento trobar-ne diferents versions, sobretot pel que fa a Orient Mitjà, i si es pot anar a mitjans del lloc.


I vosaltres, us crèieu el que diu la secció d'internacional dels mitjans?

15 de juny 2007

De records i un final

La nostàlgia de quan érem nens ens fa citar Nabokov quan deia allò de "L'infantesa és el jardí on no tornarem mai més" i això és el que em va venir al cap al sopar d'exalumnes del GEM en motiu dels 40 anys de l'escola. Velles cares que foren de cada dia i avui són de sempre que retornen com quan encara hi era, records entranyables per a cada racó del col·legi, anècdotes infinites i una certa idealització que et fa oblidar els conflictes de quitxalla viscuts entre les aules i el pati. També, de certa forma, el descobriment de tanta gent que en aquests 40 anys hem passat per les seves classes, tots tant diversos i amb moltes coincidències, i també la constatació que devem formar part d'una manera d'educar-se i crèixer - no només físicament, sinó com a persones - que, com les voltes que dóna el món, canvia, per no dir que és perd.

Segurament érem un nens - of course quan es tracta d'una escola - segurament ara no fariem enfadar aquella profe enrrollada de llatí ni tindrem tant de por al sever profe de castellà, ni ens revel·lariem quan ens fes collir papers el dire, ni tampoc riurem per tot o ens esverariem per res. Segurament les estúpides disputes que viviem com greus conflictes internacionals ens farien envermellir i els "romanços tendres" que vivíem i patiem com històries d'amor i passió ens farien riure.

Per mi, que hi vaig entrar amb 3 anys, va ser tota una sort i un privilegi aprendre les bases de tot el que, suposo, sé i la forma d'aprendre el que encara, i per ventura sigui molt, no sé, fer-m'hi gran en anys, en experiència i en valors i idees i conèixer alguns dels meus millors amics al GEM. Gràcies!

Per cert, ja he acabat el Màster en Dret Públic que estava fent. Guanyo un títol i temps lliure. Per fi.

10 de juny 2007

Baltasar Porcel, Premiat d'Honor



El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat enguany a l' andratxí Baltasar Porcel, m'ha enxampat en plena lectura de "El cor del senglar", novel·la que vaig comprar quan l'escriptor encara sovintejava la festa de Sant Jordi i hi tinc estampada la seva cordial signatura. Personatge, com recordà en l'entrega del guardó Vicenç Villatoro, que desperta empaties i refusos, ha esdevingut un dels grans escriptors de la nostra llengua, a més de ser un constant polemista, en el seu més ampli sentit, i col·laborador radiofònic d'accent bellutat i to personalíssim. El món de Mallorca, el temps que ell va esgarrapar i ja marxava, aquest cru realisme, gairebé màgic, que conté el món rural i a voltes aïllat dels orígens, les passions i horabaixes dels seus personatges se'ns fan presents ara mateix, juntament amb la la seva obra periodísta viscuda arreu del món. Ara Porcel, als 70 anys i després de superar un càncer -aquesta greu malaltia que el temor pudoròs ens fa amagar- retorna amb la seva personalíssima personalitat, amb una certa calma que tenia la seva terra nadiua i la seva obra, esdevé de nou i apareix com una (re)lectura essencial i recomanable, en tot moment.

Lectura actual:

El cor del senglar, Baltasar PORCEL. Edicions 62, Col·lecció El Balací.

02 de juny 2007

Resultats per a tots

Un lector anònim em repta a comentar els resultats de les eleccions municipals a Mataró. D'acord.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) 11 regidors 13.388 vots (34,56%)

Torna a ser el partit més votat i surt vencedor dels comicis, estantcant-se en els 11 edils. Un bon candidat i una mala llista, han fet que no és notès l'efecte Baron i les coses s'han mantingut pel partit que lidera José Montilla. Hauran de pactar, novament, per governar, i oferir les noves idees que diuen que tenen (no gaire localitzables al seu programa electoral, massa basat en la gestió ordinària) per donar nous impulsos a una ciutat que, després de 28 anys, coneixen abastament.

Convergència i Unió (CiU) 7 regidors 8136 vots (21,01%)

Venint dels seus resultats més dolents - els obtinguts per Esperalba en els darrers comicis - poden estar contents d'haver sumat un nou regidor al grup que presidirà Joan Móra. No obstant, les indisimulades ganes d'aconseguir l'alcaldia davant dels resultats obtinguts poden portar-los a un cert desencís. Els problemes interns a Unió no els han passat factura. Caldrà veure quin tarannà adoptaran en el paper de lleial oposició. Tot i això, els han mancat idees-força de campanya, centrant-se massa en petites propostes.

Partit Popular (PP) 4 regidors 5517 vots (14,24%)

Pau Mojedano, un dels polítics més destacats de la ciutat, ha impregnat la seva candidatura d'una pàtina de revolució liberal-conservadora alhora que augurarava un bon resultat. Finalment, els números definitius, contradiuen aquestes previsions i resituen el panorama opositor, després dels resultats de 2003, on sorgí una CiU dèbil i un PP, en plena majoria absoluta aznarista, amb els seus millors resultats.

Iniciativa per Catalunya - Verds (IC-V) 2 regidors 2482 vots (6,41%)

La que ha sentit amb més força el pes de la decepció, ha perdut un regidor, i on s'han produït els primers moviments. El candidat, el molt qüestionat expresident del Patronat Municipal de Cultura, Jaume Graupera, ha entomat la responsabilitat dels mals resultats, dimitint. Un futur incert, amb uns regidors sense experiència prèvia i un partit sense recuperar-se dels problemes interns que acabaren amb la sortida d'alguns dels membres de la Junta Local.

Esquerra Republicana de Catalunya 2 regidors 2382 vots (6,15%)

El meu partit i la llista de la que jo en formo part, ha mantingut els dos regidors que tenia des de la seva entrada a l'Ajuntament en els darrers comicis, tot i que el punt de partida no era propici, després dels problemes que hem superat. A aquesta moderada satisfacció s'hi afegeix el ser decisius per la formació de govern. Francesc Teixidó, ja conegut pel seu tarannà rigoròs i dialogant, enceta una nova era en la representació municipal d'Esquerra a l'Ajuntament, fent tàndem amb Sergi Penedès, definit sovint com l'home fort del partit.

Candidatura d'Unitat Popular 1 regidor 1 2106 vots (5,44%)

Després d'uns discrets resultats en els darres comicis, assoleixen finalment l'anhelada representació, essent en el lloc oportú en el moment just. Aplegant jovent i "velles glòries" a parts iguals, han fet bandera del descontentament amb la gestió urbanísta de Vilert, i han aplegat suports heterogenis, de l'entorn d'Iniciativa, preferentment, i de l'independentisme extraparlamentari. Ara ja són a dins, i la seva "puresa" es veurà cada dia esquitxada per les formes de la política institucional.

Abstenció 0 regidors 0 vots (65 % aproximadament)

Dessarrelament, nihilisme, individualisme, separació entre societat i individu i entre política i societat, cansament, discursos vells, falta de lideratges i contralideratges, falta d'idees, saturació d'informació política, excès de discussions estèrils i de presència frívola dels polítics als mitjans... Bé, i ara que podem fer?