16 de juny 2007

Credibilitat, veracitat i la secció d'internacional


El ciutadà anglès que el passat 30 de maig llegís l'Independent es va poder fer la "idea" que a Catalunya perseguim als castellanoparlants, donant pàtina de veracitat a les declaracions impresentables i insultants del vicepresident de la Real Academia Española Gregorio Salvador, segons les quals a Catalunya és persegueix el castellà "como en la época de Franco se hizo con el catalán". Recollint tots els llocs comuns de l'anticatalanisme, tota la retòrica de Ciutadans i del reportatge "ciudadanos de segunda" de Telemadrid - els bilingüistes, els habituals pares que volen que els seus fills vagin a escola en castellà, etc.. - el corresponsal Graham Keeley elabora un article sense cap mena de lògica ni veracitat. Ara, el ciutadà anglès, que tingui un totalment desconeixement de la realitat catalana, d'acord amb la credibilitat que pot tenir un corresponsal a Barcelona, pot arribar a creure amb rotunditat que a Catalunya es persegueix amb garrot i llei injusta a aquell qui s'atreveix a dir un "buenos dias" o "un cortado, por favor" pel Passeig de Gràcia de Barcelona, per qualsevol plaça de Gavà, a l'estació de Vilassar de Mar o al Centre Comercial Gran Via 2 (fet absolutament inhabitual, com tots sabem).


I com aquest ciutadà anglès que l'altre dia es va fer la imatge de la terrible persecució i no va discutir-ne la veracitat, cada dia nosaltres mateixos ens devem estar construint imatges falses que ens construeixen amb tota la credibilitat que els suposem els nostres corresponsals. Cada dia debem trobar mitges veritats i mitges mentides L'ABC i el País es vanaglòrien de tenir els millors corresponsals, però a mi - que llegeixo l'Avui - pel que fa a la informació internacional m'agrada la Vanguardia. El diari del Comte de Godó, on fan l'Independent, per exemple, hi tenen un "pàjaru", Rafael Ramos, que s'ha dedicat a anar desprestigiant dia rere dia a Tony Blair, construint un Premier que no es correspont a un dels millors polítics europeus de la nostra època. Als mitjans audiovisuals, déu ni dó, a Catalunya Ràdio, s'anyoren les corresponsalies, aquells temps de Llibert Ferri i Diana Negre. Jo sóc escèptic, quan llegeixo o escolto una informació internacional, intento trobar-ne diferents versions, sobretot pel que fa a Orient Mitjà, i si es pot anar a mitjans del lloc.


I vosaltres, us crèieu el que diu la secció d'internacional dels mitjans?

11 comentaris:

  1. Per mi la seccio internacional sovint frega la criminalitat. El meu preferit es en Rafael Poch, pero be, et dire que tothom te el seu periodista-amb-molt-ego-pero-ni-idea preferit.

    jo puc contrastar les noticies sobre els EEUU, i el que hi ha es un esbiaix sistematic en contra tot l'america. Pero amb internet, aixo no es un problema: si et deixes enganyar es perque ja et va be.

    ResponElimina
  2. "La Vanguardia" és un cas ben estrany en el món del periodisme: un diari prou conservador, monàrquic i d'obediència espanyola amb una secció d'internacional obertament progressista que, sense ser una maravella, és el millor que podem trobar al País. Pel que fa a Rafael Ramos, és un dels pitjors corresponsals que hi ha, ja que les seves cròniques no passen de ser traduccions dolentes i interessades d'un refregit entre el The Guardian i el mateix The Independent. Jo en vaig parlar en un post ja deu fer més d'un any, a partir d'un article on Ramos barrejava naps amb cols.

    Pedro,

    amb tots els respectes, penso que Quintà s'ha passat la vida escribint el mateix article.

    ResponElimina
  3. ets un primo Joan... tanca el bloc i posa't a treballar

    ResponElimina
  4. Safont ets el puto amo. Ja he llegit l'Enric Vila, fardaré de coneixe't.

    Narcís, allò del Quintà era broma. Xavier Batalla hauria d'estar al periódico, Eusebio Val a el Pais i Andy Robinson i rafel Poch a la farola. Només salvo Valentí Popescu i si de cas Carlos Nadal. Ja tenim diaris amb seccions internacionals esquerranoses.

    ResponElimina
  5. Pedro: Jajaja.

    Anònim 1: Sí, penso que, per exemple, Internet ens ha obert la possibilitat de contrastar i veure diferents opcions sense haver-t'hi de deixar temps o diners, encara que per algú només sigui un entreteniment. Gràcies pel comentari.

    Narcís: Ben bé, això de la Vanguardia és un cas digne d'estudi. Ara és la millor secció, com dius.

    Pedro (2): Sobre en Quintà. Excessiu sovint, necessari com a contrapes.

    Anònim 2: No m'enrrecordo que siguis el meu cosí.

    ResponElimina
  6. Tinc tanta desconfiança en la informació que ens donen que o ho veig amb els meus propis ulls o intento tenir una font directa amb la notícia. Si no és així, contrasto molt abans de creure'm el què em diuen. Només així estic mitjanament segur de que em diuen la veritat.

    ResponElimina
  7. Jo, si vull saber alguna cosa d'internacional, llegeixo els mitjans del país, si puc i entenc l'idioma -anglès, francès, italià, portuguès. Al The Economist hi ha una visió global de la política mundial cada setmana, bastant ben feta crec jo. De tota manera, sempre que es llegeix un mitjà, s'ha de ser conscient de la seva tendència i saber "restar" allò que és tendenciositat. El millor per aprofundir en un tema és legir el que en diuen diversos mitjans de tendències diverses. Salutacions.

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Hola Joan,

    Post interessant. Anem per parts: 1) l'article del The Independent va causar força malestar entre els catalans que vivim en aquesta illa, més que res per la seva tendenciositat, al cap i a la fi, el periodista pot opinar el que vulgui però no pot publicar falsedats ni dades no contrastades com feia en aquest cas. No sé si la vas veure però al cap de dos dies va sortir publicada al mateix diari una carta de resposta bastant ben argumentada (l'he penjat al meu blog per cert, miquelros.blogspot.com/2007/06/catalonia-in-british-press.html). Jo n'estava preparant també una però se'm van avançar...

    2)Tema La Vanguardia, que és el meu diari preferit. No opinaré d'en Rafael Ramos, vaig tenir ocasió de coneixer-lo personalment no fa gaire, però no l'he llegit gaire. En Rafael Poch si que l'he llegit bastant i m'agrada força. Però si que estic una mica astorat del que publica últimament La Vanguardia. El proselitisme dels toros dels últims dies era més propi de l'ABC que de LVD a la que estem acostumats i amb el tema de Frankfurt, el cònsol alemany els hi va haver de fer una puntualització important.
    Dos punts positius però: la campanya per canviar el model de gestió de l'aeroport del Prat i el fet que cada vegada resulta més fàcil trobar-la a l'estranger.
    En fi, podria millorar en moltes coses, però per ara continuaré amb LVD.

    ResponElimina
  10. Hola Miquel,

    Gràcies, pel teu comentari.
    És evident que la Vanguardia és un gran diari, la seva lectura et dóna una visió gairebé completa del pols moderat de Barcelona, i Catalunya. Com hem anat dient, els comentaristes i jo mateix, el tema dels corresponsals és on es posen de manifest més les subjectivitats i les tendenciositats.
    Com dius tu, hi ha símptomes preocupants d'una certa descentralització de La Vanguadia, com un desig de ser estimada Ebre enllà, de fer-se perdonar coses, de voler fer un paper que ja no pot fer. Aquesta duresa amb el tema Frankfurt em va emprenyar força, s'hi noten masses fílies i espuris interessos, l'aquelarre taurí, que pot enllaçar amb la vida barcelonina de principis de segle però que avui sóna a exageració, algunes actituts espanyoleres dels seus articulistes (tot i la extrema pluralitat que hi ha).
    Ara, sovint ens hi reconciliem, ens torna a agradar quan fa el que li toca, ser el diari per saber que passa Barcelona i a Catalunya, ser una mica com el seu propi tarannà, a voltes genial, a voltes poruc, massa moderat o arrauxat, seduit per l'espanyolitat o decididament català. Com tot, se n'ha de fer un ús moderat, convinat amb d'altres mitjans.

    Per cert, avui article d'en Vicent Partal sobre l'estimada Vanguardia.

    ResponElimina