30 de juliol 2007

Galeria de Santes (i XV ! )

Fins l'any que vé!

No tinc fotos de l'espectec final, del darrer ball, de la Charanga... Hi vaig ser, però l'instrument que he fet servir per poder recollir tots els detalls de la Festa Major m'ha deixat abandonat. El meu mòbil va quedar sense bateria... La fotografia que acompanyo potser és més bonica i més entranyable per a mi. Ja em veieu tots tenim un passat....

Ja està. Les Santes 2007 són història i avui ha estat el primer dia del compte enrera cap a les Santes 2008. Avui ha estat un dia de descans, de no tenir gaires motius per sortir ni per gatzares. Repòs post festiu, repòs necessari després de tants excessos. Hàgin servit aquests retrats de mostra de la festa que tant m'estimo i d'instrument de coneixement de les Santes pels qui no les coneixen. Moltes gràcies


Bon estiu a tots!

Galeria de Santes (XIV)

L'Anem a tancar
Darrer cercavila de les Santes. Ambient, ja melàngic, de final, de comiat, d'arreveure i fins l'any vinent.. Darrer ball d'en Robafaves, darrera salutació als nens dels Nans, darrera espant de la Momerota, darrer comentari sobre el Dragalió... Amb aquest recorregut fins a Can Marfà, ja tot sona que això s'acaba...


Passiu bé, fins l'any que vé!

Galeria de Santes (XII)

El No n'hi ha prou!

Un acte nou que ha generet espectatives i una autèntica disparitat d'opinions a la Riera. A mi m'ha agradat molt, el trobo divertit, sorprenent, engrescador. Ara cal millorar: la música, totalment diferent quan s'han tocat els balls propis que la cançoneta creada expressament per l'ocasió que a mi em sona massa infantil. La gent, no pot ser tant pasiva i cal que s'introdeixi a l'acte, que balli al costat d'en Robafaves o abraçat a una diablessa. Pot ser que el foc faci respecte o que sent el primer any la gent d'acoquini, però no s'hi val mirar massa els braus des de la barrera. Això, que No n'hi ha prou!

Galeria de Santes (XII)

El Ball de Requisits

Aquest ball "a l'antica", de repertori clàssic i on els grans demostren la seva destresa en la ballaruca i els joves intenten no quedar-se sense un gotet de Juliana, la beguda de les Santes amb recepte misteriosa i tot. Enguany, també s'ha acabat massa d'hora, tot i que els momeroters i altres portadors havien de fer bondat pel "No n'hi ha prou!" que s'estrenava poc després.

Galeria de Santes (XI)


El Concert d'Orgue

Per donar a conèixer el gran valor de l'Orgue de Santa Maria i commemorar els 80 d'aquesta peça única de l'organeria romàntica catalana, l'Associació Jaume Isern d'Amics de l'Orgue de Mataró va organitzar un concert executat magistralment per l'organista Raúl Prieto. Tot un èxit de públic a qui va elevar fins a l'emoció amb la sensibilitat d'aquest instrument misteriós i inabastable.


Foto cedida per Marta Teixidó

Galeria de Santes (X)

L'anava a la Residència

Feia anys que no acompanyava als Gegants, Nans, Momerotes, Àliga i Dracs a la tradicional visita als avis de la Residència de Sant Josep. Recordo que abans també anava la comitiva a l'antiga Residència de Cabanelles ("les Germanetes") i d'allà cap a l'Escorxador on es tancaven les figures. La visita a la Residència també és moment de sardanes, i fins i tot la Família Robafaves les balla, com vènen fent des de fa molts anys. Amb els avis agraïts per la visita i l'ambient que es crea aquell dia al pati, les figures tornen a l'Ajuntament lleugeres, simpàtiques amb ganes de fer una mica el foll... i la Dormida és ben especial. Fins i tot després, en petit comité es dancen els balls de momeroters, músics, polítics i passavolants amb la Banda més divertits, on fins i tot alguns han volgut veure-hi indicis de canvis polítics, totalment falsos.






Darrera foto cedida per Joan Salicrú

29 de juliol 2007

Galeria de Santes (IX)

Els Focs i el Sarau

Els Focs són un dels actes que atreuen més gent de totes les Santes. Rius de gent baixen cap al Passeig Marítim, per veure des del Passeig, des de la sorra i fins i tot des de les barques, els Focs que els hi toca executar a Pirotècnia Tomás. Per desgràcia, enguany, la manca de vent va fer que els focs quedessin emmascarats i pràcticament no es veiés res des d'enlloc. Mala sort la dels mataronins, tot anava massa bé!


Per mourens bé, després dels Focs, els mallorquins Antònia Font que ens van contagiar a tots amb la seva "Alegria!" i el seu fantàstic repertori de cançons galàctiques i subrealistes, que ens parlen de móns submarins, de l'espai i la ciència ficció.

I per acabar la nit -almenys per mi - el Gospel mataroní que sorpren per la seva qualitat, el seu ritme frenètic i les bones veus. Un molt bon final de festa!


Galeria de Santes (VIII)

Sortida de les Reliquies i Ball de l'Àliga

Un cap acabat l'Ofici, les Reliquies de les Santes Juliana i Semproniana surten de Santa Maria, on són aclamades pel poble i els Capgrossos les saluden amb un pilar. A continuació l'Àliga fa el seu majestuós ball en honor de les Santes, en presència dels mataronins, el clergat i les autoritats. És potser un dels moments més antics i tradicionals i que ens porten a l'inici de les celebracions en honor d'aquestes patrones que ens foren concedides als mataronins després d'elegir entre elles i l'oblidat Sant Desideri, i les reliquies de les quals vingueren de Sant Cugat, màrtir i mestre de les nostres Santes, la història i la llegenda de les quals es confón.





Desfilada i Dormida

Acabat el solemne ball de l'Àliga i aviats els coloms en honor de les Santes, la comitiva de figures, músics i autoritats emprén carrer Sant Cristòfol avall, Plaça Xica i carrer Pujol fins l'Ajuntament on la Dormida serà una de les més lluïdes però també més difícils d'aguantar a sota el sol. El pas pels carrers ben estrets del centre amb la banda tocant ben animada pas dobles i els veïns que miren la desfilada des dels balcons és un altre dels moments més bonics de la festa major.



27 de juliol 2007

Galeria de Santes (VII)

L'Anada a ofici

Davant l'Ajuntament ja s'han plantat les figures i mica en mica van arribant els Regidors del Consistori per anar cap a l'Ofici, amb l'ull atent de protocol, avisadors i Banda que els rep amb uns compassos de pasdoble, i amb la salutació de l'Alcalde a la porta de la Casa Gran. Amb el nou Ajuntament no totes les cares són famíliars, i a la jove regidora Ana Maria Barrera, per exemple, passa -estranyament- desapercebuda i, quan se n'adonen els més perspicaços, la fan tornar a sortir per poder-la saludar amb música. Els representants de la ciutat honoren les patrones que han donat origen i nom a la nostra festa major i s'afegeixen amb els Macers, els Guàrdies de gala, els Agutzils i les Trampes a les figures festives de la ciutat al cercavila més curt, més bell i més solemne de les Santes. I llavors, al prendre la lleugera corva del Carrer Nou, el sol espetega al casc d'en Robafaves i els mataronins descobreixen que s'ha fet la llum, i que la seva festa pot ser, de nou i per un dia, la més bonica de les que es fan i desfan.





L'Ofici
Tot mataroní hauria d'haver anat més d'una vegada a la seva vida a escoltar la Missa en honor de Santa Juliana i Santa Semproniana de Mossén Blanch. Manuel Cuyàs no es cansa de repetir que és acte obligat del calendari festiu.


L'Ofici, puntualment comença a les 10, i suposo que d'aquí a uns anys hi aniré cada any, però de moment aprofito per fer una petita dormida. Em sap greu, però aquest any tampoc m'hi veig en cor, i encara que serveixi d'excusa, hi envio la meva iaia que mai hi falta.

Galeria de Santes (VI)

Les Matinades

Que tothom és desperti que és Festa Major. El toc de gralles i caixes i el tro dels voladors anuncien que la ciutat celebra el seu gran dia. Els qui dormin ja poden treure's la son de les orelles. Els que es lleven, perquè no han dormit, que s'afegeixin a les Matinades que des de diferents llocs de Mataró corren pels carrers. Jo sempre surto, de dalt de tot de la ciutat, de Cerdanyola, i un peu davant de l'altre, i aquest any carregant voladors, ben aviat ja s'albira el Carrer Nou i al fons Santa Maria amb una imatge preciosa de sol entre els arbres, fum de cohets i so de campanes.


Galeria de Santes (V)

Concert de Feliu Ventura al Pati de Can Marchal

En un ambient intimista, un generós i tímid Feliu Ventura ens va desgranant els seus Alfabets de Futur. Amb l'emoció d'aquesta València tant tocada, i que de moment resisteix com pot, i amb la poesia feta la necessària canço que tots volem.


Ball de Festa Major

Un dels actes més tradicionals de les nits de Santes i on un santero se la juga: guanyarà la glòria si és capaç de ballar totes les cançons que toquen la Girasol i la Trànsit - del "Chucuchú del tren al Bon dia dels Pets, de Zapatillas a el Bequetero"-, parlar amb tothom qui troba, veure i beure, i sobretot tenir prou ganes per anar a Matinades.

26 de juliol 2007

Galeria de Santes (IV)

La Barram

Les campanes toquen a festa major, volten i repiquen alegres, mentre a la plaça els mataronins no les miren ni les escolten, però les senten. Les senten ben endins. El contrast més absolut amb els actes de la matinada. Pocs, però cada vegada més. Pocs, però el bo i millor dels santeros. Perquè no tots els actes han de ser de masses..


Avui m'ha fet molta il·lusió rebre notícies d'una noieta des de Birmània. Tot i les dificultats tècniques evidents d'estar a un dels països més opacs del món, ha pogut veure com n'estem de bojos els mataronins en la setmana més intensa del calendari. Un petó!!

Galeria de Santes (III)

El Desvetllament Bellugós
I ja anyorem l'acte més bojament santero del calendari festiu. Nascut de la inventiva popular i actualment ple fins la bandera, se senten veus que alerten de la seva possible mort d'èxit. El que si que és cert és que cal que tothom, mataronins i foranis, s'impregni de l'essència de l'acte:


1) Esperar amb emoció, saltar, cridar, ballar i, sobretot, seguir tots els ritmes, tot contant fins a 15 en el moment clau. Participar tal com toca, entregar-se.


2) Tenir present que les figures protagonistes són la Família Robafaves.



3) Aquest nit només té un cant i himne: El Bequetero. Qualsevol altre càntic, més o menys importat, és innecessari i de mal gust.

25 de juliol 2007

Galeria de Santes (II)

La Crida


Ja han començat les Santes. Fugint de l'etern debat sobre quan comencen o no, la Crida continua sent cada any el 25 de juliol. Ja s'ha llençat el tret de sortida per uns dies d'allò més frenètics. Cinc minuts per escriure el bloc i tornar a sortir cap a la Ni Boja. Doncs això, que "amb la rauxa necessària i el seny imprescindible" comencen els "No n'hi ha prou" i els "I 15!", els bequeteros i les gralles, els flabiols i les guspires, els espants dels nans i la mala llet de la Momerota, la solemnitat de l'Àliga i les primeres passes del Dragalió, el ball hipnotitzant dels Gegants i el no dormir fins el dia 30 de juliol.
Glòria a les Santes!
Bones Santes a tothom!

Galeria de Santes (I)

Havaneres al Passeig Marítim

De vora l'escenari s'asseuen els debots d'aquesta actuació tradicional i dia assenyalat a l'antic calendari com inici de la Festa Major. Matrimonis grans, famílies, públic seré i tranquil a qui li agrada gaudir d'aquestes cançons que frueixen com la brisa del mar proper


Mentrestant el Cremat frenètic flameja i a tot aquell qui s'hi acosta se n'endú la flaire i el gust. El vaset tradicional i el calent contigunt que baixa per la gola entre la dolçor de la melodia i la duresa del passat de llargs viatges a Amèrica que retraten les cançons dels indianos.


I entre l'escenari i el cremat, mataronins i passavolants que es retroven i saluden, amb frases ja de ritual, en aquesta concentració d'inici dels dies més assenyalats del calendari de les Santes, del nucli de la Festa Major, un cop vistos ja gegants i castells, i amb la seguretat que tots ens veurem en aquests dies en mil i un acte, alguns per fondres amb el darrer petard de l'Espetec Final.

20 de juliol 2007

Un post d'urgència: Amb la llibertat d'expressió, sempre

Malament aquells reietons que veuen perillar les seves corones i trons quan bufa ben viva la llibertat d'expressió. Malament rai. Que farien aquests si fossin al Regne Unit, d'on tots sabem les misèries de la reialesa, com aquella mítica conversa telefònica on va quedar clar que el seu Príncep tenia ganes de ser "tampax" de la seva amant ...

Per cert, de defensar la llibertat d'expressió i fer difussió d'allò que no agrada a la Fiscalia General de l'Estat, al jutge Del Olmo o a qui sigui, m'en faig totalment responsable.

16 de juliol 2007

Woody a Barcelona

El poble català és de naturalesa desagraït. Vam atropellar mortalment Gaudí, vam deixar morir com un vell foll Verdaguer i vam fer fora del Barça els cracks del Dream Team per la porta del darrera. Però no només és cap als propis que els catalans som roïns, si no a que a més, quan algú quan algú ens regala alguna cosa, sempre surt la cort celestial a discutir-la, a criticar-la o a suposar que serà una col·losal merda, evidentment sempre comptant quant ens haurà costat o quan n’haurà tret aquest, perquè ja se sap “que mai ningú fa res per no res, nena”. Ara Woody Allen roda a Barcelona una pel·lícula, on presumiblement els protagonistes no seran toreros i "tonadilleres", ni apareixerà un “encierro” en mig del Raval, i ja hem llegit mitja dotzena d’escribans de ració amb tribuna als diaris, comptant i debatent quan ens costarà per barba la filmació, quina en serà la qualitat o posant de tort el director novariorquès... però a veure algú pensa que Nova York és la gran ciutat que és per ciència infusa, o que París ens enamora per res? S’han escrit llibres sobre elles, sobre Londres, sobre Roma, Venècia o Berlín, s’hi han escrit obres de teatre, si han rodat milers de pel·lícules.. I algú creu que no hi ha gent que viu allà on roden exteriors, no hi ha ningú al qui tallen un dia de gravació el seu passeig matinal, no hi ha ningú que visqui en aquestes ciutats? O sigui que algú intenta fer un regal a Barcelona i, maleïda obsessió que tenen alguns amb la geografia, posar-la al mapa cinematogràfic del món, i sempre surt l’Estevet de torn, la vidua amargada a treure la cavalleria del parlar per parlar.


Jo de moment, només dic que m’agradaria haver vist l’Scarlett Johanson, i que jutjaré la pel·lícula quan la facin al cinema. Ni em molesta el rodatge ni em preocupa en excés l’aportació econòmica que s’hagi pogut fer per aquest film en concret. Una altra cosa és que discutim si les administracions han de subvencionar els films, siguin o no siguin bons, però de moment, si donem calés a còmics sense gràcia o intel·lectuals sense ingeni, perquè no li hem de donar a l’artífex d’Annie Hall o o Match Point?

15 de juliol 2007

La Marseillaise

Si bé ahir vaig commemorar, en aquest bloc, el 14 Juilliet, amb escepticisme i una certa ironia amb el retrat del genial Fouché, avui vull recordar l'himne francès amb la millor de les seves interpretacions:
En plena II Guerra Mundial Casablanca és la porta de la presó o l'esperança de milers de fugitius de l'opressió nazi, i Rick's Bar és el niu on tots busquen una sortida, tant cap a Amèrica com per poder soportar el desterrament. Al local d'aquest apàtrida de Nova York, que ha perdut la fe després de lluitar a Etiopia i a les Brigades Internacionals a la Guerra Civil, s'hi troben els qui volen fuguir amb aquells qui els volen tallar qualsevol esperança. Alemanys, col·laboracionistes francesos, europeus fugitius i membres de la Resistència es troben en l'única llum de la nit de Casablanca. Victor Lazlo, líder txec de la Resistència contra el nazisme, apareix al Rick's juntament amb la seva dona Ilsa, antic amor de Rick. I és al bar on resorgueix altrament la dignitat d'aquells qui soporten sobre seu la terrible bota del nazisme. Quan els oficials nazis entonen cançons patriòtiques, Lazlo ordena, amb tota la dignitat, a l'orquestra del local que entoni "La Marseillaise" -amb l'aprovació d'un Rick que recorda que algun dia és juga la vida per la llibertat- i l'himne resorgeix amb força des de dins del cor de tots els oprimits, de tots fugitius, de tots els perseguits, fent callar els brams nazis. I així "La Marseillaise", aquell cant dels soldats revolucionaris escrita per Roguet de Lisle la nit del 26 d'abril de 1792, torna a ser l'himne de tots els qui anhelen la llibertat, de tots els assedegats de justícia, de tots els qui somnien en un món lliure.

Casablanca. EEUU 1942. Dirigida per Michael Curtiz, i interpretada per Humphrey Bogart, Ingrid Bergman i Paul Henreid

13 de juliol 2007

El genial Fouché


Avui que la República Francesa recupera els ceremonials de la gran monarquia que va ser, coincideix amb el final de la lectura de "Fouché" d'Stefan Zweig.

Fouché és, sense cap mena de dubte i que em perdoni Bonaparte, el geni més gran que hi va haver en la França de la Revolució, aquesta inflexió històrica que va desmuntar-ho tot i per una vegada res ja no va ser igual. Es podria discutir si tot no va ser una història muntada pels Orleans per arribar a manar algun dia a França - així s'entendria l'entusiasme del ciutadà Orleans "Felip Igualtat" votant "la mórt" pel seu cosí ciutadà Capet, exLluís XVI. - però allà s'hi va enterrar un "ancient règgime", amb uns excessos i unes històries del tot nol·lesques, i van aparèixer els drets civils, la propietat i l'expropiació, la burgesia i l'esquerra i la dreta de l'Assamblea Nacional...

Sense caure en cap moment, i amb una proverbial fortuna, va ser-ne gran protagonista aquest Joseph Fouché (1763 - 1820), fill d'un senzill comerciant, professor del Seminari havent pres ordres menors, que començà la seva proverbial carrera política com a diputat del Tercer Estat als Estats Generals i entre les files dels del club moderat per passar-se quan el vent comença a bufar cap al radicalisme al grup de la Muntanya, els jacobins més exaltats. Vota la mort del Rei, quan abans havia estat en les files dels monarquics moderats, i a Déu, quan es converteix en un anticlerical de gran flamerada. Essent d'aquesta camarilla fou enviat durant el Terror, per part de Robespierre, a alliçonar Lió, on per la seva gran crueltat se'l recordà com el "mitralleur de Lion". Sempre sense comprometres fins al final, intentà i aconseguí sortir-se de totes les situacions: acusat de feble pels enemics i dur per les seves víctimes, no executà amb tota la impacabilitat que li exigia el Comité de Salut Pública, i s'enfrontà a Robespierre, com més endavant s'enfrontarà a Napoleó. Amb totes les seves dots de conspirador i amb la gran persuassió i domini de la situació i sota l'amenaça de provar el perillós tall de la guillotina, inspira el cop d'estat de Termidor, i aconsegueix enviar al propi Robespierre al patíbul. Com sempre no acaba de participar del tot, ni es juga la pell més del necessari, i no apareix per l'Assemblea quan aquesta vota l'execució del qui havia sigut el més temut, l'incorruptible cap del Comité. En totes les èpoques coïncidà i s'enfrontarà amb algú que se li assembla massa, Tayllerand, antic bisbe i governant amb tots els règims. Amb el règim Termidorià se l'identifica com el sanguinari que havia estat a Lió i se l'intenta perseguir, però una vegada la seva provervial fortuna per salvar la pell farà que, endinsant-se en salons i tavernes, en tots els racons de París, es guanyi el favor de Barras, un dels líders del Directori, amb la del·lació de Babeuf i la Conspiració dels Iguals. Amb coneixences a tot arreu, i el favor de molts - entre ells de Josephine Beauharnais de Bonaparte -, i sent ja, i per primer cop, Ministre de la Policia coneixerà al General Napoleó Bonaparte, la gran figura a la que serví i s'enfrontà. Després del cop d'estat de 18 de Brumari de Napoleó, fou novament nomenat Ministre de Policia, essent el creador de la moderna policia que posà al servei de Napoleó, quan convenia, i al seu propi, sempre. Els enfrontaments i els grans moments que visqueren aquests dos personatges són d'antologia, i Sweig els retrata magistralment. A Napoleó servirà i se'n servirà, obtenint, ell que com a jacobí havia perseguit nobles i burgesos, el títol de Duc d'Otranto. I acabarà amb ell, traïnt, novament, en aquest cas a l'Emperador i promoguen, entre bambalines el retorn dels Borbons - sense cap tipus d'entusiasme monàrquic, ja que no creu en res sinó en ell mateix - encara servint com a Ministre de Polícia bonapartista, durant els Cent Díes de govern de Napoleó després de fugir d'Elba. Amb Lluís XVIII, tornarà al govern, però els reialistes que no obliden ni perdonen, aconseguiran fer-lo caure, quan ja les seves facultats minven. Mor l'any 1820, amb una immensa fortuna i havent servit i traït a l'Esglèsia, als Girondins, al Jacobins, a la Convenció, al Directori, al Consulat, a l'Imperi i al Regne.

De lectura apassionant i escriptura apassionada, el gran novel·lista austriac retrara aquest geni, sense deturar-se en dates o batalles i entrant en la seva ànima, difícil tasca en aquell qui no tingué més senyor que ell mateix ni més pàtria que el seu profit personal. Lectura obligada per tots aquells qui els interessi un xic la política, per tal de descobrir tots aquells aprenents de Duc d'Otranto que hi ha per aquest món, aquells qui s'apunten sense mullar-se fins al cap damunt, aquells qui sempre es deixen portar cap al vent que més bufa i sempre tenint com a divisa el propi interès. Ara si entre tots aquests seguidors de Fouché en aquesta època tant poc heroïca i tant poc romàntica, trobeu algun autèntic deixeble del francès aviseu. Molts l'intentaran seguir, però cap aconseguirà jurar fidelitat i traïr amb tanta astútia i tant d'ingeni, ni passarà a la història, sinó és per la seva nul·la inteligència i la seva ineptitud.

Lectura:

Fouché. Stefan SWEIG.

Mentre escrivia escoltava una peça d'un comptemporani del nostre geni, la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, dirigida per Herbert Von Karajan amb la seva Filhàrmonica de Berlin. Aquí en teniu el video, per si voleu escoltar-la mentre llegiu aquest post.


02 de juliol 2007

Madrid: Pla, Cocido i la Terremoto de Alcorcón

He tornat a Madrid, en visita d'amistat. L'amic Francesc Amat, que és allà endinsant-se en una brillant carrera. Res de política, tot i que sovint tot el que passa per Madrid és política. Vaig decidir anar-hi en tren, en quatre hores llargues et pots plantar a Atocha, evitant totes les molestes pèrdues de temps de l'avió, estones abans, esperes, tot veient el paisatge i amb possibilitat de llegir una bona estona. No obstant, tot i que pugui ser idílic, cal dir que sortim amb una estona de retard. Com sempre, tot el que toca RENFE relacionat amb Barcelona, falla. En aquest ens diuen que els mecànics han montat malament el tren. És igual, val més no posar-se pedres al fetge. Finalment sortim i el ferrocarril comença a caminar, amb un suau balanceig. Assegut al meu costat, un noble, l'hereu de la Casa de Alba, que el vagó reconeix per les seves aparicions a la premsa rosa. Llegeix l'ABC, naturalment. Jo de lectura trio Josep Pla, Madrid en una edició dels anys 20, que com un tresor assaboreixo, amb el paper apergaminat, grogós, llegit abastament. El jove Pla, viatja a Madrid, amb més o menys la meva edat, entrant amb la seva gran ironia, amb aquell sentit comú amb gotes de cinisme que ens diu propi dels catalans i amb la incansable curiositat que el fa endinsar-se en tavernes de barri baix i ministeris, cafès de tertúlia i pensions, entre els escons del Congrés on descriu els grans noms polítics de l'època, del triomfant Cambó a l'arrauxat Companys, els decadents polítics liberals en la vigília de la dictadura primoriverista, el cacic liberal Moret de Mataró i la colla dels catalanistes, ben retratats pel llofriuenc. Coneix la raça dels opositors, dels nobles peresossos, dels intel·lectuals,... tots passats pel seu ull, analitzant el caràcter, la terra i el cel de Castella. Aquesta Castella que atravesso, llegint-lo i escoltant Wagner.

Madrid és sobretot bars. Poc després de trobar-me amb en Francesc, i havent visitat furtivament la Fundació Juan March, on porta a terme la seva recerca, ja ens prenem la primera canya. El llegat de Don Joan March, l'últim pirata del mediterrani, "En Verga", el financer que va ajudar Franco i que, com ja havia pronosticat Jaume Carner, va acabar amb la Republica, ajuda a aquest mataroní a llaurar-se una carrera prodigiosa. Molt de tram de metro. L'aposta capitolina, llargues i llargues línies que enllacen tota l'extensió del gran Madrid. Em pregunto si l'han pagat només els madrilenys, o hi hem tingut participació, i nosaltres mentrestant hem d'anar aguantat amb Rodalies, que la controlen des d'aquí. Tot és petge per a nosaltres, Barcelona, Mataró, ciutats entre la muntanya i el mar, o enclotades entre pujols o serres, entre d'altres pobles, per a Madrid tot el camp, tota la messeta és ciutat.

La idiosincràcia dels aliments, dels restaurants, dels vells cafès, de les tabernes atapeïdes, ens diferèncien. Porres o xurros per esmorzar al Café Comercial de glorieta de Bilbao, "cruasant"al Gijón, els cafès són establiments molt amplis, recarregats, amb l'atmosfera d'altra època, amb aquell to de la Colmena de Cela, cambrers engalonats, taules de marbre i vas d'aigua. Les tavernes de tapes i "cañas", plenes, sorolloses, greixoses, parlotejadores. I el "Cocido Madrilenyo" de Lhardy, a la Carrera de Sant Jerónimo, restaurant de llarga solera, de "rancio abolengo", tovallons de fil i coberteria de plata antiga, de savis cambrers, on mentres assobereixes un gloriós cocido - primer la sopa de fideus, després els cigrons, la carn, el "relleno", "chorizo", "morcilla", "túetano" i carns diverses - amb l'embafador Suflé de postres, imagines que rera el domàs de l'entrada en qualsevol moment pot aparèixer la Reina Isabel II, el General Prim o l'escriptor costumista Ramon de Mesoneros Romanos.

I clar, en aquest Madrid del cap de setmana, entre la seva guia de l'oci, l'estrella era el dia de l'Orgull Gay. Manifestació massiva de la que vaig fer d'observador sociològic, juntament amb tants d'altres curiosos, voyeurs heterosexuals i heterodoxos que miravem tota la moguda que discorri tranquila, multicolor i multiedat de Cibeles a Plaza de España. No cal dir que els temes de llit, on cadascú fa el que vol, el que poc i el que li dóna la gana, no m'importen el més mínim, qui sigui heterosexual, gay, lesbiana o bisexual i tingui èxit i pugui fotre un clau, que el faci, amb homes o amb dones. Tots els prototipus hi eren representats: camioneres amb camisa de quadres i cabell curt, "locas", vells homosexuals, mig despullats, d'altres amb trajo, lesbianes de les que desperten més morbo als homes que a les pròpies dones, típiques noies heterosexuals, amigues de gays de molt bon veure...

A Madrid, les dones tenen un nosequé esplendorós, una alegria de minifaldilla i vestidet, d'aquell que sempre es compren les d'aquí i mai es posen, un gest viatjant en metro, una mirada... morenes de seducció inquietant, rosses naturals de barri, castanyes amb el punt de justa joventut... Per acabar el dia, enmig d'aquest dia pintoresc de disbauxa frenètica, després de veure una fantàstica película que essent espanyola no ho semblava, despullada de detalls i artificis, noms o gesticulacions innecesàries - Ladrones amb Juan José Ballesta i María Valverde - vaig acabar veient l'actuació estel·lar d'aquesta gran "artista" i musa homosexual, "La Terremoto de Alcorcón", per fugir cap al metro en acabar i veure escenes subrealistes com un "iaio" tocat i posat de trajo marró clar, camisa blanca i corbata groga al costat d'un personatge vestit amb un calçotet just i no recordo si samarreta.

Lectures recomanades:

Madrid. Josep Pla 1921