13 de juliol 2007

El genial Fouché


Avui que la República Francesa recupera els ceremonials de la gran monarquia que va ser, coincideix amb el final de la lectura de "Fouché" d'Stefan Zweig.

Fouché és, sense cap mena de dubte i que em perdoni Bonaparte, el geni més gran que hi va haver en la França de la Revolució, aquesta inflexió històrica que va desmuntar-ho tot i per una vegada res ja no va ser igual. Es podria discutir si tot no va ser una història muntada pels Orleans per arribar a manar algun dia a França - així s'entendria l'entusiasme del ciutadà Orleans "Felip Igualtat" votant "la mórt" pel seu cosí ciutadà Capet, exLluís XVI. - però allà s'hi va enterrar un "ancient règgime", amb uns excessos i unes històries del tot nol·lesques, i van aparèixer els drets civils, la propietat i l'expropiació, la burgesia i l'esquerra i la dreta de l'Assamblea Nacional...

Sense caure en cap moment, i amb una proverbial fortuna, va ser-ne gran protagonista aquest Joseph Fouché (1763 - 1820), fill d'un senzill comerciant, professor del Seminari havent pres ordres menors, que començà la seva proverbial carrera política com a diputat del Tercer Estat als Estats Generals i entre les files dels del club moderat per passar-se quan el vent comença a bufar cap al radicalisme al grup de la Muntanya, els jacobins més exaltats. Vota la mort del Rei, quan abans havia estat en les files dels monarquics moderats, i a Déu, quan es converteix en un anticlerical de gran flamerada. Essent d'aquesta camarilla fou enviat durant el Terror, per part de Robespierre, a alliçonar Lió, on per la seva gran crueltat se'l recordà com el "mitralleur de Lion". Sempre sense comprometres fins al final, intentà i aconseguí sortir-se de totes les situacions: acusat de feble pels enemics i dur per les seves víctimes, no executà amb tota la impacabilitat que li exigia el Comité de Salut Pública, i s'enfrontà a Robespierre, com més endavant s'enfrontarà a Napoleó. Amb totes les seves dots de conspirador i amb la gran persuassió i domini de la situació i sota l'amenaça de provar el perillós tall de la guillotina, inspira el cop d'estat de Termidor, i aconsegueix enviar al propi Robespierre al patíbul. Com sempre no acaba de participar del tot, ni es juga la pell més del necessari, i no apareix per l'Assemblea quan aquesta vota l'execució del qui havia sigut el més temut, l'incorruptible cap del Comité. En totes les èpoques coïncidà i s'enfrontarà amb algú que se li assembla massa, Tayllerand, antic bisbe i governant amb tots els règims. Amb el règim Termidorià se l'identifica com el sanguinari que havia estat a Lió i se l'intenta perseguir, però una vegada la seva provervial fortuna per salvar la pell farà que, endinsant-se en salons i tavernes, en tots els racons de París, es guanyi el favor de Barras, un dels líders del Directori, amb la del·lació de Babeuf i la Conspiració dels Iguals. Amb coneixences a tot arreu, i el favor de molts - entre ells de Josephine Beauharnais de Bonaparte -, i sent ja, i per primer cop, Ministre de la Policia coneixerà al General Napoleó Bonaparte, la gran figura a la que serví i s'enfrontà. Després del cop d'estat de 18 de Brumari de Napoleó, fou novament nomenat Ministre de Policia, essent el creador de la moderna policia que posà al servei de Napoleó, quan convenia, i al seu propi, sempre. Els enfrontaments i els grans moments que visqueren aquests dos personatges són d'antologia, i Sweig els retrata magistralment. A Napoleó servirà i se'n servirà, obtenint, ell que com a jacobí havia perseguit nobles i burgesos, el títol de Duc d'Otranto. I acabarà amb ell, traïnt, novament, en aquest cas a l'Emperador i promoguen, entre bambalines el retorn dels Borbons - sense cap tipus d'entusiasme monàrquic, ja que no creu en res sinó en ell mateix - encara servint com a Ministre de Polícia bonapartista, durant els Cent Díes de govern de Napoleó després de fugir d'Elba. Amb Lluís XVIII, tornarà al govern, però els reialistes que no obliden ni perdonen, aconseguiran fer-lo caure, quan ja les seves facultats minven. Mor l'any 1820, amb una immensa fortuna i havent servit i traït a l'Esglèsia, als Girondins, al Jacobins, a la Convenció, al Directori, al Consulat, a l'Imperi i al Regne.

De lectura apassionant i escriptura apassionada, el gran novel·lista austriac retrara aquest geni, sense deturar-se en dates o batalles i entrant en la seva ànima, difícil tasca en aquell qui no tingué més senyor que ell mateix ni més pàtria que el seu profit personal. Lectura obligada per tots aquells qui els interessi un xic la política, per tal de descobrir tots aquells aprenents de Duc d'Otranto que hi ha per aquest món, aquells qui s'apunten sense mullar-se fins al cap damunt, aquells qui sempre es deixen portar cap al vent que més bufa i sempre tenint com a divisa el propi interès. Ara si entre tots aquests seguidors de Fouché en aquesta època tant poc heroïca i tant poc romàntica, trobeu algun autèntic deixeble del francès aviseu. Molts l'intentaran seguir, però cap aconseguirà jurar fidelitat i traïr amb tanta astútia i tant d'ingeni, ni passarà a la història, sinó és per la seva nul·la inteligència i la seva ineptitud.

Lectura:

Fouché. Stefan SWEIG.

Mentre escrivia escoltava una peça d'un comptemporani del nostre geni, la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, dirigida per Herbert Von Karajan amb la seva Filhàrmonica de Berlin. Aquí en teniu el video, per si voleu escoltar-la mentre llegiu aquest post.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada