02 de juliol 2007

Madrid: Pla, Cocido i la Terremoto de Alcorcón

He tornat a Madrid, en visita d'amistat. L'amic Francesc Amat, que és allà endinsant-se en una brillant carrera. Res de política, tot i que sovint tot el que passa per Madrid és política. Vaig decidir anar-hi en tren, en quatre hores llargues et pots plantar a Atocha, evitant totes les molestes pèrdues de temps de l'avió, estones abans, esperes, tot veient el paisatge i amb possibilitat de llegir una bona estona. No obstant, tot i que pugui ser idílic, cal dir que sortim amb una estona de retard. Com sempre, tot el que toca RENFE relacionat amb Barcelona, falla. En aquest ens diuen que els mecànics han montat malament el tren. És igual, val més no posar-se pedres al fetge. Finalment sortim i el ferrocarril comença a caminar, amb un suau balanceig. Assegut al meu costat, un noble, l'hereu de la Casa de Alba, que el vagó reconeix per les seves aparicions a la premsa rosa. Llegeix l'ABC, naturalment. Jo de lectura trio Josep Pla, Madrid en una edició dels anys 20, que com un tresor assaboreixo, amb el paper apergaminat, grogós, llegit abastament. El jove Pla, viatja a Madrid, amb més o menys la meva edat, entrant amb la seva gran ironia, amb aquell sentit comú amb gotes de cinisme que ens diu propi dels catalans i amb la incansable curiositat que el fa endinsar-se en tavernes de barri baix i ministeris, cafès de tertúlia i pensions, entre els escons del Congrés on descriu els grans noms polítics de l'època, del triomfant Cambó a l'arrauxat Companys, els decadents polítics liberals en la vigília de la dictadura primoriverista, el cacic liberal Moret de Mataró i la colla dels catalanistes, ben retratats pel llofriuenc. Coneix la raça dels opositors, dels nobles peresossos, dels intel·lectuals,... tots passats pel seu ull, analitzant el caràcter, la terra i el cel de Castella. Aquesta Castella que atravesso, llegint-lo i escoltant Wagner.

Madrid és sobretot bars. Poc després de trobar-me amb en Francesc, i havent visitat furtivament la Fundació Juan March, on porta a terme la seva recerca, ja ens prenem la primera canya. El llegat de Don Joan March, l'últim pirata del mediterrani, "En Verga", el financer que va ajudar Franco i que, com ja havia pronosticat Jaume Carner, va acabar amb la Republica, ajuda a aquest mataroní a llaurar-se una carrera prodigiosa. Molt de tram de metro. L'aposta capitolina, llargues i llargues línies que enllacen tota l'extensió del gran Madrid. Em pregunto si l'han pagat només els madrilenys, o hi hem tingut participació, i nosaltres mentrestant hem d'anar aguantat amb Rodalies, que la controlen des d'aquí. Tot és petge per a nosaltres, Barcelona, Mataró, ciutats entre la muntanya i el mar, o enclotades entre pujols o serres, entre d'altres pobles, per a Madrid tot el camp, tota la messeta és ciutat.

La idiosincràcia dels aliments, dels restaurants, dels vells cafès, de les tabernes atapeïdes, ens diferèncien. Porres o xurros per esmorzar al Café Comercial de glorieta de Bilbao, "cruasant"al Gijón, els cafès són establiments molt amplis, recarregats, amb l'atmosfera d'altra època, amb aquell to de la Colmena de Cela, cambrers engalonats, taules de marbre i vas d'aigua. Les tavernes de tapes i "cañas", plenes, sorolloses, greixoses, parlotejadores. I el "Cocido Madrilenyo" de Lhardy, a la Carrera de Sant Jerónimo, restaurant de llarga solera, de "rancio abolengo", tovallons de fil i coberteria de plata antiga, de savis cambrers, on mentres assobereixes un gloriós cocido - primer la sopa de fideus, després els cigrons, la carn, el "relleno", "chorizo", "morcilla", "túetano" i carns diverses - amb l'embafador Suflé de postres, imagines que rera el domàs de l'entrada en qualsevol moment pot aparèixer la Reina Isabel II, el General Prim o l'escriptor costumista Ramon de Mesoneros Romanos.

I clar, en aquest Madrid del cap de setmana, entre la seva guia de l'oci, l'estrella era el dia de l'Orgull Gay. Manifestació massiva de la que vaig fer d'observador sociològic, juntament amb tants d'altres curiosos, voyeurs heterosexuals i heterodoxos que miravem tota la moguda que discorri tranquila, multicolor i multiedat de Cibeles a Plaza de España. No cal dir que els temes de llit, on cadascú fa el que vol, el que poc i el que li dóna la gana, no m'importen el més mínim, qui sigui heterosexual, gay, lesbiana o bisexual i tingui èxit i pugui fotre un clau, que el faci, amb homes o amb dones. Tots els prototipus hi eren representats: camioneres amb camisa de quadres i cabell curt, "locas", vells homosexuals, mig despullats, d'altres amb trajo, lesbianes de les que desperten més morbo als homes que a les pròpies dones, típiques noies heterosexuals, amigues de gays de molt bon veure...

A Madrid, les dones tenen un nosequé esplendorós, una alegria de minifaldilla i vestidet, d'aquell que sempre es compren les d'aquí i mai es posen, un gest viatjant en metro, una mirada... morenes de seducció inquietant, rosses naturals de barri, castanyes amb el punt de justa joventut... Per acabar el dia, enmig d'aquest dia pintoresc de disbauxa frenètica, després de veure una fantàstica película que essent espanyola no ho semblava, despullada de detalls i artificis, noms o gesticulacions innecesàries - Ladrones amb Juan José Ballesta i María Valverde - vaig acabar veient l'actuació estel·lar d'aquesta gran "artista" i musa homosexual, "La Terremoto de Alcorcón", per fugir cap al metro en acabar i veure escenes subrealistes com un "iaio" tocat i posat de trajo marró clar, camisa blanca i corbata groga al costat d'un personatge vestit amb un calçotet just i no recordo si samarreta.

Lectures recomanades:

Madrid. Josep Pla 1921

11 comentaris:

  1. Bon viatge, Moré!

    Per cert, em va fer gràcia veure un manifestant de l'orgull gay amb la bandera d'Israel. Signe de normalitat, en molts aspectes.

    ResponElimina
  2. Sí , és veritat, encara que dolgui a molta gent, Israel és un país que acull molts dels gais que assassinarien als territoris i altres països àrabas, i encara que al Zerolo li dolgui, Espanay mai enviarà un transexual a cantar a Eurovisión , i Israel un país que molts encara creuen que és teocràtic -i njo Laic- hi envia una persona transexual. ja veus com va el món.

    ResponElimina
  3. Uns dies molt intensos Joan: que bé que vinguéssis. Una abraçada, des de La Coruña!

    ResponElimina
  4. Sense tu res no hauria estat així, Francesc!
    Espero que t'hagi agradat aquesta crònica, on evidentment estàs inclòs en tots els punts.

    Gràcies per tot!

    ResponElimina
  5. Bueno Joan, t'esperem per aqui a Londres...ara no recordo si en Pla en va escriure gaire, ell era més aviat italianofil, tu ho sabras millor...
    Francesc, es troben a faltar els posts des de Galicia!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies Miquel!
    Tampoc em sona res de pla sobre Londres, però vaja, segurament hi ha grans cròniques sobre la capital de la Gran Bretanya.

    Gràcies

    ResponElimina
  7. Gran crònica, i força diferent al que ens tens acostumats! per cert, què tal Manon?

    ResponElimina
  8. Home, Joan, ara m'has recordat que havia de fer un article "carregant-me" Madrid per al bloc del meu cosí. La veritat és que algunes coses les defineixes prou bé... Després d'haver-hi estat força vegades, cada cop m'agrada menys, i molt més Barcelona. No hi ha punt de comparació, i em fan certa llàstima i tot, més que res perquè es creuen que tenen tot el millor, i fins i tot en serveis els veig molt lluny de nosaltres. Apa, cuida't.

    ResponElimina
  9. vist que ja fa dies i dies que tens el mateix post, jo em pregunto ¿la musa estarà molts dies més de vacances?

    PD: avui m'han dit que escric ok ok, que tinc un estil "guay" i irònic... i d'estil "ripiòs" res de res

    ResponElimina
  10. Madrid és una bona ciutat. A mi m'agradava allò d'anar parlant català per tot arreu (si, sóc d'aquests jo... sinó pregunta-ho als meus companys de viatge Alcón i Herranz ambdós amb blocs).

    Però jo en vaig tenir prou amb un cop. Suposo que hi tornaré en un futur però no em va atreure per res en especial... Potser era un sentiment de pensar que tot allò ho hem pagat nosaltres, jajaja (m'agrada pensar això tot i que no sigui 100% cert...).

    En fi, benvingut de nou a casa!

    ResponElimina