28 d’agost 2007

Quan de res serveixen els gols

Quan de res serveixen els gols, només queda la tristesa. Ja de res serveixen les trompetes ni els crits. Quan el dolor creua el camp, ja no poden fer efecte les celebracions. Era futbolista. Jugava en aquest Sevilla que lluita per la glòria de l'esport rei, s'havia format al seu club de sempre i havia aconseguit el més gran, classificar el seu equip per a una final de UEFA amb un magnífic gol. Era un triomfador, havia arribat alt i somniava en arribar més amunt aquest any. Era molt jove, tenia 22 anys, i aviat faria els 23. Era de la meva quinta, com en dèien abans. La seva dona esperava una criatura que naixerà ben aviat, sense conèixer al seu pare. La terrible imprevisibilitat de la mort se l'ha endut. Com a amant del futbol, com a fidel barcelonista, però sobretot com a persona, m'afegeixo al condol per Antonio Puerta.


Antonio Puerta
1984-2007
Descansi en pau a l'olimp de l'esport

27 d’agost 2007

Vinc del pueblo


Jo, com deia en Raimon, com la nostra terra, vinc de gent sense místics ni grans capitans. Vinc de molts esforços i moltes petites lluites, del treballar durament (i des dels 7 anys en el cas dels avis), de les alegries i de patiments. En concret, la meva família materna és d'un poble de Teruel, Torrijo del Campo a la comarca del Jiloca, riu que acaricia el poblet. Prenent la carretera que porta a la ciutat de Teruel, un desviament et permet entreveure la torre, el campanar de l'esglèsia és ben al fons i una fragant i fresqueta carretera porta cap al poble. Els pollancres - "chopos" - centenaris, d'escorça ben arrugada, franquejen el camí, i a poc a poc, i tot travessant el pont que creua el riu, t'endinses a Torrijo, allà on naixeren la meva mare i el meu tiet, els meus avis, els germans dels avis, besavis i tota una llarga corrúa d'avantpassats que és perd segles enllà, sempre assentats en la terra dura, forta, freda d'aquesta plana aragonesa de secà, de blat i dur llaurar, de riu i sèquies que banyen la seva valenta horta verda.

El campanar, l'altíssima torre de l'esglèsia barroca, marca el centre i nucli del lloc a l'entorn de la qual nèixen les cases i els carrers: la Rambla, que puja amunt amb el record de l'olor de pa i llenya que abans fumejaven els forns; el Calvario a l'oest com a gran barri i carrer amb la seva vellísima ermita de Santa Bárbara; tot l'entramat de carrerons a l'entorn de Carrablancas, que va cap al poble de Blancas interrumput per la via del tren, al nord-est, i el carrer dedicat a Sant Pere, San Pedro, patró del poble, que com a mariner solitari assentat en secà ha de veure com les festes del poble es celebren a ple agost, lluny de la seva festivitat època de molta feina al camp. Són aquests, tots, aquests carrerons, pels quals jugaren els meus avis, pels quals passaren cap al terròs i cap al riu a fer bugada, en el qual descobriren els secrets de la naturalesa i la duresa melàngica de la vida. Són aquests pels quals circula l'ànima d'una bona part de la meva gent i del meu orígen, (que alguna bona ventada del cerç- el cierzo - deu haver fet com som aquesta família) i els que deixaren enllà un dia del 60, entre plors i el fum del tren, els avis, el meu tiet i la meva mare, quan aquesta era petita.

Hi he anat vàries vegades, amb els avis als estius de fa 10 anys, i ara amb els pares o amb amics uns pocs díes, però ara, la setmana passada, en un cap de setmana, he notat més forta la fiblada, més dur l'estremiment, més emotiu el record. Posar lloc a les històries dels avis - de dures, de tristes, però també d'alegres dies de festa - reviure la vida dels avis de la mare, recordar les meves ties, germanes de l'avi que tant m'estimaven i estimava i que ja no hi són, enyorar olors perdudes que jo encara vaig flairar, comprendre el perquè de tantes coses m'ha acostat molt més a aquest pueblo, petit, llunyà, on com deia en Serrat, "por no pasar ni pasó la guerra", que en algun dels meus caràcters em toca i m'ensenya, em fa saber coses i em descobreix de noves i em moldeja l'ànima i la història.

21 d’agost 2007

Qüestions personals

Diari Maresme, el mitjà digital que dirigeix Albert Lladó, em va demanar que respongués a les preguntes d'un qüestionari tipus Proust, que ja han fet a diferents maresmencs i maresmenques.
A través de l'enllaç podeu accedir-hi, i veure aquestes qüestions personals que he fet emergir tant bé com he pogut. Me'n direu alguna cosa?

13 d’agost 2007

la tristesa de la seva mort

Mai no acabaré d'entendre aquesta mort. M'és molt difícil, com a profund vitalista (segurament fruït de la meva joventut), entendre el final d'un mateix, la profunda càrrega violenta d'acabar amb la nostra pròpia existència, deixar-se morir i, decidir el lloc i l'hora del moment incert d'enfrontar-nos al misteri de la fi. Per això m'ha frepat molt la mort de Lluís Maria Xirinacs.

Amb ell se n'ha anat un xic de la història d'aquest país, en la que potser, tristament, havia quedat excesivament encassellat i condemnat per ella a la soletat. Del capellà que va ser, no l'abandonà mai el posat ni les formes, i de la seva gran lluita a favor de les llibertats i l'amnistia en queden molts records inesborrables. Els de casa, molt abans que jo nasqués, cap al 75 vivien amb angoixa l'empresonament d'un ésser estimat a l'altra banda dels murs de la Model, autèntica gàbia de tots els qui s'oposaven a la dictadura, i recorden molt vivament en Xirinacs, el captaire de la pau, assegut davant la presó. Fou senador en la legislatura constituent, amb un suport enorme, i suposo que després d'aquesta època frenètica que acabà amb la gran entesa dels vençedors, va començar el seu gran desencís. Els companys s'esmunyiren, els qui li donaren suport ja no el recordaren, i en el gran garbuix dels moviments per la llibertat dels Països Catalans, sempre disseminats i unicel·lulars, es situà sense partit i sense militantsm, però fidel al poble i al país. Ara tornaran a sortir plors i lloances, perquè toca i per que sí, i la tristesa infinita de les seves darreres paraules i el seu adéu ens colpeixen.



Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007)
Descansi en pau.

09 d’agost 2007

El barcelonisme sentimental


Sempre he pensat que sóc del Barça per alguna cosa més que per les estrelles que puguin brillar avui o pels bons partits que poguem jugar demà. Segurament sóc del Barça per tot allò que assumeixes quan t'emociones amb els seus colors: la seva història, els seus moments èpics, les amargors i les alegries, els grans noms que ressonen, els records dels pares i avis... I per això m'ha entristit la mort d'en Nicolau Casaus, un personatge ja de la història del club. Nascut a l'Argentina i igualadí d'adopció, va quedar seduit des de jovenet pel Barça i se'n feu soci ben aviat. Compromés amb la llibertat i el país, i davant la impossibilitat de lluitar amb les armes contra els facciosos, edità i escrigué la revista "Horitzonts", essent condemnat després de la Guerra a presó i mort, per "rojo, separatista i auxilio a la revelión". Commutada la pena després de 5 anys de reclusió i privat de nacionalitat espanyola (fet que li va impedir ser directiu del Club) va participar en l'activitat penyistica, especialment en la Penya Solera, que va presidir. Va participar en les festes d'inauguració del Camp Nou. L'any 1978 es presentà a les elecciones en les que va ser el tercer en discordia en la lluita entre l'hereu d'aquell cert catalanisme de Montalt i companyia, Ferran Ariño, i el rei dels xamflans de Barcelona, l'anodí constructor Josep Lluís Nuñez. Tot i que havia jurat que no pactaria amb cap candidat, va entrar a la Junta de Nuñez on seria, durant tota la seva presidència la cara amable d'aquella directiva. Però fins i tot això li perdonem a Casaus, al que recordem infatigable acompanyant l'equip en tots els desplaçaments, impecablement vestit i amb el seu inseparable havà als llavis. També el recordem emocionat parlant-li a la Mare de Déu de la Mercè en aquelles ofrenes que es feien abans. En algun altre moment alguns el van jutjar severament, però avui toca homenatjar i recordar Nicolau Casaus com aquell qui en aquells llargs anys, inclosos els de la meva infància futbolística, de grans èxits i sovintejats fracassos, amb uns dirigents barcelonistes que van gestionar el Club amb el mínim sentiment de país i l'esperpent i vergonya de l'hereu del constructor, des de dins, va representar sempre aquest barcelonisme sentimental del qual jo m'hi sento part, aquest amor pel club, pel que representa més enllà del moment, per la seva història, per tot el que porta inscrit en barcelonisme en el seu interior i pels seus moments de glòria o de melàngia, incondicional, elegant, humà, emotiu...


Nicolau Casaus de la Fuente i Jené (1913-2007)

Descansa en pau en l'olimp del barcelonisme.

04 d’agost 2007

Els llibres d'aquest estiu

Enguany segurament no sortiré de viatge, i he dit, a bastament, que vull dedicar-me a llegir i escoltar òpera... Veurem si ho puc fer, però la pila de llibres està feta:

Actualment llegeixo: Últimas tardes con Teresa. Juan MARSÉ


El llibre que un estiu de 1983 la meva mare llegia mentre jo estava al seu interior. Em faltava poc per treure el cap al món. El meu homenatge a la mare.


El cuadern gris. Josep PLA


Cavalls cap a la fosca. Baltasar PORCEL


Fulles d'herba. Walt WHITMAN


Cartes a Màrius Torres. Joan SALES


Amor líquido. Zigmunt BAUMAN


Catalunya sota Espanya. Alfons LÓPEZ TENA


Terrorista. John UPDIKE


Jerusalén. Saul BELLOUW


Cosmópolis. Don DELILLO


Me casé con un comunista. Philip ROTH