09 d’agost 2007

El barcelonisme sentimental


Sempre he pensat que sóc del Barça per alguna cosa més que per les estrelles que puguin brillar avui o pels bons partits que poguem jugar demà. Segurament sóc del Barça per tot allò que assumeixes quan t'emociones amb els seus colors: la seva història, els seus moments èpics, les amargors i les alegries, els grans noms que ressonen, els records dels pares i avis... I per això m'ha entristit la mort d'en Nicolau Casaus, un personatge ja de la història del club. Nascut a l'Argentina i igualadí d'adopció, va quedar seduit des de jovenet pel Barça i se'n feu soci ben aviat. Compromés amb la llibertat i el país, i davant la impossibilitat de lluitar amb les armes contra els facciosos, edità i escrigué la revista "Horitzonts", essent condemnat després de la Guerra a presó i mort, per "rojo, separatista i auxilio a la revelión". Commutada la pena després de 5 anys de reclusió i privat de nacionalitat espanyola (fet que li va impedir ser directiu del Club) va participar en l'activitat penyistica, especialment en la Penya Solera, que va presidir. Va participar en les festes d'inauguració del Camp Nou. L'any 1978 es presentà a les elecciones en les que va ser el tercer en discordia en la lluita entre l'hereu d'aquell cert catalanisme de Montalt i companyia, Ferran Ariño, i el rei dels xamflans de Barcelona, l'anodí constructor Josep Lluís Nuñez. Tot i que havia jurat que no pactaria amb cap candidat, va entrar a la Junta de Nuñez on seria, durant tota la seva presidència la cara amable d'aquella directiva. Però fins i tot això li perdonem a Casaus, al que recordem infatigable acompanyant l'equip en tots els desplaçaments, impecablement vestit i amb el seu inseparable havà als llavis. També el recordem emocionat parlant-li a la Mare de Déu de la Mercè en aquelles ofrenes que es feien abans. En algun altre moment alguns el van jutjar severament, però avui toca homenatjar i recordar Nicolau Casaus com aquell qui en aquells llargs anys, inclosos els de la meva infància futbolística, de grans èxits i sovintejats fracassos, amb uns dirigents barcelonistes que van gestionar el Club amb el mínim sentiment de país i l'esperpent i vergonya de l'hereu del constructor, des de dins, va representar sempre aquest barcelonisme sentimental del qual jo m'hi sento part, aquest amor pel club, pel que representa més enllà del moment, per la seva història, per tot el que porta inscrit en barcelonisme en el seu interior i pels seus moments de glòria o de melàngia, incondicional, elegant, humà, emotiu...


Nicolau Casaus de la Fuente i Jené (1913-2007)

Descansa en pau en l'olimp del barcelonisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada