13 d’agost 2007

la tristesa de la seva mort

Mai no acabaré d'entendre aquesta mort. M'és molt difícil, com a profund vitalista (segurament fruït de la meva joventut), entendre el final d'un mateix, la profunda càrrega violenta d'acabar amb la nostra pròpia existència, deixar-se morir i, decidir el lloc i l'hora del moment incert d'enfrontar-nos al misteri de la fi. Per això m'ha frepat molt la mort de Lluís Maria Xirinacs.

Amb ell se n'ha anat un xic de la història d'aquest país, en la que potser, tristament, havia quedat excesivament encassellat i condemnat per ella a la soletat. Del capellà que va ser, no l'abandonà mai el posat ni les formes, i de la seva gran lluita a favor de les llibertats i l'amnistia en queden molts records inesborrables. Els de casa, molt abans que jo nasqués, cap al 75 vivien amb angoixa l'empresonament d'un ésser estimat a l'altra banda dels murs de la Model, autèntica gàbia de tots els qui s'oposaven a la dictadura, i recorden molt vivament en Xirinacs, el captaire de la pau, assegut davant la presó. Fou senador en la legislatura constituent, amb un suport enorme, i suposo que després d'aquesta època frenètica que acabà amb la gran entesa dels vençedors, va començar el seu gran desencís. Els companys s'esmunyiren, els qui li donaren suport ja no el recordaren, i en el gran garbuix dels moviments per la llibertat dels Països Catalans, sempre disseminats i unicel·lulars, es situà sense partit i sense militantsm, però fidel al poble i al país. Ara tornaran a sortir plors i lloances, perquè toca i per que sí, i la tristesa infinita de les seves darreres paraules i el seu adéu ens colpeixen.



Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007)
Descansi en pau.

4 comentaris:

  1. Jo vaig tenir l'honor de conèixer-lo ja fa molts anys. El recordo davant la Model. El recordo durant la campanya de senador. El recordo perquè els meus pares Z'L me'l van fer coneixer. es poden dir moltes coses d'ell, no sempre hi vaig estar d'acord, però que ha estat una persona honesta, compromesa i que estimava la seva terra al risc de la seva propia vida , no ho podrà negar ningú sense mentir.

    http://guiadeperplexos.blogspot.com/2007/08/ha-mort-llus-maria-xirinacs.html

    ResponElimina
  2. Hola Joan,

    A vegades, la mort pot representar un alliberament, i més per un home com aquest, decebut de moltes actituds dels polítics, i de ben segur malalt i casant de lluitar.

    Al Museu Arxiu de Santa Maria, se li ha fet un petit homenatge: S'ha penjat un cartell de quan pertanyia al Front d'Alliberament i se li ha posat una cinta negre.

    Ja figurava dins la mostra, amb propaganda de la seva candidatura com a senador. També es lógic que el recordem en la seva mort.

    No crec que es sentin gaires plors i lloances, i si no, tu ho has pogut comprovar dins els mitjans de comunicació. Ja no interessava a la clase política actual, ni el seu pensament, tampoc, ni tan sols el radicalisme de la seva mort.

    ResponElimina
  3. Com mot bé va dir , el monjo de Montserrat que va presidir el funeral, ens va ensenyar molt més en la seva vida que en la seva mort.
    De la classe política, més val no parlar-ne.
    Ja parlen ells per nosaltres, sovint amb els seus monòlegs

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.
    Moré, vas tenir una gran sort. La meva tieta l'altre dia recordava l'ocasió en que l'havia saludat a la porta de la Model i com Xirinacs li havia allargat la mà esquerra per saludar-la, suposa ell que la més propera al cor.

    En molts casos vam estar en desacord, ara en el que no podem estar d'acord és amb l'extrema soletat que el vam condemnar en els darrers temps.

    Marta, no tinc clar si interessa o no. Suposo que ara són molts els grans personatges que l'han lloat aquests dies (que n'hem vist molts) i que fins fa pocs dies potser el blasmàven. El que de ben segur que a ell l'hauria honorat és el record afable de la gent senzilla, d'aquells que com dèiem amb en Moré, l'havien saludat, que el recordaven amb tendresa i que en tenien una imatge d'integritat i sacrifici.

    Anònim,

    M'ha agradat molt la frase que has destacat. L'altre dia en Jordi Graupera a l'Avui acabava el seu article expressant que "De Xirinacs val el que ha valgut la seva vida, més que el final. El mateix passarà amb la nació". Dels polítics professionals - al final tots i jo el primer, som una mica polítics - no cal parlar-ne, avui.

    ResponElimina