27 d’agost 2007

Vinc del pueblo


Jo, com deia en Raimon, com la nostra terra, vinc de gent sense místics ni grans capitans. Vinc de molts esforços i moltes petites lluites, del treballar durament (i des dels 7 anys en el cas dels avis), de les alegries i de patiments. En concret, la meva família materna és d'un poble de Teruel, Torrijo del Campo a la comarca del Jiloca, riu que acaricia el poblet. Prenent la carretera que porta a la ciutat de Teruel, un desviament et permet entreveure la torre, el campanar de l'esglèsia és ben al fons i una fragant i fresqueta carretera porta cap al poble. Els pollancres - "chopos" - centenaris, d'escorça ben arrugada, franquejen el camí, i a poc a poc, i tot travessant el pont que creua el riu, t'endinses a Torrijo, allà on naixeren la meva mare i el meu tiet, els meus avis, els germans dels avis, besavis i tota una llarga corrúa d'avantpassats que és perd segles enllà, sempre assentats en la terra dura, forta, freda d'aquesta plana aragonesa de secà, de blat i dur llaurar, de riu i sèquies que banyen la seva valenta horta verda.

El campanar, l'altíssima torre de l'esglèsia barroca, marca el centre i nucli del lloc a l'entorn de la qual nèixen les cases i els carrers: la Rambla, que puja amunt amb el record de l'olor de pa i llenya que abans fumejaven els forns; el Calvario a l'oest com a gran barri i carrer amb la seva vellísima ermita de Santa Bárbara; tot l'entramat de carrerons a l'entorn de Carrablancas, que va cap al poble de Blancas interrumput per la via del tren, al nord-est, i el carrer dedicat a Sant Pere, San Pedro, patró del poble, que com a mariner solitari assentat en secà ha de veure com les festes del poble es celebren a ple agost, lluny de la seva festivitat època de molta feina al camp. Són aquests, tots, aquests carrerons, pels quals jugaren els meus avis, pels quals passaren cap al terròs i cap al riu a fer bugada, en el qual descobriren els secrets de la naturalesa i la duresa melàngica de la vida. Són aquests pels quals circula l'ànima d'una bona part de la meva gent i del meu orígen, (que alguna bona ventada del cerç- el cierzo - deu haver fet com som aquesta família) i els que deixaren enllà un dia del 60, entre plors i el fum del tren, els avis, el meu tiet i la meva mare, quan aquesta era petita.

Hi he anat vàries vegades, amb els avis als estius de fa 10 anys, i ara amb els pares o amb amics uns pocs díes, però ara, la setmana passada, en un cap de setmana, he notat més forta la fiblada, més dur l'estremiment, més emotiu el record. Posar lloc a les històries dels avis - de dures, de tristes, però també d'alegres dies de festa - reviure la vida dels avis de la mare, recordar les meves ties, germanes de l'avi que tant m'estimaven i estimava i que ja no hi són, enyorar olors perdudes que jo encara vaig flairar, comprendre el perquè de tantes coses m'ha acostat molt més a aquest pueblo, petit, llunyà, on com deia en Serrat, "por no pasar ni pasó la guerra", que en algun dels meus caràcters em toca i m'ensenya, em fa saber coses i em descobreix de noves i em moldeja l'ànima i la història.

5 comentaris:

  1. Compte, no t'ho retregui en Felip Puig

    ResponElimina
  2. Entranyable i la música que tot d'una se m'ha engegat a l'ordinador ( L Cohen, i el seu Aleluïa) m'ha recordat a casa...

    ResponElimina
  3. Ramon, en tot cas ell es perd tot aquesta riquesa de paisatges i de sentiments.

    Moré, gràcies, com sempre. I si a més t'he alegrat amb la música del mestre Cohen, encara més satisfet.

    ResponElimina
  4. La quantitat ingent de catalanistes que hem passat les nostres vacances infantils al "pueblo" (en el meu cas a Navarra) és justament la clau de l'èxit del país.

    Sóm els catalanistes, els sobiranistes del "pueblo" els que donen el tó d'un país com el nostre.

    Salut,
    Marc
    www.catalunyafastforward.blogspot.com

    ResponElimina
  5. Marc,

    Totalment d'acord. A banda de trencar tòpics (sovint m'he trobat qui se sorprèn que tenint un origen familiar no català, aragonès en el meu cas, vulguis la llibertat de Catalunya, tant des dels cosmopolitivistes defensors de l'status quo com de la intransiguència essencialista que no porta en lloc) i de tenir una sèrie ingent de coneixements, hem refermat una pertinença que no té tant a veure amb les genealogies sinó amb la voluntat i desig de ser.

    Som més dels que ens imaginem. En el cas aragonès, sovint quedo sorprés.

    Gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina