30 de setembre 2007

Nihil prius fide


He deixat reposar en excés l'experiència de seure a sopar amb una personalitat tant suggerent com n'Alfons López Tena. Potser fins a cert punt he exasperat a aquells qui esperàven un post d'urgència just arribat a casa. Penso, ingenuament, que el temps m'haurà permés relligar més arguments.

Penso que no hi res més seriós que un Notari. I si aquest notari encapçala allò que ell va anomenar l'independentisme amb trajo i corbata, tot plegat assoleix una extraordinària pàtina de responsabilitat. Va quedar clar, al llarg de la excel·lent vetllada organitzada per l'actiu blocaire Dessmond i amb la participació de més d'una vintena de blocaires actius, blocaires que van iniciar-se aquella nit i acompanyants, que en l'estimulant tasca que es proposen aquells qui encapçalen el Cercle d'Estudis Sobiranistes no s'hi val desviar-se per qualsevol carreró sense sortida que no sigui la independència. M'ha ressonat aquesta determinació aquests dies d'estèrils cremes de reis.

Tenint absolutament present que l'actitut de les instàncies judicials és absolutament desproporcionada i impròpia de països de llarga tradició democràtica - Cal que recordem que d'un president dels Estats Units vam saber tots els detalls de la seva alegre vida íntima o que la versió dels Sex Pistols del God Save the Queen no deixa gaire ben parada Sa Majestat Britànica? -, em sembla absolutament patètica l'adopció com a acte d'afirmació la crema en fotografia del rei dels espanyols. No comprenc com ens aproxima aquesta comèdia a la indepència de Catalunya ni de quina forma s'aixemplen els arguments i les files dels qui no volem més poder que el que neix del nostre poble. En primer lloc la discussió que molts tenim clara no és quin ha de ser el sistema institucional espanyol, sinó quines dependències o no volem que tingui el nostre país. Que Espanya tingui un rei o un president de la república, sincerament, me la porta fluixa. Una república, com un govern socialista amic, no assegura ni de bon tros cap reconeixement nacional de Catalunya. No és aquesta la lluita, sinó és que directament alguns volen convertir-se en pallassos, meres comparses, del cruent circ mediàtic i polític de l'adversari.

La cruesa dels ambients polítics, socials i mediàtics de l'epicentre del poder espanyol va ser amenament descrita per López Tena, que des de la seva posició de vocal del Consejo General del Poder Judicial n'ha obtingut una precisa impresió. Les invencibles i innamobibles castes funcionarials, que controlen i exerceixen el poder des de la comformació de l'estat espanyol a pesar de la correlació de forces parlamentàries existent, són un dels pals a la roda més inflexibles que es troba qualsevol aspiració catalanista. Així va quedar i queda clar, en l'aprovació de l'Estatut i els intents de portar a terme les seves previsions.

Però quedar-se creuat de braços, pensant que tota possibilitat d'assolir un Estat propi és inabastable no és precisament el full de ruta del Cercle d'Estudis Sobiranistes, que preten des del primer moment presentar possibilitats factibles, des de la plena legalitat - citant el Torcuato Fernández Miranda del postfranquisme "de la ley a la ley" - i des de la idea d'atreure als diferents sectors econòmics, socials i emprenedors més amb la utilitat i el sentit pràctic que amb el sentimentalisme. La posibilitat que ofereix l'Estatut d'organitzar consultes populars és el primer repte que tenen sobre la taula.

En temps líquids, com diu Zigmunt Bauman, idees clares i projectes ambicioses fan que molts s'hi acostin amb curiositat. Jo almenys penso estar atent a tot el que es faci al Cercle, i tu?

24 de setembre 2007

50 anys






Avui en fas 50 nano! Et conec almenys des de fa 20 anys i escaig, i hi tinc un raconet a lateral primera graderia, que abans havia estat de l'avi. Un dels primers records que tinc de tu, és un 7 -1 a l'Albacete l'any 1991, però segur que ja hi havia estat molt abans. Hi tinc molt bons records, moltes alegries, però també tristeses i decepcions, d'aquelles que feien que no volguessim tornar a veure't durant una temporada. Segur que tenim molts defectes: diuen que som freds, que de seguida ens veiem al pou, que tu impresiones però nosaltres no fem por... Però en el fons, tots pemsem que ets el millor estadi del món. Per molts anys Camp Nou!



I quin rejuveniment més bonic et preparen eh!







08 de setembre 2007

Ommagio




Petit recull en homenatge al Mestre que avui ha estat enterrat a la seva Mòdena.







I "Una furtiva lagrima" pel Gran Luciano.

06 de setembre 2007

Arrivederci Luciano!


Carismàtic, sentimental, divertit, excessiu, entranyable, estimat, passional, amb una vida de llegenda, difusor de l'òpera a tot arreu, atrevit, criticat per puristes i adorat pels menys ortodoxos, al món - i des d'aquí mateix també - es plora a Luciano Pavarotti, una de les veus i personalitats més potents i úniques de la lírica italiana d'aquest segle. Fill d'un forner de Mòdena afeccionat a l'òpera, va estudiar magisteri i va començar a assistir a classes de cant, de ben jove un concurs li obre les portes a cantar un dels seus personatges més coneguts, Rodolfo de la Bohème... d'aquí a la categoria d'estrella: als Estats Units s'enfronta i aconsegueix cantar els 9 dos de pit de "La fille du Regiment", la portada del Time és seva, Radamés, Calaf, Rodolfo, Nemorino, el duc de Mantua, Canio, grans personatges per un dels més grans... però també les senzilles cançons de Nàpols i fins i tot versions dels cantants més moderns amb els que canta, perquè li ve de gust i per bones causes, i es diverteix: Bono, Elton John, Laura Paussini,... i els concerts amb els seus amics Carreras i Domingo omplen estadis i donen la volta al món, per alguns vulgaritzant i malvarant l'òpera, però segurament difonent-la i fent coneguda i estimada a molts dels qui mai trepitjaran un coliseu operístic. El seu matrimoni a la vellura amb la seva secretària, després de deixar a la seva esposa de tota la vida, el situen a les pàgines del cor, i la seva imatge serà recordada per tothom: tant de frac impecable i enorme, sempre amb el seu mocador a mà, com amb animades camises de fantasia, divertits barrets i vaporosos fulards... No hi ha ningú que no hagi quedat tocat per la seva veu, i ningú l'oblidarà. Ha mort un gran de l'òpera, ha mort una llegenda...
Mentre ens sobreposem a la notícia, recordem una de les seves millors interpretacions... El millor homenatge, el millor testimoni d'aquells qui - en el meu cas, només en els seus discs - hem estimat la seva inconfusible veu, la seva meravellosa musicalitat, la seva fantàstica interpretació, és escoltar-lo...

Nessum dorma! que ningú dormi! que avui ens ha deixat el gran Luciano Pavarotti...








Luciano Pavarotti
1935-2007
Descansa en pau geni!

02 de setembre 2007

Comença un nou cicle

Demà, tot i agafar el tren a la mateixa hora de sempre, aquestes vuit del matí de fa ja tants anys, serà totalment diferent. Demà hauré deixat enrrere estudis, màsters i pràctiques i començaré de veres a integrar-me en això que se'n diu "món laboral", considerat en l'Antic Testament càstig diví, alhora que remissió alliberadora de l'home. No sé com serà en el meu cas, però el que sí que sé del cert és que en el meu interior s'hi barregen a parts iguals els nervis, l'emoció, la intriga, l'ansietat i el dubte per començar la meva carrera (uf!, com sona) d'advocat. D'alguna forma durant anys m'he preparat per això, a més del plus de màster que m'ha permés seguir considerant-me estudiant un any més, però no puc negar que la prova de foc espanta. Fer divuit anys, anar a la universitat, acabar la carrera, són fites molt important, segur, però aquesta et col·loca ja al bàndol del que quan som petits anomenem "els grans", els qui ja no es poden permetre transgresions horàries, vida alegre, obligacions mínimes. A partir de demà, s'obre un nou horitzó, comença un nou cicle.