28 d’octubre 2007

L’església cremada

«El dia de Sant Jaume/ de l’any trenta-cinc/va haver-hi bullanga/ dintre del Torín./Van sortir sis toros/ que van ser dolents/ Això va ser causa/ de cremar els convents».

La veu popular recorda amb aquesta dita les bullangues de 1835, on la torba assaltà convents per una mala tarda de braus. La nova classe burgesa va tenir una primer ocasió d’observar com quan el populatxo barceloní s’esverava no anava directament i en la seva majoria a cremar tallers i fàbriques – les primeres – palaus nobles, edificis, clubs, teatres sinó que gaudia encenen esglésies i convents. Va poder respirar tranquila, aquest pèssim foc d’encenalls durarà ben bé cent anys. Això hi ajudarà la gran idea dels prohoms liberals, la Desamortización, que va servir per prendre terres i béns als capellans i vendre-la als rics, que d’aquesta forma veien ampliats latifundis i hisendes, tot, ai las!, amb ben adobat de bones paraules i de poble i sobirà.

Barcelona va veure foc puntualment quan s’esdevingué qualsevol excusa, era la Rosa de Foc, la Manchester del mediterrani sense civilitzar, demagogs convenientment pagats per Governació, escampaven que l’objectiu de la classe obrera, dels “jóvenes bárbaros”, era “entrar en los conventos y levantar el velo a las novícias para elevarlas a la categoria de madres, para virilizar la espécie”, en castellà i amb un odi furibund al catalanisme que llavors s’obria camí.

El 1909, esclata la revolta a Barcelona, l’exèrcit s’emporta fills i marits a la carnisseria d’Àfrica i la ciutat, convulsa i passional de mena, torna a cridar a la revolta. Convenientment adobada per anys de tensió, la guspira torna a prendre a esglésies i convents. Els propietaris, que una vegada més poden sentir-se amenaçats – ja no som a la bullanga – respiren tranquils mentre miren des dels balcons, fa calor al juliol, com cremen les parròquies. Mentre cremin esglésies, rai! La ciutat es foc i trets, l’exèrcit que marxa a l’Àfrica ha de disparar contra els revoltats barcelonins i fins i tot un sonat balla amb les despulles d’una monja extretes d’un taüt. Maragall escriurà “L’Iglesia Cremada” i “la Ciutat del perdó” cridant als barcelonins, aquests que ja a l’agost pensen en l’estiueig, a ser clements i no optar per venjances, articles ambdós censurats per Prat de la Riba, a La Veu. Els lerrouxistes, inspiradors d’aquest nou espectacle patètic, es faran fonedissos i Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista en pagarà els plats trencats.

El tercer acte d’aquesta història, ja és la tristíssima Guerra Civil. La pèrdua d’aquella guerra pel país va ser terrible. La pèrdua d’aquella guerra també, en alguna proporció, va venir del irracional i iracund foc. A força d’anticlericalisme maniqueu la radicalitat la va emprendre amb capellans, monges i gent de missa. És evident que el clergat no era ni republicà ni d’esquerres, fins i tot una part conspirà i serví de suport per tota mena de facciosos, però en molts casos havia acceptat la legalitat republicana, i l’hauria acceptat. Cal recordar el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona.

És evident que dels milers de vots de l’Esquerra de l’època i dels partits republicans n’hi havia de ciutadans catòlics, i que partits nacionalistes d'arrel catòlica com Unió Democràtica o el Partit Nacionalista Basc eren plenament fidels a la democràcia. La fúria anticlerical va pretendre la puresa en un bàndol, a costa de restar suports i d’empènyer alguns cap al bàndol sollevat, i evidentment va acostar la victòria al futur dictador, la pasivitat i lentitud d'alguns i la por de molts a aturar la incontrolada torba acràta va permetre que es portés a terme aquesta bestiesa i error que ha portat amargors fins avui.

Apareixeren sospites que des del primer moment que assenyalaven elements ocults de la Falange com a incitadors de la violència anticlerical a Barcelona. Es parla d’un telegrama enviat des de Barcelona amb un enigmàtic “objetivo conseguido” i evidentment si realment fos comprovable, seria evident que la violència anticlerical va tenir un paper clau en la derrota del nostre bàndol. No es pot oblidar que Franco també va matar capellans: la seva entrada a Bilbao va comportar l'afusellament de 19 sacerdots bascos, i més n'hauria matat si no l'haguessin aturat.

Va ser una llàstima que la torba s’imposés a la raó. Va ser una autèntica tristesa que es produïssin un fets tant innecessaris: assassinats irracionals, pèrdues d’obres d’art i monuments irreparables, odis incurables... Algun tipus de responsabilitat tenen aquests violències del tot sobreres, a banda de l'ímpetu que no necessita motius, en que bona part del clergat donés suport al bàndol feixista, amb la Cruzada i la Carta Colectiva - que no firmaren ni Vidal i Barraquer ni el bisbe de Vitòria Mateo Múgica - tot i que el Vaticà no reconegué Franco fins al final de la guerra. El paper del clergat durant el franquisme és indiscutiblement d'adhesió i de suport. Al final, el paper de rectors i comunitats que donaren cobertura i cediren espais a la incipient oposició al règim en seria la penitència per tant d'anys de deixar-se utilitzar pel feixisme.

Només cal llegir les cartes al poeta Màrius Torres de Joan Sales, que començà a escriure-les a 23, l’edat que jo tinc ara, quan ja havia estat comunista i l’havia abandonat i quan es disposava a defensar les llibertats de Catalunya com a soldat. Les seves reflexions ja assenyalen aquests fets com a greus per la victòria del bàndol republicà. Només cal llegir Incerta Glòria, per mi el millor i fins i tot únic llibre sobre la Guerra, del mateix Sales, per veure la tenebrositat d’una guerra de drames i d’errors i de pocs heroismes.

23 d’octubre 2007

Pasquis

He parlat del Pasqual Maragall polític i President del país. D'encerts i de patinades, dels errors i les decepcions del seu govern i el seu comiat, però avui toca persona més enllà del personatge.

Pasqual Maragall ha anunciat que pateix un mal d'Alzheimer incipient. Per anunciar-ho no perd ni el seu to ni la seva propia forma de fer i de dir. Se'l veu il·lusionat davant l'adversitat per superar-la, i un no vol pensar en el trist futur que li espera.

La valentia al fer pública la dolència, que cruel i malèvola li pretendrà robar records i memòria, deixa perplexa a una societat de perfectes, on malaltia i vellesa n'estan totalment exclosos, on tothom aspira a l'eterna joventut i al més profund dels hedonismes. Fins que es produeix el desvetllament d'aquest món ideal, quan algú del món dels importants, dels famosos, quan un personatge explica davant de tots i de tothom, que aquest món és imperfecte i que hi ha moltes causes per lluitar, però quan aquesta és la pròpia vida i la pròpia salut, no n'hi ha cap més.

Però Maragall no és mort, cal dir-ho. A pesar del xoc, i de les reaccions de molts dels seus col·legues, Maragall continua i continuarà fent i parlant de política. El caràcter de President de Catalunya no es perd mai, i l'imprevisible "Pasquis" cal tenir clar que, a banda de la seva empenta contra la malaltia, farà ressonar la seva opinió, de la seva peculiar forma és clar, tant si té a veure amb el Partit Democràta que fa temps que alvira o amb el nostre etern debat nacional.

Els catalans, tant els que l'han votat com els que no ho hem fet mai, - com ell ironitzava amb un terrible to amarg - el recordarem i en guardarem memòria. En el terreny personal, segurament serem més conscients d'un patiment i un dolor que afecta a molts, i que res fa preveure que ens en poguem deslliurar, i solidaritzant-nos amb ell, intentarem ser més aprop dels qui pateixen.


Endavant Pasquis!

17 d’octubre 2007

Em dic Joan

Joan, i pels amics Joanet, Juanitu, Johnny o Safont, Safo o Safoni.

Per la resta no em dic Juan, ni John, Jean, Hans o Giovanni (home per amor a Itàlia potser l'acceptaria), ni Ivan, Jon, Xoán o Joao. Joan, tant sols.

16 d’octubre 2007

La extraordinaria placidez d'Orexa


Sovint la gent del Partit Popular diuen que cal deixar estar la història i la memòria de la Guerra, del franquisme i passar pàgina. Potser d'aquí a un temps es podrà fer, tots els "nens i nenes" d'aquells anys seran morts, i ja no ens quedaran records que escoltar o sentir. Segurament, a vegades s'actua a ritmes de moda i oblit immediat i estem en una època de sobreexplotació del tema de la nostra història recent com a filó editorial, fílmic, etc., ara tot poble té dret a explicar, difondre i saber la seva història. Cadascún la seva, i els catalans deu ni dó la història recent que tenim. Tràgica, agònica, a voltes amb brins d'esperança i amb molts i molts clarobscurs. Ara, el que tots tenim clar és que el franquisme és l'aparença que pren el feixisme a l'estat espanyol. Ras i curt. Un règim que mata, que elimina adversaris i persegueix ideologies, cultures i llengues, partint d'un cop d'estat contra la legalitat, és un règim tirànic.

És evident que el Partit Popular no és un partit franquista. Ara, tothom coneix antics franquistes acollits amb els braços oberts a l'antiga Alianza Popular, gèrmen del PP actual, i que aquesta per nutrir-se necessità de gent que sortia de l'antic règim. El benefici del dubte, en relació a que han canviat totalment, el tenen tot. Ara, el que no és raonable és predicar la reconciliació nacional i el tancar el tema, i alhora, reivindicar el règim del 18 de juliol.

Jaime Mayor Oreja, - aquell qui volgué ser Lehendakari en aquella espècie de parella de fet i dret que formava Nicolàs Redondo Terreros d'infausta memòria, aquell qui volgué succeir a Aznar i aquell qui ara s'arrossega pel cementiri d'elefants d'Estrasburg - en una entrevista amb un mitjà de comunicació gallec té la cínica idea, de deixar per un dia la lletania de mirar al futur, i despatxar-se ben agust amb frases com coses com les següents:

No, por muchas razones. ¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores.

Algú s'imagina un polític alemany contestant, amb les mateixes paraules, davant la qüestió del terrible règim nazi?

Sempre m'ha corprés extraordinàriament la Shoa, l'extermini de sis milions de jueus europeus. Seria posible que algú pogués negar-se a condemnar el règim que els feu posibles, en base a que "moltes famílies ho visqueren amb naturalitat i normalitat"? És clar que moltes famílies de Berlín o Munich vivien sense gaires problemes mentres els trens es dirigien a Mathaussen, Dachau o Buchenwald, oi tant! I segur que fins i tot de l'orgull alemany, de les carreteres, de la potència del seu exèrcit, se'n podria afirmar la seva "positivitat" per mi indesitjable. I clar que molts membres de les SS o la Gestapo trobarien immillorable que els enviessin a ocupar Polònia, segur que molts disfrutaren executant les víctimes de les Fosses Ardeatines de Roma i que alguns trobaven absolutament "plàcid" perseguir la comunitat jueva de Grècia, per posar alguns exemples. També alguns encara parlen de mites entorn del terror nazi, el mateix President de l'Iran no deixa passar discurs sense ofrendre les víctimes d'aquella persecució, i segur que molts també diuen que no se n'ha de parlar, que ho deixin als historiadors, que segur que algun dirà que tot és una "patranya".

Segur que molts alemanys, pensàven - i fins podem creure que alguns avui pensen - que aquells anys van ser d'una extraordinària placidesa, com la que va gaudir el d'Orexa - alguns, mira per on, no van viure-ho igual, per voler ser, per exemple, catalans o democràtes - però a cap se li permetria, ja no legalment, sinó moralment, ser polític, ser diputat europeu, presentar-se com a model de governant i tenir la gosadia, en el seu moment, de donar carnets de democràtes, vetats, evidentment, a nacionalistes i independentistes. A l'estat espanyol estant tant de tornada de tot, hi ha una tant llarga tradició democràtica, que tot això és posible!

12 d’octubre 2007

Obsessió identitària


Obsessió identitària

Exaltació de banderes, símbols,...

Aquelarre nacionalista
Mitificació del passat

Patriotisme ranci
Subasta nacionalista"A veure qui la té més gran"
Nacionalisme excloent
Onanisme nacionalista
Politització de l'esport
Despeses identitàries

Agraïments: Govern de l'Estat, Oposició, Casa Reial,Exèrcit de Terra, Mar i Aire, Partit Socialista Obrer Español, Partit Popular, Consell General del Poder Judicial, Congrés dels Diputats, Senat i mitjants de comunicació: ABC, El Mundo, La Razón i el País. Digitals:Libertat digital.

10 d’octubre 2007

Frankfurt 2007: Inici Magistral


Quim Monzó, un dels més grans escriptors que tenim en aquest petit racó de món i literatura, ha explicat un magnífic conte al públic com a obertura i inici de la presència de la literatura catalana a la Fira de Frankfurt sobre un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca i al qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Us en trio uns quants paràgrafs però llegiu-lo sencer, siusplau!

[...] No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
[...]
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

[...]

Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

I ja està. Després d'aquest magnífic, irreverent, sorprenent i irònic discurs i l'espectacle de Joan Oller, comença la Fira que tanta tinta ha fet correr i tanta veu ha fet gastar. Malgrat tot, anirà molt bé perquè podem estar fotuts, mal girbats, escurats, embrutits, escanyats o emprenyats, però quan volem fer les coses bé, les fem molt bé!

Prou polèmiques i prou històries que sempre, coses que passen, vènen d'aquells que, com va dir l'Ovidi, no vol que es parli, es pensi o s’escrigui en català, i que són la mateixa gent que no vol que es parli, es pensi o s’escrigui. Endavant amb una setmana per mostrar al món que som capaços de fer i de crear.

08 d’octubre 2007

Quan la revolució devora als seus poetes

Quan la revolució devora els seus poetes, aquest perd la seva glòria que és el romanticisme. Llavors el terror s'escampa i no és el fervor si no la por, no és la joia si no la mort la que corre pels carrers de París.

Andrea Chénier, el qui havia posat la seva lira al costat de les ansies d'aquells que volien pa i només rebien despreci de l'aristòcracia decadent, es declarat enemic del poble. S'han acabat els poemes èpics i embrutar París de sang i utilitzar a preu fet Madame Guillotin. La bella jove perduda i torturada, que va veure morir entre flames la seva abans tant ofanosa mare i que errant s'amaga pels racons protegida per les seves antigues dames que no dubten a fer de meretrius per salvar a aquesta Maddalena de Cogny que només en l'Amor pot trobar la Vida, en l'amor que li crida "Viu, Viu!". Andrea i Maddalena que només als moments més foscos, més tristos, més negres poden viure aquest amor realitzat i vivificador. Només amb l'alé de la pena capital poden ser feliços, poden ser aquest home i aquest dona que tant han patit, els protagonistes del seu propi poema líric. José Cura i Debora Voigt, en aquesta primera òpera de la temporada del Liceu, mostren una total sintonia, no gens estranya donat la seva dèria actoral i la força que atorguen als seus personatges.

Dos protagonistes d'alçada que comparteixen escenari amb un veritable mestre, el baríton malagueny Carlos Àlvarez, que dóna vida - i quina vida!- a un dels personatges més interessants i intenssos de l'obra d'Umberto Giordano, aquest Carlo Gerard, fill dels criats de la Comptessa de Cogny convertit en líder revolucionari, protagonista del terror i secretament enamorat de la filla dels senyors, que detindrà Chénier per aconseguir Maddalena fins que descobrint la sinceritat i passió amb que aquesta estima al poeta - amor que Maddalena evoca en l'aria "La Mamma morta" - trobarà la seva redemció en intentar aturar la sentencia de mort contra el poeta que ell havia ajudat a dictar. L'encert del llibretista Luigi Illica alhora de retratar un exaltat capitost del Terror que s'adona del cinisme dels seus actes i intentarà salvar als condemnats, plorant amargament quan ja no pot fer res, és senzillament magistral. Algú em pot acusar de tenir flaca dels personatges de baríton, però vaja penso que en aquest cas, i essent-ne l'executor Àlvarez - que ja ens ha ofert al Liceu una gran gama de personatges per a baríton: Rigoletto, el cònsol Sharpless, el Marqués de Posa, etc.. - crec que està més que justificada.

Comentari a banda mereix l'ária estrella de la vetllada, "La Mamma morta" - que ens ofereix bellíssimament traduïda la Maria Vila al seu bloc - feta famosa fa uns anys per la película Philadelphia (Banda sonora que comparteix amb el mestre Springsteen, tot sigui dit). Tot el Liceu emmudeix amb les primeres notes de l'ária. Regna el silenci i el cos i el cor es prepara per escoltar la més dolorosa i alhora esperançadora exhaltació de l'amor en temps temibles. La jove que va presenciar la mort de sa mare, que va veure l'estúpida conducció cap al patívol amb la sospita com a tota justificació, que va viure oculta i que fins i tot ofereix el seu cos a Carlo, l'Incorruptible lloctinent de Robespierre, per la vida del seu estimat, plora quan afirma que l'amor li digué "Jo sóc la vida!", i tot el públic l'acompanya perquè no queda es pot fer res més davant de tanta emoció.

06 d’octubre 2007

Periodisme fàcil

La Vanguardia s'ha empetitit i ha ampliat les fotos en color. Ha retratat als seus colaboradors i ha canviat la tipografia. Molt bé. Com diuen, no han canviat. Bé això ja ho sabiem, i no em refereixo a l'editorial franquista de fa pocs dies on s'apel·lava sense anomenar-lo al "sano regionalismo". No cal, es desacrediten sols. No cal, en Bolaño no dirà res i el Conde estarà bé amb Zarzuela.

A vegades hi ha notícies que pretenen fer gràcia, no pensar gaire, breu reflexió i passar pàgina. De bon païr. El poden llegir tots i comentar-lo sense ferir-se. Són, en definitiva, d'humor blanc i políticament correctes. A vegades però, un s'hi pot enganxar els dits i deixar en evidència aquell que s'omet. Per una vegada, deixeu-me comentar una notícia sense trascendència.

La signa Lluís Uría, corresponsal a París, i es titula "Las chapas que Aznar no quiso". Ai! un titular que farà gràcia a molts. Mira que n'era l'Asnar aquest eh... Es veu que a França desaparèixen les matricules grogues i el codi numèric regional. Una altre particularitat de "la Grandeur" que s'homogenitza i s'adapta als convencionalismes. Que hi farem, mals temps per ser diferents. La notícia ha estat rebuda amb tristesa per tots aquells els qui agradava de veure d'on venien el cotxes i alhora tenir una petita singularitat del propi lloc. El 66 de la Catalunya Nord, el 64 basc, el 29 bretó. A l'Hexàgon jacobí, uns mers codis a les matrícules s'estimaven com a símbol d'identitat. Tot i l'homogenització, el govern de Nicolas Sarkozy ha proposat que de forma optativa es pugui posar un distintiu regional (simbol, número, etc..) per compensar l'estima per l'antic codi.

Una notícia així no tindria cap trascendència a casa nostra, on vivim bastant d'esquena al veí de dalt, ni cabuda al diari que dirigeix José Antich si no fos per l'agut ingeni del corresponsal que recorda que aquest simbol regional va ser rebutjat per Aznar, quan va ser proposat per part de Catalunya el 2000, amb la frase despectiva de les "chapas". Ah! Però el que s'oblida el periodista, i aquí és on rau la meva crítica, és que Aznar no mana des del 2003 i que quan va guanyar el Sr. Rodríguez Zapatero també ens va promete, ai! com tantíssimes coses, símbols autonòmics a les matrícules. Fer brometa amb Aznar no fa mal a ningú, però deixar en evidència al President del Govern amic, potser si que cou una mica. Explicar com ens aixecat la camisa tantes vegades, com s'han incomplert tants acords i promeses amb excuses de dificultat tècnica i necessitats d'estudis que seran de seguida arxivats, dir clarament que si guanya Zapatero no te perquè guanyar Catalunya, o que almenys ens fotran tant uns com els altres, es valent, és agosarat, és políticament incorrecte i incòmode amb els qui manen arreu.

Però clar, la comoditat és l'abnèsia i la brometa fàcil. Això "es catalanismo" no? Si bwana.