28 d’octubre 2007

L’església cremada

«El dia de Sant Jaume/ de l’any trenta-cinc/va haver-hi bullanga/ dintre del Torín./Van sortir sis toros/ que van ser dolents/ Això va ser causa/ de cremar els convents».

La veu popular recorda amb aquesta dita les bullangues de 1835, on la torba assaltà convents per una mala tarda de braus. La nova classe burgesa va tenir una primer ocasió d’observar com quan el populatxo barceloní s’esverava no anava directament i en la seva majoria a cremar tallers i fàbriques – les primeres – palaus nobles, edificis, clubs, teatres sinó que gaudia encenen esglésies i convents. Va poder respirar tranquila, aquest pèssim foc d’encenalls durarà ben bé cent anys. Això hi ajudarà la gran idea dels prohoms liberals, la Desamortización, que va servir per prendre terres i béns als capellans i vendre-la als rics, que d’aquesta forma veien ampliats latifundis i hisendes, tot, ai las!, amb ben adobat de bones paraules i de poble i sobirà.

Barcelona va veure foc puntualment quan s’esdevingué qualsevol excusa, era la Rosa de Foc, la Manchester del mediterrani sense civilitzar, demagogs convenientment pagats per Governació, escampaven que l’objectiu de la classe obrera, dels “jóvenes bárbaros”, era “entrar en los conventos y levantar el velo a las novícias para elevarlas a la categoria de madres, para virilizar la espécie”, en castellà i amb un odi furibund al catalanisme que llavors s’obria camí.

El 1909, esclata la revolta a Barcelona, l’exèrcit s’emporta fills i marits a la carnisseria d’Àfrica i la ciutat, convulsa i passional de mena, torna a cridar a la revolta. Convenientment adobada per anys de tensió, la guspira torna a prendre a esglésies i convents. Els propietaris, que una vegada més poden sentir-se amenaçats – ja no som a la bullanga – respiren tranquils mentre miren des dels balcons, fa calor al juliol, com cremen les parròquies. Mentre cremin esglésies, rai! La ciutat es foc i trets, l’exèrcit que marxa a l’Àfrica ha de disparar contra els revoltats barcelonins i fins i tot un sonat balla amb les despulles d’una monja extretes d’un taüt. Maragall escriurà “L’Iglesia Cremada” i “la Ciutat del perdó” cridant als barcelonins, aquests que ja a l’agost pensen en l’estiueig, a ser clements i no optar per venjances, articles ambdós censurats per Prat de la Riba, a La Veu. Els lerrouxistes, inspiradors d’aquest nou espectacle patètic, es faran fonedissos i Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista en pagarà els plats trencats.

El tercer acte d’aquesta història, ja és la tristíssima Guerra Civil. La pèrdua d’aquella guerra pel país va ser terrible. La pèrdua d’aquella guerra també, en alguna proporció, va venir del irracional i iracund foc. A força d’anticlericalisme maniqueu la radicalitat la va emprendre amb capellans, monges i gent de missa. És evident que el clergat no era ni republicà ni d’esquerres, fins i tot una part conspirà i serví de suport per tota mena de facciosos, però en molts casos havia acceptat la legalitat republicana, i l’hauria acceptat. Cal recordar el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona.

És evident que dels milers de vots de l’Esquerra de l’època i dels partits republicans n’hi havia de ciutadans catòlics, i que partits nacionalistes d'arrel catòlica com Unió Democràtica o el Partit Nacionalista Basc eren plenament fidels a la democràcia. La fúria anticlerical va pretendre la puresa en un bàndol, a costa de restar suports i d’empènyer alguns cap al bàndol sollevat, i evidentment va acostar la victòria al futur dictador, la pasivitat i lentitud d'alguns i la por de molts a aturar la incontrolada torba acràta va permetre que es portés a terme aquesta bestiesa i error que ha portat amargors fins avui.

Apareixeren sospites que des del primer moment que assenyalaven elements ocults de la Falange com a incitadors de la violència anticlerical a Barcelona. Es parla d’un telegrama enviat des de Barcelona amb un enigmàtic “objetivo conseguido” i evidentment si realment fos comprovable, seria evident que la violència anticlerical va tenir un paper clau en la derrota del nostre bàndol. No es pot oblidar que Franco també va matar capellans: la seva entrada a Bilbao va comportar l'afusellament de 19 sacerdots bascos, i més n'hauria matat si no l'haguessin aturat.

Va ser una llàstima que la torba s’imposés a la raó. Va ser una autèntica tristesa que es produïssin un fets tant innecessaris: assassinats irracionals, pèrdues d’obres d’art i monuments irreparables, odis incurables... Algun tipus de responsabilitat tenen aquests violències del tot sobreres, a banda de l'ímpetu que no necessita motius, en que bona part del clergat donés suport al bàndol feixista, amb la Cruzada i la Carta Colectiva - que no firmaren ni Vidal i Barraquer ni el bisbe de Vitòria Mateo Múgica - tot i que el Vaticà no reconegué Franco fins al final de la guerra. El paper del clergat durant el franquisme és indiscutiblement d'adhesió i de suport. Al final, el paper de rectors i comunitats que donaren cobertura i cediren espais a la incipient oposició al règim en seria la penitència per tant d'anys de deixar-se utilitzar pel feixisme.

Només cal llegir les cartes al poeta Màrius Torres de Joan Sales, que començà a escriure-les a 23, l’edat que jo tinc ara, quan ja havia estat comunista i l’havia abandonat i quan es disposava a defensar les llibertats de Catalunya com a soldat. Les seves reflexions ja assenyalen aquests fets com a greus per la victòria del bàndol republicà. Només cal llegir Incerta Glòria, per mi el millor i fins i tot únic llibre sobre la Guerra, del mateix Sales, per veure la tenebrositat d’una guerra de drames i d’errors i de pocs heroismes.

6 comentaris:

  1. OK, Joan. Amb perspectiva s'entenen moltes coses, com la beatificació excessiva d'ahir. La pols pot fer fang (i sang), encara que ningú no en vol ser, de màrtir.

    ResponElimina
  2. Es clar. El perill és prendre les beatificacions com a instrument de política interna de l'estat. Diria que n'hi havia molts que volien un gran miting. Alhora, hem de saber veure els errors i disbarats que es cometeren, per comprendre i ser més demòcrates i més crítics.

    ResponElimina
  3. Joan;

    també és molt interessant llegir les memòries de Tísner. Son cuatre volums, però es llegeixen molt rapid.

    ("viure i veure"

    ResponElimina
  4. Hola chamb,

    A casa hi són fa anys les va llegir el meu pare. Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  5. Joan et convido a venir el dia 12/12/07 a l'homenatge de la Sra. Paquita Pla victima del bombardeix feixista a Mataró de l'any 1938. Es farà a les 20 h al casal de la gent gran del parc.

    Una abraçada

    David (elracodemataro.blogspot.com)

    ResponElimina
  6. David, moltes gràcies! Intentaré ser-hi.

    ResponElimina