08 d’octubre 2007

Quan la revolució devora als seus poetes

Quan la revolució devora els seus poetes, aquest perd la seva glòria que és el romanticisme. Llavors el terror s'escampa i no és el fervor si no la por, no és la joia si no la mort la que corre pels carrers de París.

Andrea Chénier, el qui havia posat la seva lira al costat de les ansies d'aquells que volien pa i només rebien despreci de l'aristòcracia decadent, es declarat enemic del poble. S'han acabat els poemes èpics i embrutar París de sang i utilitzar a preu fet Madame Guillotin. La bella jove perduda i torturada, que va veure morir entre flames la seva abans tant ofanosa mare i que errant s'amaga pels racons protegida per les seves antigues dames que no dubten a fer de meretrius per salvar a aquesta Maddalena de Cogny que només en l'Amor pot trobar la Vida, en l'amor que li crida "Viu, Viu!". Andrea i Maddalena que només als moments més foscos, més tristos, més negres poden viure aquest amor realitzat i vivificador. Només amb l'alé de la pena capital poden ser feliços, poden ser aquest home i aquest dona que tant han patit, els protagonistes del seu propi poema líric. José Cura i Debora Voigt, en aquesta primera òpera de la temporada del Liceu, mostren una total sintonia, no gens estranya donat la seva dèria actoral i la força que atorguen als seus personatges.

Dos protagonistes d'alçada que comparteixen escenari amb un veritable mestre, el baríton malagueny Carlos Àlvarez, que dóna vida - i quina vida!- a un dels personatges més interessants i intenssos de l'obra d'Umberto Giordano, aquest Carlo Gerard, fill dels criats de la Comptessa de Cogny convertit en líder revolucionari, protagonista del terror i secretament enamorat de la filla dels senyors, que detindrà Chénier per aconseguir Maddalena fins que descobrint la sinceritat i passió amb que aquesta estima al poeta - amor que Maddalena evoca en l'aria "La Mamma morta" - trobarà la seva redemció en intentar aturar la sentencia de mort contra el poeta que ell havia ajudat a dictar. L'encert del llibretista Luigi Illica alhora de retratar un exaltat capitost del Terror que s'adona del cinisme dels seus actes i intentarà salvar als condemnats, plorant amargament quan ja no pot fer res, és senzillament magistral. Algú em pot acusar de tenir flaca dels personatges de baríton, però vaja penso que en aquest cas, i essent-ne l'executor Àlvarez - que ja ens ha ofert al Liceu una gran gama de personatges per a baríton: Rigoletto, el cònsol Sharpless, el Marqués de Posa, etc.. - crec que està més que justificada.

Comentari a banda mereix l'ária estrella de la vetllada, "La Mamma morta" - que ens ofereix bellíssimament traduïda la Maria Vila al seu bloc - feta famosa fa uns anys per la película Philadelphia (Banda sonora que comparteix amb el mestre Springsteen, tot sigui dit). Tot el Liceu emmudeix amb les primeres notes de l'ária. Regna el silenci i el cos i el cor es prepara per escoltar la més dolorosa i alhora esperançadora exhaltació de l'amor en temps temibles. La jove que va presenciar la mort de sa mare, que va veure l'estúpida conducció cap al patívol amb la sospita com a tota justificació, que va viure oculta i que fins i tot ofereix el seu cos a Carlo, l'Incorruptible lloctinent de Robespierre, per la vida del seu estimat, plora quan afirma que l'amor li digué "Jo sóc la vida!", i tot el públic l'acompanya perquè no queda es pot fer res més davant de tanta emoció.

2 comentaris: