28 de novembre 2007

La politització de la manifestació

Segurament sentirem a dir que la manifestació de dissabte és "la manifestació de Convergència", o bé "la manifestació d'Esquerra", i que en el fons està polititzada, i que té obscurs objectius espuris. Sigui qui sigui, sobretot que polititzin ells. Dissabte sortirem en família, trobant coneguts a mitja marxa, sense pressa, sense còrrer, de Plaça Catalunya a l'Estació de França. I hi anirem gent que som o votem Esquerra, gent de Convergència, gent d'Iniciativa, de les CUP, o que ha votat indistintament tots els partits o que no n'ha votat ni n'és de cap d'aquests. Tant és.

No politizem nosaltres, no els fem aquest favor. Que polititzin ells. Els que no hi anirant. Els que riuen dels acudits i les gràcies que es fan a costa dels maldecaps de tants ciutadans. Els diputats catalans que besen la Ministra que diu fatxenda que "l'haurem d'aguantar", i els seus companys d'aquí, que tot i dir que també estant "cabrejats" pensen que no es la solució fer manifestacions (caram, si n'han muntat, doncs, i en les que han col·laborat i participat fins al dia d'avui, però). Els que tenen escarafalls per triar Catalunya, i en tot cas sempre defensen i defensaran el partit germà. Diuen defensar els interessos del país, i un llavors es pregunta, quins són aquests, si no merèixen ser també reivindicats al carrer.

També polititzarant tots aquells que ens neguen el pa i la sal, i fins el dret a sortir al carrer si poguessin. Aquests també en saben molts de montar manifestacions. Al contrari que al partit que on milita el President del nostre país, a tots aquests dissabte ningú els trobarà a faltar.

Capítol a banda merèixen els sindicats majoritaris, sempre disposats a treure dels baguls banderes i megàfons per causes d'allò més allunyades al treballador català, i que en canvi no tenen ganes ni motius per defensar els drets de milers de treballadors afectats diàriament per les incidències en el transport públic. Segurament actuen ben bé semblant sindicats del poder, i dels seus interessos.

Au, ja ho sabeu. Dissabte 17 h. Plaça Catalunya. Som una nació i diem PROU!

27 de novembre 2007

Els amics bascos

Avui es votava al Congrés dels Diputats una simbòlica recusació a la ministra de Foment. Tots sabem que no tenia cap tipus de vinculació pel Govern que aquesta s'aprovés o no. Ara bé, per l'autoestima del nostre país era necessari que es mostrés clarament el nostre desacord amb una ministra que ha donat mostres suficients de la seva incompetència, de la seva desidia, supèrbia i profund centralisme.

Al final els vots dels partits catalans, i és cert l'oportunisme del PP (és el mateix que sovint utilitza per votar juntament amb el PSOE contra assumptes rellevants del nostre país), no han estat suficients per tal que prosperés la iniciativa presentada per Joan Herrera d'IC-V. Ara potser un dels vots negatius més soprenents ha estat el dels diputats del PNB, i l'absència a la votació de les diputades de Na-Bai i EA.

Sovint els catalans patim de "basquitis", aquest fenòmen que ens fa solidaritzar-nos o bé emmirallar-nos, de forma bipolar, amb el País Basc. Tranquils, a tots els catalans nacionalistes, sobiranistes, independentistes ens passa i ens ha passat. Partits inclosos, que tenen molt d'interés en cultivar la fraterna amistat amb els homòlegs d'Euskadi. La difícil situació, i els revolts pels quals ha passat la política basca ens ha fet interessar-nos pel que hi passa. Ara, diria que al revés o no es produeix, o si es produeix no es fa amb la mateixa intensitat, ni amb la blancor dels nostres sentiments. Em recordàven fa poc que Martxelo Otamendi sorprés després de l'extraordinària solidaritat mostrada pels catalans arran del tancament del diari Egunkaria, va aventurar que l'inrevés no s'hauria produit.

Els bascos, gent de tradició i costums ferms, són durs i poc sentimentals, no somniem en grans canvis amb el Govern de Madrid però si cal arriben als escrictament necessaris acords. Res més. Arribat l'acord, que determina per exemple el "cupo", la part de compliment de l'acord per part dels polítics bascos (principalment PNB) es torna sagrada, igual que el suport als pressupostos per part del PSE. Així, si cal no enrrecordar-se de cap "amic català" i agraïr la determinació de la ministra de Foment que ha acordat fer arribar el TGV a Euskadi - que el Govern basc ja tenia previst i determinat i que, presumeixo que devia ser algun tipus de contrapartida a determinat suport polític - s'agraeix, salvant-la de qualsevol crítica amb total contundència. Sense sentimentalismes, sense romanticismes.

Segurament, cal imitar-los en aquest fer propi i no esdevenir germanes de la caritat política. Les amistats als mítings, la contundència als plens

Perquè com diu el mestre Michael Corleone a El Padrí I: "No és res personal, només negocis"

La frase també va per vostè Sra. Ministra Álvarez també, que no tenim res personal contra la seva forma de vestir o dir, i ens alegrem i volem que tingui bona salut. Política, res més.

26 de novembre 2007

Cimera d'Annapolis


"Segons la meva opinió, el contrari de la guerra no és l'amor, i el contrari de la guerra no és la compassió, i el contrari de la guerra no és la generositat, ni la germanor, ni el perdó. No, el contrari de la guerra és la pau. Les nacions necessiten viure en pau. Si arribo a veure durant la meva vida l'Estat d'Israel i l'Estat de Palestina, vivint l'un al costat de l'altre com a veïns decents sense opressió, sense explotació, sense vessament de sang, sense terror, sense violència, n'estaré satisfet encara que l'amor no s'alci triomfant entre tots dos Estats."


Contra el fanatisme. Amos OZ. Editorial La Magrana.

25 de novembre 2007

L'Aida més clàssica

Divendres es produí un viatge en el temps tot just el director va pujar al podi. Viatge que s'inicià tot i el concert, cada cop més de molest, d'estossecs. El director, de frac immaculat i gesticulació apassionada va dirigir amb força i vigor una obra que ben bé les requereix. Obert el tel·ló, apareixen els preciosos decorats clàssics de Josep Mestres Cabanes, amb les il·lusions d'espais immensos, i comença un espectacle que alguns podrien comparar amb un Barça-Madrid, valgui la similitut. Roberto Alagna, el protagonista de la nit, em posa l'ai al cor. El record del seu "espectacle" a l'Scalla el té tothom present i seria una llàstima que es repetís. El seu Radamès és perfecte, ben bé del clàssic, canta tibat mirant al públic, executa amb mestratge, però... segurament li falta dolçor, suavitat, vellut. La sorpresa de la nit? La suplent que fa el paper d'Aida, Hui He, enlloc de la Fiorenza Cedolins, que s'anuncia que pateix una inoportuna dolència a les cordes vocals. Realment causa una gran impressió. Veure un baríton mític fent d'Amonasro, el menorquí Joan Pons, també és una autèntic goig.

El viatge al classissisme continua en les salutacions públic: cortines avall, els protagonistes saluden davant del tel·ló, entre els aplaudiments i l'arrabatament del públic. El Liceu presenta un ple absolut, no hi cap ningú més. Se senten molts bravos, molts aplaudiments, i al final fins i tot plouen rams de flors. Al final tothom baixa del viatge en el temps amb somriure als llavis, es respira que ha estat una nit fantàstica, quatre hores, amb tres entreactes com il faut, i hem retornat, per un dia, a la gran òpera de tota la vida. Amb aquesta obra, aquests decorats, aquests cantants i aquesta forma de fer, ningú s'enrrecorda de modernitats i posades al dia, ningú les va trobar a faltar, amb tota sinceritat.

Ara, potser un dels millors plaers de la nit va ser poder conèixer a la Maria Vila, inteligentíssima, viva i sensible blocaire, amb qui fins ara només ens haviem intercanviat comentaris.

24 de novembre 2007

Se'n van

Fa uns dies moria el còmic genial, el gran actor, l'home singular, Fernando Fernán Gómez, tot seguit i tot complet com sempre l'anomenàrem. El recordo en moltes películes, especialment en aquella commovedora La lengua de las mariposas on interpretava un vell mestre republicà, i també Así en el cielo como en la tierra en el paper de Déu, El Abuelo, El Embrujo de Shangai, Plenilunio o Belle Epoque, sèries de televisió com aquella mítica "Los ladrones van a la oficina" on compartia escena amb d'altres grans com José Luis López Vázquez, Manuel Alexandre o Agustín González, i com a escriptor d'aquella esplèndida "Las bicicletas son para el verano". Genial en tots els seus papers, home de caràcter i de cultura, va ser potser el més gran actor de l'escena espanyola, un autèntic "monstre"


Fernando Fernán Gómez
1921 - 2007


I ahir moria un home de paraula i de país, Paco Candel. Ell, i persones com ell, catalans d'origen o de destí, van ser els autèntics forjadors de la nació, assenyalant la integració i la catalanitat de tots aquells que arribàren a Catalunya fugint de la pobresa, evitant el fantasma de la divisió, del lerrouxisme, i aconseguint fer realitat el lema "Catalunya, un sol poble". Candel havia nascut a Casas Bajas, Racó d'Ademús, a la zona del País Valencià de parla castellana, va arribar a Barcelona amb els seus pares de petit i va anar a viure, amb una absoluta humiltat, a les barraques de Montjuïc, i tota la vida va viure a la Zona Franca, a la parròquia de la qual, Mª de Déu del Port, s'han celebrat els funerals. Escriptor i periodista incansable, cronista de la imigració, dels desafavorits i d'on la ciutat perd el seu nom. El seu pas per la política, el va portar a ser Senador dins del grup de l'Entesa dels Catalans, grup unitari de l'esquerra catalana, juntament amb Alexandre Cirici i Pellicer, Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès i d'altres, i regidor de Cultura a l'Hospitalet dins la llista del PSUC, i sempre va tenir una relació transversal amb totes les forces catalanistes.

Francesc "Paco" Candel Tortajada

1925 - 2007

20 de novembre 2007

Calcio e pasione

Per recomanació del meu amic Ramon Radó llegeixo "Historias del calcio" d'Enric González, qui va ser corresponsal de El País a Roma. González recull els articles on cada dilluns glossava els diumenges de futbol, de Calcio, al país més pasional del mediterrani i on aquest esport només podia ser quelcom més que un esport.



El plaer de descobrir la petita història de jugadors mítics, que representen la societtà, que en són l'esperit: com Paolo "il Bello" Maldini, Franccesco "Francé" Totti, Gennaro "Rino" Gattuso, el sentiment i l'amor al seu club, a l'scuadra, de Di Livio, de Lucarelli, els equips pintorescos i simpàtics com el Chievo de Verona, estadis com Delle Alpi, Giuseppe Meazza San Siro, Stadio Olimpico, la intrahistòria política i sociològica de les aficions: el feixisme lazista que crida "Mussolini, Mussolini!" i el comunisme libornès, que li contesta "Piazzale Loreto!" (plaça milanesa on va ser mort per la multitut el dictador feixista), però també la identificació amb l'empresariat de la Juventus dels Agnelli, amb la burgesia de l'Inter i amb les classes populars el Milan, el crits de la grada, les trames i els dirigents com el sinistre capo Luciano Moggi, Il Cavaliere Berlusconi, el llest Moratti, els personatges peculiars, la mafia de Sicília als equips de l'illa, els tifosi de la història dels equips, com aquell Dante de la Roma que arribava en una petita Vespino i animava a l'afició amb els seus càntics, a voltes melàngics, a voltes feliços, a voltes corrosius, sempre amb passió, sempre amb alguna cosa més que amor.

Per cert, tot i que al final em faci mig del Milan, perquè ha estat el més gran i té una llegenda i una realitat increïble, perquè ho ha guanyat tot i ho pot guanyar tot, amb entrebancs i dificultats, amb joves cracks com Kaká i veterans com el ja anomenat Maldini o Seedorf, grans noms com Pipo Inzaghi, Pirlo o Nesta, i perquè potser és el més semblant al Barça (gran ciutat no capital, equip popular, guanyador, amb història sense ser l'equip del poder..) mireu per haver estat a l'Olímpic, per haver parlat amb els tifosi giallorossi, per haver-los animat, perquè aquell dia jugàven amb l'Inter que tanta ràbia fa, per la màgia quan tots junts cantàvem l'himne que parla d'ella com l'amant de tants i tants enamorats, tinc molta estima per la Roma, un equip irregular, sentimental, amb triomfs i desequilibris... com la seva ciutat, no?