25 de novembre 2007

L'Aida més clàssica

Divendres es produí un viatge en el temps tot just el director va pujar al podi. Viatge que s'inicià tot i el concert, cada cop més de molest, d'estossecs. El director, de frac immaculat i gesticulació apassionada va dirigir amb força i vigor una obra que ben bé les requereix. Obert el tel·ló, apareixen els preciosos decorats clàssics de Josep Mestres Cabanes, amb les il·lusions d'espais immensos, i comença un espectacle que alguns podrien comparar amb un Barça-Madrid, valgui la similitut. Roberto Alagna, el protagonista de la nit, em posa l'ai al cor. El record del seu "espectacle" a l'Scalla el té tothom present i seria una llàstima que es repetís. El seu Radamès és perfecte, ben bé del clàssic, canta tibat mirant al públic, executa amb mestratge, però... segurament li falta dolçor, suavitat, vellut. La sorpresa de la nit? La suplent que fa el paper d'Aida, Hui He, enlloc de la Fiorenza Cedolins, que s'anuncia que pateix una inoportuna dolència a les cordes vocals. Realment causa una gran impressió. Veure un baríton mític fent d'Amonasro, el menorquí Joan Pons, també és una autèntic goig.

El viatge al classissisme continua en les salutacions públic: cortines avall, els protagonistes saluden davant del tel·ló, entre els aplaudiments i l'arrabatament del públic. El Liceu presenta un ple absolut, no hi cap ningú més. Se senten molts bravos, molts aplaudiments, i al final fins i tot plouen rams de flors. Al final tothom baixa del viatge en el temps amb somriure als llavis, es respira que ha estat una nit fantàstica, quatre hores, amb tres entreactes com il faut, i hem retornat, per un dia, a la gran òpera de tota la vida. Amb aquesta obra, aquests decorats, aquests cantants i aquesta forma de fer, ningú s'enrrecorda de modernitats i posades al dia, ningú les va trobar a faltar, amb tota sinceritat.

Ara, potser un dels millors plaers de la nit va ser poder conèixer a la Maria Vila, inteligentíssima, viva i sensible blocaire, amb qui fins ara només ens haviem intercanviat comentaris.

3 comentaris:

  1. Quina sort! Vaig assitir al "macro espectacle" del Sant Jordi l'any passat i va ser una autèntica decepció... els experiments mai amb gasosa.

    ResponElimina
  2. Quique,

    Sí, a vegades aquests esdeveniments fan llufa per algun costat.

    Gràcies per visitar i comentar!

    ResponElimina
  3. :) gran ópera!!! i així acompanyat encara millor pillo ;o)

    ResponElimina