30 de desembre 2007

Postals de Nadal (VII): Cap d'Any

Seré fora demà i demà passat, i el canvi d'any el passaré fora de possibilitats d'actualitzar el bloc. Serè al Pallars Jussà, en un paisatge que espero fred i idílic. La celebració s'espera sonada, a més...

No obstant, us deixo un moment musical, que any rere any no falla mai a la cita. El Concert d'Any Nou de Viena. Els anys que he sortit fins al matí, normalment la Marxa Radetzky és el senyal que indica que m'he de llevar per anar a dinar amb els avis. Us ofereixo a continuació, la Marxa del Concert de 1987, dirigida pel director més famós, carismàtic i polèmic del segle XX, Herbert Von Karajan.


26 de desembre 2007

Un regal nadalenc: blocs solidaris

En dues ocasions he estat guardonat com a "Bloc solidari". Els amics Narcís Sastre i Dessmond, m'han passat aquest meme que consisteix en distinguir «set blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps». Molt bé, m'hi poso, doncs:

Preàmbul: En Narcís com en Dessmond, són dos blocaires d'autèntica referència. Tant un com l'altre oferèixen visions fonamentades, a voltes agosarades, polèmiques o contracorrent, però sempre amb rigor i amb un sentit de país, imprescindible.

1. Joan Salicrú/Cesc Amat ex aequo: Foren els qui em descobriren els blocs en un mític sopar de setembre de fa uns quants anys. Dos amics, dos joves amb ganes de menjar-se el món com pertoca, i amb èxits en tot el que es proposen. Discutir de política, ens porta moments de tots colors... però sempre sabem tornar al moll de l'ós de l'amistat, com cal tornar a llegir el seu bloc, tot i que a voltes hi apareguin teranyines.

2. L'estrany: Aparegué per primer cop per aquest bloc com a comentarista "impertinent". En mica en mica el dialeg fou fructífer, i fins hem arribat a enraonar en una bona taula. Actualitza quan pot, i mai ha oblidat el seu caràcter polèmic inicial, sent una referència en temes d'economia i país.

3. Lídia Pelejà: Una de les noves descobertes, que trepitja ben fort. Estudiant de polítiques capçanenca, molt alegre, molt madura i reflexiva, ha experimentat evolucions en la seva visió del món i la política que em sonen ben familiars. De lectura diaria, i amb una llista d'enllaços utilíssima.

4. Maria Vila: Seguint amb les noies, no podia deixar d'esmentar la joveníssima i sensible autora de Mundus in Nuce. La seva presentació és de les que no deixen indiferent, i els seus escrits de música, de política, de viatges, per on hi desfilen Sarkozy del braç de Cecília Bartoli i Bruce Springsteen tot fent un duo amb Rolando Villazón són un goig que provoca autèntica devoció.

5. Vanessa Casado: Vam coincidir a classe, hem coincidit en reunions polítiques i concidim en la catosfera. És una crack, amb una gran carrera per endavant. Segurament pensa més del que diu, i del que voldria però el que escriu sempre és interessant.

6. Taxi Driver: Coincidirem en un sopar amb en Lópes Tena, i des de llavors l'he anat seguint. Veu el món amb un lleuger groc i negre, tot i que els seus colors són els blaugranes. Una immensa humanitat, i una mancança total d'impostures, sempre que pujo a un taxi prego per trobar-me'l i fotre una mica de conya. Llegiu-lo i comproveu perquè.

7. Guia de Perplexos: Just ara, atura l'activitat blocaire, però durant molt de temps ha estat una referència per tots aquells qui sense prejudicis s'acostin al món jueu. Com a apassionat per la aquella terra, sempre tràgica i poètica, dita Terra Santa, no pot deixar de ser una parada obligatòria.

Complerta la meva part del joc, ara us toca a vosaltres amics! Bon any!

El Nadal m'agrada

Durant aquests dies m'arriben veus que rebutgen el Nadal, que diuen que són festes consumistes, hipòcrites, buides o sense sentit. Tot plegat amb un gest, ja masses vegades vist, amb uns prejudicis ja tant impostats, que no han fet mai cap forat en mi. Aquests que tenen tantes coses a retreure al Nadal, són els mateixos que s'apuntaran a qualsevol tipus de moguda, per més absurda que sigui. A mi m'agrada el Nadal. M'agrada trobar a coneguts i amics, i desitjar-los un xic de felicitat. M'agrada fer alguns presents. M'apassiona fer el pessebre, com l'hem fet sempre. Gaudeixo de rebre la família a casa, a pesar de les converses més o menys tòpiques o més o menys noves, gaudeixo de les meravelles que la mare prepara pel dinar de Nadal. Em deixo portar pels sentiments, per la nostàlgia, per la tendresa i pel record dels qui ja no hi són. Trobo magnífic que durant un dia, un díes, una setmana, el que sigui, arreu siguem un xic més feliços, pensem un xic més en la pau, en la generositat, en la joia.

Però aquest any, d'esquitllada he sentit un altre sectarisme, oposat a l'anterior, però complementari. És aquell que afirma que només els catòlics rigorosos i practicants poden celebrar les festes de Nadal. Donat que, la resta del món, no té res a celebrar. Aquesta visió maniquea i hereva d'una visió de la religió que es creu la única verdadera i considera infidels tots els altres credos i posicions espirituals, em fa posar pell de gallina. Justament celebrem les festes, creients i no creients, i persones amb tants dubtes com jo, cristians culturals potser, per apostar junts per aquests sentiments de tendresa, per aquesta joia que origina en la nostra tradició el naixement de Jesús, que si és Messies per uns, és per sobre de tot, el creador de missatges i benaurances sense els quals no es pot entendre la nostra visió del món.

No m'agraden gens els reduccionistes, els qui no coneixen matisos, els sectaris, els portadors de la veritat absoluta, els qui ens volen salvar la vida tallant-nos el cap... prou! A casa, celebrem el Nadal, creients i no creients, catòlics i agnòstics, seient a taula, amb el millor somriure, amb la major predisposició per ser almenys un dia, com ja hem dit, més feliços i més joiosos. A pesar de sectaris, a pesar de tots aquests.

25 de desembre 2007

Postals de Nadal (VI): Nadal, altra vegada


La cuina avui, varietat d'olors, sabors, textures, or, argent, zafir, rubí, màgia i tradició...



La taula parada, cadires i taules tretes de tot arreu perquè tothom tingui el seu lloc.

24 de desembre 2007

Postals de Nadal (V): Delícia musical



El millor Werther per l'enyorat Alfredo Kraus, el tenor més aristocràtic, d'aspecte gèlid, però amb una veu que desfaria tots els cors, i d'una profunditat apassionada. Porquoi me réveiller, perquè em despertes? Espero que aquest romanticisme, ambientat en un gèlid nadal, us faci gaudir encara més d'aquests moments de retrobada. Bon Nadal!



I un protagonista:


Postals de Nadal (IV): La meva nadala


Alguns ja l'haureu rebut, d'altres potser encara no. Dels qui no en tingui l'adreça, podeu prendre-la, d'aquí mateix. Bon Nadal a tots!

22 de desembre 2007

Postals de Nadal (III): Fent el pessebre




Al final, després de molta feina, molt de suro, algun moment tens, la satisfacció és enorme!

Postals de Nadal (II): Més prèvies

Dinar d'empresa: tot un plaer... per més tip que s'hagi acabat.


Sorteig de Nadal: Aquest és el número que jugo. El vaig comprar a l'estació de Plaça Catalunya..

20 de desembre 2007

Postals de Nadal (I): Prèvies

Les felicitacions (també dites per alguns "christmars")


El lot, ja començat.

Tinc molta feina: he de comentar llibres i correspondre a honors... Ho faré, tingueu paciència.

16 de desembre 2007

La vida privada de Sagarra


Fa temps que tenia a recambra aquest text, no volia deixar de parlar d'aquest gran clàssic, tan absolutament modern. Avui que torno d'una brevíssima estava a l'Empordà, pot ser el moment.
Ja fa unes setmanes, començava a llegir, en un d'aquells vetustos sillons de l'Ateneu Barcelonès Vida Privada, al mateix Ateneu on durant dos mesos d'estiu Josep Maria de Segarra l'escrigué. I de mica en mica en vaig anar quedant fascinat.

A priori, podem pensar que als anys trenta les dones encara vestien amb mirinyac i els senyors passejaven en carro de cavalls. Res d'això fou la Barcelona dels anys 20-30 que genialment retratà Sagarra. Un fresc de personatges, una novel·la coral, on hom es gairebé només per dues passions: el diner i el sexe, la bossa i el catre.

En aquesta vibrant novel·la coral, un munt de personatges se'ns endinsen en dormitoris i menjadors, en salons de l'Equestre i cambres dels bordells més descordats, entre llençons de fil i mitges de seda, entre fum de Camel i perfums barats de cortesana, de Sant Gervasi a Robadors, dels anys de Primo de Ribera - el mateix dictador hi fa una breu aparició - fins a la Barcelona elèctrica dels primers díes de la República... Uns personatges i uns escenaris que que coneixia perfectament Segarra. Ell mateix és una mica els dos germans Lloverola - família protagonista, aristocràtica arruinada, com la seva - i ell mateix en a l'altra banda del mirall d'aquest fresc d'una Barcelona que va ser, brillant, enèrgica, tanguista, despreocupada i moderna, de l'Exposició del 29 a la Generalitat, sap distingir qui hi hadarrera de les dames que més rumors desperten i dels homes més "castigadors".

Però a més, si la temàtica, els personatges, l'acció i la ciutat és brillant i enèrgica a Vida Privada, l'ús de la llengua, el lèxic, l'estil de Sagarra beuen d'aquest esperit. Ni romanços ni calendaris, ni complicades estructures i cultismes innecessaris impregnen la llengua d'un dels escriptors més populars de la primera meitat de segle. Al contrari, profund coneixement, frescor, innovació es degusten a les pàgines d'aquesta obra.

La gosadia - el llibre, tot un èxit, fou absolutament polèmic - ja va ser el motor, com els dels Hispano Suiza que recorren Vida Privada, del jove Sagarra, de bona família, d'una bastíssima cultura, ateneísta, viatger, bon vivant, un dels darrers poetes, escriptors i dramaturgs populars, fa ja 75 anys.

12 de desembre 2007

Ja no sé si és tant sols cinisme


Ja no sé si és tant sols cinisme. Després dels exabruptes del cínic Joan Ferran, avui han trascendit als mitjans unes opinions, fa dies ja publicades al bloc, d'aquest qui per aquestes terres ja coneixem prou bé.

Tot i que molts fins avui no tenien ni idea de qui era en Manel Mas, tot això no ens bé a molts de nou. Alcalde de Mataró, gràcies a l'entrada al govern espanyol del llavors batlle Joan Majó (!), el tecnócrata i gris Mas va mantenir-se al càrrec, convinant majories absolutes i pactes amb Iniciativa i darrerament amb Esquerra, fins que després d'un any absolutament lànguid va ser retirat mitjançant la col·locació a les llistes al Congrés per mitjà del vell sistema de la patada amunt. Tot feia pensar en una jubilació pacífica, el PP tenia assegurat guanyar les eleccions. La fortuna, o el que fos, va fer que guanyés el PSOE i MM tingués una segona joventut a la seva maduresa. Amb les piles carregades no ha parat d'escriure "cartas de nuestro diputado en Madrid" als mitjans i des de que s'obrí un bloc d'omplir la xarxa amb la seva particular visió política. Pel que fa al seu caràcter, polèmic i sovint sangant i dur, de records n'hi ha a cabassos per la vella Iluro. Encara resona el seu "Que se'n vagin a la merda" després d'una majoria absoluta dirigit als fins llavors socis ecosocialistes. El seu enfrontament, entre insolent i provocador, amb tot el que tenia a veure amb el Mataró Centre, de forma caricaturesca, amb tot allò més aviat catalanista, més allunyat a la seva parròquia, va durar anys. El seu espanyolisme, tampoc és una malaltia de vellesa. Tenia molt clar on s'havia d'anar a fer mítings parlant en castellà, fent allò que tant bé saben fer el seu partit, de separar catalans d'una llengua i d'una altra.

Ara, ens ha sortit amb els fogots que li han provocat les bafarades del seu col·lega Ferran. L'excitació ha estat tremenda, tant que fins i tot li ha caigut la carota de catalanista, si es que mai l'ha portada.

Definitivament, pel PSC el catalanisme no té cap tipus d'importància. El dir-se d'esquerres, de centre-esquerra o socialdemocràta, "más de lo mismo" per fer un acudit fàcil. Així doncs, ja no cal dissimular. El sector catalanista del partit, reduït, vetust, dalt de la torre d'Ivori, algún tipus de responsabilitat tindrà en la seva minorització. El diputat Mas, no cal que s'ho pregunti, mai ho ha estat, com hem dit. Ara, cal ser algú amb molts de nassos, per fer un "striptease" tant patètic, ja que el truc és veu de seguida. Darrera de les paraules de Mas, no hi ha res més que odi, més que cinisme, és ira.

Personalment, sempre he tingut un respecte absolut pels Presidents de la Generalitat. Per tots, els que ho han estat i pels que ho són. Alguns socialistes, no s'han aplicat mai aquesta norma: l'odi cap al President Pujol ha estat en ells tant i tant fort, que fins i tot el despreci cap als mitjans públics de comunicació té el seu orígen en que es crearen durant la Presidència de Jordi Pujol. Si fossin sincerament catalanistes, estimarien tot allò que ha permés construir la nació. Però ja hem dit, no cal. TV3, i Catalunya Ràdio i la resta de mitjans de la Corpo han de ser o bé ignorats o bé privatitzats i expulsats del món públic, donat que ni tallant el cap de tots els seus profesionals - i no només d'Antoni Bassas, Mónica Terribes, Miquel Calçada, Albert Om, etc... - i desmuntant tots i cadascún dels programes i canals, s'aconseguiria extirpar-li la llavor del pujolisme que porta dins, el pecat original, la traça diabòlica.

Hi ha unes línies vermelles, i s'estan travessant sense que els qui s'han d'immutar reaccionin. No pot ser que cada dia siguem espectadors d'aquests folletins, i de la manera tant, altra vegada cal dir-ho, cínica que reacciona el PSC, com aquella Batasuna que davant dela violència "diu no m'agrada, però és veritat que....". El projecte polític pel dia que manin sols, és el que es comença a escapar per boca dels més exaltats, no ho oblideu. O d'on us penseu que van sortir els famosos Ciudadanos?



Ah, i per cert, tinc almenys dos llibres i un viatge per comentar, però l'actualitat, nois, l'actualitat...

05 de desembre 2007

Sicília


Ci vediamo!

El més pur cinisme (I)

CINISME m., neol. Qualitat de cínic; desvergonya, impudícia; cast. cinismo. Ahont es cinisme de paraules sia tan estès y manifest com entre noltros, Ignor. 1. Diccionari Català-Valencià-Balear, versió digital.

Ja vaig alertar que en parlaria. Després de pensar-hi, crec que és el que més em fastigueja de la política, el que més m'allunya de la il·lusió que m'hi va fer col·laborar. El cinisme.

En començo a parlar, en tindré més ocasions, lamentablement.

Aquesta desvergonya, aquesta impudícia de la que parla l'Alcober-Moll, l'hem anat veient avui amb les del tot impresentables paraules del diputat socialista Joan Ferran i Serafini, feridor de mort de la política com a art, com a servei i com a deure. No tinc cap ganes de reproduir les seves paraules. A qualsevol d'aquests que munten boicots i escriuen cada día contra el país als mitjans se'ls fa la boca aigua davant dels tòpics de l'espanyolisme més tronat que destil·la. Llocs comuns:
TV3 i Catalunya Ràdio furibundament nacionalistes, "gurús" radiofònics que prediquen odi a Espanya, mapa del temps, les provincies, la paraula España, el país real, bla, bla, bla.

Potser el més terrible d'aquesta tirallonga de declaracions esfilaguersades entre la comissió de control de la Corpo, on es cridà "al quarto de banderes" a Joan Majó, per aquests mateixos càrrecs, és que tot sembla indicar, i el diari del règim, és que a sota si amaga una amenaça. S'ha començat a senyalar programes i periodistes, s'ha començat a indicar una tolerància zero amb qualsevol dignitat de país, quan hagi de passar per davant el "ad maiorem Zapatero gloria" . Ho anirem veient, però almenys els meus admirats Corleone quan advertien, no semblaven rabalers descordats, passats d'alcohol i de mal dormir.

El que més em sobta és que totes aquestes paraules tan gruixudes i greus no hagin sigut contestades immediatament pel Col·legi de Periodistes i els mitjans i professionals en general. A més d'una ofensa directa a tots aquells periodistes i realitzadors que cada dia aconsegueixen fer un producte de qualitat i apreciat per les audiències, un producte que el país reconeix com a seu, parli la llengua que parli i sigui real o virtual, són un desig implícit de control i utilització partidista dels mitjans. Quan sento una declaració o actuació d'un determinat polític del partit socialista, intento imaginar quina hauria estat la reacció pública si aquesta hagués estat feta per un dels populars. És molt útil.

No m'agrada gens que gent així tingui qualsevol tipus de poder. Són aprenents dels pitjors vicis del totalitarisme. Aquests i qualsevol que hi hagi enlloc. El que em fa més ràbia es constatar-ne les propies responsabilitats. Que quedi ben clar.

04 de desembre 2007

Quina manifestació

La manifestació de dissabte va ser tot un èxit, més enllà dels qui vulguin atacar-la blandint xifres i apelant als milers que no hi eren (com quan es van fer les manifestacions contra la Guerra, com quan se'n van contra el terrorisme, sempre es queda gent a casa). Del Dret he aprés que qui calla, no diu mai res. A pesar de tots i de tothom, d'alguns mitjans de comunicació per exemple , l'èxit va ser impactant. Si erem 700.000 o 200.000 m'és ben bé igual. El fet més important és que es va donar una imatge impresionant d'un anhel que cada dia es fa més fort, i d'un cansament ja insostenible. No va ser organitzada com a manifestació estrictament independentista, però allà va quedar meridianament clar la postura de cadascú. Com deia Vicent Partal, el moviment que està al carrer, que està prop de la gent i defensa els drets dels ciutadans davant els problemes de cada dia ja és el sobiranisme, i dissabte cridava "in-inde-independència" gent que potser n'era la primera vegada. Benvinguts tots, els qui mai ho havien fet, i els qui feia molts anys que no sortien pel carrer. Oh, benvinguts, passeu passeu.

Del cinisme d'alguns, en parlaré, us ho prometo. Crec que hi ha prou material per un tractat. Ara, em va agradar molt la presència de gent com en Jaume Sobrequés, en Xavier Rubert de Ventós i el President Maragall. Va ser tot un marcar posició. Perfecte

Ara, em van sobrar banderoles i pancartes, globus que no ens deixàven veure la gent. Perquè, us imagineu que tota la manifestació hagués estat buida d'obstacles i la gent s'hagués trobat potser enmig de la marxa un polític amb la seva senyora, però sobretot altre gent que estés pel mateix, pel nostre dret a ser qui som sense demanar pietat, perdó o permís. La barreja, el contacte, el cridar el mateix crit, el gaudir el mateix goig, segurament haurien curat moltes ferides i rencors, i potser haguessin aixecat més ànims. Qui sap, si a pesar de tot ja s'esdevingué tot això, i aquestes ratlles només són cavòries...