15 de desembre 2008

El món és tan formós!

Un magnífic dia d'hivern amb sol, diferents hores amb magnífics amics, l'escalfor familiar, el pessebre ja acabat i les olors de tants records. Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?
Què més podria demanar? I tinc tantes coses per fer, i tanta il·lusió per fer-les! Porto díes amb un munt de somriures, amb un munt de llocs, amb un munt de trobades... i la setmana que comença molts sou els que heu rebut la meva insistència de quedar, de veure'ns, de parlar, de riure. I ho farem, com n'estic de segur! I els qui no heu quedat encara amb mi, amb els qui encara potser ni conec tranquils, perquè hi haurà un temps per cada cosa, i una cosa per cada temps.
Dissabte que ve, començo les sessions de quimioteràpia, i el món és tan formós Senyor!
Continuo donant gràcies, un gràcies inmens, pels missatges d'ànims, per les vostres paraules, pel vostre al·lè... Gràcies!

23 de novembre 2008

Allò que és important, ara

Sovint he donat molta importància a determinades coses: la política, la feina, les gran idees,.. absurditats, quan, com ara passa, has de posar les coses més importants al capdamunt de la llista d'interessos: la salut, l'esperança, la vida. Tinc una lluita important al davant, molt important. M'han detectat un limfoma, l'he declarat el meu enemic i li he plantat batalla. La guerra comença, i dedicaré tots els esforços a ella. Cap d'aquells petits pressumptes problemes tindrà cabuda en els meus pensaments. Altres l'ocuparan: el caliu dels meus amics, l'alegria d'un dia assoleiat, el petits moments de bonança després d'un dia complicat, el saber que en la meva lluita té molta gent al darrera.
No puc prometre escriure res en els propers temps, almenys amb certa regularitat. La incognita també és part del meu esforç proper. No us prometre res, res més que el que prometé Winston Churchill a la Cámara dels Comuns, en el seu primer discurs: "Sang, suor, llàgrimes i esforç". Però tothom sap que la Gran Bretanya va suportar amb valentia l'envestida nazi, i va guanyar la II Guerra Mundial.
Una abraçada a tots

02 de novembre 2008

L'audàcia de l'esperança, des de Catalunya estant

Dimarts aquest home, Barack Obama, pot ser escollit President dels Estats Units. Amb un discurs d'esperança enmig de la crisi i de valors en temps de pèrdua de referents, la seva fulgurant carrera - partint d'uns orígens tant complicats com el seu nom - el seu carisma i personalitat, i evidentment, el fet de transcendental de ser el primer negre amb possibilitats de ser President, el converteixen en un home únic. Un personatge tant interessant com el país que vol, i té moltes possibilitats, de governar. Està per la història presidir els Estats Units amb la força de Lincoln, el lideratge de Roosvelt i la il·lusió de Kennedy.

Però, a més, des d'aquest racó de la Vella Europa, que s'aboca a les eleccions americanes - amb tot el desconeixement i el tòpic que és possible també - per, en certa manera, oblidar la nostra pèssima política nacional. Però si Obama sedueix, també és perquè, en el fons del nostre esperit resta l'esperança que una figura com ell aparegui en el nostre fosc horitzó. Però, podem mantenir aquesta audàcia en el país de la grisor tripartita, de la politiqueria més espuria, del vol més gallinaci i de la desolació metodológica?

Podem mantenir l'esperança que un dia un líder al nostre país sigui capaç de parlar de valors, i no semblar hipòcrita? De reformes, i que no envermelleixi de vergonya? De transversalitat, i solucions assumides per tots, sense amagar cap manipulació? De somnis i esperança, i no semblar una història a la vora del foc? Podem creure que amb les andròmines perverses dels partits pot sorgir un home brillant i preparat, de paraula suau però enérgica, amb idees propies, sense haver entrat de petit a un partit i seguir el cursus honorum de rigor, amb tots els punyals necessaris? Seria possible aquí, un candidat que despertés les simpaties de tants, i fins i tot d'antics governants d'altres partits? Pot sorgir un polític amb la fusta de líder, la paraula ben ordenada i les qualitats per arribar al govern en una onada d'il·lusió?

Costa de creure, de veres. Sovint hem pensat que la nostra forma de fer política era la bona. Apel·lavem a la Il·lustració, a la Història, a Grècia. Sovint hem vist amb menyspreu, i curtesa de mires, la política americana. Però, avui ens trobem tots girant el cap Altàntic enllà. Tots amb els anhels cap la República de Jefferson, Adams i Madison, la República del Check and Balance, de la Declaració d'Independència, la Declaració de Drets de Virginia i del Discurs de Gettisburg, de la República que tot sabem i no en sabem res.

Molts són els progressistes europeus de discurs arnat que veuen en Obama l'arcàngel progre que no és, molts són els conservadors histèrics que el veuen com el perillós "socialista" que tampoc és. El perill deformant d'Europa en que alguns observen aquest home. Llegeixin aquest bon llibre que és "L'audàcia de l'esperança", i l'entendran.

Els nordamericans decidiran dimarts si Barack Hussein Obama, de 47 anys, fill de keniata i texana nascut a Hawaii, crescut a Indonèsia i educat a Harvard i Columbia, advocat i Senador dels Estats Units en representació d'Illinois, els convenç, els il·lusiona, els atreu, els dóna l'esperança i el reconfort necessaris per ser el 44è President dels Estats Units d'Amèrica. Els catalans ho seguirem amb aquesta barreja d'interés i admiració, d'esnobisme i enveja, alguns sense entendre res, altres entenent massa bé que el nostre país és - massa - lluny d'Illinois.

18 d’octubre 2008

La literatura i la música (extended version)


En plena Segona Guerra Mundial, un escriptor i periodista rus d’origen jueu, segueix com a corresponsal de guerra els avenços de l’Exèrcit Roig contra els nazis, en aquell moment victoriosos a tot Europa. Testimoni de la batalla d’Stalingrad, on els soviètics encerclen els alemanyes fins la rendició total, documenta l’extermini dels jueus a Ucraïna i Polònia, participa en l’alliberament del camp de Treblinka i un article seu es usat com a prova als Judicis de Nuremberg, i arriba al Berlín derrotat. De nou a l’URSS, amb el record del dolor, el patiment i la mort, es proposa documentar i oferir al seu testimoni. Ben aviat la seva denúncia del totalitarisme toparà amb el règim comunista. La monumental “Vida i destí”, que recorre els fronts, les reraguardes, els camps de concentració, el gulag com aquest crit contra el totalitarisme (en feia referència Francesc Grané en el número anterior) serà considerada impublicable pel mateix Nikita Jruschov. Vassili Grossman, testimoni dels enemics de la llibertat i la justícia, morirà proscrit, però la seva veu sobreviurà com una de les grans novel•les del segle XX.

A la mateix època, i al mateix país, un músic roman al Leningrad assetjat pels exèrcits nazis. La carestia i l’opressió del setge, li fan brollar les primeres notes de la seva setena Simfonia: Leningrad, en homenatge a la heroica ciutat que resistirà 900 dies. Ell també resisteix: tot i la seva fidelitat a la URSS, el mateix Iosif Stalin l’ha criticat, denunciat i condemnat públicament. El dilema entre seguir l’ortodòxia que pretén el règim dels seus artistes, i la necessitat d’expressar un nou llenguatge que enllaci la rica tradició amb l’avanguarda el perseguirà tota la vida. També la guerra influirà la seva obra. El poema de Yevtushenko sobre l’assassinat en massa dels jueus de Kiev al barranc de Babi Yar, serà la inspiració per la tretzena Simfonia. Dmitri Shostakóvich, colossal compositor, del seu país i dels seus propis sentiments, viurà tota la seva vida entre el fet de ser el músic del règim o un agosarat perseguit.

Desconec totalment si mai es conegueren aquests homes. No sé pas si tingueren qualsevol tipus de relació o si mantingueren cap sentiment d’admiració o indiferència un envers l’altre. El que és innegable és que la lectura de Grossman i la música de Shostakóvich permeten l’aparició d’un fresc inigualable als ulls del lector/oient. Les notes de Leningrad, i les veus dels personatges de Vida i destí, la unió entre testimonis de la destrucció, fan més que evident que els llibres i la música, fan una bona parella.

Per comprendre un fet històric, un sentiment, un esdeveniment, un estat anímic, contraposar la lletra a la nota pot ser d’enorme utilitat. Però, no només per això, sinó que ens pot ser molt agradable com a mer entreteniment, com a forma de fer més plaent el plaer de llegir o de sentir-se envoltat de la música. Buscar una obra literària relacionada amb un estil musical, un autor, un músic o un cantant que ens apassiona, o a l’inrevés un llibre, un poema, un conte, un escriptor que ens agrada per a una bona cançó, pot esdevenir tot un plaer.

Grossman i Shostakóvich, però... amb quines obres podríem relacionar Amy Winehouse o Giuseppe Verdi? I Quim Monzó o Joseph Conrad?

Literatura amb música, tot un plaer.

Plaers de ma vida: La literatura i la música*

En plena II Guerra Mundial, un escriptor rus d’origen jueu, segueix com a corresponsal l’Exèrcit Roig contra els nazis: Testimoni de la batalla d’Stalingrad, l’Holocaust, l’alliberament de Treblinka i el Berlín derrotat, ja a l’URSS, des del record del dolor oferirà al seu testimoni. Aviat toparà amb el règim comunista. “Vida i destí”, un crit contra els totalitarismes, serà condemnada per Jruschov. Vassili Grossman, veu contra els enemics de la llibertat i la dignitat.

Un músic roman al Leningrad assetjat: brollen les notes de la seva setena Simfonia, homenatge a la ciutat que resistirà 900 dies. Tot i la fidelitat a la URSS, Stalin l’ha condemnat públicament. L’ortodòxia que vol el règim dels artistes o la necessitat d’un nou llenguatge? Dmitri Shostakóvich, colossal compositor, entre ser músic oficial o un perseguit.

Desconec si es conegueren o sentiren mútua admiració o indiferència. Però la lectura de Grossman i la música de Shostakóvich permeten l’aparició d’un fresc inigualable als ulls del lector/oient. Les notes de “Leningrad”, i les veus dels personatges de “Vida i destí”, evidencien que llibres i música, fan una bona parella.

Per comprendre la història contraposar la lletra a la nota és d’enorme utilitat. Però, també pot ser fantàstic com a mer entreteniment, per fer més plaent el plaer de llegir o de sentir-se envoltat de la música. Buscar una obra literària relacionada amb un estil musical, un autor, un músic o cantant que ens apassiona, o a l’inrevés un llibre, un poema, un conte, un escriptor favorit per a una bona cançó, tot un plaer. Grossman i Shostakóvich, però... i Winehouse o Verdi? I Monzó o Conrad?



Article publicat al núm. d'octubre de la revista Valors.


Literatura i música, tot un plaer.

06 d’octubre 2008

L'octubre de Don Amadeu Hurtado


La deliciosa Quadens Crema, ha editat un petit lliure que està gaudint d'un merescut èxit. El dietari que durant uns mes dugué l'advocat Don Amadeu Hurtado i Miró, quan fou enviat per la Generalitat com a comisionat davant el Tribunal de Garanties Constitucional durant la tramitació del recurs contra la Llei de Contractes de Conreu. Avui encara som a 6 d'octubre, i tots sabem com va acabar el contenciós rabassaire. Com es va arribar a aquella passió desfermada es pot resseguir a les notes de Don Amadeu, un dels autèntics patriarques republicans, ànima de publicacions com La Publicitat i Mirador , descobridor d'en Xammar, amic personal i col·laborador de Francesc Macià, home d'aquella estrella política, efímera i intel·lectual que fou l'Acció Catalana de Nicolau, de Rovira i Virgili, de Bofill i Mates, de Claudi Ametlla, (i on també milità activament el seu amic i deixeble Xammar). Conflicte que visqué amb preocupació Hurtado, un senyor dedicat a la política i el dret, amb un gran patriotisme, però allunyat de tot tipus d'histrionisme i el tràgic foc d'encenalls que tant de fumera va aixecar durant el període republicà.

I això va ser fins a cert punt el 6 d'octubre, un acte d'aquella estètica que Unamuno ens llençava en cara, una estètica separatista... per un acte de salvació pública de la República Espanyola! Perquè, en certa manera, una vegada més, la idea de "canviar Espanya" tornava a gelar el cor de l'esquerra catalana. La República, el règim amic que havia atorgat un migrat Estatut, el govern de Madrid, la gran esperança d'un encaix amb els pobles germans d'Espanya, el somni s'esvaïa per la influència dretana del govern. I la irresponsabilitat dels partits catalans, potinejant en el "redil" madrileny, pressuposava l'ensulciada: La Lliga, amb els (pocs) grans propietaris rurals al darrera, impulsava el gavinet Samper a recòrrer la Llei de Contractes de Conrreu, recurs que comptà amb tot l'impuls de l'anticatalanisme i el patrioterisme més tronat; L'Esquerra, com a resposta,no aposta només pel conflicte jurídic a la sentencia de l'Alt Tribunal de la República, i en un clima que els socialistes espanyols escalfen per tirar-se finalment enrrera, aposta per un enfrontament mal preparat, mal conduït i mal explicat. Barcelona ha de ser la nova capital de la República Federal Espanyola, refugi de les esquerres, espurna de la revolta. Finalment serà un general català, prudent i democràta, Domènec Batet qui es veurà en la tesitura de declarar l'estat de guerra a la capital del país i detenir el seu president.

No sabem que hauria passat si mai s'hagués plantejat un contenciós per una Llei que jurídicament - vist a dia d'avui - el Govern català va aprobar amb ple acord amb la Constitució del 1931, una Llei justa que pretenia millorar la situació al camp, i que vist amb la llunyania ens sorprén que encengués tantes espurnes, ningú sap que hauria passat, ni si mai haguèssim passat de la inocent pirotècnia del 34 a la tragèdia del 36. El que no va ser diferent a d'altres èpoques, més properes, va ser aquest tango impossible d'amor i desamor ballat amb Espanya. Ni llavors, amb tots els mites que es van generar (el Companys heroic que va construir el seu advocat defensor, Ángel Ossorio y Gallardo, l'emotiva declaració de l'Estat Català, ni el retorn vibrant...) ni ara, hem estat capaços de fer el nostre propi camí. Seriós, pragmàtic, brillant, sense estridències, però amb tota la contundència necessària per la llibertat de Catalunya.

Perquè llavors, ja molts pensaren que no calien 6 d'octubres com aquells per demostrar a ningú que s'és catalanista. Sobretot quan es fa per salvar Espanya.

29 de setembre 2008

Newman


Els teus ulls enlluernen avui la pàgina, i la teva bellesa duradora, serena, ens serà un grat record. Ens portàvem 59 anys justos, i em feia molta il·lusió haver nascut el mateix dia que ho havies fet tu. Indomable actor, bellíssima persona. Descansa en pau, Paul.

Paul Leonard Newman
1925-2008

21 de setembre 2008

Plaers de ma vida: Viatjar


Amb aquest primer article sobre el viatge, inicio sota el divertit títol de "Plaers de ma vida" les meves col·laboracions a Valors, revista que comença temporada d'allò més completa i renovada, aquest mes amb "els valors en temps de crisi" com a tema central. Moltes gràcies a l'amistat que ha fet possible aquesta col·laboració, i sobretot recomanar-vos - de totes totes - Valors, una lectura nutritiva, pausada, reflexiva i necessària.


L’instint viatger de la humanitat es perd en l’origen dels temps. Herois, valents encuriosits, científics plens de gosadia, cabdills o espies, descobridors de noves terres, monjos en missió o més a prop dels nostres temps, exploradors, corresponsals, viatgers i turistes. D’Ulisses a Heròdot, de Ramon Llull a Marco Polo, de Magalhaes a Cristòfol Colom, de Sant Francesc Xavier a Alí Bey, de Livingstone a Leguineche.

Sortir de casa, amb o sense límit de temps, amb la ment oberta a conèixer i descobrir gents, paratges i cultures mou durant tot l’any infinitat de persones. Però si viatjar ben lluny és plaent, també ho pot ser preparar el viatge: Triar un destí i preparar una ruta, deixant sempre espai per la necessària improvisació, buscar llibres, músiques, textos, fotografies del lloc on volem anar, parlar amb gent que hi ha estat o amb els que coneixen la zona, i finalment, encuriosir-se fins a tal extrem, de que tot el que vegis et faci present el teu viatge.

L’estada es farà curta, potser seran masses experiències, massa brogit, massa possibles records, massa instants per a captar. Seran dies de pensar en la petitesa del teu món, de veure que desconnectar dels grans problemes de la teva humanitat és perfectament possible, - i fins i tot perfectament possible tornar-s’hi a connectar – i de veure com es pot viure sense determinades polèmiques, discussions, debats, opinions o bàndols.

Serà temps de ser un jo diferent, un jo totalment determinat pel nou lloc on et trobes, per una cambra que no és la teva, però que serà la teva llar, per una ciutat de la que no ets ciutadà, però que habitaràs, per un país del qual no tens passaport, però viuràs. Temps per viure tot el que es pugui viure, escriure, tastar menges i beuratges, comprar objectes sense ús aparent o prendre fotografies, com records esgarrapats al fet que aviat tot plegat serà el passat.

I finalment el retorn a casa, fase necessària de tot viatge. Pair tot el que s’ha sentit durant el viatge, fer recompte, ordenar records, explicar a tothom, recompondre el teu petit món abandonat, prendre possessió, de nou, del teu espai vital, i si cal, pensar en el proper viatge.

Viatjar, tot un plaer.

11 de setembre 2008

No, no només una qüestió econòmica

Avui, com ja fa anys, commemorem les darreres hores de les llibertats catalanes, arrabassades per la força de les armes, i sembla que recuperades, en part, enmig d’absolutes migradeses.

Enguany la commemoració està intensament marcada per la negociació d’un nou acord de finançament entre el Govern i oposició de Catalunya i el govern central, amb l’intent d’una unitat política i el desig d’evitar el tantes vegades repetit a la història del nostre país, campi qui pugui. Es pot dir clarament que la necessitat d’un sistema de finançament just per Catalunya, que acabi finalment a aquesta situació d’asfixia premeditada, en definició de Trias Fargas, és amplíssimament compartida pels catalans que han assumit que per tal que el país funcioni, amb projecció cap al futur i amb un present d’estabilitat i prosperitat ens calen més recursos, i no caritats. Han calgut anys d’explicacions, llibres, debats, pedagogia, estadístiques i les més crítiques situacions econòmiques per tal que fins i tot els més tebis catalanistes siguin conscients de la injusta situació de la hisenda catalana, que quan més contribueix a l’estat, menys li pertoca com a part d’aquest estat que ens lligui però no ens vol.

Però, avui Diada Nacional de Catalunya, ens cal apujar l’alçada de les nostres reflexions. Cauríem en el propi parany parat pels adversaris, si situéssim el nostre catalanisme, exclusivament, en una mera discussió sobre recursos financers. No. No recordem avui la desfeta de 1714 i els defensors de les llibertats nacionals de Catalunya, per motius econòmics. No parlem la llengua que parlem i constituïm la identitat nacional, cultural, literària, social, emocional que constituïm per una qüestió de diners. No ens sentim partíceps d’un mateix fil històric i nacional per, només debatre sobre impostos i transferències monetàries. No som catalanistes, per uns milions d’euros.

Em nego a pensar que si en lloc d’una societat postindustrial, que ha estat motor econòmic de l’estat i florent motor dins d’Europa, fecunda en coneixements i en emprenedors, rica i exportadora, fóssim un trist i pobre país, agrícola, sense un devenir pròsper, deixaríem, en massa, d’estimar i defensar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra identitat. Perquè, tanmateix, només estimant i defensar allò que és l’essència d’una pàtria, es pot somniar en un futur, sigui quin sigui el moment present d’aquesta.

M’agradaria pensar, que aquest entossudiment, absolutament necessari i legítim, en l’assoliment d’un bon acord de finançament, només és la vigília d’un projecte de país, que enlloc veig i enlloc trobo, però que ha de ser el nostre devenir. Adonar-se que, de forma suïcida, em arribat a definir el nostre sentiment polític nacional català com, només, quelcom propi del joc econòmic, d’un absolut mercadeig, seria un cop massa dur per aquesta nostra, tantes vegades, pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.



Diada Nacional de Catalunya, 11 de Setembre de 2008.

10 de setembre 2008

D'Israel (III)

Terra Santa no és un nom qualsevol per aquesta terra, sobretot si tenim en compte que és la terra on segellaren la seva aliança Yahvé i el poble jueu, on nasqué, visqué, morí i ressucità Jesús de Natzaret, fill de Déu per tots els cristians, i on el profeta Mahoma ascendí al cel sobre el seu cavall blanc. És evident que els turons i les valls d’aquest país no són gens recomanables per aquells qui desconeixen aquestes dades, o que bé – en aquests temps ignorants – pateixen de religiofòbia. El viatger, amb tot el seu caràcter extremadament respectuós, serè i fins lliurepensador, no pot deixar d’estremir-se amb la passió que per tanta gens desperten tants Sants Llocs.

La història sagrada cristiana, que coneixen els pares, avis, tiets, i que el qui li interessa s’ha d’espavilar pel seu compte a conèixer (conèixer la jueva i la musulmana seria ja digne d’erudicció), és d’una gran utilitat, sobretot si hom fa un circuit turístic adreçat a europeus/hispanoamericans.


Betlem – ciutat pertanyen a l’Autoritat Nacional Palestina – on nasqué Jesús, Natzaret d’on eren els seus pares, es produí l’anunci del seu naixement a Maria i visqué la família de Sant Josep, Canà de Galilea on realitzà el primer miracle durant un casament al que havia estat convidat, el Jordà el rebé el baptisme de mà del seu cosí Joan, Cafarnaum, prop del Llac de Tiberiades, poble de pescadors, fonamental en l’inici de la dita vida pública i on conegué a Simó Pere i la resta d’apòstols, els monts propers al Llac on llança les Benaurances i Jerusalem, on entrà durant la Pasqua, fou entregat per Judes, jutjat, condemnat, mort en la creu, i ressuscitat al tercer dia, segons els Evangelis.

Ara bé, la vida i mort de Jesús de Natzaret, i aquests diferents pobles i llocs relacionats, no han estat estranys a les invasions, lluites, victòries, destruccions i guerres ocorregudes en aquest país. Evidentment, també no li són gens alienes, els cismes, les desunions, les desconfiances i les mil divisions de la cristiandat. Allunyades de Roma, i de les metròpolis orientals, les esglésies i basíliques anaren desapareixen fins que l’impuls franciscà al segle XIX feu aparèixer nous temples (moderns i sense massa gràcia), en alguns d’aquests pobles.


Les Basíliques de la Nativitat a Betlem i del Sant Sepulcre a Jerusalem, ancestrals, impressionants i custodiades per catòlics, ortodoxos grecs i armenis, són les que mantenen la tensió primigènia del cristianisme. El Patriarcat Grec Ortodox de Jerusalem i Palestina evidència sempre que pot la seva majoria entre els cristians israelians, àrabs evidentment. Ara bé, la complexa relació entre el Catolicisme, l’Ortodòxia, les Esglésies Orientals i tots els altres grups cristians, es perfectament visible a la ciutat Santa: Hom pot trobar esglésies o sacerdots russos, etíops, coptes egipcis, armenis, etc.. Amb la complicació de l’existència de, per exemple, grups en comunió amb Roma (esglésies uniates) i grups amb patriarcat propi dins d’un mateix país, on fins i tot poden ser una minoria!


El mosaic és d’una complexitat tal, que només es pot solucionar als carrerons dels barris àrabs de la Ciutat Vella de Jerusalem, on els finíssims comerciants són capaços d’aconseguir la plena efervescència de l’ecumenisme i el diàleg intereligiós, oferint-te sense que tinguis temps a reaccionar, kipot o menoras, creus de Jerusalem, icones o qualsevol objecte religiós que desitgis el client.

09 de setembre 2008

D'Israel (II)

Hom no viatja a Israel per trobar els restaurants de Paris, ni les sastreries de Londres ni els teatres de Nova York. Que ningú hi viatgi per aquests motius. El desengany pot ser dels d’antologia. A Israel s’hi menja mediterràniament (amb moltíssimes influències de Polònia al Ièmen, però mediterràniament), s’hi poden comprar mil i una coses i té una llarga tradició cultural i musical, però no. No busqueu glamour, ni hedonisme, ni elegàncies buides.

Les arrels del sionisme fundacional austeres, sofertes, idealistes, utòpiques, van definir-lo a consciència des de la seva fundació enguany fa 60 anys. Es un país que va per feina. Un poble condemnat sempiternament a no poder accedir a la propietat de la terra, i per tant impossibilitat per l’agricultura, avui és el primer al món en desenvolupament agrícola, un poble condemnat a les tasques més ingrates del diner, alhora que només podia tenir el coneixement com a lleuger equipatge ha aconseguit ser punter en tecnologia i ciència, un poble que feia segles, milers d’anys, que no lluitava, avui posseeix un exèrcit d’alt nivell, victoriós davant tota l’amenaça veïna des del seu primer plor. Agricultura, ciència i tecnologia i exèrcit, són encara avui els pilars de l’estat jueu.

Per això no demaneu als israelians, que convertiren autèntics deserts en els més flagrants vergers, que exportaren coneixements, ciència i cultura a mig món i aconseguiren aturar l’escomesa repetida dels seus enemics, que es cordin els dos botons de dalt de la camisa o que siguin melindrosos com un maître de restaurant. Les superficialitats i pedanteries no existeixen per ells.

Ja ho deien, que els israelians són durs i espinosos per fora, i dolços per dins quan s’obren. Tots els pobles són del caràcter que els ha sedimentat la història.

Però també és cert que avui aquest país jove, passada la barrera dels 60 anys, amb una classe política que en res arriba a l’alçada dels pares fundadors i submergida en els vicis de la corrupció, ben cansat de justificacions, lluites, esforços, disculpes, de rebre ingratituds del món, en un stand by en la seva situació final en relació al futur estat palestí, i un allunyament de l’idealisme primigeni, l’apatia nacional i un cert toc vulgaritzant el pot respirar fins i tot un turista ocasional com el que escriu aquestes línies.

Segurament Israel vol ser un país normal, però de veres que un poble com aquest es pot permetre deixar de diferent?



08 de setembre 2008

D'Israel (I)

Avui repassava la meva petita col·lecció de llibres sobre Israel i el Pròxim Orient, i me n’adonava que hi ha pocs que no hagin caigut en temptació d’escriure alguna obra sobre aquest país i aquesta regió. Llistar els noms dels autors és repassar bona part de la història de la literatura, la política i la història, d’aquest país, d’aquell país i de mig món: De Sartre a Pla, de Baltasar Porcel a Dominique Lapierre, d’Slomo Ben Ami a Shimon Peres, de Vicenç Villatoro a Saul Bellow. Una altra constatació és que la majoria de textos incloen al seu títol “Israel” o “Palestina” o bé, com la majoria, “Israel-Palestina”. No ben bé qüestionat per aquesta prodigiosa creativitat universal i tampoc amb un fervent desig emulatori de tan savies obres, més aviat seduït per aquest petit país tant anomenat, vaig encaminar passes i dies de vacances, Mediterrà enllà.

És molt comú i retòric, que el viatger que arriba a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv, el sorprengui la seguretat, la polícia o l’exèrcit. Benvolgut lector, al viatger li feren totes les preguntes de rigor – respostes amb el mateix rigor – a l’aeroport de Barcelona, i ben arribat a Israel el primer impacte fou l’escrupolós respecte al règim lingüístic triple en tota retol·lació oficial. Hebreu, àrab i anglès comparteixen, i en aquest ordre cartells, indicacions i senyals.


Arribar a Jerusalem, ser a Jerusalem, és principi i final del curt viatge del cronista. El fet, de dir-se a un mateix, “sóc a Jerusalem”, ja estremeix l’ànima més flemàtica. Primer descobriment de la Ciutat Santa: la complicada història de la capital de l’estat d’Israel, es llegeix sobre els mapa i a peu de carrer, i si hom demana a un taxista que el porti al centre, no el portarà pas a la Ciutat Antiga, a la Porta de Jaffa ni a la de Damasc, sinó a la bulliciós passeig de Ben Yehuda, on passavolants, joves i alguns turistes es fonen en una rambla que cap al tard a la tarda, es torna d’allò més agradable. I és que la Ciutat Antiga, on es troben el Mur de les Lamentacions, l’Explanada de les Mesquites i el Sant Sepulcre, va pertànyer des del 48 fins al 67 a Jordània, i la Jerusalem jueva florí entre la frontera jordano-israeliana i els turons de l'oest de la ciutat. Però que hom no tingui cap idea d’uniformització.. perquè algú creu que una ciutat com Jerusalem pot ser tant uniforme i monocolor com un suburbi?


07 de setembre 2008

Fora de joc

Amics,

Cada dia es llegeix menys aquest blog, i suposa que la responsabilitat és meva. Ara bé, aquests darrers dies he estat en fora de joc.

Ara, amb una vesícul·la bil·liar menys al meu cos, i amb prous ganes m'hi tornaré a posar. Amb paciència. Primer de tot, potser que trenqui el fora de joc i comenci a atacar una mica no? Una perspectiva d'Israel, fóra un bon començament.

Fins ara.

10 d’agost 2008

Oh, Jerusalem!


Si jo mai m’oblidés de tu, Jerusalem, que la meva llengua s’enganxi al paladar, i que la meva mà dreta perdi la seva habilitat

Demà a la tarda, ja seré a Jerusalem, tres vegades santa, cent vegades somniada, mil vegades disputada, milions de vegades anhelada, i sempre eterna. Un viatge curt, però espero que intens per Israel m'espera. Espero explicar-vos coses. Prometo!


Lectures de viatge:

Israel 1957 , de Josep PLA.
Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, de Jacint VERDAGUER
Jerusalén, de Saul BELLOW
Contes de Jerusalem, de David SHAHAR
El diamante de Jerusalén, de Noah GORDON
Una dona a Jerusalem, d'A.B. YEHOSHUA
Una historia de amor y oscuridad, d'Amos OZ.

14 de juliol 2008

Celebració i barbàrie*

No penso entrar en cap moment, durant aquest article, en la passió político-esportiva que la “Guerra dels 30 anys” pacífica de l’Eurocopa provoca cada 4 anys. Felicitats als qui se senten alegres, i felicitats als qui se senten indiferents. En podria dir moltes coses, tant a nivell polític (que hi ha teca) com esportiu (que hi matèria), però centrem-ho tot en les formes de les celebracions esportives, en un abstracte que espera salvar aquesta petita columna renascuda de comentaris irats.

Diumenge, en arribar del genial concert que els mallorquins Antònia Font van oferir dins del festival Cruïlla de Cultures, de seguida vaig ser conscient que una nova jornada de desfermada celebració s’estava produint. Cap problema, esportiu respecte cap a l’alegria del pròxim, sigui o no sigui la meva. La corrua de clàxons disbauxats, fins a cert punt i fins a certes hores, són d’allò més normal. Els petards, venint de la setmana de Sant Joan i Sant Pere, inevitables.

Ara, el que si que hauria d’ésser evitable, el que no és comprensible, ni respectable, és l’ira desfermada, en forma de bàrbara onada de trencadissa. Just davant de casa, un petit grup, l’emprengueren amb els contenidors. Un darrera l’altra, aprofitant que el servei de recollida havia fet la ronda i eren buits, anaren caient al mig de la calçada. El perill us el podeu imaginar. I d’aquí als actes més intolerables, i els menys comprensibles: Llançament de pedres a la policia –l’enemic?– crema i destrosses al mobiliari urbà –mobiliari públic– atacs a la propietat privada, etc.. Tot ho podeu llegir en aquest mitjà. O els més avorribles, la suposada via lliure als instints polítics més primaris, totalitaris i paranoics, contra uns enemics imaginaris, que se suposa que es conten entre els seus conciutadans i veïns, vos lector o jo mateix.

Però com algú pot excusar aquests fets, o bé minimitzar-los com un triomf col·lectiu? Com es pot parlar d’una victòria compartida, quan els qui en són autors, no tenen cap tipus de concepte de col·lectivitat fora d’una etíl·lica eufòria que els empeny a la barbàrie? Sé que aquest debat es contamina per la meva poca o molta simpatia pels motius primigenis que han motivat els darrers fets de diumenge, però no. Es tracta del civisme, de la mateixa noció de conviure en una ciutat, de ser ciutadà d’una mateixa ciutat, i aquest comportaments no poden ser en absolut tolerables. Si altres prefereixen encarar aquests fets com inevitables, més o menys tolerables per motius espuris, o bé, observar amb bonhomiosa complicitat aquesta “presa del carrer”, tinguin la meva total oposició.

Qui tingui motius de celebració, que celebri, fer festa al carrer forma part del nostre caràcter mediterrani, però que no oblidi l’altre, el qui l’endemà se’n va a treballar, hagi guanyat o perdut, el qui participa en que la seva ciutat sigui néta, habitable i vital, amb el que no vol que els seus drets siguin menystinguts pels qui confonen la victòria amb la barbàrie.

* Article publicat a la meva columna mensual (renascuda) "La República" al Capgrós.

05 de juliol 2008

Jo, no


Demà votaré NO a la moció de censura contra el President Joan Laporta i la seva junta. Ho faré conscient i convençut.

Sóc nascut el 1984, la temporada 84-85 és la de la primera Lliga de la presidència Núñez. Feia 6 anys que l'espòs de Maria Lluïsa Navarro era el màxim dirigent del Club. i s'havien guanyat només títols menors.

Vaig criar-me futbolísticament amb el Dream Team, l'equip de somni que dirigia el mestre Johan Cruiff. Vam ser els millors, vam ser admirats i envejats, fent un gran futbol i sobretot veient com onze nanos sortien a divertir-se. Llavors era petit i pensava que el Barça sempre guanyava i el Madrid, l'etern rival, sempre era humiliat. Vindrien anys d'adolescència on aquest conte infantil em seria totalmente destrossat.

Foren anys difícils, en que cada estiu somniavem amb que el fitxatge d'aquest o de l'altre, ens permetria coronar-nos altre cop com el millor equip del món. Res, vam guanyar alguna lliga, vam guanyar alguna Copa del Rei. Però no van ser els millors anys. Anys de plom. Vam perdre fins i tot el partit del Centenari, contra l'Atletico de Madrid, si no recordo malament. I continuarem sent del Barça.

Després va venir l'època més nefasta i vergonyant. La presidència de Gaspart, l'histrío, i del seu substitut interí, Enric Reyna. Res. Cap títol, cap celebració, cap motiu d'orgull. Cap moció de censura, tampoc, van acabar marxant ells solets, "per enderroc". Calia molta fe per continuar sent del Barça, sobretot si eres jove i tens ganes de celebrar alguna cosa.

I finalment, va tornar una època d'aire fresc i de renovat orgull barcelonista, amb l'entrada d'en Joan Laporta i els seus companys de Junta. Vam jugar oníricament, vam guanyar tot el que ens proposàvem i vam tornar a crear simpaties arreu. Però sobretot hi ha un fet que em va renovar el meu barcelonisme: el catalanisme desacomplexat i actiu que han mostrat sempre, i la aposta cívica, solidària i humana.

Hi ha hagut molts errors: deixar que l'equip fos dominat per jugadors panxacontents i ganduls, prepotència (Al loro), generació de resentiments i enemics (exmembres de Junta i amics), nepotisme (Echevarría) i d'altres espectacle que tots coneixem. Però tot això no justifica, llençar als peus dels cavalls dirigents, que després de molts anys, no ens han avergonyit en excès, no han demostrat la seva nul·la capacitat intel·lectual i no han barrejat els seus negocis i l'equip. Tot s'ha de dir.

Però com ja he dit, si el balanç positiu de Laporta només ho fos en el terreny esportiu segurament ni escriuria tot això, però si això li afegin el trencament amb una forma poruga de ser la principal entitat esportiva del país i "el més que un club" que tant ens agrada dir-nos, una forma provinciana de no tenir pàtria, de no tenir cor i ser "d'una ciutat que porta el nom del nostre club" tant sols, penso que no cal pensar-s'ho gaire.

Ara, tothom s'ha llençat desaforadament a fer llenya de la Junta actual i d'en Joan Laporta. Ser contrari a aquell qui fa anys tothom admirava i donava copets a l'esquena, és cool, és chic, és la moda. Barra lliure a periodistes que amb el trencament amb "l'ancien régime" del que estaven a sou, van perdre la renta mensual pel seu cul, nuñistes de tota la vida, poders fàctics porucs, mitjans de comunicació que perden l'oremmus per la selección i pel Rei d'Espanya, espanyolistes tronats, rentistes que vivien del club com Josep Maria Minguella i altres lladres, exmembres de la Junta més delirant de la història del Club que es posen al servei de l'Iznogud, i al davant d'aquest uns personatges sinistres, que quan el Club estava al més alt nivell mundial ja volien fer fora la Junta i el seu President.

Perquè darrera de tot plegat hi ha un Iznogud, un exvisir que vol ser Califa en lloc del Califa. Un personatge sobre el que s'ha creat una llegenda, sovint injustificada, i que ara té tot el perill de cremar-se viu. Un personatge que no sabem quina pàtria estima, si és que en té.

Jo votaré No a la moció de censura. Votaré no perquè encara em sembla que en Joan Laporta és un president vàlid pel Barça, perquè si el Barça va ser el millor equip del món aconseguint dues lligues i una Champions va ser cosa seva, també, perquè vull que el meu club el dirigeixi un catalanista, perquè penso que la seva aposta per ser un club ciutadà, solidari i amb les arrels fermes al país encara és bona, perquè no vull que torni la caspa i la vergonya, perquè no em crec que en Sandruscu no sigui darrera de tot això, perquè van ser la Junta que va proscriure la violència i el neonazisme del Camp Nou, perquè si segons qui em diu que votará a favor, tinc l'obligació de fer el contrari, perquè sempre m'ha agradat dur la contrària a segons quins poders, ....

Perquè al final tot això del futbol és una questió sentimental, i en Joan Laporta va ser el President que em va retornar la il·lusió i l'orgull de ser d'alguna cosa més que un club de futbol.

Per això jo, No.

22 de juny 2008

Azzurro

Per als qui Gattuso és una referència (vegueu-lo al més pur estil Celentano), per a tots els amants del país Transalpí, per a tots els qui avui "tifano per l'Azzurra!"... Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me!!

12 de maig 2008

El preu de la il·lusió


2003 fou any d'il·lusions, de canvi, tot semblava convertir-se en prodigi. Joan Laporta arribà a la presidència del Barça i Esquerra Republicana, que va crèixer fins a 23 diputats, conformà un govern catalanista i d'esquerres. Laporta i ERC, cadascun a la seva manera i a la seva parròquia, van saber generar il·lusió, gosadia, confiança, valentia, una nova manera de fer. Tot estava per fer, i tot era possible. Avui, 5 anys després, un i altre, President barcelonista i partit republicà, es troben en un moment amarg. Laporta es esbroncat pels mals resultats de l'equip, i Esquerra es castigada sistemàticament als comicis per la seva continuada deriva i sotmisió política.

Val més que parli només de futbol...

És del tot cert que enguany el Barça ha ofert una imatge dolorosa per a tot culé. Els jugadors han fet llei de la seva desgana, passivitat i egoisme, davant l'apatia de l'staff tècnic, pensant que la grandesa ve donada només pel record, fent caure la institució, el club, en el més absolut desastre. Que la Presidència té la seva responsabilitat innegligible, que les decisions que ara no poden esperar, ja eren necessàries abans, que s'ha errat en fitxatges, traspassos, recanvis, etc.. Però no s'han guanyat en 5 anys dues lligues i una lliga de Campions? No es va meravellar al món i es va retornar l'honor del club al seu lloc? No es va tornar la catalanitat al club, i es va reprendre el fil de la història, que 25 anys de nuñisme-gasparisme havien enterrat? A més, cal recordar que molts, alguns nostàlgics de l'ancient reggime, alguns periodistes dels mitjans esportius i no esportius, antics membres de l'stablishment, etc.. aspiraven que un dia arribés el dia d'avui, i foren obertament hostils amb la Junta de Laporta, des del dia de la seva presa de possessió, per motius que anàven més enllà de l'esport, i que tot sovint tenien més a veure amb el caràcter desacomplexadament catalanista dels nous dirigents del club?

Però, no serà, finalment, que el nostre caràcter erràtic i súmmament bipolar, ens fa ser més durs amb els qui ens prometeren futur i il·lusió, que amb els que només pogueren oferir inmovilisme, autocomplaença, ignorància? No és provable, que la ferida sagni més, quan aquell qui ens la obre ens havia convençut amb el somni col·lectiu tant sols alvirat i no amb l'únic argument del conformisme? Si no fos així, no podria entendre com aquells qui en el seu moment foren festejats per tothom, encimbellats com a triomfadors, i celebrats per gernacions, avui són destronats sense compassió, rebent més que mai.

No es pot estar d'acord, amb que la desil·lusió, que la decepció és sempre molt més ferotge, que el cansament? No és possible, sempre, la reconducció de la situació, amb tots els viratges i empentes necessaries i sense por, cercant noves il·lusions, si encara es possible, malgrat tot, malgrat tots, malgrat tots els peròs, conservar la convicció de la vella idea original? Sense por a canviar, a renovar-se, per a ser fidel a la primera il·lusió?

Ah, i confesso quel símil Laporta - Esquerra, no és original meu. Fins i tot un candidat a President d'ERC el va fer, en un sentit primigeni.

Però, no és veritat, que aquest procés intern al partit és comparable al del Barça el 2003? Qui seria Bassat, el candidat que es veia guanyador, i qui Laporta, qui finalment fou vist com l'autènticament renovador?

16 d’abril 2008

Els millors


Fa poc llegia a l'esplèndid "Seixanta anys d'anar pel món", memòries del mític periodista català Eugeni Xammar, una anècdota que denotava un dels costums endèmics del nostre partit: la confiança únicament en els més fidels alhora de conformar llistes o ocupar càrrecs de responsabilitat, o l'optar per elements exòtics o de dèria del líder en comptes dels més ben preparats, dels més bons en la seva matèria o puguin defensar millor el país.

Explica Xammar que "La República va convocar eleccions per a designar unes Corts Constituents. A Catalunya les candidatures del nou partit d'Esquerra Catalana constituït al voltant del president Macià van obtenir un triomf aclaparador a tot arreu. Per a donar una idea del transtocament de valors general recordarem ací, tot passant, que a la candidatura macianista per Barcelona, hi figurava un militar, el comandant Ramón Franco, germà del general Franco. Un altre militar, el capitán Sediles, va ésser també elegit diputat macianista per Catalunya. I per arrodonir-ho del tot, en una elecció parcial per la ciutat de Barcelona, quan Acció Catalana va presentar, amb l'assentiment tàcit de la Lliga, la candidatura de Pompeu Fabra, l'Esquerra Catalana i el tinent coronel Macià, van presentar, contra el més eminent dels catalans vivents, reconstructor de la llengua catalana, la candidatura d'un altre militar, un capitán Jiménez y Jiménez."

Llavors, donada la fronta empremta de l'exèrcit en el President Macià s'obtà per uns militars, en aquell moment molt progressistes (Franco i Sediles havien estat conspicus conspiradors contra Primo de Ribera i la monarquia), en detriment del lingüísta Pompeu Fabra, un dels catalans més il·lustres i home de profundes idees liberals, republicanes i nacionalistes.

Si un dels vicis del partit han d'ésser erradicats dins d'aquest procés d'avenç i reflexió en el partit ha de ser justament aquest: l'elecció dels primers entre els millors, fogint de fidelitats, de soldats que es quadrin al primer capdill, de seguidors o de fans.

Els homes i dones més preparats, més segurs, més necessaris, més bons gestors i més bons polítics han de ser els que ocupin han de ser els primers al partit, a l'hora de fer llistes, a l'hora d'ocupar càrrecs, a l'hora de representar-nos. Perquè la lleialtat del reconeixement de la vàlua i del mèrit és millor que l'agraïment clientelar.

A més, ja sabem com va acabar Ramón Franco, no?

25 de març 2008

Josep Benet, agraïment inmens.



Aquest país s'hauria de destacar - i sovint no ho fa - per un agraïment inmens a tot aquells qui en la nit fosca ens van salvar els mots i la dignitat.

Josep Benet, advocat, historiador i polític, que ha mort avui als 87, va ser un d'aquests patriotes, catalans exemplars que ja des del final de la Guerra - en la que va lluitar en al bàndol republicà - es posà a treballar en el redreçament polític, nacional, i fins i tot moral, del país.

Veritable antifranquista, la seva lluita la portà a terme des de l'advocacia, defensant a nombrosos perseguits polítics davant dels tribunals, des de la política, com a personalitat independent i de prestigi dins la clandestinitat, i des de la història, cercant els perquès i posant-los a l'abast de tots, sense defallir.

De profundes conviccions democràtiques, catalanistes i cristianes, fou el senador més votat en el Senat constituent dins de l'Entesa dels Catalans - de la que també va formar part, l'enyorat i també traspassat recentment Paco Candel - i candidat a la Presidència de la Generalitat com a independent encapçalant la llista del PSUC. Decebut amb el final de la Transició, i amb les renúncies i impediments que s'esdevinguere, deixà la política, consagrant-se definitivament a l'estudi de la història.

Qui ens hauria explicat l'exili, detenció i assassinat del President Companys? Qui hauria il·luminat l'actitud de Joan Maragall durant la Setmana Tràgica? Qui hauria mostrat els crims de guerra franquistes, reivindicant la memòria de tantes víctimes del franquisme o qui hauria detallat com ell va fer l'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya? El seu mestratge com a especialista en la història contemporània de Catalunya, i especialment en la Guerra Civil i el franquisme, és indiscutible i fonamental.

La faceta de polemista de Benet, especialment en la seva relació amb el President Tarradellas, i l'estudi crític que feu del personatge (que ja vam destacar en un post anterior), també són brillants. Amic personal del President Pujol, aquest l'ha considerat sempre com un mestre.

Plorat per molts de nosaltres, se'ns en va una referència, un mestre, un ejemple d'integritat, dedicació cívica al país i a la justícia, d'un estudiós fins al darrer moment dedicat a la transmissió de les seves descobertes, i un home al que debem honor i gratitut.

Josep Benet i Morell
1920 - 2008



23 de març 2008

D'una butaca estant (rentrée)

Segur que alguns heu entrat per aquí i no heu trobat el que buscàveu. Alguns fins i tot haureu elaborat teories relacionades amb desfetes polítiques o futbolístiques. No és això. Per "motius econòmics" - evidentment no propis - em van donar aquestes vacances forçades que actualment "gaudeix-ho", i principalment m'he dedicat amb ferotgia a llegir i escoltar molta música.

Potser que ja n'hi ha hagut prou de pausa al blog, i cal fer com si tot anés bé i posar-se a treballar, també per aquí. Però em costa molt.

Aquí d'una butaca estant, amb tot el que necessito, amb el duo final del primer acte de Madama Butterfly de fons, amb una tauleta plena de llibres, alguns començats, hi ha ben poques coses que em facin venir ganes d'escriure. Ni tant sols, tot el que ha passat des del darrer apunt.

I us prometo que ho faré, us parlaré de la meva valoració postelectoral. Que la tinc. Us parlaré dels llibres que he llegit. Que han estat molt bones lectures. Us parlaré del món. Que Déu n'hi dó com gira. I d'ópera, i del que bonament la imaginació em faci nèixer.

Ara, gaudiré del segon acte de la Butterfly i acabaré de llegir el diari, i "L'alba el capvespre o la nit" de la Yasmina Reza.

Fins ara.

06 de març 2008

Roma, Roma, Roma




Ja sé que fa dies que no actualitzo, i a sobre avui ho faig amb aquesta dedicatòria, amb tan mala llet.... Però que hi farem... sóc, avui, una mica més romanista!

17 de febrer 2008

Kosovo, avui


Hem assistit en directe a la declaració d'independència d'un nou estat d'Europa que s'obrirà camí els propers dies i mesos. Amb el suport dels Estats Units i la Unió Europea, aquesta antiga provincia sèrbia, és avui un nou país, amb un status especial, unes certes característiques pròpies (no disposa d'exèrcit, policia o jutges, de moment). Però un nou estat, si més, en aquesta espècie de nova "primavera dels pobles".

És un cas no comparable a Catalunya ni al País Basc. Ara, penso que tot procés sobiranista a Europa cal tenir-lo en compte. Per això, ens repeteixen, a cada moment, que els dos casos són tan diferents.

Kosovo és paradigmàtic per molts motius. Un d'ells, perquè és un estat independent, però no ha tingut mai caràcter de nació. Havia estat una provincia autònoma de Sèrbia, fins i tot aquesta hi neix a Kosovo, i tenia possiblement un caràcter ampliament albanès. Això és molt important. Fins ara els procesos independentistes requerien un caràcter nacional del nou estat, de nació colonitzada fins a cert punt. A partir d'avui, les portes de la independència són més obertes per a les nacions, doncs

Penso que la independència de Kosovo és la fi dels grans estats artificials. Fins a cert punt, el seu naixement és el fracàs d''un intent de mantenir unides comunitats antagòniques. Ara bé, cap unió pot ser per la força i tots els que recordem els fets del 1999, l'intent de neteja ètnica per part del Sèrbia amb els terribles vagons de tren que portaven als albanokosovars cap a enlloc, entenen i donem suport a aquest dia feliç per tants i tants kosovars.

Aquests dies s'han fet famoses les declaracions de Vladimir Putin. El president rus, un autèntic governant despòtic i autoritari tot sigui dit, ha retret a la Unió Europea que permeti la independència de Kosovo, quan hi ha d'altres nacions que volen ser independents com Catalunya o Euskadi. Putin no és un col·legial. Havia estat cap del KGB, i aquest si que sap perfectament que és Espanya i que és Catalunya.

I Espanya es troba davant les seves vergonyes. Avui, mentre els kosovars agiten les banderes dels Estats Units i d'Europa, l'estat en el que estem, també membre d'aquesta Unió, es resisteix a reconeixer aquest nou status quo. Espanya no és Sèrbia, però sembla que encara tingui nostàlgia del gran país dels Eslaus del Sud. Al 1999 Anguita protestava contra la operació de l'OTAN que va aturar a Milosevic. Les rèmores comunistes valien per al "Califa" més que el final d'un infern racista. Davant les vergonyes de dir que l'autodeterminació només és permesa en antigues colònies, que Catalunya no és Montenegro, ni Kosovo, com tampoc era ni Lituània, ni Letònia ni Estònia, ni Eslovènia, avui es troba, de nou, a la cua d'Europa.

Espanya no va tenir cap tipus de rellevança política internacional durant el segle XX. Cap influència ni paper. Res. Avui retorna a aquesta situació, acompanyant a Xipre o Rumania en els estats que no saluden al nou estat. Ells s'ho faran. Kosovo potser no és el nostre mirall, però cada vegada que un nou estat diu que i com vol ser, lliurement, el món és més lliure.

La lectura solemne, al Parlament, amb tots els diputats d'empeus, de la declaració d'independència, on s'ha assegurat el desig d'un futur en pau i llibertat de tots els kosovars, tant d'orígen albanés com serbi, ha estat una imatge emotiva.

Avui en aquest dia d'alegria als carrers de Pristina, recordo amb molta simpatia la figura d'Ibrahim Rugova, líder i símbol nacional, primer President de Kosovo, a qui la malaltia se'l va endur abans de veure el seu país lliure.

14 de febrer 2008

Contra Tarradellas


Aquesta setmana Esperanza Aguirre ens oferia una notícia sorprenent que segurament no arribará massa lluny. Un bluf, tot sembla indicar. La presidenta vol obrir una escola català a Madrid, bilingüe of course. Si això fos tan bonic com ens ho pinta, Doña Cuaresma, em sembla bé. Em semblaria bé, si no fos tan maquiavèlic aquest conill tret del barret. 30 anys de democràcia, 30 anys amb un article 3.3 de la Constitució, recordem: "La riqueza de las distintas lenguas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Però m'imagino la segona part de la història, escola en català a Madrid, sí, però escoles en castellano a Barcelona, i a tot arreu de Catalunya, fins a la victòria final.

Un fet m'ha corprès especialment: el nom. Presidente Tarradellas! "Como homenaje al President que quiso ser de todos los ciudadanos de Catalunya, y no solo de unos cuantos"... Molts, amb la boca petita, la majoria, i entreoberta, els més agosarats, ja han intentat il·luminar les ombres del polític cervellenc.

Avui el mite de Tarradellas es profundament abonat pel sector més cafre del PP, per Jiménez Losantos, qui sempre la vindicat com a "Presidente de todos los catalanes" i "quien ya advirtió de la dictadura blanca del nacionalismo", i evidentment per tot quan espanyolista corre per aquest país. O us penseu que el nom de "Ciutadans de Cataluña" és innocent?

En primer lloc, agraïment etern a Tarradellas, per mantenir la flama de la Presidència de la Generalitat encesa, i per permetre la continuitat històrica de la primera institució del país. Això ja hauria estat suficient per merèixer el sincer agraïment del país. Carrers, places i avingudes, incloses.

Ara, avui ja sembla ja prou demostrat que Tarradellas fou sempre un vell egòlatra, que cultivà una il·lusió de poder, i que volgué manar, de totes totes.

Recordo un article de l'Enric Vila, que parlava de la hipòtesi que Tarradellas hagués delatat a d'altres exil·liats catalans. Recordo especialment aquest article, perquè un petit error d'en Vila, va propiciar una llarga carta meva, al voltant del llibre "Companys, la veritat no necessita màrtirs", que ara no vé a tom, però que va ser sincerament agraïda per l'autor. Diria que Vila també recollia la sospita segons la qual Macià al llit de mort, digué al qui seria el seu successor Companys, que no es fiés gens d'en Tarradellas. Com Lenin, advertint sobre els perills d'Stalin, el qui moría tenia clar coses que després les circunstàncies van fer oblidar ràpidament.

Tarradellas, malda per arribar a la presidència d'una institució que tan sols és simbòlica, Irla és ja vell i malalt, i participa en la seva ascenció. Tant se val que Serra i Moret, qui ostentava la Presidència del Parlament a l'exili després de la mort de Rovira i Virgili, planti batalla, Tarradellas - tot i que ofereix a Casals, per exemple, la presidència - serà finalment elegit president pels vots d'uns pocs diputats catalans aplegats a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. A partir de llavors i desde França, Tarradellas somnia amb el retorn al país, i s'embolica en la imatge melàngica de tots els governants expatriats. A la mort de Franco a Catalunya, ningú el recorda, ni el partit en el que militava, que encapçala Heribert Barrera, ni la resta de forces que s'obren camí, el tenen en compte. Només després de les primeres eleccions, la UCD el pesca per treure gas a l'embranzida fonamentalment dels partits esquerres als comicis, que han donat uns resultats molt dolents al partit centrista espanyol, encaçalat a Catalunya pel periodista Carles Sentís, qui serà membre del Govern de concentració de Tarradellas.

Josep Tarradellas, passa per Madrid per pactar amb Suàrez el seu retorn, tot i que sigui amb un govern de fireta. Tot i això l'arribada del President exiliat, és un èxit, emotiu i sentimental com tan ens agrada, amb Ford Lincoln Continental, guardia d'honor, i discurs des del balcó de Palau, llavors de la Diputació. La frase serà "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí", ja convertida en part de l'imaginari. La referència a un ciutadans, i no al més general i genèric "Catalans" farà còrrer tinta, i serà part del mite que es bastirà tant bon punt, justament aquells contra qui se'l va fer tornar, no obtinguin la majoria a les eleccions al Parlament de Catalunya. Gràcies a Pere Portabella, organitzador del cinematogràfic retorn, Tarradellas no llença el "Visca Espanya" que tenia preparat.

Fins a la celebració de les eleccions al Parlament, Tarradellas es comporta com un petit reietó en un país que ja no reconeix, car ha passat mitja vida lluny, donant medalles i participant en actes festius i simbòlics d'una Catalunya que vol obrir-se camí, amb una devoció xarona per les formes i per les solemnitats, fent content a tothom qui l'acomboiés. La seva relació amb els polítics espanyols, adhúc els militars, és boníssima, perfecta, d'una placidesa fenomenal, que contrastarà amb la que mantindrà amb els partits polítics catalans, veritables representants del país, puix que s'havien celebrat ja les eleccions a Corts Generals Constituents. Durant la tramitació de l'Estatut del 1979, és sonat el seu enfrontament amb Josep Benet, qui des de llavors es dedicarà a explicar a qui el vulgui escoltar la veritable naturalesa del mite Tarradellas, de qui en destacarà el seu caràcter egòlatra, despòtic i profundament conservador.

Paradigmàticament, per aquelles dates el Lehendakari Leizaola retorna de l'exili per a donar immediatament tota la legitimitat i representativitat als parlamentaris bascos.

Com bé ens explicava en Miquel Roca qui va ser professor meu, davant l'imminència de la presentació de l'Estatut a les Corts el seu paper va ser d'allò més galdós: Va fer endarrerir-lo tot el possible, amb l'excusa que se'l volia llegir, amb la vana esperança que se'l permetés continuar sent President. L'Estatut no deixa cap mena de dubte de que el President seria escollit d'entre els diputats al Parlament, i Tarradellas, que no tenia partit ni forma de ser-ne, somnia en una fòrmula que permeti que se l'esculli per aclamació, esdevenint una espècie de primer mandatari representatiu per sobre dels partits.

L'endemà de l'arribada de Jordi Pujol a la presidència, es comença a forjar irresponsablement el mite Tarradellas. Per als socialistes, principalment contra qui se l'havia fet tornar, Tarradellas va ser molt útil per contraposar-lo a Pujol: Un suposat gran polític que retorna de l'exil-li per governar el seu país, gran estadista, un polític de gran talla amb d'una forma de governar suposadament oberta i unitària, alhora que presidencialista a l'estil francès, sempre contraposada a la forma de governar del qui per aquest serà una espècie de botiguer/ pagés, caparrut i baix. Algun fins i tot per la seva llarg figura s'entesta a comparar Tarradellas amb De Gaulle!

Tarradellas, a tot això, participarà, fins a la seva mort honorat amb un Marquesat pel Rei d'Espanya, ell un republicà de tota la vida!, en aquest joc. Fins i tot mantindrà una relació epistolar amb un personatge tan summament fosc com Federico Jiménez Losantos, qui precisament el glossa i el·logia al seu darrer llibre.

Justament aquest darrer amor que avui li professen l'anticatalanisme més rabiós, qui sempre en destaca la seva grandesa "de español i catalán", d'aspectes maquiavèlics, és el resultat d'anys d'irrigació d'un mite totalment injustificat. D'una persona que no va ser, d'un fet inexistent, o en tot cas merament anecdòtic.

Josep Benet, Xavier Arzalluz en unes controvertides declaracions ja fa uns nanys, i el mateix Pujol a les seves memòries, han destacat en diferents ocasions alguns dels aspectes més negatius del President Tarradellas. Potser seria oportuna una biografia completa i crítica del President Tarradellas, sense mites ni contraposicions. Desconec quan expira el termini per consultar l'arxiu dipositat a Poblet (fins en això la voluntat de contraposar-se! en front de Montserrat...), però llavors hi ha tot un camí per a qui vulgui estudiar-lo. Catalunya ho requereix.

13 de febrer 2008

Italià


Dijous començo un curs d'italià. Molts potser ho sabreu, sóc un enamorat d'Italia. Bé, crec que estic enamorat del nostre mar Mediterrani, i allà on es fa servir un bon raig d'oli d'oliva, on el vi és essencial per un bon àpat i el sol i el mar condicionen el caràcter temperamental dels seus pobles, on sempre hi haurà un poeta per uns preciosos ulls negres i mil anys són una petita part de la seva llarga història, sempre serà casa meva, de la costa valenciana a Sicília, de Nàpols a la riba d'Orient.

Només Italia ja és per si sola, els records més bells de l'òpera, les mil esglèsies de Roma, la bahía de Sorrento, una història brillant i arrauxada, L'etern arti di arrangiarsi, Don Camilo i Peppone, allà on la gula i la vanitat no poden ser pecat, els seus encisadors cafès, i tantes i tantes evocacions que en podriem fer.

Potser fora d'Itàlia, la llengua de Dant no té massa sentit, potser fora més útil que dediqués les estones al descans o a formacions més productives, però que podria trobar més mediterrani, que italià que deixar-se portar per un apassionament, per una idea personalíssima, per un instint, per un enamorament...

10 de febrer 2008

Juno, i la moral


No sóc ni seré mai un moralista. La meva forma de fer, ho impediria. Això no vol dir que no tingui clares les tres o quatre normes morals, que han de ser aplicades en tota la dimensió de la persona: cap a un mateix, cap als altres, cap a la societat.. Honestedat, respecte, lleialtat, dignitat podrien ser un cert quartet. Per això em posen molt nerviós, com ja he dit en altres ocasions, que em vulguin salvar tot tallant-me el coll.

Avui mateix he vist una pel·lícula espurnejant, divertida, fresca, Juno, diuen que la revel·lació dels Òscars. No és una peli d'adolescents tòpica, en tot cas una peli amb adolescents. Però quina adolescència més madura la d'aquesta noia de 16 anys! Hom pot mantenir-se espectant, en aparèixer un embaràs adolescent com a leitmotiv, però que ningú s'esperi un dilema, un debat propi de les eleccions espanyoles, sobre la conveniència de l'abortament o no. Cert que la protagonista decideix tenir la criatura per donar-lo en adopció a una parella que sembla perfecta, però més important és la seva decidida dignitat, que la propaganda antiabortista de la ridícula companya de classe oriental.

El que la tira endavant és la riquesa del seu humor àcid, irreverent, el seu, indisimulat, cinisme, potser un tipus de defensa, un escut, que fa que no importi no ser la tia bona, ni que no li vagi al darrera el capità de l'equip. Una família, caòtica, barroera, però comprensiva i una amiga, Lhea, sexy i plena de picardia però fidel, són el seu equip en aquesta soletat en la reserca de l'amor.

Precisament la història d'amor, a la qual tota la història porta, l'enllaça amb un noi camallarg, escardalenc, i poca traça com tots nosaltres. Segur que per això ens enamorariem com tanoques de la Juno. Potser si que l'amor sincer, que deixa tota la faramalla de banda, és el que la lliga amb el seu amic Bleeker, i la seva absència el que trenca la falsa placidesa de la parella adoptant.

Potser perquè nosaltres també som com ells, la Juno i en Bleeker, imperfectes, plens de dubtes, amb una espurna apunt quan el món no gira com voldriem... I perquè suposo que és per a nosaltres, els qui no volem ser meravellosos ni fantàstics, fins i tot els qui tenim aquestes quatres nocions per a la vida, els qui trobem la dignitat de la senzillesa, pels qui fuguim de la rigidesa però també de la vanalitat, aquesta mica de felicitat que la fortuna ens té preparada.


Amy Winehouse - Back to black

A aquesta noia de veu de gran dama del soul, i comportament d'estrella perduda sense nord, no l'han deixat entrar els Estats Units. Total, sovint deuen deixar entrar mafiosos, criminals i dictadors de tota mena (Alguns van a reunió a l'ONU cada any) i ser una desgraciada com ella, ho són la meitat dels d'aquest ofici. Està nominada als Grammy. M'agraden les seves cançons, i em fa gràcia el seu estil peculiar. Tant de bo en guanyi algun. Ja he dit que no sóc un moralista. Tant de bo, també, tingués un bon nord, aquesta veu se'l mereix.





05 de febrer 2008

Superdimarts

Hillary o Obama? El bon record dels anys Clinton o l'ambició de futur del senador d'Illlionis? Si fos americà, seria democràta. Per molts motius, - un seria que no m'agrada l'empatx de conservadorisme religiós -, per tant hauria de triar entre els dos candidats. Tindria molts dubtes... Clinton és sòlida però Obama vola alt. Clinton té tendència a muntar numerets per guanyar vots i Obama em sembla el típic candidat que a Europa arrassaria. Tots dos serien una gran novetat.
Pel que als republicans, no crec que hi hagi cap dubte que John Mc Cain en serà candidat. Finalment sembla que ho aconseguirà, i no sembla tan típic com ens el podem imaginar.

Però, ve jo no votaré al novembre, que aquí ens fan votar al març... Quina enveja tot aquest procès d'elecció dels candidats, aquest dia a dia de política, de debat, de contraposició d'idees!


02 de febrer 2008

Rei Jaume

Tal dia com avui naixia a Montpeller el Rei Jaume I. Com a homenatge i record, sumant-me a la iniciativa d'en Vicent Partal, el meu fragment és la conquesta de Borriana, per recordar d'on venim, quins són els meus orígens.

178. E fo aytal lacort, que qui guardaua la messio que hom hi feia cascun dia, e que era loch per quel Regne de Ualencia se podia goanyar mils que per negun loch que hi fos, e guardan encara quel podia hauer gran barayla al entrar de la vila entre cathalans e aragonesos, e molta altra gent quey hauia estranya, e altra que hauia molt pa en la uila que poria romanir a aquels qui tendrien la frontera: e per aço e per moltes daltres coses tinguem per bo que prefessem aquel pleyt: e fo aixi feyt, quen exissen tots dins ·IIII· dies ab aço quen porien leuar en les costes e en les mans. E en aquesta manera haguem Burriana: e per tal que sapien les gents quants homens hauia en Burriana, entre homens, e fembres, e tosets696, foren ·VII· milia e ·XXXII·, e dural seti ans que fos presa ·II· meses.


Rei Jaume I,
Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller
conqueridor, amant, pietòs, guerrer, culte, ambiciós..
1208-1276


És curiós, com deia algú, tants republicans celebran l'aniversari del nostre Bon Rei...

Per cert, si voleu una nota humorística, busqueu "Don Jaume, el Conquistador" d'en Pitarra, musicat per la Trinca.

01 de febrer 2008

Apropant-nos, cada vegada més

Mai, he estat massa teoritzador d'això dels blogs, o blocs en el equívoc títol que utilitzo. Tot va segons la fal·lera que t'agafi. Aquest espai ja té una certa antiguitat, si em perdoneu una certa "solera". Ja sóc tres anys i escaig. Enguany, al mes de setembre, en farà quatre. A dia d'avui, tinc molt poc temps. Vaig pel carrer pensant articles i més articles que no he arribat mai a escriure. La meva agenda "moleskine" és plena d'idees i gargots que mai s'han passat a net. Tant és. Mantenint, almenys, l'esforç de que no passi una setmana sense un nou escrit (contradint les normes més elements del fet blogaire) i intentant fer el màxim de comentaris, crec que mantinc el meu paper a la catosfera.
Precisament, el fet que el meu aniversari coincidís amb les jornades exitoses de Granollers, va fer que no hi pogués assistir. Des d'aquí felicito als qui les van fer possibles. Estic segur que als qui no hi anàrem ens arribarà el ventet que d'allí en sortí.
Ara, avui, però el moment es complementa amb noves utilitats que fan que aquesta intuició que molts teniem de que quan més tecnologia de la informació, quantes més utilitats de les noves formes de comunicació, més aprop dels altres seriem, es compleixen encara més. El facebook, al qual fa un temps que hi vaig entrar, i el twitter, que uso encara sense conèixer massa ben bé com va, però amb l'interés d'un nin amb joguina nova, són avui aquests apropadors. El facebook, on es plasma la nostra complexitat, els nostres móns, anhels, passions i somnis, i el twitter, on diem a qui es vulgui interessar per nosaltres, allà on són i allò que estem pensant.
Ens anirem trobant per aquests bits de Déu. Fins ara!

El record necessari

Darrerament he tingut molts acostaments als grans drames del segle XX a través de llibres com “Les benignes” de Jonathan Litell, o la pel·lícula “El destí de Nunik” protagonitzada per la bella Paz Vega sobre el ja tan llunya genocidi armeni. L’ofec que m’ha produït tant de dolor, m’ha fet ser conscient que en poc més de trenta, quaranta anys, tot un seguit de pobles, de comunitats, de llengües, de religions, de cultures que l’atzar i milers d’anys havien assentat entre Brest i Vladivostok, en una terra i punt determinat, contradient tossudament qualsevol homogènia, van ser horriblement exterminats pels totalitarismes més ferotges del segle XX: el nazisme, l’stalinisme i els feixismes de tota varietat. El genocidi armeni per part del militarisme turc, que avui encara es nega a acceptar aquesta horrible culpa, la condemna a la fam dels ucraïnesos per part d’Stalin, el foc creuat en que es trobarem tants pobles, tantes cultures, tantes petites comunitats durant el Front Est de la II Guerra Mundial, o la Gran Guerra Patriòtica, tants pobles del que fou la Unió Soviètica, l’assassinat de milers de gitanos europeus, de polonesos, de dissidents, de milers de malalts psíquics i físics, d’homosexuals, i evidentment, la Shoa, l’Holocaust.

El poble jueu d’Europa n’és el paradigma. Gairebé 1900 anys d’història, de la diàspora després de la destrucció del segon temple de Jerusalem a les lleis racials de Nüremberg, els jueus d’Alemanya, d’Àustria, de França, d’Holanda, Grècia, Bulgària, etc.. conformaren el paisatge i la vida d’aquests països. La tossuderia de la història, on sovint, com una epidèmia, hi apareixien símptomes d’antisemitisme (la Corona d’Aragó de 1391, la Castella de 1492), va fer dels jueus una de les comunitats més singulars d’Europa. Sense Europa no s’entendria la història d’aquest poble jueu i sense la tradició i cultura jueva no s’entendria Europa. Una història d’Europa, on hi apareixen de revolucionaris a reaccionaris, d’origen jueu.

Diumenge, 27 de gener, aniversari de l’arribava de l’exèrcit soviètic a Auschwitz on encara romanien uns 8.000 presoners, recordàvem, rememoràvem, el dolor que encara provoca l’intent per part de l’odi, de destruir aquesta Europa.

Sovint encara ens preguntem, com va poder ser? Odi, només? No ens serviran gaires respostes. Sobretot les més senzilles. Quan intentem respondre-les, ens ne’n farem de noves. Qui van ser els culpables? Els pobles sencers? Els seus dirigents? Les milícies dirigides per aquests dirigents? Els indiferents que no volien saber o els cínics que sabien i consentien? Potser mai serem capaços d’articular una explicació completa. Arribarem, potser a creure, que va ser fruït de diferents factors, només entrellucats: odi i mentalitat assassina, totalitarisme per sobre de la vida humana, total indiferència cap a la llibertat i la dignitat de la persona, l’obediència cega d’amorals i indiferents, la desaparició per les armes, també, de tot sentiment humà,... i quants ens en deixaríem.

Potser, sovint a Catalunya, a l'estat en general, per no existir una significativa població jueva, per no haver participat a la II Guerra Mundial, fins i tot per llastimosos prejudicis polítics, hem pensat que el record de l’Holocaust i de totes les víctimes del nazisme, no ens era res propi. Quin gran error! Precisament nosaltres, que tants compatriotes vam perdre amb el triangle blau cosit a la roba, perdedors de la Guerra Civil i perdedors d’un poble, al que no podien tornar!

Avui, com el diumenge passat teníem present, tots sabem que cal no oblidar perquè mai torni a succeir. Commemorem, recordem, precisament per no oblidar, per no oblidar l’intent de destrucció de tot el que avui volem ser i hem estat.

26 de gener 2008

24



Doncs això, forever young, encara.





Història en persona




Per celebrar l'aniversari, amb la colla d'amics vam fer una petita festa de disfresses. Maria Antonieta, John Lennon, el Che Guevara, Juli Cèsar, Bob Marley, Grace Kelly i Cleòpatra. El meu personatge? L'Avi, Francesc Macià.

20 de gener 2008

Un dels nostres


Si a banda de Gallardón, aquesta la setmana política té un nom, aquest és Manuel Pizarro Moreno, "uno de los vuestros desde hace tiempo" segons ha declarat en ple miting, avui que ja és militant i numero 2 del PP per Madrid. Gràcies per aclarir-ho senyor Pizarro, ara ja sabem de quin senyor era tan bon vassall.

De Pizarro en aquest bloc se n'ha parlat abastament. Blandint constitucions contra la Opa de Gas Natural, afirmant per major passió de "l'Espanya Eterna" que ell "no será nunca empleado de la Caixa" i participant des del seu bon càrrec de President d'Endesa, a la disbauxa anticatala, es va convertir en l'heroï de la "yihad hispànica".

"És de bien nacidos, ser agradecidos" i Pizarro ha demostrat que ho és molt: Agraït al partit que el va col·locar a la presidència d'Endesa, i el va fer guanyar més de 13 milions d'euros arran del seu cessament (9 d'indemnització més aproximadament 4 de venta d'accions de la companyia). Una relació perfecta de "quid pro quo".

Alguns diran que va fer molt bé com a President de la companyia energètica intentant aconseguir més diners pels seus accionistes. Res a dir, sempre que no es convertís aquest intent en una clara maniobra política - el primer dia ja llançava tot de malediccions a l'intent de Gas Natural, que constrastent amb la placidesa de l'intent també "non nat" d'E-On. La recerca per Europa d'algú que evités que l'empresa "se fuese del territorio nacional" com va traïr el succonscient a la presidenta Aguirre, va ser la seva gran gesta, al crit de "Antes alemana que catalana", contradint tots aquells seus amics que afirmen amb un rictus nerviós que "les empreses no tenen pàtria".
Desconfieu dels qui us vinguin amb aquestes paraules, doncs sempre perdran l'horemus per la primera empresa espanyola que trobin, generalment sempre seran els qui malparlent d'himnes, banderes i pàtries que no són les seves, segons abans de cantar "xundes, xundes" i fer onejar "rojigualdes".

Especial gràcia m'ha fet que se'l presentés com a liberal. Bé, en el seu fur intern hom pot ser quàquer o budista si aquest és el seu desig, però un senyor que el primer que va fer va ser treure's unes oposicions - comportament de llarg tradició a les Espanyes - per seguidament anar ocupant càrrecs petits a l'Administració quan tenia algún padrí que el col·loqués, i quan no fent d'agent de canvi i bolsa o de director d'una entitat d'estalvis (essent directiu d'empresa sense risc, no pas empresari!) fins a la seva victòria final particular, no és massa mèrit fer-se dir liberal. Liberal, segons el meu entendre, és sense traves i sense privilegis de l'estat.

Finalment, aquest fill de Procurador en Cortes i nét de Governador Civil de Teruel sota "l'ancient régime" ens ha demanat que li donem les gràcies: amb ell al capdavant, Endesa ha invertit a Catalunya més que ningú, "y con el dinero de otras comunidades, además!". Ostres! Gràcies noi, de tot cor, sort que l'elèctrica té la major part de clients a casa nostra, perquè sinó encara hauriem de demanar perdó perquè no ens robessin.

Ara, potser els que haurien de morir-se de vergonya són els diputats del Parlament a qui l'ínclit Pizarro va avergonyir... Sembla mentida que malgastem energia en parlar i a l'hora de mossegar siguem tant mesells!

En definitiva, com deia aquell pasquí de fa molts anys referit al general, "us presentem" al senyor Manuel Pizarro Moreno.

13 de gener 2008

El somriure de Villazón i Déu


Feia uns dies que no publicava res, i en una nit en publico dos. Bé, cada dia no es té una experiència com la que avui he viscut.

Hi ha qui creu fermament en Déu. D'altres estem plens de dubtes, i en el nostre fur intern pensem que aquest món seria més desastrós encara, si no hi hagués res superior. Ara, uns i altres segur que pensem, que hi hagi qui hi hagi allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón.
La il·lusió que feia la seva presència aquesta tarda a Barcelona, es respirava a l'ambient. El Liceu ple com les millors ocasions. Els qui teniem les entrades desde fa mesos, com or preciós, vam tèmer que el nostre somni s'esvaís. Però els genis sempre tenen la màgia ben guardada, i passi el que passi, sempre se'n surten. Per alguna cosa ho són. El repertori comença suau i va prenent cos a mesura que avança la tarda.

Mica en mica, la bellesa i la passió ens envolten, som molt afortunats i estem molt contents. Voldriem que tothom hi fos, que aquells qui no han pogut venir gaudissin de com Villazón canta a l'amor com l'enamorat més enfollit.

L'apoteosi, el final, és la sorpresa que ens ha preparat. Se li nota la emoció al rostre, i el més bonic d'aquella sala és el seu somriure radiant. Com aquell qui té un regal per aquell qui més estima, ben guardat i ben preparat, de nou aquell somriure, i comencen les primeres notes de "Pel teu amor". Quatre notes ja ens desfem d'emoció. I canta, i canta, aquesta cançoneta nostra, dolceta i sencilla, com un present preciós i ja no podem fer res més. La generositat és tant gran, que el públic es veu obligat a rendir-se, estusiasmadament desarmats, responent amb una passió que a molts, si els diguessin que és del Liceu, dubtarien abans de creure-s'ho.

Hi hagi qui hi hagi, allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón. Bravo!