26 de gener 2008

24



Doncs això, forever young, encara.





Història en persona




Per celebrar l'aniversari, amb la colla d'amics vam fer una petita festa de disfresses. Maria Antonieta, John Lennon, el Che Guevara, Juli Cèsar, Bob Marley, Grace Kelly i Cleòpatra. El meu personatge? L'Avi, Francesc Macià.

20 de gener 2008

Un dels nostres


Si a banda de Gallardón, aquesta la setmana política té un nom, aquest és Manuel Pizarro Moreno, "uno de los vuestros desde hace tiempo" segons ha declarat en ple miting, avui que ja és militant i numero 2 del PP per Madrid. Gràcies per aclarir-ho senyor Pizarro, ara ja sabem de quin senyor era tan bon vassall.

De Pizarro en aquest bloc se n'ha parlat abastament. Blandint constitucions contra la Opa de Gas Natural, afirmant per major passió de "l'Espanya Eterna" que ell "no será nunca empleado de la Caixa" i participant des del seu bon càrrec de President d'Endesa, a la disbauxa anticatala, es va convertir en l'heroï de la "yihad hispànica".

"És de bien nacidos, ser agradecidos" i Pizarro ha demostrat que ho és molt: Agraït al partit que el va col·locar a la presidència d'Endesa, i el va fer guanyar més de 13 milions d'euros arran del seu cessament (9 d'indemnització més aproximadament 4 de venta d'accions de la companyia). Una relació perfecta de "quid pro quo".

Alguns diran que va fer molt bé com a President de la companyia energètica intentant aconseguir més diners pels seus accionistes. Res a dir, sempre que no es convertís aquest intent en una clara maniobra política - el primer dia ja llançava tot de malediccions a l'intent de Gas Natural, que constrastent amb la placidesa de l'intent també "non nat" d'E-On. La recerca per Europa d'algú que evités que l'empresa "se fuese del territorio nacional" com va traïr el succonscient a la presidenta Aguirre, va ser la seva gran gesta, al crit de "Antes alemana que catalana", contradint tots aquells seus amics que afirmen amb un rictus nerviós que "les empreses no tenen pàtria".
Desconfieu dels qui us vinguin amb aquestes paraules, doncs sempre perdran l'horemus per la primera empresa espanyola que trobin, generalment sempre seran els qui malparlent d'himnes, banderes i pàtries que no són les seves, segons abans de cantar "xundes, xundes" i fer onejar "rojigualdes".

Especial gràcia m'ha fet que se'l presentés com a liberal. Bé, en el seu fur intern hom pot ser quàquer o budista si aquest és el seu desig, però un senyor que el primer que va fer va ser treure's unes oposicions - comportament de llarg tradició a les Espanyes - per seguidament anar ocupant càrrecs petits a l'Administració quan tenia algún padrí que el col·loqués, i quan no fent d'agent de canvi i bolsa o de director d'una entitat d'estalvis (essent directiu d'empresa sense risc, no pas empresari!) fins a la seva victòria final particular, no és massa mèrit fer-se dir liberal. Liberal, segons el meu entendre, és sense traves i sense privilegis de l'estat.

Finalment, aquest fill de Procurador en Cortes i nét de Governador Civil de Teruel sota "l'ancient régime" ens ha demanat que li donem les gràcies: amb ell al capdavant, Endesa ha invertit a Catalunya més que ningú, "y con el dinero de otras comunidades, además!". Ostres! Gràcies noi, de tot cor, sort que l'elèctrica té la major part de clients a casa nostra, perquè sinó encara hauriem de demanar perdó perquè no ens robessin.

Ara, potser els que haurien de morir-se de vergonya són els diputats del Parlament a qui l'ínclit Pizarro va avergonyir... Sembla mentida que malgastem energia en parlar i a l'hora de mossegar siguem tant mesells!

En definitiva, com deia aquell pasquí de fa molts anys referit al general, "us presentem" al senyor Manuel Pizarro Moreno.

13 de gener 2008

El somriure de Villazón i Déu


Feia uns dies que no publicava res, i en una nit en publico dos. Bé, cada dia no es té una experiència com la que avui he viscut.

Hi ha qui creu fermament en Déu. D'altres estem plens de dubtes, i en el nostre fur intern pensem que aquest món seria més desastrós encara, si no hi hagués res superior. Ara, uns i altres segur que pensem, que hi hagi qui hi hagi allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón.
La il·lusió que feia la seva presència aquesta tarda a Barcelona, es respirava a l'ambient. El Liceu ple com les millors ocasions. Els qui teniem les entrades desde fa mesos, com or preciós, vam tèmer que el nostre somni s'esvaís. Però els genis sempre tenen la màgia ben guardada, i passi el que passi, sempre se'n surten. Per alguna cosa ho són. El repertori comença suau i va prenent cos a mesura que avança la tarda.

Mica en mica, la bellesa i la passió ens envolten, som molt afortunats i estem molt contents. Voldriem que tothom hi fos, que aquells qui no han pogut venir gaudissin de com Villazón canta a l'amor com l'enamorat més enfollit.

L'apoteosi, el final, és la sorpresa que ens ha preparat. Se li nota la emoció al rostre, i el més bonic d'aquella sala és el seu somriure radiant. Com aquell qui té un regal per aquell qui més estima, ben guardat i ben preparat, de nou aquell somriure, i comencen les primeres notes de "Pel teu amor". Quatre notes ja ens desfem d'emoció. I canta, i canta, aquesta cançoneta nostra, dolceta i sencilla, com un present preciós i ja no podem fer res més. La generositat és tant gran, que el públic es veu obligat a rendir-se, estusiasmadament desarmats, responent amb una passió que a molts, si els diguessin que és del Liceu, dubtarien abans de creure-s'ho.

Hi hagi qui hi hagi, allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón. Bravo!

La vida privada de Sagarra



Fa temps que tenia a recambra aquest text, no volia deixar de parlar d'aquest gran clàssic, tan absolutament modern. Avui que torno d'una brevíssima estava a l'Empordà, pot ser el moment.

Ja fa unes setmanes, començava a llegir, en un d'aquells vetustos sillons de l'Ateneu Barcelonès Vida Privada, al mateix Ateneu on durant dos mesos d'estiu Josep Maria de Segarra l'escrigué. I de mica en mica en vaig anar quedant fascinat.

A priori, podem pensar que als anys trenta les dones encara vestien amb mirinyac i els senyors passejaven en carro de cavalls. Res d'això fou la Barcelona dels anys 20-30 que genialment retratà Sagarra. Un fresc de personatges, una novel·la coral, on hom es mou gairebé només per dues passions: el diner i el sexe, la bossa i el catre.

En aquesta vibrant novel·la coral, un munt de personatges se'ns endinsen en dormitoris i menjadors, en salons de l'Equestre i cambres dels bordells més descordats, entre llençons de fil i mitges de seda, entre fum de Camel i perfums barats de cortesana, de Sant Gervasi a Robadors, dels anys de Primo de Ribera - el mateix dictador hi fa una breu aparició - fins a la Barcelona elèctrica dels primers díes de la República... Uns personatges i uns escenaris que que coneixia perfectament Segarra. Ell mateix és una mica els dos germans Lloverola - família protagonista, aristocràtica arruinada, com la seva - i ell mateix en a l'altra banda del mirall d'aquest fresc d'una Barcelona que va ser, brillant, enèrgica, tanguista, despreocupada i moderna, de l'Exposició del 29 a la Generalitat, sap distingir qui hi ha darrera de les dames que més rumors desperten i dels homes més "castigadors".

Però a més, si la temàtica, els personatges, l'acció i la ciutat és brillant i enèrgica a Vida Privada, l'ús de la llengua, el lèxic, l'estil de Sagarra beuen d'aquest esperit. Ni romanços ni calendaris, ni complicades estructures i cultismes innecessaris impregnen la llengua d'un dels escriptors més populars de la primera meitat de segle. Al contrari, profund coneixement, frescor, innovació es degusten a les pàgines d'aquesta obra.

La gosadia - el llibre, tot un èxit, fou absolutament polèmic - ja va ser el motor, com els dels Hispano Suiza que recorren Vida Privada, del jove Sagarra, de bona família, d'una vastíssima cultura, ateneísta, viatger, bon vivant, un dels darrers poetes, escriptors i dramaturgs populars, fa ja 75 anys.

06 de gener 2008

Postals de Nadal (i IX): Han passat els Reis



De nou la cerimònia i la sorpresa dels Reis. La primera decepció que vius a la vida és la realitat dels Reis, i llavors s'esdevé un cert menyspreu per aquest dia, que a mida que et vas fent gran recuperes i revitalitzes, amb noves màgies.

A continuació, la llista de llibres que m'han portat els Reis:


- Confessions, d'Agustí d'HIPONA. Ed. Proa.


- Vida de Samuel Johnson, de James BOSWELL. Ed. El Acantilado.


- Nit de l'anima, de Sebastià ALZAMORA. Ed. Proa


- Diccionario de la Ópera, de Roger ALIER. Ed. Robinbook, col. Ma Non Tropo.


La resta de regals, a banda del Don Gionvanni dirigit per René Jacobs, es divideixen en: corbates, bufandes i diners en efectiu.

Bé, amics i amigues, aquesta secció de petites postals de Nadal ha arribat al seu final. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i la vostra participació i lectura. Tot i que he treballat aquestes festes, demà ja podem dir que tornem a la vida absolutament normal. Potser ja tocava.