13 de gener 2008

El somriure de Villazón i Déu


Feia uns dies que no publicava res, i en una nit en publico dos. Bé, cada dia no es té una experiència com la que avui he viscut.

Hi ha qui creu fermament en Déu. D'altres estem plens de dubtes, i en el nostre fur intern pensem que aquest món seria més desastrós encara, si no hi hagués res superior. Ara, uns i altres segur que pensem, que hi hagi qui hi hagi allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón.
La il·lusió que feia la seva presència aquesta tarda a Barcelona, es respirava a l'ambient. El Liceu ple com les millors ocasions. Els qui teniem les entrades desde fa mesos, com or preciós, vam tèmer que el nostre somni s'esvaís. Però els genis sempre tenen la màgia ben guardada, i passi el que passi, sempre se'n surten. Per alguna cosa ho són. El repertori comença suau i va prenent cos a mesura que avança la tarda.

Mica en mica, la bellesa i la passió ens envolten, som molt afortunats i estem molt contents. Voldriem que tothom hi fos, que aquells qui no han pogut venir gaudissin de com Villazón canta a l'amor com l'enamorat més enfollit.

L'apoteosi, el final, és la sorpresa que ens ha preparat. Se li nota la emoció al rostre, i el més bonic d'aquella sala és el seu somriure radiant. Com aquell qui té un regal per aquell qui més estima, ben guardat i ben preparat, de nou aquell somriure, i comencen les primeres notes de "Pel teu amor". Quatre notes ja ens desfem d'emoció. I canta, i canta, aquesta cançoneta nostra, dolceta i sencilla, com un present preciós i ja no podem fer res més. La generositat és tant gran, que el públic es veu obligat a rendir-se, estusiasmadament desarmats, responent amb una passió que a molts, si els diguessin que és del Liceu, dubtarien abans de creure-s'ho.

Hi hagi qui hi hagi, allà dalt, segur que té la veu de Rolando Villazón. Bravo!

5 comentaris:

  1. Quina enveja no poder-hui haver estat.

    ResponElimina
  2. Noi perdona, però vols dir que vas estar en el mateix recital que jo i tots els que avui estem amoinats per la futura carrera de Villazón. Amb tot el sentiment pel molt que he gaudit escoltant-lo, la seva situació es molt preocupant i si, com diu, preten cantar l'Otello, la carrera de Villazón potser molt curta. Massa. I consti que em sap molt i molt greu, espero que sapiga trobar la solució que en gran mesura passa per revisar el seu repertori.

    ResponElimina
  3. Moré,

    Segur que pots trobar una ocasió futura!

    Estrella,

    En primer lloc he de dir que en aquest comentari hi ha una gran mitomania. Ara, jo no en sé tant per dir si ho va fer malament o no. És evident que ha vingut d'un moment tens, i que ha de prendre un camí més plàcid per tornar al seu millor estat, però penso que té tanta il·lusió que segur que hi tornarà. Gràcies per la teva visita, i em sap greu que no coincidim! N'has escrit res tu?

    ResponElimina
  4. Hola Joan, gràcies pel comentari que m'has deixat al meu blog. Estem molt més d'acord del que potser et sembla. Pensa que jo vaig "entrar" per dir-ho d'alguna manera en l'òpera amb tretze anys, de la ma meu germà, escoltant una caballé en la plenitut de les seves facultats, i literalment em vaig enamorar tant de la música com dels silencis. mai oblidaré el silenci del teatre, quan el mestre va atacar les primeres notes que precedian a la primera Casta Diva que cantava al Liceu. L'opera es moltes coses però sobretot és les emocions que provoca. I això és el que quan ensenyo el teatre als visitants intento transmetre'ls, normalment ho aconsegueixo. Però tampoc podem oblidar petites o grans realitats i en tots aquests anys he vist malauradament cantants fabulosos que per un altra motiu s'han deixat perdre una carrera brillant. Per res del mon voldria que això li passes a Villazon que es una mica pressoner (al menys així m'ho sembla) de la passió que hi posa en tots i cadascun del moment de les seves actuación. Et sembla ara que estem una mica més d'acord? fins la propera.

    ResponElimina
  5. Hola Estrella!

    Moltes gràcies pel teu comentari. Segurament cada vegada estarem més d'acord.M'ha agradat molt la teva frase "l'ópera és moltes coses, però sobretot les emocions que transmet". Estic segur que has estat molt afortunada assistint a moments inesborrables com el que cites... sempre penso que un dels moments més emocionants és l'instant, el segon que hi ha entre el final d'una ària brillant i el primer aplaudiment del públic, però aquestes silenci que dius entre a les primeres notes...
    Per desgràcia, un silenci avui, sembla el moment oportú per escurar la gol·la.

    Respecte a la pressió, aquesta és la pitjor consellera.

    Moltes gràcies! Prometo seguir-te!

    ResponElimina