17 de febrer 2008

Kosovo, avui


Hem assistit en directe a la declaració d'independència d'un nou estat d'Europa que s'obrirà camí els propers dies i mesos. Amb el suport dels Estats Units i la Unió Europea, aquesta antiga provincia sèrbia, és avui un nou país, amb un status especial, unes certes característiques pròpies (no disposa d'exèrcit, policia o jutges, de moment). Però un nou estat, si més, en aquesta espècie de nova "primavera dels pobles".

És un cas no comparable a Catalunya ni al País Basc. Ara, penso que tot procés sobiranista a Europa cal tenir-lo en compte. Per això, ens repeteixen, a cada moment, que els dos casos són tan diferents.

Kosovo és paradigmàtic per molts motius. Un d'ells, perquè és un estat independent, però no ha tingut mai caràcter de nació. Havia estat una provincia autònoma de Sèrbia, fins i tot aquesta hi neix a Kosovo, i tenia possiblement un caràcter ampliament albanès. Això és molt important. Fins ara els procesos independentistes requerien un caràcter nacional del nou estat, de nació colonitzada fins a cert punt. A partir d'avui, les portes de la independència són més obertes per a les nacions, doncs

Penso que la independència de Kosovo és la fi dels grans estats artificials. Fins a cert punt, el seu naixement és el fracàs d''un intent de mantenir unides comunitats antagòniques. Ara bé, cap unió pot ser per la força i tots els que recordem els fets del 1999, l'intent de neteja ètnica per part del Sèrbia amb els terribles vagons de tren que portaven als albanokosovars cap a enlloc, entenen i donem suport a aquest dia feliç per tants i tants kosovars.

Aquests dies s'han fet famoses les declaracions de Vladimir Putin. El president rus, un autèntic governant despòtic i autoritari tot sigui dit, ha retret a la Unió Europea que permeti la independència de Kosovo, quan hi ha d'altres nacions que volen ser independents com Catalunya o Euskadi. Putin no és un col·legial. Havia estat cap del KGB, i aquest si que sap perfectament que és Espanya i que és Catalunya.

I Espanya es troba davant les seves vergonyes. Avui, mentre els kosovars agiten les banderes dels Estats Units i d'Europa, l'estat en el que estem, també membre d'aquesta Unió, es resisteix a reconeixer aquest nou status quo. Espanya no és Sèrbia, però sembla que encara tingui nostàlgia del gran país dels Eslaus del Sud. Al 1999 Anguita protestava contra la operació de l'OTAN que va aturar a Milosevic. Les rèmores comunistes valien per al "Califa" més que el final d'un infern racista. Davant les vergonyes de dir que l'autodeterminació només és permesa en antigues colònies, que Catalunya no és Montenegro, ni Kosovo, com tampoc era ni Lituània, ni Letònia ni Estònia, ni Eslovènia, avui es troba, de nou, a la cua d'Europa.

Espanya no va tenir cap tipus de rellevança política internacional durant el segle XX. Cap influència ni paper. Res. Avui retorna a aquesta situació, acompanyant a Xipre o Rumania en els estats que no saluden al nou estat. Ells s'ho faran. Kosovo potser no és el nostre mirall, però cada vegada que un nou estat diu que i com vol ser, lliurement, el món és més lliure.

La lectura solemne, al Parlament, amb tots els diputats d'empeus, de la declaració d'independència, on s'ha assegurat el desig d'un futur en pau i llibertat de tots els kosovars, tant d'orígen albanés com serbi, ha estat una imatge emotiva.

Avui en aquest dia d'alegria als carrers de Pristina, recordo amb molta simpatia la figura d'Ibrahim Rugova, líder i símbol nacional, primer President de Kosovo, a qui la malaltia se'l va endur abans de veure el seu país lliure.

14 de febrer 2008

Contra Tarradellas


Aquesta setmana Esperanza Aguirre ens oferia una notícia sorprenent que segurament no arribará massa lluny. Un bluf, tot sembla indicar. La presidenta vol obrir una escola català a Madrid, bilingüe of course. Si això fos tan bonic com ens ho pinta, Doña Cuaresma, em sembla bé. Em semblaria bé, si no fos tan maquiavèlic aquest conill tret del barret. 30 anys de democràcia, 30 anys amb un article 3.3 de la Constitució, recordem: "La riqueza de las distintas lenguas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Però m'imagino la segona part de la història, escola en català a Madrid, sí, però escoles en castellano a Barcelona, i a tot arreu de Catalunya, fins a la victòria final.

Un fet m'ha corprès especialment: el nom. Presidente Tarradellas! "Como homenaje al President que quiso ser de todos los ciudadanos de Catalunya, y no solo de unos cuantos"... Molts, amb la boca petita, la majoria, i entreoberta, els més agosarats, ja han intentat il·luminar les ombres del polític cervellenc.

Avui el mite de Tarradellas es profundament abonat pel sector més cafre del PP, per Jiménez Losantos, qui sempre la vindicat com a "Presidente de todos los catalanes" i "quien ya advirtió de la dictadura blanca del nacionalismo", i evidentment per tot quan espanyolista corre per aquest país. O us penseu que el nom de "Ciutadans de Cataluña" és innocent?

En primer lloc, agraïment etern a Tarradellas, per mantenir la flama de la Presidència de la Generalitat encesa, i per permetre la continuitat històrica de la primera institució del país. Això ja hauria estat suficient per merèixer el sincer agraïment del país. Carrers, places i avingudes, incloses.

Ara, avui ja sembla ja prou demostrat que Tarradellas fou sempre un vell egòlatra, que cultivà una il·lusió de poder, i que volgué manar, de totes totes.

Recordo un article de l'Enric Vila, que parlava de la hipòtesi que Tarradellas hagués delatat a d'altres exil·liats catalans. Recordo especialment aquest article, perquè un petit error d'en Vila, va propiciar una llarga carta meva, al voltant del llibre "Companys, la veritat no necessita màrtirs", que ara no vé a tom, però que va ser sincerament agraïda per l'autor. Diria que Vila també recollia la sospita segons la qual Macià al llit de mort, digué al qui seria el seu successor Companys, que no es fiés gens d'en Tarradellas. Com Lenin, advertint sobre els perills d'Stalin, el qui moría tenia clar coses que després les circunstàncies van fer oblidar ràpidament.

Tarradellas, malda per arribar a la presidència d'una institució que tan sols és simbòlica, Irla és ja vell i malalt, i participa en la seva ascenció. Tant se val que Serra i Moret, qui ostentava la Presidència del Parlament a l'exili després de la mort de Rovira i Virgili, planti batalla, Tarradellas - tot i que ofereix a Casals, per exemple, la presidència - serà finalment elegit president pels vots d'uns pocs diputats catalans aplegats a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. A partir de llavors i desde França, Tarradellas somnia amb el retorn al país, i s'embolica en la imatge melàngica de tots els governants expatriats. A la mort de Franco a Catalunya, ningú el recorda, ni el partit en el que militava, que encapçala Heribert Barrera, ni la resta de forces que s'obren camí, el tenen en compte. Només després de les primeres eleccions, la UCD el pesca per treure gas a l'embranzida fonamentalment dels partits esquerres als comicis, que han donat uns resultats molt dolents al partit centrista espanyol, encaçalat a Catalunya pel periodista Carles Sentís, qui serà membre del Govern de concentració de Tarradellas.

Josep Tarradellas, passa per Madrid per pactar amb Suàrez el seu retorn, tot i que sigui amb un govern de fireta. Tot i això l'arribada del President exiliat, és un èxit, emotiu i sentimental com tan ens agrada, amb Ford Lincoln Continental, guardia d'honor, i discurs des del balcó de Palau, llavors de la Diputació. La frase serà "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí", ja convertida en part de l'imaginari. La referència a un ciutadans, i no al més general i genèric "Catalans" farà còrrer tinta, i serà part del mite que es bastirà tant bon punt, justament aquells contra qui se'l va fer tornar, no obtinguin la majoria a les eleccions al Parlament de Catalunya. Gràcies a Pere Portabella, organitzador del cinematogràfic retorn, Tarradellas no llença el "Visca Espanya" que tenia preparat.

Fins a la celebració de les eleccions al Parlament, Tarradellas es comporta com un petit reietó en un país que ja no reconeix, car ha passat mitja vida lluny, donant medalles i participant en actes festius i simbòlics d'una Catalunya que vol obrir-se camí, amb una devoció xarona per les formes i per les solemnitats, fent content a tothom qui l'acomboiés. La seva relació amb els polítics espanyols, adhúc els militars, és boníssima, perfecta, d'una placidesa fenomenal, que contrastarà amb la que mantindrà amb els partits polítics catalans, veritables representants del país, puix que s'havien celebrat ja les eleccions a Corts Generals Constituents. Durant la tramitació de l'Estatut del 1979, és sonat el seu enfrontament amb Josep Benet, qui des de llavors es dedicarà a explicar a qui el vulgui escoltar la veritable naturalesa del mite Tarradellas, de qui en destacarà el seu caràcter egòlatra, despòtic i profundament conservador.

Paradigmàticament, per aquelles dates el Lehendakari Leizaola retorna de l'exili per a donar immediatament tota la legitimitat i representativitat als parlamentaris bascos.

Com bé ens explicava en Miquel Roca qui va ser professor meu, davant l'imminència de la presentació de l'Estatut a les Corts el seu paper va ser d'allò més galdós: Va fer endarrerir-lo tot el possible, amb l'excusa que se'l volia llegir, amb la vana esperança que se'l permetés continuar sent President. L'Estatut no deixa cap mena de dubte de que el President seria escollit d'entre els diputats al Parlament, i Tarradellas, que no tenia partit ni forma de ser-ne, somnia en una fòrmula que permeti que se l'esculli per aclamació, esdevenint una espècie de primer mandatari representatiu per sobre dels partits.

L'endemà de l'arribada de Jordi Pujol a la presidència, es comença a forjar irresponsablement el mite Tarradellas. Per als socialistes, principalment contra qui se l'havia fet tornar, Tarradellas va ser molt útil per contraposar-lo a Pujol: Un suposat gran polític que retorna de l'exil-li per governar el seu país, gran estadista, un polític de gran talla amb d'una forma de governar suposadament oberta i unitària, alhora que presidencialista a l'estil francès, sempre contraposada a la forma de governar del qui per aquest serà una espècie de botiguer/ pagés, caparrut i baix. Algun fins i tot per la seva llarg figura s'entesta a comparar Tarradellas amb De Gaulle!

Tarradellas, a tot això, participarà, fins a la seva mort honorat amb un Marquesat pel Rei d'Espanya, ell un republicà de tota la vida!, en aquest joc. Fins i tot mantindrà una relació epistolar amb un personatge tan summament fosc com Federico Jiménez Losantos, qui precisament el glossa i el·logia al seu darrer llibre.

Justament aquest darrer amor que avui li professen l'anticatalanisme més rabiós, qui sempre en destaca la seva grandesa "de español i catalán", d'aspectes maquiavèlics, és el resultat d'anys d'irrigació d'un mite totalment injustificat. D'una persona que no va ser, d'un fet inexistent, o en tot cas merament anecdòtic.

Josep Benet, Xavier Arzalluz en unes controvertides declaracions ja fa uns nanys, i el mateix Pujol a les seves memòries, han destacat en diferents ocasions alguns dels aspectes més negatius del President Tarradellas. Potser seria oportuna una biografia completa i crítica del President Tarradellas, sense mites ni contraposicions. Desconec quan expira el termini per consultar l'arxiu dipositat a Poblet (fins en això la voluntat de contraposar-se! en front de Montserrat...), però llavors hi ha tot un camí per a qui vulgui estudiar-lo. Catalunya ho requereix.

13 de febrer 2008

Italià


Dijous començo un curs d'italià. Molts potser ho sabreu, sóc un enamorat d'Italia. Bé, crec que estic enamorat del nostre mar Mediterrani, i allà on es fa servir un bon raig d'oli d'oliva, on el vi és essencial per un bon àpat i el sol i el mar condicionen el caràcter temperamental dels seus pobles, on sempre hi haurà un poeta per uns preciosos ulls negres i mil anys són una petita part de la seva llarga història, sempre serà casa meva, de la costa valenciana a Sicília, de Nàpols a la riba d'Orient.

Només Italia ja és per si sola, els records més bells de l'òpera, les mil esglèsies de Roma, la bahía de Sorrento, una història brillant i arrauxada, L'etern arti di arrangiarsi, Don Camilo i Peppone, allà on la gula i la vanitat no poden ser pecat, els seus encisadors cafès, i tantes i tantes evocacions que en podriem fer.

Potser fora d'Itàlia, la llengua de Dant no té massa sentit, potser fora més útil que dediqués les estones al descans o a formacions més productives, però que podria trobar més mediterrani, que italià que deixar-se portar per un apassionament, per una idea personalíssima, per un instint, per un enamorament...

10 de febrer 2008

Juno, i la moral


No sóc ni seré mai un moralista. La meva forma de fer, ho impediria. Això no vol dir que no tingui clares les tres o quatre normes morals, que han de ser aplicades en tota la dimensió de la persona: cap a un mateix, cap als altres, cap a la societat.. Honestedat, respecte, lleialtat, dignitat podrien ser un cert quartet. Per això em posen molt nerviós, com ja he dit en altres ocasions, que em vulguin salvar tot tallant-me el coll.

Avui mateix he vist una pel·lícula espurnejant, divertida, fresca, Juno, diuen que la revel·lació dels Òscars. No és una peli d'adolescents tòpica, en tot cas una peli amb adolescents. Però quina adolescència més madura la d'aquesta noia de 16 anys! Hom pot mantenir-se espectant, en aparèixer un embaràs adolescent com a leitmotiv, però que ningú s'esperi un dilema, un debat propi de les eleccions espanyoles, sobre la conveniència de l'abortament o no. Cert que la protagonista decideix tenir la criatura per donar-lo en adopció a una parella que sembla perfecta, però més important és la seva decidida dignitat, que la propaganda antiabortista de la ridícula companya de classe oriental.

El que la tira endavant és la riquesa del seu humor àcid, irreverent, el seu, indisimulat, cinisme, potser un tipus de defensa, un escut, que fa que no importi no ser la tia bona, ni que no li vagi al darrera el capità de l'equip. Una família, caòtica, barroera, però comprensiva i una amiga, Lhea, sexy i plena de picardia però fidel, són el seu equip en aquesta soletat en la reserca de l'amor.

Precisament la història d'amor, a la qual tota la història porta, l'enllaça amb un noi camallarg, escardalenc, i poca traça com tots nosaltres. Segur que per això ens enamorariem com tanoques de la Juno. Potser si que l'amor sincer, que deixa tota la faramalla de banda, és el que la lliga amb el seu amic Bleeker, i la seva absència el que trenca la falsa placidesa de la parella adoptant.

Potser perquè nosaltres també som com ells, la Juno i en Bleeker, imperfectes, plens de dubtes, amb una espurna apunt quan el món no gira com voldriem... I perquè suposo que és per a nosaltres, els qui no volem ser meravellosos ni fantàstics, fins i tot els qui tenim aquestes quatres nocions per a la vida, els qui trobem la dignitat de la senzillesa, pels qui fuguim de la rigidesa però també de la vanalitat, aquesta mica de felicitat que la fortuna ens té preparada.


Amy Winehouse - Back to black

A aquesta noia de veu de gran dama del soul, i comportament d'estrella perduda sense nord, no l'han deixat entrar els Estats Units. Total, sovint deuen deixar entrar mafiosos, criminals i dictadors de tota mena (Alguns van a reunió a l'ONU cada any) i ser una desgraciada com ella, ho són la meitat dels d'aquest ofici. Està nominada als Grammy. M'agraden les seves cançons, i em fa gràcia el seu estil peculiar. Tant de bo en guanyi algun. Ja he dit que no sóc un moralista. Tant de bo, també, tingués un bon nord, aquesta veu se'l mereix.





05 de febrer 2008

Superdimarts

Hillary o Obama? El bon record dels anys Clinton o l'ambició de futur del senador d'Illlionis? Si fos americà, seria democràta. Per molts motius, - un seria que no m'agrada l'empatx de conservadorisme religiós -, per tant hauria de triar entre els dos candidats. Tindria molts dubtes... Clinton és sòlida però Obama vola alt. Clinton té tendència a muntar numerets per guanyar vots i Obama em sembla el típic candidat que a Europa arrassaria. Tots dos serien una gran novetat.
Pel que als republicans, no crec que hi hagi cap dubte que John Mc Cain en serà candidat. Finalment sembla que ho aconseguirà, i no sembla tan típic com ens el podem imaginar.

Però, ve jo no votaré al novembre, que aquí ens fan votar al març... Quina enveja tot aquest procès d'elecció dels candidats, aquest dia a dia de política, de debat, de contraposició d'idees!


02 de febrer 2008

Rei Jaume

Tal dia com avui naixia a Montpeller el Rei Jaume I. Com a homenatge i record, sumant-me a la iniciativa d'en Vicent Partal, el meu fragment és la conquesta de Borriana, per recordar d'on venim, quins són els meus orígens.

178. E fo aytal lacort, que qui guardaua la messio que hom hi feia cascun dia, e que era loch per quel Regne de Ualencia se podia goanyar mils que per negun loch que hi fos, e guardan encara quel podia hauer gran barayla al entrar de la vila entre cathalans e aragonesos, e molta altra gent quey hauia estranya, e altra que hauia molt pa en la uila que poria romanir a aquels qui tendrien la frontera: e per aço e per moltes daltres coses tinguem per bo que prefessem aquel pleyt: e fo aixi feyt, quen exissen tots dins ·IIII· dies ab aço quen porien leuar en les costes e en les mans. E en aquesta manera haguem Burriana: e per tal que sapien les gents quants homens hauia en Burriana, entre homens, e fembres, e tosets696, foren ·VII· milia e ·XXXII·, e dural seti ans que fos presa ·II· meses.


Rei Jaume I,
Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller
conqueridor, amant, pietòs, guerrer, culte, ambiciós..
1208-1276


És curiós, com deia algú, tants republicans celebran l'aniversari del nostre Bon Rei...

Per cert, si voleu una nota humorística, busqueu "Don Jaume, el Conquistador" d'en Pitarra, musicat per la Trinca.

01 de febrer 2008

Apropant-nos, cada vegada més

Mai, he estat massa teoritzador d'això dels blogs, o blocs en el equívoc títol que utilitzo. Tot va segons la fal·lera que t'agafi. Aquest espai ja té una certa antiguitat, si em perdoneu una certa "solera". Ja sóc tres anys i escaig. Enguany, al mes de setembre, en farà quatre. A dia d'avui, tinc molt poc temps. Vaig pel carrer pensant articles i més articles que no he arribat mai a escriure. La meva agenda "moleskine" és plena d'idees i gargots que mai s'han passat a net. Tant és. Mantenint, almenys, l'esforç de que no passi una setmana sense un nou escrit (contradint les normes més elements del fet blogaire) i intentant fer el màxim de comentaris, crec que mantinc el meu paper a la catosfera.
Precisament, el fet que el meu aniversari coincidís amb les jornades exitoses de Granollers, va fer que no hi pogués assistir. Des d'aquí felicito als qui les van fer possibles. Estic segur que als qui no hi anàrem ens arribarà el ventet que d'allí en sortí.
Ara, avui, però el moment es complementa amb noves utilitats que fan que aquesta intuició que molts teniem de que quan més tecnologia de la informació, quantes més utilitats de les noves formes de comunicació, més aprop dels altres seriem, es compleixen encara més. El facebook, al qual fa un temps que hi vaig entrar, i el twitter, que uso encara sense conèixer massa ben bé com va, però amb l'interés d'un nin amb joguina nova, són avui aquests apropadors. El facebook, on es plasma la nostra complexitat, els nostres móns, anhels, passions i somnis, i el twitter, on diem a qui es vulgui interessar per nosaltres, allà on són i allò que estem pensant.
Ens anirem trobant per aquests bits de Déu. Fins ara!

El record necessari

Darrerament he tingut molts acostaments als grans drames del segle XX a través de llibres com “Les benignes” de Jonathan Litell, o la pel·lícula “El destí de Nunik” protagonitzada per la bella Paz Vega sobre el ja tan llunya genocidi armeni. L’ofec que m’ha produït tant de dolor, m’ha fet ser conscient que en poc més de trenta, quaranta anys, tot un seguit de pobles, de comunitats, de llengües, de religions, de cultures que l’atzar i milers d’anys havien assentat entre Brest i Vladivostok, en una terra i punt determinat, contradient tossudament qualsevol homogènia, van ser horriblement exterminats pels totalitarismes més ferotges del segle XX: el nazisme, l’stalinisme i els feixismes de tota varietat. El genocidi armeni per part del militarisme turc, que avui encara es nega a acceptar aquesta horrible culpa, la condemna a la fam dels ucraïnesos per part d’Stalin, el foc creuat en que es trobarem tants pobles, tantes cultures, tantes petites comunitats durant el Front Est de la II Guerra Mundial, o la Gran Guerra Patriòtica, tants pobles del que fou la Unió Soviètica, l’assassinat de milers de gitanos europeus, de polonesos, de dissidents, de milers de malalts psíquics i físics, d’homosexuals, i evidentment, la Shoa, l’Holocaust.

El poble jueu d’Europa n’és el paradigma. Gairebé 1900 anys d’història, de la diàspora després de la destrucció del segon temple de Jerusalem a les lleis racials de Nüremberg, els jueus d’Alemanya, d’Àustria, de França, d’Holanda, Grècia, Bulgària, etc.. conformaren el paisatge i la vida d’aquests països. La tossuderia de la història, on sovint, com una epidèmia, hi apareixien símptomes d’antisemitisme (la Corona d’Aragó de 1391, la Castella de 1492), va fer dels jueus una de les comunitats més singulars d’Europa. Sense Europa no s’entendria la història d’aquest poble jueu i sense la tradició i cultura jueva no s’entendria Europa. Una història d’Europa, on hi apareixen de revolucionaris a reaccionaris, d’origen jueu.

Diumenge, 27 de gener, aniversari de l’arribava de l’exèrcit soviètic a Auschwitz on encara romanien uns 8.000 presoners, recordàvem, rememoràvem, el dolor que encara provoca l’intent per part de l’odi, de destruir aquesta Europa.

Sovint encara ens preguntem, com va poder ser? Odi, només? No ens serviran gaires respostes. Sobretot les més senzilles. Quan intentem respondre-les, ens ne’n farem de noves. Qui van ser els culpables? Els pobles sencers? Els seus dirigents? Les milícies dirigides per aquests dirigents? Els indiferents que no volien saber o els cínics que sabien i consentien? Potser mai serem capaços d’articular una explicació completa. Arribarem, potser a creure, que va ser fruït de diferents factors, només entrellucats: odi i mentalitat assassina, totalitarisme per sobre de la vida humana, total indiferència cap a la llibertat i la dignitat de la persona, l’obediència cega d’amorals i indiferents, la desaparició per les armes, també, de tot sentiment humà,... i quants ens en deixaríem.

Potser, sovint a Catalunya, a l'estat en general, per no existir una significativa població jueva, per no haver participat a la II Guerra Mundial, fins i tot per llastimosos prejudicis polítics, hem pensat que el record de l’Holocaust i de totes les víctimes del nazisme, no ens era res propi. Quin gran error! Precisament nosaltres, que tants compatriotes vam perdre amb el triangle blau cosit a la roba, perdedors de la Guerra Civil i perdedors d’un poble, al que no podien tornar!

Avui, com el diumenge passat teníem present, tots sabem que cal no oblidar perquè mai torni a succeir. Commemorem, recordem, precisament per no oblidar, per no oblidar l’intent de destrucció de tot el que avui volem ser i hem estat.