14 de febrer 2008

Contra Tarradellas


Aquesta setmana Esperanza Aguirre ens oferia una notícia sorprenent que segurament no arribará massa lluny. Un bluf, tot sembla indicar. La presidenta vol obrir una escola català a Madrid, bilingüe of course. Si això fos tan bonic com ens ho pinta, Doña Cuaresma, em sembla bé. Em semblaria bé, si no fos tan maquiavèlic aquest conill tret del barret. 30 anys de democràcia, 30 anys amb un article 3.3 de la Constitució, recordem: "La riqueza de las distintas lenguas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Però m'imagino la segona part de la història, escola en català a Madrid, sí, però escoles en castellano a Barcelona, i a tot arreu de Catalunya, fins a la victòria final.

Un fet m'ha corprès especialment: el nom. Presidente Tarradellas! "Como homenaje al President que quiso ser de todos los ciudadanos de Catalunya, y no solo de unos cuantos"... Molts, amb la boca petita, la majoria, i entreoberta, els més agosarats, ja han intentat il·luminar les ombres del polític cervellenc.

Avui el mite de Tarradellas es profundament abonat pel sector més cafre del PP, per Jiménez Losantos, qui sempre la vindicat com a "Presidente de todos los catalanes" i "quien ya advirtió de la dictadura blanca del nacionalismo", i evidentment per tot quan espanyolista corre per aquest país. O us penseu que el nom de "Ciutadans de Cataluña" és innocent?

En primer lloc, agraïment etern a Tarradellas, per mantenir la flama de la Presidència de la Generalitat encesa, i per permetre la continuitat històrica de la primera institució del país. Això ja hauria estat suficient per merèixer el sincer agraïment del país. Carrers, places i avingudes, incloses.

Ara, avui ja sembla ja prou demostrat que Tarradellas fou sempre un vell egòlatra, que cultivà una il·lusió de poder, i que volgué manar, de totes totes.

Recordo un article de l'Enric Vila, que parlava de la hipòtesi que Tarradellas hagués delatat a d'altres exil·liats catalans. Recordo especialment aquest article, perquè un petit error d'en Vila, va propiciar una llarga carta meva, al voltant del llibre "Companys, la veritat no necessita màrtirs", que ara no vé a tom, però que va ser sincerament agraïda per l'autor. Diria que Vila també recollia la sospita segons la qual Macià al llit de mort, digué al qui seria el seu successor Companys, que no es fiés gens d'en Tarradellas. Com Lenin, advertint sobre els perills d'Stalin, el qui moría tenia clar coses que després les circunstàncies van fer oblidar ràpidament.

Tarradellas, malda per arribar a la presidència d'una institució que tan sols és simbòlica, Irla és ja vell i malalt, i participa en la seva ascenció. Tant se val que Serra i Moret, qui ostentava la Presidència del Parlament a l'exili després de la mort de Rovira i Virgili, planti batalla, Tarradellas - tot i que ofereix a Casals, per exemple, la presidència - serà finalment elegit president pels vots d'uns pocs diputats catalans aplegats a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. A partir de llavors i desde França, Tarradellas somnia amb el retorn al país, i s'embolica en la imatge melàngica de tots els governants expatriats. A la mort de Franco a Catalunya, ningú el recorda, ni el partit en el que militava, que encapçala Heribert Barrera, ni la resta de forces que s'obren camí, el tenen en compte. Només després de les primeres eleccions, la UCD el pesca per treure gas a l'embranzida fonamentalment dels partits esquerres als comicis, que han donat uns resultats molt dolents al partit centrista espanyol, encaçalat a Catalunya pel periodista Carles Sentís, qui serà membre del Govern de concentració de Tarradellas.

Josep Tarradellas, passa per Madrid per pactar amb Suàrez el seu retorn, tot i que sigui amb un govern de fireta. Tot i això l'arribada del President exiliat, és un èxit, emotiu i sentimental com tan ens agrada, amb Ford Lincoln Continental, guardia d'honor, i discurs des del balcó de Palau, llavors de la Diputació. La frase serà "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí", ja convertida en part de l'imaginari. La referència a un ciutadans, i no al més general i genèric "Catalans" farà còrrer tinta, i serà part del mite que es bastirà tant bon punt, justament aquells contra qui se'l va fer tornar, no obtinguin la majoria a les eleccions al Parlament de Catalunya. Gràcies a Pere Portabella, organitzador del cinematogràfic retorn, Tarradellas no llença el "Visca Espanya" que tenia preparat.

Fins a la celebració de les eleccions al Parlament, Tarradellas es comporta com un petit reietó en un país que ja no reconeix, car ha passat mitja vida lluny, donant medalles i participant en actes festius i simbòlics d'una Catalunya que vol obrir-se camí, amb una devoció xarona per les formes i per les solemnitats, fent content a tothom qui l'acomboiés. La seva relació amb els polítics espanyols, adhúc els militars, és boníssima, perfecta, d'una placidesa fenomenal, que contrastarà amb la que mantindrà amb els partits polítics catalans, veritables representants del país, puix que s'havien celebrat ja les eleccions a Corts Generals Constituents. Durant la tramitació de l'Estatut del 1979, és sonat el seu enfrontament amb Josep Benet, qui des de llavors es dedicarà a explicar a qui el vulgui escoltar la veritable naturalesa del mite Tarradellas, de qui en destacarà el seu caràcter egòlatra, despòtic i profundament conservador.

Paradigmàticament, per aquelles dates el Lehendakari Leizaola retorna de l'exili per a donar immediatament tota la legitimitat i representativitat als parlamentaris bascos.

Com bé ens explicava en Miquel Roca qui va ser professor meu, davant l'imminència de la presentació de l'Estatut a les Corts el seu paper va ser d'allò més galdós: Va fer endarrerir-lo tot el possible, amb l'excusa que se'l volia llegir, amb la vana esperança que se'l permetés continuar sent President. L'Estatut no deixa cap mena de dubte de que el President seria escollit d'entre els diputats al Parlament, i Tarradellas, que no tenia partit ni forma de ser-ne, somnia en una fòrmula que permeti que se l'esculli per aclamació, esdevenint una espècie de primer mandatari representatiu per sobre dels partits.

L'endemà de l'arribada de Jordi Pujol a la presidència, es comença a forjar irresponsablement el mite Tarradellas. Per als socialistes, principalment contra qui se l'havia fet tornar, Tarradellas va ser molt útil per contraposar-lo a Pujol: Un suposat gran polític que retorna de l'exil-li per governar el seu país, gran estadista, un polític de gran talla amb d'una forma de governar suposadament oberta i unitària, alhora que presidencialista a l'estil francès, sempre contraposada a la forma de governar del qui per aquest serà una espècie de botiguer/ pagés, caparrut i baix. Algun fins i tot per la seva llarg figura s'entesta a comparar Tarradellas amb De Gaulle!

Tarradellas, a tot això, participarà, fins a la seva mort honorat amb un Marquesat pel Rei d'Espanya, ell un republicà de tota la vida!, en aquest joc. Fins i tot mantindrà una relació epistolar amb un personatge tan summament fosc com Federico Jiménez Losantos, qui precisament el glossa i el·logia al seu darrer llibre.

Justament aquest darrer amor que avui li professen l'anticatalanisme més rabiós, qui sempre en destaca la seva grandesa "de español i catalán", d'aspectes maquiavèlics, és el resultat d'anys d'irrigació d'un mite totalment injustificat. D'una persona que no va ser, d'un fet inexistent, o en tot cas merament anecdòtic.

Josep Benet, Xavier Arzalluz en unes controvertides declaracions ja fa uns nanys, i el mateix Pujol a les seves memòries, han destacat en diferents ocasions alguns dels aspectes més negatius del President Tarradellas. Potser seria oportuna una biografia completa i crítica del President Tarradellas, sense mites ni contraposicions. Desconec quan expira el termini per consultar l'arxiu dipositat a Poblet (fins en això la voluntat de contraposar-se! en front de Montserrat...), però llavors hi ha tot un camí per a qui vulgui estudiar-lo. Catalunya ho requereix.

9 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Bastant d acord amb el coment que ha desaperegut,si estava mitificat eraper el seu carrec,i per el que va significar per Catalunya recuperar la fugura del president de la Generalitat,no per ell.
    I tambe d´acord amb el comentari desaperegut en que qui realment mananva a Catalunya en aquell moment era un noi anomenat Johan Cruyff
    Una abraçada campio!!

    ResponElimina
  3. Animo al comentarista que ha borrat el seu apunt, a que el torni a escriure. M'ha fet molta gràcia el final!

    Ddriver,

    Manolo Vázquez Montalbán va escriure que el fútbol era una religió a la recerca d'un Déu. El profeta ja el té, i és diu Johan.

    Ja veus, jo he d'explicar històries d'aquestes... no tinc històries d'amor i massacre, com tu!

    una abraçada artista!

    ResponElimina
  4. Tu ho has dic amic Safont, va ser l'Stalin d'ERC... Ni més ni menys! Ara bé, avui dia encara n'hi ha a la casa republicana, això és el que més temo.

    PS: A finals de març també rebré dues classes a càrrec d'en Miquel Roca i Junyent, dins l'assignatura de Dret Públic de Catalunya.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. El bigoti del georgià reapareix sempre. Compte!

    Les classes d'en Roca, em van proveir d'històries com aquesta. Gaudeix-les!

    ResponElimina
  6. Realment, l'escena de ser escollit per quatre gats a l'ambaixasa espanyola! de Mèxic és prou galdosa.

    ResponElimina
  7. Sí, es va fer allà, ben lluny de França on vivia el mateix Tarradellas, per ser l'únic l'únic lloc territorialment espanyol (Mèxic no reconegué altre estat que la república, fins al 1978). Dels antics diputats, en quedaven uns quants només. Només 9 participaren en l'elecció.

    ResponElimina
  8. i els once apostols van jugar a wembley el 20/05/92 i el 12 apostol era amor que estava sancionat

    ResponElimina
  9. Per una qüestió de llibertat d'expressió, respecto les opinions hostils sobre la figura de Josep Tarradellas encara que no les comparteixi, però francament estic al·lucinat de la ignorància i del desconeixement que hi ha al voltant d'aquest home, que se l'ha marginat només perquè no era independentista ni antiespanyol i volia la conciliació i la concòrdia amb tots els pobles d'Espanya, que entenguessin a Catalunya. He llegit el seu llibre "Ja sóc aquí" on es demostra que Tarradellas va ser un home molt intel·ligent, carismàtic, treballador, lluitador, i un excel·lent estadista, coneixedor de la política, dels polítics, de la classe política tant catalana com espanyola, dels partits polítics i del tarannà tant dels catalans com dels castellans. Crec que va fer el correcte i gràcies a ell la Generalitat va sobreviure i es va restablir al lloc que li corresponia, després d'una tasca dificilíssima on es va trencar les banyes. D'altra banda, detalla com un soberbi Jordi Pujol amb sed de poder i forjador de la "dictadura blanca" va fer tots els possibles per a carregar-se'l i evitar el seu retorn a Catalunya, i com es va desfer de col·legues carismàtics com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca Junyent. Desgraciadament, determinats "lobbies" del nacionalisme han aconseguit marginar a Tarradellas reduïnt-lo al record d'un pobre vellet que va sortir al balcó del Palau de la Generalitat a cridar "ja sóc aquí" i poca cosa més. I a sobre com que Federico Jiménez Losantos ha parlat bé d'ell, ara això ha estat perfecte per a criminalitzar-lo i acabar d'esborrar-lo del mapa. Recordeu que la Generalitat de Catalunya existeix avui dia gràcies a ell. I és millor no criticar si hi ha un desconeixement de les coses o de les persones.

    ResponElimina