10 de febrer 2008

Juno, i la moral


No sóc ni seré mai un moralista. La meva forma de fer, ho impediria. Això no vol dir que no tingui clares les tres o quatre normes morals, que han de ser aplicades en tota la dimensió de la persona: cap a un mateix, cap als altres, cap a la societat.. Honestedat, respecte, lleialtat, dignitat podrien ser un cert quartet. Per això em posen molt nerviós, com ja he dit en altres ocasions, que em vulguin salvar tot tallant-me el coll.

Avui mateix he vist una pel·lícula espurnejant, divertida, fresca, Juno, diuen que la revel·lació dels Òscars. No és una peli d'adolescents tòpica, en tot cas una peli amb adolescents. Però quina adolescència més madura la d'aquesta noia de 16 anys! Hom pot mantenir-se espectant, en aparèixer un embaràs adolescent com a leitmotiv, però que ningú s'esperi un dilema, un debat propi de les eleccions espanyoles, sobre la conveniència de l'abortament o no. Cert que la protagonista decideix tenir la criatura per donar-lo en adopció a una parella que sembla perfecta, però més important és la seva decidida dignitat, que la propaganda antiabortista de la ridícula companya de classe oriental.

El que la tira endavant és la riquesa del seu humor àcid, irreverent, el seu, indisimulat, cinisme, potser un tipus de defensa, un escut, que fa que no importi no ser la tia bona, ni que no li vagi al darrera el capità de l'equip. Una família, caòtica, barroera, però comprensiva i una amiga, Lhea, sexy i plena de picardia però fidel, són el seu equip en aquesta soletat en la reserca de l'amor.

Precisament la història d'amor, a la qual tota la història porta, l'enllaça amb un noi camallarg, escardalenc, i poca traça com tots nosaltres. Segur que per això ens enamorariem com tanoques de la Juno. Potser si que l'amor sincer, que deixa tota la faramalla de banda, és el que la lliga amb el seu amic Bleeker, i la seva absència el que trenca la falsa placidesa de la parella adoptant.

Potser perquè nosaltres també som com ells, la Juno i en Bleeker, imperfectes, plens de dubtes, amb una espurna apunt quan el món no gira com voldriem... I perquè suposo que és per a nosaltres, els qui no volem ser meravellosos ni fantàstics, fins i tot els qui tenim aquestes quatres nocions per a la vida, els qui trobem la dignitat de la senzillesa, pels qui fuguim de la rigidesa però també de la vanalitat, aquesta mica de felicitat que la fortuna ens té preparada.


Amy Winehouse - Back to black

A aquesta noia de veu de gran dama del soul, i comportament d'estrella perduda sense nord, no l'han deixat entrar els Estats Units. Total, sovint deuen deixar entrar mafiosos, criminals i dictadors de tota mena (Alguns van a reunió a l'ONU cada any) i ser una desgraciada com ella, ho són la meitat dels d'aquest ofici. Està nominada als Grammy. M'agraden les seves cançons, i em fa gràcia el seu estil peculiar. Tant de bo en guanyi algun. Ja he dit que no sóc un moralista. Tant de bo, també, tingués un bon nord, aquesta veu se'l mereix.





6 comentaris:

  1. jo la vaig anar a veure però no quedaven entrades....crec que la veure online avui o demà... pq pel k expliques fa molt bona pinta!
    besets!

    ResponElimina
  2. Jo no l'he anat a veure encara però ara amb el que expliques d'aquest diumenge no passa.

    ResponElimina
  3. Hola Mercè!

    Moltes gràcies pel teu comentari. Espero que t'agradi!

    Una abraçada

    Moré,

    Dic el mateix. Ara, si després no t'agrada, no t'enfadis amb aquest eventual crític!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Joan, ja tenía la pel·lícula per veure en llista. Així que quan s'acabi el shabat hi aniré, ara amb més ganes després dels teus comentaris.

    ResponElimina
  5. L'he anat a veure... és realment encantadora.

    ResponElimina
  6. Joan, acabo de descobrir la teva secció de cinema. T'invito a passar-te pel meu bloc http://marcheloswei.blogspot.com on comento tot tipus de pel·lícules, actuals i no actuals!!

    Salutacions d'un ex estudiant de dret UPF com tu! :)

    ResponElimina