12 de maig 2008

El preu de la il·lusió


2003 fou any d'il·lusions, de canvi, tot semblava convertir-se en prodigi. Joan Laporta arribà a la presidència del Barça i Esquerra Republicana, que va crèixer fins a 23 diputats, conformà un govern catalanista i d'esquerres. Laporta i ERC, cadascun a la seva manera i a la seva parròquia, van saber generar il·lusió, gosadia, confiança, valentia, una nova manera de fer. Tot estava per fer, i tot era possible. Avui, 5 anys després, un i altre, President barcelonista i partit republicà, es troben en un moment amarg. Laporta es esbroncat pels mals resultats de l'equip, i Esquerra es castigada sistemàticament als comicis per la seva continuada deriva i sotmisió política.

Val més que parli només de futbol...

És del tot cert que enguany el Barça ha ofert una imatge dolorosa per a tot culé. Els jugadors han fet llei de la seva desgana, passivitat i egoisme, davant l'apatia de l'staff tècnic, pensant que la grandesa ve donada només pel record, fent caure la institució, el club, en el més absolut desastre. Que la Presidència té la seva responsabilitat innegligible, que les decisions que ara no poden esperar, ja eren necessàries abans, que s'ha errat en fitxatges, traspassos, recanvis, etc.. Però no s'han guanyat en 5 anys dues lligues i una lliga de Campions? No es va meravellar al món i es va retornar l'honor del club al seu lloc? No es va tornar la catalanitat al club, i es va reprendre el fil de la història, que 25 anys de nuñisme-gasparisme havien enterrat? A més, cal recordar que molts, alguns nostàlgics de l'ancient reggime, alguns periodistes dels mitjans esportius i no esportius, antics membres de l'stablishment, etc.. aspiraven que un dia arribés el dia d'avui, i foren obertament hostils amb la Junta de Laporta, des del dia de la seva presa de possessió, per motius que anàven més enllà de l'esport, i que tot sovint tenien més a veure amb el caràcter desacomplexadament catalanista dels nous dirigents del club?

Però, no serà, finalment, que el nostre caràcter erràtic i súmmament bipolar, ens fa ser més durs amb els qui ens prometeren futur i il·lusió, que amb els que només pogueren oferir inmovilisme, autocomplaença, ignorància? No és provable, que la ferida sagni més, quan aquell qui ens la obre ens havia convençut amb el somni col·lectiu tant sols alvirat i no amb l'únic argument del conformisme? Si no fos així, no podria entendre com aquells qui en el seu moment foren festejats per tothom, encimbellats com a triomfadors, i celebrats per gernacions, avui són destronats sense compassió, rebent més que mai.

No es pot estar d'acord, amb que la desil·lusió, que la decepció és sempre molt més ferotge, que el cansament? No és possible, sempre, la reconducció de la situació, amb tots els viratges i empentes necessaries i sense por, cercant noves il·lusions, si encara es possible, malgrat tot, malgrat tots, malgrat tots els peròs, conservar la convicció de la vella idea original? Sense por a canviar, a renovar-se, per a ser fidel a la primera il·lusió?

Ah, i confesso quel símil Laporta - Esquerra, no és original meu. Fins i tot un candidat a President d'ERC el va fer, en un sentit primigeni.

Però, no és veritat, que aquest procés intern al partit és comparable al del Barça el 2003? Qui seria Bassat, el candidat que es veia guanyador, i qui Laporta, qui finalment fou vist com l'autènticament renovador?