14 de juliol 2008

Celebració i barbàrie*

No penso entrar en cap moment, durant aquest article, en la passió político-esportiva que la “Guerra dels 30 anys” pacífica de l’Eurocopa provoca cada 4 anys. Felicitats als qui se senten alegres, i felicitats als qui se senten indiferents. En podria dir moltes coses, tant a nivell polític (que hi ha teca) com esportiu (que hi matèria), però centrem-ho tot en les formes de les celebracions esportives, en un abstracte que espera salvar aquesta petita columna renascuda de comentaris irats.

Diumenge, en arribar del genial concert que els mallorquins Antònia Font van oferir dins del festival Cruïlla de Cultures, de seguida vaig ser conscient que una nova jornada de desfermada celebració s’estava produint. Cap problema, esportiu respecte cap a l’alegria del pròxim, sigui o no sigui la meva. La corrua de clàxons disbauxats, fins a cert punt i fins a certes hores, són d’allò més normal. Els petards, venint de la setmana de Sant Joan i Sant Pere, inevitables.

Ara, el que si que hauria d’ésser evitable, el que no és comprensible, ni respectable, és l’ira desfermada, en forma de bàrbara onada de trencadissa. Just davant de casa, un petit grup, l’emprengueren amb els contenidors. Un darrera l’altra, aprofitant que el servei de recollida havia fet la ronda i eren buits, anaren caient al mig de la calçada. El perill us el podeu imaginar. I d’aquí als actes més intolerables, i els menys comprensibles: Llançament de pedres a la policia –l’enemic?– crema i destrosses al mobiliari urbà –mobiliari públic– atacs a la propietat privada, etc.. Tot ho podeu llegir en aquest mitjà. O els més avorribles, la suposada via lliure als instints polítics més primaris, totalitaris i paranoics, contra uns enemics imaginaris, que se suposa que es conten entre els seus conciutadans i veïns, vos lector o jo mateix.

Però com algú pot excusar aquests fets, o bé minimitzar-los com un triomf col·lectiu? Com es pot parlar d’una victòria compartida, quan els qui en són autors, no tenen cap tipus de concepte de col·lectivitat fora d’una etíl·lica eufòria que els empeny a la barbàrie? Sé que aquest debat es contamina per la meva poca o molta simpatia pels motius primigenis que han motivat els darrers fets de diumenge, però no. Es tracta del civisme, de la mateixa noció de conviure en una ciutat, de ser ciutadà d’una mateixa ciutat, i aquest comportaments no poden ser en absolut tolerables. Si altres prefereixen encarar aquests fets com inevitables, més o menys tolerables per motius espuris, o bé, observar amb bonhomiosa complicitat aquesta “presa del carrer”, tinguin la meva total oposició.

Qui tingui motius de celebració, que celebri, fer festa al carrer forma part del nostre caràcter mediterrani, però que no oblidi l’altre, el qui l’endemà se’n va a treballar, hagi guanyat o perdut, el qui participa en que la seva ciutat sigui néta, habitable i vital, amb el que no vol que els seus drets siguin menystinguts pels qui confonen la victòria amb la barbàrie.

* Article publicat a la meva columna mensual (renascuda) "La República" al Capgrós.

05 de juliol 2008

Jo, no


Demà votaré NO a la moció de censura contra el President Joan Laporta i la seva junta. Ho faré conscient i convençut.

Sóc nascut el 1984, la temporada 84-85 és la de la primera Lliga de la presidència Núñez. Feia 6 anys que l'espòs de Maria Lluïsa Navarro era el màxim dirigent del Club. i s'havien guanyat només títols menors.

Vaig criar-me futbolísticament amb el Dream Team, l'equip de somni que dirigia el mestre Johan Cruiff. Vam ser els millors, vam ser admirats i envejats, fent un gran futbol i sobretot veient com onze nanos sortien a divertir-se. Llavors era petit i pensava que el Barça sempre guanyava i el Madrid, l'etern rival, sempre era humiliat. Vindrien anys d'adolescència on aquest conte infantil em seria totalmente destrossat.

Foren anys difícils, en que cada estiu somniavem amb que el fitxatge d'aquest o de l'altre, ens permetria coronar-nos altre cop com el millor equip del món. Res, vam guanyar alguna lliga, vam guanyar alguna Copa del Rei. Però no van ser els millors anys. Anys de plom. Vam perdre fins i tot el partit del Centenari, contra l'Atletico de Madrid, si no recordo malament. I continuarem sent del Barça.

Després va venir l'època més nefasta i vergonyant. La presidència de Gaspart, l'histrío, i del seu substitut interí, Enric Reyna. Res. Cap títol, cap celebració, cap motiu d'orgull. Cap moció de censura, tampoc, van acabar marxant ells solets, "per enderroc". Calia molta fe per continuar sent del Barça, sobretot si eres jove i tens ganes de celebrar alguna cosa.

I finalment, va tornar una època d'aire fresc i de renovat orgull barcelonista, amb l'entrada d'en Joan Laporta i els seus companys de Junta. Vam jugar oníricament, vam guanyar tot el que ens proposàvem i vam tornar a crear simpaties arreu. Però sobretot hi ha un fet que em va renovar el meu barcelonisme: el catalanisme desacomplexat i actiu que han mostrat sempre, i la aposta cívica, solidària i humana.

Hi ha hagut molts errors: deixar que l'equip fos dominat per jugadors panxacontents i ganduls, prepotència (Al loro), generació de resentiments i enemics (exmembres de Junta i amics), nepotisme (Echevarría) i d'altres espectacle que tots coneixem. Però tot això no justifica, llençar als peus dels cavalls dirigents, que després de molts anys, no ens han avergonyit en excès, no han demostrat la seva nul·la capacitat intel·lectual i no han barrejat els seus negocis i l'equip. Tot s'ha de dir.

Però com ja he dit, si el balanç positiu de Laporta només ho fos en el terreny esportiu segurament ni escriuria tot això, però si això li afegin el trencament amb una forma poruga de ser la principal entitat esportiva del país i "el més que un club" que tant ens agrada dir-nos, una forma provinciana de no tenir pàtria, de no tenir cor i ser "d'una ciutat que porta el nom del nostre club" tant sols, penso que no cal pensar-s'ho gaire.

Ara, tothom s'ha llençat desaforadament a fer llenya de la Junta actual i d'en Joan Laporta. Ser contrari a aquell qui fa anys tothom admirava i donava copets a l'esquena, és cool, és chic, és la moda. Barra lliure a periodistes que amb el trencament amb "l'ancien régime" del que estaven a sou, van perdre la renta mensual pel seu cul, nuñistes de tota la vida, poders fàctics porucs, mitjans de comunicació que perden l'oremmus per la selección i pel Rei d'Espanya, espanyolistes tronats, rentistes que vivien del club com Josep Maria Minguella i altres lladres, exmembres de la Junta més delirant de la història del Club que es posen al servei de l'Iznogud, i al davant d'aquest uns personatges sinistres, que quan el Club estava al més alt nivell mundial ja volien fer fora la Junta i el seu President.

Perquè darrera de tot plegat hi ha un Iznogud, un exvisir que vol ser Califa en lloc del Califa. Un personatge sobre el que s'ha creat una llegenda, sovint injustificada, i que ara té tot el perill de cremar-se viu. Un personatge que no sabem quina pàtria estima, si és que en té.

Jo votaré No a la moció de censura. Votaré no perquè encara em sembla que en Joan Laporta és un president vàlid pel Barça, perquè si el Barça va ser el millor equip del món aconseguint dues lligues i una Champions va ser cosa seva, també, perquè vull que el meu club el dirigeixi un catalanista, perquè penso que la seva aposta per ser un club ciutadà, solidari i amb les arrels fermes al país encara és bona, perquè no vull que torni la caspa i la vergonya, perquè no em crec que en Sandruscu no sigui darrera de tot això, perquè van ser la Junta que va proscriure la violència i el neonazisme del Camp Nou, perquè si segons qui em diu que votará a favor, tinc l'obligació de fer el contrari, perquè sempre m'ha agradat dur la contrària a segons quins poders, ....

Perquè al final tot això del futbol és una questió sentimental, i en Joan Laporta va ser el President que em va retornar la il·lusió i l'orgull de ser d'alguna cosa més que un club de futbol.

Per això jo, No.