14 de juliol 2008

Celebració i barbàrie*

No penso entrar en cap moment, durant aquest article, en la passió político-esportiva que la “Guerra dels 30 anys” pacífica de l’Eurocopa provoca cada 4 anys. Felicitats als qui se senten alegres, i felicitats als qui se senten indiferents. En podria dir moltes coses, tant a nivell polític (que hi ha teca) com esportiu (que hi matèria), però centrem-ho tot en les formes de les celebracions esportives, en un abstracte que espera salvar aquesta petita columna renascuda de comentaris irats.

Diumenge, en arribar del genial concert que els mallorquins Antònia Font van oferir dins del festival Cruïlla de Cultures, de seguida vaig ser conscient que una nova jornada de desfermada celebració s’estava produint. Cap problema, esportiu respecte cap a l’alegria del pròxim, sigui o no sigui la meva. La corrua de clàxons disbauxats, fins a cert punt i fins a certes hores, són d’allò més normal. Els petards, venint de la setmana de Sant Joan i Sant Pere, inevitables.

Ara, el que si que hauria d’ésser evitable, el que no és comprensible, ni respectable, és l’ira desfermada, en forma de bàrbara onada de trencadissa. Just davant de casa, un petit grup, l’emprengueren amb els contenidors. Un darrera l’altra, aprofitant que el servei de recollida havia fet la ronda i eren buits, anaren caient al mig de la calçada. El perill us el podeu imaginar. I d’aquí als actes més intolerables, i els menys comprensibles: Llançament de pedres a la policia –l’enemic?– crema i destrosses al mobiliari urbà –mobiliari públic– atacs a la propietat privada, etc.. Tot ho podeu llegir en aquest mitjà. O els més avorribles, la suposada via lliure als instints polítics més primaris, totalitaris i paranoics, contra uns enemics imaginaris, que se suposa que es conten entre els seus conciutadans i veïns, vos lector o jo mateix.

Però com algú pot excusar aquests fets, o bé minimitzar-los com un triomf col·lectiu? Com es pot parlar d’una victòria compartida, quan els qui en són autors, no tenen cap tipus de concepte de col·lectivitat fora d’una etíl·lica eufòria que els empeny a la barbàrie? Sé que aquest debat es contamina per la meva poca o molta simpatia pels motius primigenis que han motivat els darrers fets de diumenge, però no. Es tracta del civisme, de la mateixa noció de conviure en una ciutat, de ser ciutadà d’una mateixa ciutat, i aquest comportaments no poden ser en absolut tolerables. Si altres prefereixen encarar aquests fets com inevitables, més o menys tolerables per motius espuris, o bé, observar amb bonhomiosa complicitat aquesta “presa del carrer”, tinguin la meva total oposició.

Qui tingui motius de celebració, que celebri, fer festa al carrer forma part del nostre caràcter mediterrani, però que no oblidi l’altre, el qui l’endemà se’n va a treballar, hagi guanyat o perdut, el qui participa en que la seva ciutat sigui néta, habitable i vital, amb el que no vol que els seus drets siguin menystinguts pels qui confonen la victòria amb la barbàrie.

* Article publicat a la meva columna mensual (renascuda) "La República" al Capgrós.

3 comentaris:

  1. no té res a veure, però... quina és la teva postura i la del teu partit en relació al final provisional del cas Cernuda?

    Quina és la teva posició en relació a la posició del teu partit? (no sé si m'explico).

    ResponElimina
  2. Canvi de bloc!

    Enllaç correcte: www.maiol.cat

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola Joan, m'agradaria que diguessis la teva en EL BLOC GRAN DEL SOBIRANISME. La teva opinió sempre suma.

    Salut i sobirania.

    David Morgades.

    ResponElimina