29 de setembre 2008

Newman


Els teus ulls enlluernen avui la pàgina, i la teva bellesa duradora, serena, ens serà un grat record. Ens portàvem 59 anys justos, i em feia molta il·lusió haver nascut el mateix dia que ho havies fet tu. Indomable actor, bellíssima persona. Descansa en pau, Paul.

Paul Leonard Newman
1925-2008

21 de setembre 2008

Plaers de ma vida: Viatjar


Amb aquest primer article sobre el viatge, inicio sota el divertit títol de "Plaers de ma vida" les meves col·laboracions a Valors, revista que comença temporada d'allò més completa i renovada, aquest mes amb "els valors en temps de crisi" com a tema central. Moltes gràcies a l'amistat que ha fet possible aquesta col·laboració, i sobretot recomanar-vos - de totes totes - Valors, una lectura nutritiva, pausada, reflexiva i necessària.


L’instint viatger de la humanitat es perd en l’origen dels temps. Herois, valents encuriosits, científics plens de gosadia, cabdills o espies, descobridors de noves terres, monjos en missió o més a prop dels nostres temps, exploradors, corresponsals, viatgers i turistes. D’Ulisses a Heròdot, de Ramon Llull a Marco Polo, de Magalhaes a Cristòfol Colom, de Sant Francesc Xavier a Alí Bey, de Livingstone a Leguineche.

Sortir de casa, amb o sense límit de temps, amb la ment oberta a conèixer i descobrir gents, paratges i cultures mou durant tot l’any infinitat de persones. Però si viatjar ben lluny és plaent, també ho pot ser preparar el viatge: Triar un destí i preparar una ruta, deixant sempre espai per la necessària improvisació, buscar llibres, músiques, textos, fotografies del lloc on volem anar, parlar amb gent que hi ha estat o amb els que coneixen la zona, i finalment, encuriosir-se fins a tal extrem, de que tot el que vegis et faci present el teu viatge.

L’estada es farà curta, potser seran masses experiències, massa brogit, massa possibles records, massa instants per a captar. Seran dies de pensar en la petitesa del teu món, de veure que desconnectar dels grans problemes de la teva humanitat és perfectament possible, - i fins i tot perfectament possible tornar-s’hi a connectar – i de veure com es pot viure sense determinades polèmiques, discussions, debats, opinions o bàndols.

Serà temps de ser un jo diferent, un jo totalment determinat pel nou lloc on et trobes, per una cambra que no és la teva, però que serà la teva llar, per una ciutat de la que no ets ciutadà, però que habitaràs, per un país del qual no tens passaport, però viuràs. Temps per viure tot el que es pugui viure, escriure, tastar menges i beuratges, comprar objectes sense ús aparent o prendre fotografies, com records esgarrapats al fet que aviat tot plegat serà el passat.

I finalment el retorn a casa, fase necessària de tot viatge. Pair tot el que s’ha sentit durant el viatge, fer recompte, ordenar records, explicar a tothom, recompondre el teu petit món abandonat, prendre possessió, de nou, del teu espai vital, i si cal, pensar en el proper viatge.

Viatjar, tot un plaer.

11 de setembre 2008

No, no només una qüestió econòmica

Avui, com ja fa anys, commemorem les darreres hores de les llibertats catalanes, arrabassades per la força de les armes, i sembla que recuperades, en part, enmig d’absolutes migradeses.

Enguany la commemoració està intensament marcada per la negociació d’un nou acord de finançament entre el Govern i oposició de Catalunya i el govern central, amb l’intent d’una unitat política i el desig d’evitar el tantes vegades repetit a la història del nostre país, campi qui pugui. Es pot dir clarament que la necessitat d’un sistema de finançament just per Catalunya, que acabi finalment a aquesta situació d’asfixia premeditada, en definició de Trias Fargas, és amplíssimament compartida pels catalans que han assumit que per tal que el país funcioni, amb projecció cap al futur i amb un present d’estabilitat i prosperitat ens calen més recursos, i no caritats. Han calgut anys d’explicacions, llibres, debats, pedagogia, estadístiques i les més crítiques situacions econòmiques per tal que fins i tot els més tebis catalanistes siguin conscients de la injusta situació de la hisenda catalana, que quan més contribueix a l’estat, menys li pertoca com a part d’aquest estat que ens lligui però no ens vol.

Però, avui Diada Nacional de Catalunya, ens cal apujar l’alçada de les nostres reflexions. Cauríem en el propi parany parat pels adversaris, si situéssim el nostre catalanisme, exclusivament, en una mera discussió sobre recursos financers. No. No recordem avui la desfeta de 1714 i els defensors de les llibertats nacionals de Catalunya, per motius econòmics. No parlem la llengua que parlem i constituïm la identitat nacional, cultural, literària, social, emocional que constituïm per una qüestió de diners. No ens sentim partíceps d’un mateix fil històric i nacional per, només debatre sobre impostos i transferències monetàries. No som catalanistes, per uns milions d’euros.

Em nego a pensar que si en lloc d’una societat postindustrial, que ha estat motor econòmic de l’estat i florent motor dins d’Europa, fecunda en coneixements i en emprenedors, rica i exportadora, fóssim un trist i pobre país, agrícola, sense un devenir pròsper, deixaríem, en massa, d’estimar i defensar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra identitat. Perquè, tanmateix, només estimant i defensar allò que és l’essència d’una pàtria, es pot somniar en un futur, sigui quin sigui el moment present d’aquesta.

M’agradaria pensar, que aquest entossudiment, absolutament necessari i legítim, en l’assoliment d’un bon acord de finançament, només és la vigília d’un projecte de país, que enlloc veig i enlloc trobo, però que ha de ser el nostre devenir. Adonar-se que, de forma suïcida, em arribat a definir el nostre sentiment polític nacional català com, només, quelcom propi del joc econòmic, d’un absolut mercadeig, seria un cop massa dur per aquesta nostra, tantes vegades, pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.



Diada Nacional de Catalunya, 11 de Setembre de 2008.

10 de setembre 2008

D'Israel (III)

Terra Santa no és un nom qualsevol per aquesta terra, sobretot si tenim en compte que és la terra on segellaren la seva aliança Yahvé i el poble jueu, on nasqué, visqué, morí i ressucità Jesús de Natzaret, fill de Déu per tots els cristians, i on el profeta Mahoma ascendí al cel sobre el seu cavall blanc. És evident que els turons i les valls d’aquest país no són gens recomanables per aquells qui desconeixen aquestes dades, o que bé – en aquests temps ignorants – pateixen de religiofòbia. El viatger, amb tot el seu caràcter extremadament respectuós, serè i fins lliurepensador, no pot deixar d’estremir-se amb la passió que per tanta gens desperten tants Sants Llocs.

La història sagrada cristiana, que coneixen els pares, avis, tiets, i que el qui li interessa s’ha d’espavilar pel seu compte a conèixer (conèixer la jueva i la musulmana seria ja digne d’erudicció), és d’una gran utilitat, sobretot si hom fa un circuit turístic adreçat a europeus/hispanoamericans.


Betlem – ciutat pertanyen a l’Autoritat Nacional Palestina – on nasqué Jesús, Natzaret d’on eren els seus pares, es produí l’anunci del seu naixement a Maria i visqué la família de Sant Josep, Canà de Galilea on realitzà el primer miracle durant un casament al que havia estat convidat, el Jordà el rebé el baptisme de mà del seu cosí Joan, Cafarnaum, prop del Llac de Tiberiades, poble de pescadors, fonamental en l’inici de la dita vida pública i on conegué a Simó Pere i la resta d’apòstols, els monts propers al Llac on llança les Benaurances i Jerusalem, on entrà durant la Pasqua, fou entregat per Judes, jutjat, condemnat, mort en la creu, i ressuscitat al tercer dia, segons els Evangelis.

Ara bé, la vida i mort de Jesús de Natzaret, i aquests diferents pobles i llocs relacionats, no han estat estranys a les invasions, lluites, victòries, destruccions i guerres ocorregudes en aquest país. Evidentment, també no li són gens alienes, els cismes, les desunions, les desconfiances i les mil divisions de la cristiandat. Allunyades de Roma, i de les metròpolis orientals, les esglésies i basíliques anaren desapareixen fins que l’impuls franciscà al segle XIX feu aparèixer nous temples (moderns i sense massa gràcia), en alguns d’aquests pobles.


Les Basíliques de la Nativitat a Betlem i del Sant Sepulcre a Jerusalem, ancestrals, impressionants i custodiades per catòlics, ortodoxos grecs i armenis, són les que mantenen la tensió primigènia del cristianisme. El Patriarcat Grec Ortodox de Jerusalem i Palestina evidència sempre que pot la seva majoria entre els cristians israelians, àrabs evidentment. Ara bé, la complexa relació entre el Catolicisme, l’Ortodòxia, les Esglésies Orientals i tots els altres grups cristians, es perfectament visible a la ciutat Santa: Hom pot trobar esglésies o sacerdots russos, etíops, coptes egipcis, armenis, etc.. Amb la complicació de l’existència de, per exemple, grups en comunió amb Roma (esglésies uniates) i grups amb patriarcat propi dins d’un mateix país, on fins i tot poden ser una minoria!


El mosaic és d’una complexitat tal, que només es pot solucionar als carrerons dels barris àrabs de la Ciutat Vella de Jerusalem, on els finíssims comerciants són capaços d’aconseguir la plena efervescència de l’ecumenisme i el diàleg intereligiós, oferint-te sense que tinguis temps a reaccionar, kipot o menoras, creus de Jerusalem, icones o qualsevol objecte religiós que desitgis el client.

09 de setembre 2008

D'Israel (II)

Hom no viatja a Israel per trobar els restaurants de Paris, ni les sastreries de Londres ni els teatres de Nova York. Que ningú hi viatgi per aquests motius. El desengany pot ser dels d’antologia. A Israel s’hi menja mediterràniament (amb moltíssimes influències de Polònia al Ièmen, però mediterràniament), s’hi poden comprar mil i una coses i té una llarga tradició cultural i musical, però no. No busqueu glamour, ni hedonisme, ni elegàncies buides.

Les arrels del sionisme fundacional austeres, sofertes, idealistes, utòpiques, van definir-lo a consciència des de la seva fundació enguany fa 60 anys. Es un país que va per feina. Un poble condemnat sempiternament a no poder accedir a la propietat de la terra, i per tant impossibilitat per l’agricultura, avui és el primer al món en desenvolupament agrícola, un poble condemnat a les tasques més ingrates del diner, alhora que només podia tenir el coneixement com a lleuger equipatge ha aconseguit ser punter en tecnologia i ciència, un poble que feia segles, milers d’anys, que no lluitava, avui posseeix un exèrcit d’alt nivell, victoriós davant tota l’amenaça veïna des del seu primer plor. Agricultura, ciència i tecnologia i exèrcit, són encara avui els pilars de l’estat jueu.

Per això no demaneu als israelians, que convertiren autèntics deserts en els més flagrants vergers, que exportaren coneixements, ciència i cultura a mig món i aconseguiren aturar l’escomesa repetida dels seus enemics, que es cordin els dos botons de dalt de la camisa o que siguin melindrosos com un maître de restaurant. Les superficialitats i pedanteries no existeixen per ells.

Ja ho deien, que els israelians són durs i espinosos per fora, i dolços per dins quan s’obren. Tots els pobles són del caràcter que els ha sedimentat la història.

Però també és cert que avui aquest país jove, passada la barrera dels 60 anys, amb una classe política que en res arriba a l’alçada dels pares fundadors i submergida en els vicis de la corrupció, ben cansat de justificacions, lluites, esforços, disculpes, de rebre ingratituds del món, en un stand by en la seva situació final en relació al futur estat palestí, i un allunyament de l’idealisme primigeni, l’apatia nacional i un cert toc vulgaritzant el pot respirar fins i tot un turista ocasional com el que escriu aquestes línies.

Segurament Israel vol ser un país normal, però de veres que un poble com aquest es pot permetre deixar de diferent?



08 de setembre 2008

D'Israel (I)

Avui repassava la meva petita col·lecció de llibres sobre Israel i el Pròxim Orient, i me n’adonava que hi ha pocs que no hagin caigut en temptació d’escriure alguna obra sobre aquest país i aquesta regió. Llistar els noms dels autors és repassar bona part de la història de la literatura, la política i la història, d’aquest país, d’aquell país i de mig món: De Sartre a Pla, de Baltasar Porcel a Dominique Lapierre, d’Slomo Ben Ami a Shimon Peres, de Vicenç Villatoro a Saul Bellow. Una altra constatació és que la majoria de textos incloen al seu títol “Israel” o “Palestina” o bé, com la majoria, “Israel-Palestina”. No ben bé qüestionat per aquesta prodigiosa creativitat universal i tampoc amb un fervent desig emulatori de tan savies obres, més aviat seduït per aquest petit país tant anomenat, vaig encaminar passes i dies de vacances, Mediterrà enllà.

És molt comú i retòric, que el viatger que arriba a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv, el sorprengui la seguretat, la polícia o l’exèrcit. Benvolgut lector, al viatger li feren totes les preguntes de rigor – respostes amb el mateix rigor – a l’aeroport de Barcelona, i ben arribat a Israel el primer impacte fou l’escrupolós respecte al règim lingüístic triple en tota retol·lació oficial. Hebreu, àrab i anglès comparteixen, i en aquest ordre cartells, indicacions i senyals.


Arribar a Jerusalem, ser a Jerusalem, és principi i final del curt viatge del cronista. El fet, de dir-se a un mateix, “sóc a Jerusalem”, ja estremeix l’ànima més flemàtica. Primer descobriment de la Ciutat Santa: la complicada història de la capital de l’estat d’Israel, es llegeix sobre els mapa i a peu de carrer, i si hom demana a un taxista que el porti al centre, no el portarà pas a la Ciutat Antiga, a la Porta de Jaffa ni a la de Damasc, sinó a la bulliciós passeig de Ben Yehuda, on passavolants, joves i alguns turistes es fonen en una rambla que cap al tard a la tarda, es torna d’allò més agradable. I és que la Ciutat Antiga, on es troben el Mur de les Lamentacions, l’Explanada de les Mesquites i el Sant Sepulcre, va pertànyer des del 48 fins al 67 a Jordània, i la Jerusalem jueva florí entre la frontera jordano-israeliana i els turons de l'oest de la ciutat. Però que hom no tingui cap idea d’uniformització.. perquè algú creu que una ciutat com Jerusalem pot ser tant uniforme i monocolor com un suburbi?


07 de setembre 2008

Fora de joc

Amics,

Cada dia es llegeix menys aquest blog, i suposa que la responsabilitat és meva. Ara bé, aquests darrers dies he estat en fora de joc.

Ara, amb una vesícul·la bil·liar menys al meu cos, i amb prous ganes m'hi tornaré a posar. Amb paciència. Primer de tot, potser que trenqui el fora de joc i comenci a atacar una mica no? Una perspectiva d'Israel, fóra un bon començament.

Fins ara.