09 de setembre 2008

D'Israel (II)

Hom no viatja a Israel per trobar els restaurants de Paris, ni les sastreries de Londres ni els teatres de Nova York. Que ningú hi viatgi per aquests motius. El desengany pot ser dels d’antologia. A Israel s’hi menja mediterràniament (amb moltíssimes influències de Polònia al Ièmen, però mediterràniament), s’hi poden comprar mil i una coses i té una llarga tradició cultural i musical, però no. No busqueu glamour, ni hedonisme, ni elegàncies buides.

Les arrels del sionisme fundacional austeres, sofertes, idealistes, utòpiques, van definir-lo a consciència des de la seva fundació enguany fa 60 anys. Es un país que va per feina. Un poble condemnat sempiternament a no poder accedir a la propietat de la terra, i per tant impossibilitat per l’agricultura, avui és el primer al món en desenvolupament agrícola, un poble condemnat a les tasques més ingrates del diner, alhora que només podia tenir el coneixement com a lleuger equipatge ha aconseguit ser punter en tecnologia i ciència, un poble que feia segles, milers d’anys, que no lluitava, avui posseeix un exèrcit d’alt nivell, victoriós davant tota l’amenaça veïna des del seu primer plor. Agricultura, ciència i tecnologia i exèrcit, són encara avui els pilars de l’estat jueu.

Per això no demaneu als israelians, que convertiren autèntics deserts en els més flagrants vergers, que exportaren coneixements, ciència i cultura a mig món i aconseguiren aturar l’escomesa repetida dels seus enemics, que es cordin els dos botons de dalt de la camisa o que siguin melindrosos com un maître de restaurant. Les superficialitats i pedanteries no existeixen per ells.

Ja ho deien, que els israelians són durs i espinosos per fora, i dolços per dins quan s’obren. Tots els pobles són del caràcter que els ha sedimentat la història.

Però també és cert que avui aquest país jove, passada la barrera dels 60 anys, amb una classe política que en res arriba a l’alçada dels pares fundadors i submergida en els vicis de la corrupció, ben cansat de justificacions, lluites, esforços, disculpes, de rebre ingratituds del món, en un stand by en la seva situació final en relació al futur estat palestí, i un allunyament de l’idealisme primigeni, l’apatia nacional i un cert toc vulgaritzant el pot respirar fins i tot un turista ocasional com el que escriu aquestes línies.

Segurament Israel vol ser un país normal, però de veres que un poble com aquest es pot permetre deixar de diferent?



1 comentari:

  1. noi,

    et llegiem poc perque no escribies¡¡¡


    ben retornat¡¡

    ResponElimina