11 de setembre 2008

No, no només una qüestió econòmica

Avui, com ja fa anys, commemorem les darreres hores de les llibertats catalanes, arrabassades per la força de les armes, i sembla que recuperades, en part, enmig d’absolutes migradeses.

Enguany la commemoració està intensament marcada per la negociació d’un nou acord de finançament entre el Govern i oposició de Catalunya i el govern central, amb l’intent d’una unitat política i el desig d’evitar el tantes vegades repetit a la història del nostre país, campi qui pugui. Es pot dir clarament que la necessitat d’un sistema de finançament just per Catalunya, que acabi finalment a aquesta situació d’asfixia premeditada, en definició de Trias Fargas, és amplíssimament compartida pels catalans que han assumit que per tal que el país funcioni, amb projecció cap al futur i amb un present d’estabilitat i prosperitat ens calen més recursos, i no caritats. Han calgut anys d’explicacions, llibres, debats, pedagogia, estadístiques i les més crítiques situacions econòmiques per tal que fins i tot els més tebis catalanistes siguin conscients de la injusta situació de la hisenda catalana, que quan més contribueix a l’estat, menys li pertoca com a part d’aquest estat que ens lligui però no ens vol.

Però, avui Diada Nacional de Catalunya, ens cal apujar l’alçada de les nostres reflexions. Cauríem en el propi parany parat pels adversaris, si situéssim el nostre catalanisme, exclusivament, en una mera discussió sobre recursos financers. No. No recordem avui la desfeta de 1714 i els defensors de les llibertats nacionals de Catalunya, per motius econòmics. No parlem la llengua que parlem i constituïm la identitat nacional, cultural, literària, social, emocional que constituïm per una qüestió de diners. No ens sentim partíceps d’un mateix fil històric i nacional per, només debatre sobre impostos i transferències monetàries. No som catalanistes, per uns milions d’euros.

Em nego a pensar que si en lloc d’una societat postindustrial, que ha estat motor econòmic de l’estat i florent motor dins d’Europa, fecunda en coneixements i en emprenedors, rica i exportadora, fóssim un trist i pobre país, agrícola, sense un devenir pròsper, deixaríem, en massa, d’estimar i defensar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra identitat. Perquè, tanmateix, només estimant i defensar allò que és l’essència d’una pàtria, es pot somniar en un futur, sigui quin sigui el moment present d’aquesta.

M’agradaria pensar, que aquest entossudiment, absolutament necessari i legítim, en l’assoliment d’un bon acord de finançament, només és la vigília d’un projecte de país, que enlloc veig i enlloc trobo, però que ha de ser el nostre devenir. Adonar-se que, de forma suïcida, em arribat a definir el nostre sentiment polític nacional català com, només, quelcom propi del joc econòmic, d’un absolut mercadeig, seria un cop massa dur per aquesta nostra, tantes vegades, pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.



Diada Nacional de Catalunya, 11 de Setembre de 2008.

1 comentari: