18 d’octubre 2008

La literatura i la música (extended version)


En plena Segona Guerra Mundial, un escriptor i periodista rus d’origen jueu, segueix com a corresponsal de guerra els avenços de l’Exèrcit Roig contra els nazis, en aquell moment victoriosos a tot Europa. Testimoni de la batalla d’Stalingrad, on els soviètics encerclen els alemanyes fins la rendició total, documenta l’extermini dels jueus a Ucraïna i Polònia, participa en l’alliberament del camp de Treblinka i un article seu es usat com a prova als Judicis de Nuremberg, i arriba al Berlín derrotat. De nou a l’URSS, amb el record del dolor, el patiment i la mort, es proposa documentar i oferir al seu testimoni. Ben aviat la seva denúncia del totalitarisme toparà amb el règim comunista. La monumental “Vida i destí”, que recorre els fronts, les reraguardes, els camps de concentració, el gulag com aquest crit contra el totalitarisme (en feia referència Francesc Grané en el número anterior) serà considerada impublicable pel mateix Nikita Jruschov. Vassili Grossman, testimoni dels enemics de la llibertat i la justícia, morirà proscrit, però la seva veu sobreviurà com una de les grans novel•les del segle XX.

A la mateix època, i al mateix país, un músic roman al Leningrad assetjat pels exèrcits nazis. La carestia i l’opressió del setge, li fan brollar les primeres notes de la seva setena Simfonia: Leningrad, en homenatge a la heroica ciutat que resistirà 900 dies. Ell també resisteix: tot i la seva fidelitat a la URSS, el mateix Iosif Stalin l’ha criticat, denunciat i condemnat públicament. El dilema entre seguir l’ortodòxia que pretén el règim dels seus artistes, i la necessitat d’expressar un nou llenguatge que enllaci la rica tradició amb l’avanguarda el perseguirà tota la vida. També la guerra influirà la seva obra. El poema de Yevtushenko sobre l’assassinat en massa dels jueus de Kiev al barranc de Babi Yar, serà la inspiració per la tretzena Simfonia. Dmitri Shostakóvich, colossal compositor, del seu país i dels seus propis sentiments, viurà tota la seva vida entre el fet de ser el músic del règim o un agosarat perseguit.

Desconec totalment si mai es conegueren aquests homes. No sé pas si tingueren qualsevol tipus de relació o si mantingueren cap sentiment d’admiració o indiferència un envers l’altre. El que és innegable és que la lectura de Grossman i la música de Shostakóvich permeten l’aparició d’un fresc inigualable als ulls del lector/oient. Les notes de Leningrad, i les veus dels personatges de Vida i destí, la unió entre testimonis de la destrucció, fan més que evident que els llibres i la música, fan una bona parella.

Per comprendre un fet històric, un sentiment, un esdeveniment, un estat anímic, contraposar la lletra a la nota pot ser d’enorme utilitat. Però, no només per això, sinó que ens pot ser molt agradable com a mer entreteniment, com a forma de fer més plaent el plaer de llegir o de sentir-se envoltat de la música. Buscar una obra literària relacionada amb un estil musical, un autor, un músic o un cantant que ens apassiona, o a l’inrevés un llibre, un poema, un conte, un escriptor que ens agrada per a una bona cançó, pot esdevenir tot un plaer.

Grossman i Shostakóvich, però... amb quines obres podríem relacionar Amy Winehouse o Giuseppe Verdi? I Quim Monzó o Joseph Conrad?

Literatura amb música, tot un plaer.

Plaers de ma vida: La literatura i la música*

En plena II Guerra Mundial, un escriptor rus d’origen jueu, segueix com a corresponsal l’Exèrcit Roig contra els nazis: Testimoni de la batalla d’Stalingrad, l’Holocaust, l’alliberament de Treblinka i el Berlín derrotat, ja a l’URSS, des del record del dolor oferirà al seu testimoni. Aviat toparà amb el règim comunista. “Vida i destí”, un crit contra els totalitarismes, serà condemnada per Jruschov. Vassili Grossman, veu contra els enemics de la llibertat i la dignitat.

Un músic roman al Leningrad assetjat: brollen les notes de la seva setena Simfonia, homenatge a la ciutat que resistirà 900 dies. Tot i la fidelitat a la URSS, Stalin l’ha condemnat públicament. L’ortodòxia que vol el règim dels artistes o la necessitat d’un nou llenguatge? Dmitri Shostakóvich, colossal compositor, entre ser músic oficial o un perseguit.

Desconec si es conegueren o sentiren mútua admiració o indiferència. Però la lectura de Grossman i la música de Shostakóvich permeten l’aparició d’un fresc inigualable als ulls del lector/oient. Les notes de “Leningrad”, i les veus dels personatges de “Vida i destí”, evidencien que llibres i música, fan una bona parella.

Per comprendre la història contraposar la lletra a la nota és d’enorme utilitat. Però, també pot ser fantàstic com a mer entreteniment, per fer més plaent el plaer de llegir o de sentir-se envoltat de la música. Buscar una obra literària relacionada amb un estil musical, un autor, un músic o cantant que ens apassiona, o a l’inrevés un llibre, un poema, un conte, un escriptor favorit per a una bona cançó, tot un plaer. Grossman i Shostakóvich, però... i Winehouse o Verdi? I Monzó o Conrad?



Article publicat al núm. d'octubre de la revista Valors.


Literatura i música, tot un plaer.

06 d’octubre 2008

L'octubre de Don Amadeu Hurtado


La deliciosa Quadens Crema, ha editat un petit lliure que està gaudint d'un merescut èxit. El dietari que durant uns mes dugué l'advocat Don Amadeu Hurtado i Miró, quan fou enviat per la Generalitat com a comisionat davant el Tribunal de Garanties Constitucional durant la tramitació del recurs contra la Llei de Contractes de Conreu. Avui encara som a 6 d'octubre, i tots sabem com va acabar el contenciós rabassaire. Com es va arribar a aquella passió desfermada es pot resseguir a les notes de Don Amadeu, un dels autèntics patriarques republicans, ànima de publicacions com La Publicitat i Mirador , descobridor d'en Xammar, amic personal i col·laborador de Francesc Macià, home d'aquella estrella política, efímera i intel·lectual que fou l'Acció Catalana de Nicolau, de Rovira i Virgili, de Bofill i Mates, de Claudi Ametlla, (i on també milità activament el seu amic i deixeble Xammar). Conflicte que visqué amb preocupació Hurtado, un senyor dedicat a la política i el dret, amb un gran patriotisme, però allunyat de tot tipus d'histrionisme i el tràgic foc d'encenalls que tant de fumera va aixecar durant el període republicà.

I això va ser fins a cert punt el 6 d'octubre, un acte d'aquella estètica que Unamuno ens llençava en cara, una estètica separatista... per un acte de salvació pública de la República Espanyola! Perquè, en certa manera, una vegada més, la idea de "canviar Espanya" tornava a gelar el cor de l'esquerra catalana. La República, el règim amic que havia atorgat un migrat Estatut, el govern de Madrid, la gran esperança d'un encaix amb els pobles germans d'Espanya, el somni s'esvaïa per la influència dretana del govern. I la irresponsabilitat dels partits catalans, potinejant en el "redil" madrileny, pressuposava l'ensulciada: La Lliga, amb els (pocs) grans propietaris rurals al darrera, impulsava el gavinet Samper a recòrrer la Llei de Contractes de Conrreu, recurs que comptà amb tot l'impuls de l'anticatalanisme i el patrioterisme més tronat; L'Esquerra, com a resposta,no aposta només pel conflicte jurídic a la sentencia de l'Alt Tribunal de la República, i en un clima que els socialistes espanyols escalfen per tirar-se finalment enrrera, aposta per un enfrontament mal preparat, mal conduït i mal explicat. Barcelona ha de ser la nova capital de la República Federal Espanyola, refugi de les esquerres, espurna de la revolta. Finalment serà un general català, prudent i democràta, Domènec Batet qui es veurà en la tesitura de declarar l'estat de guerra a la capital del país i detenir el seu president.

No sabem que hauria passat si mai s'hagués plantejat un contenciós per una Llei que jurídicament - vist a dia d'avui - el Govern català va aprobar amb ple acord amb la Constitució del 1931, una Llei justa que pretenia millorar la situació al camp, i que vist amb la llunyania ens sorprén que encengués tantes espurnes, ningú sap que hauria passat, ni si mai haguèssim passat de la inocent pirotècnia del 34 a la tragèdia del 36. El que no va ser diferent a d'altres èpoques, més properes, va ser aquest tango impossible d'amor i desamor ballat amb Espanya. Ni llavors, amb tots els mites que es van generar (el Companys heroic que va construir el seu advocat defensor, Ángel Ossorio y Gallardo, l'emotiva declaració de l'Estat Català, ni el retorn vibrant...) ni ara, hem estat capaços de fer el nostre propi camí. Seriós, pragmàtic, brillant, sense estridències, però amb tota la contundència necessària per la llibertat de Catalunya.

Perquè llavors, ja molts pensaren que no calien 6 d'octubres com aquells per demostrar a ningú que s'és catalanista. Sobretot quan es fa per salvar Espanya.