02 de novembre 2008

L'audàcia de l'esperança, des de Catalunya estant

Dimarts aquest home, Barack Obama, pot ser escollit President dels Estats Units. Amb un discurs d'esperança enmig de la crisi i de valors en temps de pèrdua de referents, la seva fulgurant carrera - partint d'uns orígens tant complicats com el seu nom - el seu carisma i personalitat, i evidentment, el fet de transcendental de ser el primer negre amb possibilitats de ser President, el converteixen en un home únic. Un personatge tant interessant com el país que vol, i té moltes possibilitats, de governar. Està per la història presidir els Estats Units amb la força de Lincoln, el lideratge de Roosvelt i la il·lusió de Kennedy.

Però, a més, des d'aquest racó de la Vella Europa, que s'aboca a les eleccions americanes - amb tot el desconeixement i el tòpic que és possible també - per, en certa manera, oblidar la nostra pèssima política nacional. Però si Obama sedueix, també és perquè, en el fons del nostre esperit resta l'esperança que una figura com ell aparegui en el nostre fosc horitzó. Però, podem mantenir aquesta audàcia en el país de la grisor tripartita, de la politiqueria més espuria, del vol més gallinaci i de la desolació metodológica?

Podem mantenir l'esperança que un dia un líder al nostre país sigui capaç de parlar de valors, i no semblar hipòcrita? De reformes, i que no envermelleixi de vergonya? De transversalitat, i solucions assumides per tots, sense amagar cap manipulació? De somnis i esperança, i no semblar una història a la vora del foc? Podem creure que amb les andròmines perverses dels partits pot sorgir un home brillant i preparat, de paraula suau però enérgica, amb idees propies, sense haver entrat de petit a un partit i seguir el cursus honorum de rigor, amb tots els punyals necessaris? Seria possible aquí, un candidat que despertés les simpaties de tants, i fins i tot d'antics governants d'altres partits? Pot sorgir un polític amb la fusta de líder, la paraula ben ordenada i les qualitats per arribar al govern en una onada d'il·lusió?

Costa de creure, de veres. Sovint hem pensat que la nostra forma de fer política era la bona. Apel·lavem a la Il·lustració, a la Història, a Grècia. Sovint hem vist amb menyspreu, i curtesa de mires, la política americana. Però, avui ens trobem tots girant el cap Altàntic enllà. Tots amb els anhels cap la República de Jefferson, Adams i Madison, la República del Check and Balance, de la Declaració d'Independència, la Declaració de Drets de Virginia i del Discurs de Gettisburg, de la República que tot sabem i no en sabem res.

Molts són els progressistes europeus de discurs arnat que veuen en Obama l'arcàngel progre que no és, molts són els conservadors histèrics que el veuen com el perillós "socialista" que tampoc és. El perill deformant d'Europa en que alguns observen aquest home. Llegeixin aquest bon llibre que és "L'audàcia de l'esperança", i l'entendran.

Els nordamericans decidiran dimarts si Barack Hussein Obama, de 47 anys, fill de keniata i texana nascut a Hawaii, crescut a Indonèsia i educat a Harvard i Columbia, advocat i Senador dels Estats Units en representació d'Illinois, els convenç, els il·lusiona, els atreu, els dóna l'esperança i el reconfort necessaris per ser el 44è President dels Estats Units d'Amèrica. Els catalans ho seguirem amb aquesta barreja d'interés i admiració, d'esnobisme i enveja, alguns sense entendre res, altres entenent massa bé que el nostre país és - massa - lluny d'Illinois.

3 comentaris:

  1. doncs jo votaria el McCain. Obama em recorda a Zapatero, molt bon rollo i molta imatge, però ; hi ha alguna cosa darrera?

    ResponElimina
  2. Mc Cain quan anava de per lliure al seu partit era interessant (demostrava que això dels partits a Amèrica no és el rotllo d'aquí), però quan li van posar de segona, la mestressa de casa amb rifle de la Pallin i tenint en compte l'edat i l'estat físic, em sembla que va perdre bastants punts, no?

    ResponElimina
  3. Gran post, Joan. Comparteixo plenament el que dius.

    A part d'això, és curiós veure com a casa nostra, de cop i volta, el discurs dels valors torna a la palestra política.

    Salut!

    ResponElimina