31 de desembre 2009

Aquest any

El 2009 ha estat un any estrany. Vaig començar-lo amb quimio i l’acabo amb ètica. Vaig iniciar-lo essent un malalt i l’acabo com a estudiant d’un màster de Periodisme. Literàriament ha estat un any de descobertes: De Plató a Thomas Mann, de Robert Frost a Marcel Proust.

Aquest any l’he intentat compartir amb els meus bons amics de sempre i els nous camarades. He estat a Oxford, i he conegut el Mas Pla.... i incomptables vegades m’he aixecat a l’estadi o davant del televisor per celebrar un any llegendari pel Barça – Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, d’Europa i Mundial de Clubs. Pel que fa a espectacles, - a banda d’òpera - he pogut veure en directe a Leonard Cohen i U2, i això fa història. Els moments oficialment històrics, la solemne política, els grans discursos.... ja veurem.

Ben bé que en aquests 365 dies he tingut temps per la ràdio, pels articles, pels cafès, copes i rialles, fins m’he deixat seduir per la Barcelona de 1914, i poc a poc encarrilo el futur, que és demà.

Els escenaris on he viscut l'any 2009 han estat l'hospital, l’Ateneu i ben aprop dels meus estimats. L’he viscut per tot arreu. I fins així el veig ple de records, de somriures, de pensaments, d’algunes decepcions i moments d’indecisió, però sobretot d’esperança i d’il•lusió.

Per l’incert futur no demano massa, només que la dècada que ve, si pots ser, sigui tan rica com aquest any, tan prodigiosa com aquests mesos, tan meravellosa com aquest any que va començar trist i ha acabat com mai.

Bon any 2010!

30 de desembre 2009

L'ética

L’ètica preocupa als periodistes. D’un temps ençà hem passat d’herois a malvats, i com a bons masoquistes ens torturem contínuament i volem saber el perquè d’aquest fracàs. I no estem parlant de tomàquets ni falòrnies, estem parlant del desprestigi de la premsa escrita, de la ràdio i, també evidentment, de la televisió. Segur que si preguntem pel carrer – en una d’aquestes enquestes de per riure – quines són les professions, les vocacions més desprestigiades, entre les primeres apareixerien l’advocacia i el periodisme. Ambdós són vistos com amorals només moguts pel prestigi o els diners, capaços de vendre’s la mare per un titular o una absolució, sense cap interès per la veritat.... Comparteixen tòpics i misèries, tan diferents com semblen a simple vista.

Malgrat tot, es reflexiona sobre l’ètica. L’ètica professional, l’ètica periodística. I tan sovint ens hauríem de preguntar, si els nostres dubtes ètics, si el mateix dubte sobre l’existència de l’ètica en la nostra faceta professional, no té a veure amb la presència o absència d’una ètica política, social, religiosa, ciutadana. Perquè, seriem capaços d’establir que existeixen una sèrie de valors, de comportaments morals inherents en el qui escriu amb vocació periodística, sense preocupar-nos de quins són els valors que imperen en la societat en la que el periodista treballa? Seriem tan petulants de fer grans consideracions sobre quina és la nostra ètica, sense pensar que pertanyen a una societat que tantes vegades el tòpic diu que no té ètica?

Seguirem llegint, i seguirem pensant. Em sento massa ple de dubtes per emetre judicis.

29 de desembre 2009

Mon cor estima un arbre


El jove Miquel Costa, que de cap manera s’imaginava que acabaria essent capellà, passejant per l’illa s’identifica vivament amb un arbre. Som a 1875 i és un apassionat poeta. Té afanys, se sent agitat. I a aquell arbre, un pi aferrat als penya-segats de Formentor que es doblega i manté per sobre el mar i sota el cel, pren com a exemple i senyal.

Molts seran els motius d’angoixa, els temporals i els defalliments en la vida de Costa i Llobera, però com el pi es vol mantenir ben arrapat a la terra. Quan fins i tot la sensibilitat, l’amor a una bellesa com l’eterna primera del verd del seu pi són el motiu del seu poema, no vol que aquests l’allunyin de l’estoïcisme ideal, d’una necessària serenor que reclama i enveja a l’arbre amat! I el pi de Formentor, aquest arbre mític, davant del clam del poeta, de l’homenatge que ens llegà el pollencí, que es manté ferm davant de les ventades i orgullós “riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real”, fmanté la seva fermesa, la seva serenor, la seva magnificència.

D’alguna manera, i a pesar de que sovint hagi renegat del romanticisme, fa dies que no em trec del cap aquest poema del capellà-poeta mallorquí, i d’alguna manera em sembla com si jo també volgués estimar un arbre, tenir un senyal, una penyora que em recordés que cal vèncer, que cal resistir les envestides del vent i els elements, de la vida i el temps. Que potser pensarem en deixar-nos caure, que ens sentirem gairebé doblegar, però que quant alegre serà tornar a ser qui som, més forts, més vius, més alegres!

25 de desembre 2009

El primer Nadal de la Guerra ("El llibre de les hores cruentes")


Hom ha dit ha que Nadal era, a l’ensems, la festa del cel i la de la terra. Les campanes solen anunciar-la alegrement. Mes aquest any la terra està endolada i les campanes tenen tot un altre so. “En sangre y en llanto está la tierra antigua”, acaba de dir el meu amic Rubén Darío. La terra antiga és més amarada de sang i llàgrimes, i les campanes nadalenques, són, a París, campanes de dol.

Em va m’ha recordat, la cançó catalana que “la nit de Nadal és nit d’alegria”: jo sento avui tota la seva tràgica solemnitat. Un xic abans de mitja nit he sortit de casa. Feia fred. Glaçava. Les amples vies de la ciutat eren fosques i malgrat la transparència del cel. Mentre caminava sol pel macadam de les voreres, m’adono que tota la gent que s’esqueia a passar prenia la mateixa direcció: era que tots anàvem a la missa del gall.

Quan arribem a Sant Ferran, car visc en el barri de Ternes, el temple ja és ple de gom a gom. Gran silenci, dins l’església; gran recolliment. I una cosa sorprèn tot seguit: gairebé tot són dones, com a les esglésies d’Espanya. Escampats ací i allà entre la femenívola multitud, algun vell de barbes venerables i algun adolescent esprimatxat, d’aire llangorós i tímid. També és evident una altra cosa: el nombre considerable de endolades, mares, vídues, germanes. I, en totes aquest aire de valenta resignació que les fa senzillament admirables.

Una hora bans de començar, l’església era ja curulla. I el silenci que de moment ens ha corprès dura fins que l’orgue psalmonia les primeres notes del Minuit chrétien. Els altres anys la missa del gall era esperada pels amants de la música que anaven als temples a oir bones veus. Avui aquells diletants són absents, i tots els qui han omplert les esglésies hi ha anat moguts per un altre fervor. Haguéssiu vist el poble, recollit, flectat, silent, pregar pels morts, pels desapareguts, pels qui són a les trinxeres i els qui encara hi ha d’anar! L’haguéssiu sentit cantar a cor, amb l’orgue ressonant, el Venite adoremus! L’orgue tenia melodies d’ègloga, evocadores de l’adoració pels pastors; i tenia també melodies del De profundis, com si enyorés les absoltes del dia dels Morts.

A les trinxeres també la solemnitzen, la missa del gall. També il·luminen aquest simbòlic arbre de Nadal que sol acoblar les famílies i els amics. Els soldats s’hi redossen amb germanor, car formen en els camps de batalla una nova família, lligada per un mateix ideal. I mentre recordem els germans caiguts, mentre s’encoratgen els uns als altres pels dies terribles que encara han de venir, pensen en la llar abandonada, on potser un altre arbre s’és encès, més com una llàntia votiva que com un símbol de naixença.

Els arbres de Nadal, és cert, s’han encès a París, com sempre; però llurs candeletes i llurs penjolls lluminosos no s’han mostrat com solien a la gent del carrer: Nadal és, avui, no pas una festa, sinó una comunió de record i de tendresa. A l’amor del parent absent, a l’amor del mort, del ferit, del presoner, s’hi és ajuntat l’amor a la França, també ferida i presonera, però present. Si els vells qui es recorden de 1870 serven el record de crueltat i de l’horror d’aquells Nadal, els qui passem a París aquest Nadal de guerra en servarem tota la pietat commovedora, tot el silenci esperançador. Car hi ha esperança, en aquest recolliment; esperança ferma, profunda com la pietat que fa néixer.

Les campanes de París han llançat al vent llurs notes solemnes. I, oint-les, tothom s’ha recordat de les que allà a Flandes i en les províncies del Nord no poden brindar per haver caigut sota la metralla enemiga. Nadal és el dia en que foren batejats Clovis, i els francs que l’acompanyaven, sota les voltes de la catedral de Reims. Em ésser dins el temple, conten que el sicambri preguntà: - És això, doncs, el paradís? – I duen que Sant Remigi li respongué – No, fill meu, no pas encara: això n’és solament el vestíbul. – Avui les campanes de Reims també han estat callades. Però per elles han ressonat totes les altres de França, i des de la llar silenciosa tots els francesos les han oïdes. I s’han posat a menjar el gall, i l’oca, i les confitures, amb certa religiositat. I han aplegat els amics, si n’han trobat que no fossin a la guerra. I, en invitar-los, no han hagut pas de fer com aquella dama de 1870, que recomanava al seu hoste que advertís si venia o no, per coure una rata de més. Avui som en 1914, i el dol és punyent; més hi ha una secreta esperança, llunyana, molt llunyana, de reeixir, i en les botigues de queviures hi ha menjar per tothom qui en vol.

Alfons MASERAS. “El llibre de les hores cruentes”. Societat Catalana d’Edicions. 1916.

21 de desembre 2009

El nostre heroi, Pep Guardiola


“Si perdeu seguireu sent el millor equip del món, si guanyeu sereu eterns”, els va dir Pep Guardiola abans de la final del Mundial de Clubs. L’equip era a un pas de llegenda, i els jugadors van entendre l’afany del nostre entrenador, no defraudant ni excusant-se en una fortuna que se’ns presentava més adversa que mai. La frase, amb visos de passar com aquest equip a l’eternitat, ens recorda una vegada més que aquest Barça que hem vist enguany el recordarem per sempre més i l’explicarem quan serem vells als qui no hauran tingut aquesta immensa sort.

Potser els explicarem el miracle del gol d’Iniesta al Chelsea, la passió del petó de Puyol a la senyera el partit del 6-2 al Madrid o l’alegria de celebrar sis títols. Però si mai triem les llàgrimes de Josep Guardiola, sobre la gespa d’un camp d’Abu Dhabi, voldrà dir que per sempre més ens serà heroi. Un heroi que es forja a la Masia, que debuta al primer equip – “mi abuela corre más que tú”, li digué Cruyff el dia de la seva estrena – , que participa d’un equip de somni, que guanya la primera Copa d’Europa, que el lidera, que entrena al Barça B i finalment que es lloreja com a grandiós entrenador el seu primer any.

I és que Guardiola és el qui tots hauríem volgut ser des del pati del col·legi: un jugador de futbol amb classe, un líder de l’equip del nostre cor, un campió ambiciós, un home intel·ligent i rigorós, un entrenador prodigiós. I com que el temps és el millor amic del nostres somnis, només ell sabrà quines noves sendes haurà de seguir, a quines noves Ítaques haurà d’arribar, ara que ja és més vell i més savi. De moment, un home emocionat, un home triomfador, un home etern... el que tots voldríem haver estat i voldríem ser. Un heroi. El nostre heroi, Pep Guardiola.

18 de desembre 2009

Cal dir-ho

Cal dir que a l’independentisme també hi ha molt de neci. No fos cas, que tan fer causa comuna amb tan de destraler, amb tan d’exqueixat, acabéssim posant com a intel•lectuals de referència gent tan poc llegida i tan poc complexa com alguns dels que corren per l’activisme sobiranista. Sempre he pensat que alguns d’aquests si fos el cas el cas que entrés una bella damisel•la a la sala, en comptes d’admirar-la es demanarien per la seva adscripció nacional.

La llibertat requereix treball, requereix passió, requereix esforç, però també necessita poesia, necessita somnis i necessita transigència. El catalanisme sempre ha estat un moviment que se sap fill de la cultura i que, com a tal, no pot oblidar el conreu del saber al seu voltant: la filosofia, la ciència, l’economia, i d’aquí a la Mancomunitat fins a la Generalitat.

Cal dir que la política que vol canviar l’status quo no és un grup de “tifozzi”, ni un aplec. És quelcom més seriós, com semblava que demostraven les consultes. Tota política subversiva, però seriosa, potser requereix una avantguarda dels disposats a tot, dels qui se la juguen amb menys complexos, potser dels més radicals, però mai pot prescindir de la reflexió, del llegir i de l’escriure, i de la seva pròpia autocrítica, quan – tan sovint – les coses no es fan bé.

Cal dir el que no es fa bé, i no amagar-se sota la covarda excusa de no fer la feina a l’enemic. Puix, tan sovint la feina a l’adversari – amb les passions de l’home – es fa sola.

Poesia, reflexió, transigència... I potser he parlat massa de política.

17 de desembre 2009

El toro i la llibertat

No he anat mai a cap "corrida", i quan vaig tenir l’oportunitat de veure en directe al mestre José Tomás, la mala fortuna em va enviar a l’hospital. Però no m’agradaria passar sense dir res d’aquesta fal•lera prohibicionista que corre pel Parlament del país: Animalisme estúpid, ben sacsejat amb el més ignorant desconeixement de la pròpia història i amb bones dosis de sectarisme, d’oportunitat política i del més perillós bonisme embolcallen tot aquest moviment antitaurí que campa.

De l’animalisme podríem dir – ras i curt – que quan algú va començar a estimar-se més un animal que una persona, el món va començar a girar malament: Del gos de Hitler a les bones dones que alimenten els gats i els coloms del carrer. No trobo malament que la gent mostri tendresa per una mascota, per un animaló però no confonguem les coses. Qui no estima els seus semblants poc pots estimar-se un arbre o un gos.

Sobre la nostra història: Catalunya, país mediterrani, és terra de toros molt abans de que aparegués tota aquesta bajanada de la “fiesta nacional” i que la Festa fos associada als valors més tronats de l’espanyolisme - a qui la vam regalar -. De la tarda de Sant Jaume del 1835 a la plaça de toros d’Olot, de Companys presidint “corrides” a la Monumental al genial Mario Cabré.

Pel que fa al fanatisme, a la curta volada, al sectarisme i tots els mals que tenallen una vida civil normal, i no de manicomi, sembla que en parlem massa sovint, i no és qüestió de retornar als plors i laments.

Però és que sense dir res de tot això, només quedaria l’argument més ferm i més sincer per defensar les curses de braus: La llibertat. El desig de que, com a homes lliures, visquem en una societat lliure, on el poder i l’autoritat no s’endinsin més enllà del que els toca en la nostra vida social, sense marcar-nos el pas segons les seves filies o les seves fòbies. I si avui dedico l’article a parlar d’un tema com aquest és pel perill de que oblidem aquest principi democràtic, liberal, cívic. No fos cas que a força de tan buscar una societat ideal, l’amor, la fraternitat, acabéssim marejant la perdiu – perdonin la salvatjada contra el pobre animal – i malbaratant la democràcia que tan diem estimar.

16 de desembre 2009

Hearts of stone

Fins i tot el periodisme, la literatura o la política no tenen cap sentit si ens manca l’amor. L’elegància, la vitalitat, el riure, l’amistat, la grandesa o la transcendència, no són res sense ell. Juntament amb el ressentiment i l’odi mouen el món. Els primers cap a la destrucció, cap a l’esterilitat, cap a la segura ensopegada. L’amor - sempre incert, imprecís, esquerp i fugisser - , ens hauria de dur a la construcció, al bé, a la glòria. Però ben sovint – turmentats – se’ns escapa de les mans o bé ens emborratxa. Quan no el tenim el trobem a faltar i quan fa massa temps que el gaudim, com ens sobra. És l’etern insatisfet, la il•lusió vana.

I a més, mira si és inútil, estimat amic que em llegeixes, que per més amor que hi posem, no hi ha res més complicat, més proper a l’impossible que accedir al seu cor, aquest òrgan simbòlic que domina els sentiments, quan ella se l’imagina com una roca. Quan hi entafora tota la duresa, el sentit del ridícul, la màscara de la virtut i la mala llet, tot plegat es converteix en una pedra. O potser bé a ser un diamant, el més excepcional dels minerals: atractiu, entabanador i perillós com el seu cor de pedra.

Per anar fent l’inconscient darrera de l’absurda passió desbocada, no arribem mai a aconseguir abaixar la seva guàrdia i obtenir la pau dels nostres esperits. Per deixar-nos portar massa o ser uns grotescos conspiradors de saló, no trobem – pit endins - més que la seva resistència, l’enèsima i estúpida provocació perquè – una vegada més – oblidem que en l’amor com en la política ho podem fer tot, menys el ridícul.

15 de desembre 2009

La batussa estúpida

Les reflexions escrites diumenge a la nit han quedat ja antigues. De nou, en una prova més de l’antropofàgia nacional, hem assistit al trist i penós espectacle d’acusacions creuades, retrets i protagonismes mal digerits.

És evident que en algunes poblacions la participació ha estat molt baixa, i sembla que no s’ha organitzat la consulta amb la seriositat i rigor que han imperat en d’altres comarques. Alhora, és també habitual que un procés de la peculiaritat del viscut aquest cap de setmana provoqui l’aparició de comportaments messiànics i redemptors en part dels seus protagonistes. Tot ha fet que a primera hora d’ahir ja tinguéssim la batussa en marxa.

Cap d’aquests episodis llastimosos pot amagar el fort desig de parlar clar d’amplis sectors de la ciutadania, ni desmerèixer el treball voluntariós i constant d’un munt de ciutadans desinteressats i compromesos i l’estusiasme dels milers de votants que van participar en la consulta. Ara bé, de veres havia de quedar aquest record agre, incomprensible, del 13 de desembre? No en teníem prou amb la repercussió mediàtica assolida al món? No era suficient haver situat – com dèiem – la independència de Catalunya en el centre del debat polític?

Cada vegada és més esgotador assistir a l’ascensió i assumpció de profetes, taumaturgs, sibil•les, àngels, arcàngels, querubins, serafins i tota la cort celestial. Tots ells es creuen cridats a salvar el país, a assenyalar el sender de la fe, a portar-nos a la terra promesa. Tots els amb túnica blanca i des de dalt la muntanya, es creuen la salvació i la vida i estant segurs de quin és el camí recte cap a la llibertat nacional. Llàstima que amb el seu comportament de pastorets, només facin que el desconcert i el desencís retornin, una vegada més, al cor del catalanisme, destrossant les il•lusions que tan havia costat bastir. Caldrà tornar a treballar, a pensar, a teixir, perquè tot plegat, ni fet expressament, oi?

13 de desembre 2009

Ara, polítics

Després de les consultes, en aquest dia tranquil de Santa Llúcia, parlo amb diferents amics. Alguns se’m mostren decebuts. Insatisfets. Preveien una més alta participació i no els convenço quan els dic que la grandesa de la llibertat és la possibilitat de quedar-te a casa, en dia de plebiscit. Parlant amb en Guillem Carol, però, les coses canvien. Amb fama de moderats, parlem animadament. Veiem els triomfs de la jornada: la seriosa responsabilitat combinada amb la necessària alegria en que es desenvolupen aquestes iniciatives ciutadanes; l’ampli ressò internacional gens menyspreable (totes les llars de França han sentit a parlar de Catalunya, avui) i el fet d’haver situat la independència, amb força i determinació, al bell mig del debat i l’agenda polítiques.

Ben aviat el calendari electoral serà aquí i serà obligatori que els polítics es pronunciïn sense les habituals ambigüitats sobre el futur del nostre país. Seria ingenu i irresponsable que el gruix popular que empeny i que es revolta, aquells que són darrera de les consultes i tots els qui hi simpatitzen, no poses contra les cordes amb futuribles líders, i els demanés de fit a fit per la llibertat. Alhora, a pesar de l’antipoliticisme que – des del meu punt de vista, negatiu –es respira en el discurs d’alguns dels organitzadors de les consultes, no podem deixar escapar l’ oportunitat de plantejar les properes eleccions com un autèntic referèndum, com el més important dels plebiscits de tots els dies que tota nació requereix per existir, com bé deia Ernest Renan.

Així doncs, els tocarà als polítics fer el darrer pas cap a la independència. El pas de la força i de la proclamació, i caldria que tinguessin en compte l’esperit de naturalitat, de feina ben feta, d’intel•ligència i de creativitat, de situar al món i de situar al carrer, que hi ha darrera de les consultes, perquè no voldríem pas que tot plegat quedes en l’enèsim desencís del nostre poble, oi que no?

11 de desembre 2009

Rússia i Espanya

Fou Marx qui indicà que els darrers llocs on triomfaria la revolució comunista serien Espanya i Rússia, pel seu endarreriment històric alhora de trencar amb el feudalisme i iniciar la revolució liberal i la seva manca de fonament burgés i industrial. Marx, com tothom sap fou tan visionari que no n’encertà ni una.

Però no és menyspreable la situació de Rússia al costat d’Espanya.
Ambdues amb el mateix autoritarisme, el mateix sentit del ritme al marcar el pas, una tristesa en la seva música i una vetusta literatura. Sembla que ambdues no han acabat mai d’entendre això de la democràcia, del liberalisme, de la societat civil, i per això si una va viure durant gairebé setanta anys sota una dictadura comunista, l’altra ho feu durant quaranta sota una dictadura feixista. Per això totes dues van sortir de la tirania gràcies a un arribista del propi règim, i per això ambdues van enviar al pou de l’oprobi aquest caragirat del sistema després de viure intents involucionistes (I aquí tornaríem a Cercas, a Suárez, al cop d’estat...). Deu ser per això totes dues són encara lluny de la revolució burgesa d’un país europeu que Marx veia com a preludi del triomf socialista.

Fonamentalment totes dues no conviuen bé amb la llibertat, amb la pluralitat, i per això Rússia t’entestà i Espanya s’entesta a negar que una llengua és una cultura, o una manera de fer, o un desig d’expressar en paraules qui som o qui volem ser, siguem ucraïnesos o catalans. No em sembla casual, doncs, que fos a Kiev – capital d’un país que veu amenaçada la seva llengua pròpia per l’hegemonia del rus – on se li preguntà a Guardiola per la seva llengua. I no hauria de ser casual ni la seva resposta precisa ni la seva naturalitat al fer servir el català per contestar. Al cap i a la fi, no només és la nostra llengua pròpia, sinó que és la llengua en que ens volem explicar al món. Sigui a Espanya o a Rússia.

10 de desembre 2009

Un món sense pares

Miro de passada una sèrie força dolenta d’adolescents accelerats, de joves que cremen la vida per oblidar aspectes truculents de les seves vides. A banda d’una obsessió malaltissa pel sexe entre ells, el que més sorprèn de la sèrie és la irrellevància total dels pares dels suposats alumnes d’institut.

L’adolescència aparentment fa temps que ha marxat, i els meus setze anys no tenen res a veure amb els d’avui. Potser vam ser els últims innocents? Els últims que vam viure els misteris i les emocions? Potser només vam ser fidels al que vam viure. Ara estic segur que alguna cosa deu tenir de real aquesta estúpida ficció. Deu ser real el desconcert dels fills i el paper d’estúpids figurants dels pares.

I tot plegat ben acomboiat d’absència, desfiguració, manca de confiança, desconeixement... Mai he estat amic dels meus pares, ni penso que ho hauria de ser. Ells són els meus pares, i en tan que això els estimo, però gaudeixo de la fortuna de tenir-los ben a prop. Mai els he vist com estranys, com algú amb qui no es pot parlar o amb qui no confiar. Més ben dit, mai no els hi hagut d’amagar res, ni els hi he tingut por, sempre han estat els meus pares.

Els pares són pares per això: Per no tenir por, per no perdre’t. I suposo que precisament llur absència va bé a les ficcions: necessiten uns fills sense pares, sense referència. Buits. D’aquesta manera, poden aparèixer eterns adolescents amb cotxe i claus de casa, però sense nord enllà ni refugi. D’aquesta manera, el món pot ser insubstancial i no tenir ni frenada ni escalfor.

09 de desembre 2009

Constitucionalistes

La diada de la Constitució Espanyola aquest any m’enxampa a mitja lectura del recomanable “Anatomía de un instante” de Javier Cercas. Com cada any els mateixos polítics repeteixen els mateixos discursos. Com sempre han reaparegut els vells dinosaures de la transició, explicant-nos les bondats del moment que els va tocar viure, les grandeses del seu llegat. I alhora, la mort de Solé Tura ha tornat a primera plana la famosa paternitat constitucional.

M’agradaria deixar clar que és molt senzill jutjar el comportament dels polítics del post-franquisme, censurar des de la tranquil·litat i la saviesa de trenta anys després aquell grup d’amateurs que tan sovint estaven encantats de conèixer-se.

Ara bé, el que em sorprèn de la lectura del llibre de Cercas, és comprovar el cinisme que es respira en cada aniversari constitucional. Perquè si bé ara tots els polítics exhibeixen un pulcre sentit de l’honor i respecte a les normes, mesos abans del 23-F aquest constitucionalisme ufanós es va anar dissolent entre recepcions, sopars, conspiracions i bravates quartereres. I no només és Cercas qui explica com feliçment coincidien en somniar amb un govern d’unitat nacional presidit per un militar que substituís a un amortitzat Adolfo Suárez, polítics d’Alianza Popular i el PSOE, passant per mig partit governant, sinó que les memòries de Pujol posen nom i dates a la faula de la “solució Armada”.

I com s’hauria esdevingut aquest impossible per la via pacífica? Com hauria arribat un general monàrquic, petulant i sentimental, a la presidència d’un govern, d’acord amb una lectura atenta de la Carta Magna? El president del govern fins al moment del cop era Adolfo Suárez i, un cop dimitit, el seu substitut Calvo Sotelo. Però, no s’acabava d’estrenar un sistema democràtic amb l’aprovació en referèndum d’un text constitucional, s’havien celebrat eleccions lliures i s’estaven escrivint noves lleis que, a les palpentes, estaven donant forma a una espècie de miracle de reforma sense trencament?

O tot plegat és el conte amable que toca explicar-nos, cada aniversari de la Constitució? La criatura ja en té trenta, i potser que comencés a saber que els reis en aquest cas són gairebé els pares, i que els qui diuen que la van mimar, guiar, educar i estimar tant, sospiraren per fotre-la una temporada de cara a la paret.

08 de desembre 2009

El clam contra la barbàrie


L’escriptor francès George Bernanos, vivia a l’illa de Mallorca des de l’any 1934, des d’on gaudia de l’èxit de la seva famosa novel·la “Diari d’un capellà de poble”. En esdevenir l’alçament franquista simpatitzà des de primera hora amb els sollevats, convençut que es movien d’acord amb les seves mateixes simpaties monàrquiques i dretanes. La guerra però, i l’estat de repressió que el feixisme triomfant a l’illa hi havia imposat, van horroritzar Bernanos, que en retornar a França escriu “Els grans cementiris sota la Lluna”, el més memorable pamflet antibèl·lic de la història del periodisme i que prefigurarà el paper de l’intel·lectual compromès i testimoni d’uns fets que ja no només canviaran la seva visió del conflicte civil, sinó que n’extraurà la lliçó que conté com a drama universal i en voldrà conscienciar a tot el món. La present edició d’aquest text que ofereix La Magrana, ha anat a cura de Josep Massot i Montaner, monjo, historiador i assagista, especialista en la Guerra Civil a Mallorca i autor de diferents obres sobre el tema.

Ressenya publicada originalment a la revista Valors.

I a la tia Pepa li darem un tall (Article publicat a Valors)

Any rere any ens sembla que comencen més aviat les tradicions nadalenques. Fins i tot sembla que s’avancen al fred i al desembre, a la pròpia temporada de festes: La fira de Santa Llúcia, les decoracions amb motius nadalencs de les botigues, la compra de loteria... tot deu començar la darrera setmana de novembre.

Les primeres setmanes són les de fer el Pessebre. Si hem comprat alguna figura nova circula ja dies abans pel menjador, contenta d’haver arribat. Tenim la molsa, i tenim el suro – que guardem d’un any per altre. Tenim la sorra, i tenim les penques. I les figures de sempre, que s’afanyen a sortir de les vitrines on viuen tot l’any.

A continuació, les anades a Plaça: fruites, verdures, el pollastre, panses i pinyons, els galets, la carn d’olla... La mestressa ben ordenada, ja ho té tot al cap. I el cava, els vins, els turrons i les neules. El rebost va fent tabola, ja s’oloren els dies de festa.

El que ja no rebrem són postals i nadales. La nostra bústia ja no en guardarà cap, i aviat el poema que els nens reciten de l’escola tancada, el carter, la senyora Pepa i el seu fill Pasqual serà pur anacronisme. A hores d’ara, rebem missatges de text, e-mails, i tota classe de felicitacions virtuals, absolutament creatives i elaborades. Els temps estant canviant, per si algú ho dubtava.

I amb els millors desitjos repartits pel món, amb les darreres encaixades de felicitació fetes, amb totes les obligacions festives complertes, arribem a Nadal – que sempre és el 25 de desembre i fa fred. Nadal de llevar-se aviat, de preparar la taula, de remors de cuina on es feineja, de perfums càlids d’escudella, de Pessebre vetllant la sala i de familiars que van arribant.

Aquest dinar de Nadal s’allarga. Van sortint plats, van naixent brindis. Anem gaudint d’aquesta festa de Nadal, que des de tants punts de vista s’intenta definir i continua sent un misteri. Un misteri de caliu, de joia, de llum.


Publicat originalment al número de desembre de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

04 de desembre 2009

La bondat es diu Quim Torra

Ens va presentar Eugeni Xammar, aquell periodista viatger per mig món, brillant i mordaç, vell llop escèptic i sentimental, que havia atrapat en Quim fins a reconvertir un advocat del sector de les assegurances en un investigador apassionat del nostre passat periodístic. L’estirar fils i remenar arxius li va canviar la vida, i de la passió en va sortir una professió: va acabar esdevenint editor. Sempre amb la passió pel mig i la il•lusió dels ulls petits que s’amaguen darrera unes ulleres que descansen sobre el seu nas curiós i tafaner, és l’editor entusiasta que uneix un passat ufanós amb un futur descarat, l’investigador sagaç darrera les passes dels periodistes dels trenta, l’articulista punyent i el patriota abrandat. Aquest és el meu Quim Torra.

Allà on el vulguin hi serà, sempre que pugui tindrà un segon per tu i pel país: tan sigui dibuixant Honorables al Matí Digital com fent un cafè a l’Ateneu, com a Reagrupament on l’han ben engrescat des del primer dia. I si a més pot estirar el dia i remenar, parlar o treure el nas per les noves tecnologies ho farà, sabent però que ben puntual a dos quarts de tres, ha de ser – posem per cas – a Blanquerna per explicar la peripècia d’A Contravent als estudiants de 4t de Periodisme. I d’aquí se n’anirà a una altra banda amb la motxilla a l’espatlla, havent confiat als estudiants, que voldrien ser escèptics, els seus pensaments, la seva natural i sincera generositat.

Perquè la bondat es diu Quim Torra, un dels darrers homes lliures i bojos del nostre país, capaç d’embarcar-se a contravent casat i amb família com és, capaç de tenir sempre temps per tot i una il•lusió per cadascú, capaç de ser arreu fent feina, per retornant-nos la paraula de les millors plomes de l’època daurada del periodisme català i fer-nos viure la passió d’aquells anys,... I, a més, ens ofereix regals com l’acte d’ahir al vespre, on recordant amb textos i melodies les festes més dramàtiques del nostre passat, va presentar “El Nadal que no vam tornar a casa”.

Moltes gràcies Quim. Per la teva bondat.

03 de desembre 2009

Consultes

Ens acostem al 13 de desembre, dia en el que hi ha programades tota una sèrie de consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya, a imatge i semblança de la celebrada amb èxit a Arenys de Munt. Aquests referèndums s’han convertit en el termòmetre que assenyala un estat de cansament generalitzat amb el desori estatutari i la eterna insatisfacció.

Alhora han estat el gran motiu d’il•lusió d’un independentisme molt de base, amb especial distància amb els partits polítics (A pesar dels intents d’ús que aquest n’han fet). Tot i desitjar el major èxit per aquestes consultes i agradar-me que la gent voti, i que voti que sí, voldria que no ens confonguéssim: Les consultes no són més que un estat d’ànim, una estratègia de fer bullir l’olla i fer caliu a l’entorn del sobiranisme, però de cap manera són l’avantsala de l’alliberament nacional, ni el dia abans de la independència.

Per esdevenir un estat lliure caldrà un tour de force juridíco-polític, i sobretot comptar amb un lideratge fort, amb una elit serena i ferma que condueixi el procés amb prou mà esquerra per acomboiar moderats i radicals, doblegats i vestidors de túnica. Perquè fóra una ingenuïtat creure que la independència ens serà concedida pels molts vots que s’obtinguin en aquest sentit als pobles on se celebrin consultes, i que tot plegat haurà estat un valerós èxit de l’exèrcit de Pancho Villa.

Juntament amb aquestes precisions potser caldrà començar a parlar clar sobre l’endemà de la independència, no fos cas que alguns també es pensessin que és l’objectiu final, i no el mitjà adequat pel devenir del país... Però això ja és una altra història.

A pesar de tot això, si el dia 13 poden, votin.

02 de desembre 2009

Innocents

Ahir parlava de taques i de la responsabilitat de l’escriure, i mentre llegia un article sobre el jove de la meva edat acusat injustament, i així ha quedat provat per la justícia, de la violació i mort de la filla de la seva novia, m’he estremit. M’ha deixat paralitzat la poquíssima responsabilitat de tots plegats: la poca cura del metge que va atendre a la criatura i que – encara no se sap com – va determinar l’existència de cremades i signes d’agressió sexual; la frivolitat els periodistes que van encetar un judici paral·lel sense temps per pensar-hi (“La mirada del asesino de una niña de tres años” van arribar a publicar); la incompetència dels responsables polítics que, de seguida, van sortir a fer grans declaracions solemnes sobre el pes de la llei així com la poca traça de tots aquells qui sempre estant cridats a donar la seva innecessària opinió.

Em preocupa especialment la responsabilitat periodística i dels mitjans de comunicació alhora de crear culpables i dictar sentència. Tan enorme i solemne com és el concepte de justícia, no es pot despatxar a cops de reportatge sensacionalista, ni amb un parell de titulars fàcils o en una engolada tertúlia. Diuen que si la velocitat, la pressa, la necessitat de dir....

Sempre he pensat que una acusació de violència sexual contra nens és el pitjor que pot caure sobre algú. És el crim més horrorós dels que es cometen, i els seus responsables no els voldria ni veure la cara. Ara bé, per molt que es demostri la seva innocència, la seva total irresponsabilitat, la seva no culpabilitat, l’acusat per sempre més estarà assenyalat, estarà marcat amb el rastre del delicte que no va cometre. Perquè ara, qui demanarà perdó a aquest jove canari, que a banda de patir una pèrdua tan propera, ha hagut de ser carn de circ televisiu, carn d’inquisició? Qui retorna l’honor als innocents quan són acusats d’un delicte que no han comès? Qui els retorna la pau, el bon nom, la dignitat? Sabem que cal fer amb els culpables, però no sabem com hem d’actuar amb els innocents.

01 de desembre 2009

Tacar-se els dits de tinta

Sovint, escrivint amb ploma em taco els dits. Les mans se m’omplen de rodelles de tinta blava que em decoren les puntes dels dits. Són un poca-traça, i això que fa anys que escric amb ploma. Potser és que escric atabalat. Prenc notes amb pressa, a qualsevol lloc i la ploma se m’escapa, se m’escola pels dits.

Però també és bo tacar-se els dits: Assumir el risc d’escriure. El risc que hi ha en l’acció de posar paraules a qualsevol fet. A voltes fem un judici sever sobre un comportament, una aproximació arriscada sobre una opinió o ens deixem portar pel nervi i la vessem, tot apareixent la taca en els nostres dits. Ens hem tacat, sí. Les mans són brutes, però alhora som capaços de llevar-nos-la, de saber perdre i de rectificar. Som conscients del perill de la taca, però un cop tacats, l’assumim com a risc inherent en el qui escriu.

Fins i tot en el cas que la taca aparegui sense haver-nos-en ni adonat, sense ser conscients d’haver fet res de mal fet ni haver escrit res de mal escrit, fins i tot en el cas que ens enrabiï profundament haver-nos embrutat els dits, hem d’estar orgullosos de la taca, i respectar-la, doncs és el preu que es paga per escriure, la seva conseqüència lògica, el mínim que ens pot passar.

30 de novembre 2009

Reflexions de Manresa

Torno de la segona Trobada de Joves d’Òmnium que hem celebrat a Manresa amb el cap ple de coses. Potser cal dir – en primer lloc – que he rigut moltíssim, i que he fet i m’he deixat fer totes les tonteries possibles. A banda, tinc el cap ple de dubtes i de frases, i mira que és complicada la mínima reflexió després d’assistir a un Barça-Madrid complicat, dur i finalment triomfant, que ens ha volgut convertir en patidors. Algunes idees aniran apareixent de mica en mica. Seran reflexions sobre el país, sobre la nostra política, però sobretot sobre nosaltres. No cansaré massa al lector: com he fet fins ara, continuaré combinant temes. Per altra banda, segurament els articles més frívols aporten molta més veritat, sobre el lector i jo mateix. Fins i tot sobre el país.

Divendres vaig deixar anar a raig la crítica contra “La dignitat de Catalunya”, l’editorial conjunt dels diaris catalans. Avui, continuo pensant que l’article peca de molts dels nostres seculars errors: trigar massa en arribar a l’acord – que serà sempre minso –, magnificar aquestes mínimes enteses i, sobretot, pretendre tenir qualsevol tipus d’influència en la política espanyola. Ara bé, és indiscutible que aquest editorial és simptomàtic d’alguna cosa que encara no sabem que és: És el famós moviment en l’eix, que molts pronostiquen? És l’avantsala d’un pas endavant? O tot plegat no és més que un nou episodi del secular desencís catalanista, que ens espera al girar la cantonada? Alhora, ningú pot negar que “La dignitat de Catalunya”, ha despertat la simpatia, i fins l’adhesió, d’amplíssimes capes de la societat catalana, i posar-se en contra de tota aquesta gent – no especialment polititzada ni militant, però que estant d’acord amb el caràcter de Catalunya i en la seva pertinença – fora contradictori, doncs no serà la reacció terrible (s’ha parlat de colpisme, nazisme, i d’altres delictes) del destinatari de la carta (l’estat d’opinió espanyol) qui pot portar a tota aquesta gent cap a fer un veritable pas endavant?

27 de novembre 2009

El desglaç de Catalunya


Diu Francesc Canosa que sota la taula hi ha un país que pica, que vol sortir, que hi és. Després de fer-se moltes preguntes, de posar-se davant de molts papers i de moltes veus, la sospita l’ha portat a la conclusió que només ens trobem davant la punta de l’iceberg del país que ha quedat sota tants anys de negació. Però ara s’està desgelant l’iceberg, està sortint a la llum la dimensió, el volum, de la nostra història, del que hem estat i de com hem estat. Una prova d’aquesta sortida a la llum és el llibre “Republica TV” que Canosa acaba de publicar i que – de forma trepidant, en un frenètic travelling – recull els fruits sorprenents d’anys d’investigació: la televisió que Catalunya va estar ben apunt de tenir durant la República.

No es tracta d’una fantasia, ni d’un miratge. La possible televisió de la Catalunya republicana era el fruït d’una Catalunya apassionada, moderna, atenta al que passava arreu del món, i sobretot desitjosa d’explicar-se al món tal com era. Periodistes intrèpids o aventurers tossuts en un entorn de music-hall, còctels, vehicles i diaris que no paraven mai. Uns personatges que van fer possible el somni de la televisió i el somni d’explicar-se, i que d’alguna manera enllacen amb els intrèpids d’avui com el mateix Francesc Canosa, com l’Enric Vila, com tots els que ja no tenen res a ocultar ni a dissimular.

Gràcies a llibres com Republica TV, gràcies a escriptors, periodistes, historiadors com en Francesc Canosa, potser estem recuperant el temps oblidat, i estem avançant cap a la pròpia explicació del que vam ser, hem estat i serem. L’iceberg es desfà, i jo – personalment – friso per veure el país que apareix.

Republica TV. Francesc CANOSA. Ed. Dux.

26 de novembre 2009

Tard i malament

Arribo a casa, vinc d’un sopar divertit, excèntric, heterogeni. Com sempre, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional. No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós. L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi.

Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari. Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica.

I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el país, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.

25 de novembre 2009

L'eròtica de les perruqueries

Potser és la fragància hipnòtica dels tints, els esmalts i les laques. Potser són els records d’infància, de quan de ben petit anava amb la mare a la perruqueria on es pentinava, i mentre a ella li feien el tint o la posaven ben guapa, jo m’havia d’entretenir com podia, sovint xerrant – amb quatre anys no més – amb les clientes que esperaven tanda. O qui sap si el fet d’haver-se d’estar quiet, cobert amb una espècie de llençol per sobre, i anar movent el cap d’acord amb l’artista, nerviós com he estat, m’incomodava. No ho sé. D’alguna manera o altra, les perruqueries han estat per mi llocs estranys, una visita necessària però no massa desitjada. Ara, però, després d’haver-me tallat desenes de vegades els cabells, hi trobo un cert plaer. Fins i tot diria, que un cop canviats els barbers per les perruqueres, el fet de tallar-se els cabells adopta un cert gust eròtic.

A la perruqueria, una dona està per tu, et mima, et toca amb mans delicades els cabells, te’ls renta, fent-hi un massatge sinuós i encabat, orgullosa de la seva feina et mostra projectant-te la closa en el mirall, les seves dots en deixar-te molt més atractiu que quan has entrat per la porta. I no em digueu que no hi ha una certa tensió – no sé pas si sexual - entre l’home que seu a la cadira i la noia que està, tisora en mà, dominant la situació? Evidentment tot impregnat de les olores pròpies d’aquests tallers: fortes, impregnants, captivadores...

Ja fa molts anys, Patrice Laconte ens va explicar a “El marit de la perruquera” l’atracció que podia despertar en un home, una perruquera, tot plegat entre cabells, permanents, tints, laques i colònies... Però clar, qui es podia resistir a Ana Galiena?

24 de novembre 2009

Nit de Campions

Ja t’ho deia jo. Amb aquest equip no podem anar enlloc. Sempre ens passa el mateix. L’entrenador no en té ni idea. Aquests tios no corren. Aquest any tampoc...

Paraules de soci patidor, de tribunero mossegador de puros, de culé cardíac. Por, inseguretat, desconfiança, fatalisme, urgències històriques... símptomes del barcelonisme que amb el triplet – ja augmentant amb més trofeus – pensàvem que havien quedat enrere. Tot el meu respecte per totes les edats i totes les localitats de l’Estadi, però avui aquests esperits antics no els necessitem, ni els volem, per enfrontar-nos al Internazionale, ni diumenge per tornar a dir qui som al Reial Madrid.

Avui hauria de ser un dia de glòria, d’èpica, de poesia visual, de gran nit a l’estadi. Dia de tornar a materialitzar el somni de la temporada passada, que tothom sap que començà amb incerteses. Avui ha de ser dia de seguretat, de determinació, de fermesa i d’unitat. I no és una qüestió nacional, és una qüestió sentimental que encara ens hauria de commoure més, senyors barcelonistes!

Tenim la força, tenim el geni, tenim el talent al camp. Però nosaltres, la gent blaugrana hi ha de posar el cor i l’ideal. Potser així, i només així, aconseguirem, pas a pas, el triomf que cada temporada somniem.

23 de novembre 2009

Tan sovint

Em conten sovint les seves cuites amoroses. No es tracta de calaveres destarotats ni de seductors de tres al quatre. No parlem d’èxits, de grans festins de l’amor. És tracta de petits retalls, de jocs de fet i amagar amb elles escolant-se dels seus braços quan semblava que podrien atrapar-les. Pocs consells els puc donar, a mi que quan penso en la paraula seducció se m’apareix gent vestida del Segon Imperi Francès, com si tot es reduís a unes quantes Emmas Bovarys llançades als braços d’uns quants romàntics de poble: Un poc bledes, un poc vicioses.

Sovint se’m presenten amb la desesperació romàntica amarant-los, com un Pushkin disposat a matar-se per salvar l’honor d’una esposa que mai havia fet res per mantenir les aparences. D’Altres – per ventura! – se’m tornen raonables, i d’un antiromanticisme que faria saltar al tanguista més cínic.

Cal dir que d’elles poc en sé. Me les imagino en el lloc de les parelles conegudes dels amics, amb aquell toc angelical, d’un gran sentit pràctic i una distinció exquisides. Quan més angoixats es troben, me les dibuixen com llobes, amb aquell impuls brutal d’una dona quan estima.

Personalment, i restin deu punts al meu compte, els hi professo tanta admiració, m’agraden tant les dones, que tendeixo irremeiablement a l’absoluta idealització. M’és complicat descobrir una dona sense qualitats remarcables. Cal dir que, durant una època vaig creure en la superior intel•ligència de les dones. Per ventura, n’he conegut de nècies que m’han fet entendre que el món – en qüestió de babaus – està ben repartit. Jo sóc dels que no viuria en un món sense dones.

De tota manera, pocs consells els dono, i pocs els podria donar. En qüestions d’amors i de guerres cap pla és útil fora de l’estudiada improvisació. I jo, que tan sovint em desconcerto quan més a prop les tinc, em perdo quan m’atrapen.

20 de novembre 2009

Ve Nadal

Encara no fa el fred que tocaria, i ja estant penjats els llums de Nadal. Avui, a una boutique de l’Eixample decoraven l’aparador amb motius nadalencs. El dia 27 obren les parades de la Fira de Sant Llúcia, i a casa ja pensem en el pessebre. He escrit un text pel butlletí de l’Associació Amics del Caganer, i ja és habitual que la referència a les Festes aparegui a les converses: Ens veiem després de Nadal, quedarem per Nadal, tornaré per Nadal.

Però potser encara és aviat per començar a treure la pols a les tradicions nadalenques, per començar a situar-nos en el seu imaginari. Som a mitjans de novembre. No hem assaborit un bon hivern. No hem trobat a faltar prou el Nadal de l’any passat. No tenim prou melangia d’aquesta que necessitem per afrontar-lo, ni tampoc esperem amb prou tensió els retrobaments.

Ara bé, no val la pena que ens hi enfadem, cada any he sentit dir que enguany el Nadal havia arribat més aviat que mai, que enguany el celebraríem amb samarreta. Per ventura, Nadal sempre és el 25 de desembre i fa fred.

19 de novembre 2009

Un marcià al quiosc

Un marcià arriba a Catalunya, i es troba amb un senyor que li explica que tenim una història mil•lenària com a país, després de la romanització i els nostres contactes amb els grecs; que vam ser els senyors del Mediterrani i vam tenir el primer parlament d’Europa; que tenim encara avui una cultura rica i de primer nivell i que mai hem perdut el desig d’autogovern i l’amor per la llibertat. El marcià s’aprèn els Segadors, comença a parlar català i es compra les millors obres de la literatura catalana. Ja el tenim ben ensenyat: sap que aquí parlem català, que tenim unes institucions i que això no és el tros d’Espanya que li havien dit... però està ple de dubtes. Es lleva, i abans de la següent lliçó magistral que li oferirem, vol llegir la premsa.

Arriba al quiosc, i davant l’estesa de diaris i revistes es pregunta: com és que aquesta cultura mil•lenària, aquest literatura que ha donat un March, un Verdaguer, un Guimerà, un Pla o una Rodoreda, aquest país que ha tingut grans periodistes i grans publicacions, té avui un panorama tan trist en premsa escrita?

A pesar de tot, per llegir en català, es compra l’Avui – pensant que és el diari més important d’abast nacional en català – i ja tenim el marcià endinsat en un espiral de desconcert. Com pot ser que el diari circuli ferma i alegrement cap a la inutilitat, cap a ser tan poc incisiu, tan neutral i tan buit? Perquè ja no és que aquesta setmana es prescindeixi d’un dels seus col•laboradors més singulars, sinó que des de fa temps ha arraconat i ha retallat articles a les plomes que més s’assemblen als seus lectors, mentre va apostant per unes altres que ni mai han comprat el diari, ni li pensen aportar res de nou. Tot plegat per convertir el diari en quelcom que no sigui res, quelcom que no tingui cap país al darrera.

I si el marcià, després de no saber què respondre-li quan ens pregunta perquè no tenim una premsa forta en la nostra llengua, es posa a mirar Televisió de Catalunya o Catalunya Ràdio... val més que preguem perquè se’n vagi aviat, no fos cas que ens quedéssim sense llegendes per explicar-li.

Ah, si no els sap greu, mentre espero al senyor marcià, continuaré llegint la Vanguardia.

18 de novembre 2009

Una llengua per fer versos?

Feia dies que es preveien espurnes. I avui han saltat. L’eterna disputa a la Universitat quan algun professor intentar fer una classe en català, amb normalitat, amb els estudiants forans. Avui el professor, que s’ha posat dur en el seu dret, i l’alumna, que porta dies fent canviar de llengua a tots els mestres, s’han enganxat en una discussió desagradable. No crec que tingui massa culpa la pobre noia grega que ha vingut a Espanya a fer un màster, i que per tant pensa que ja ha fet prou esforç intentant entendre el castellà. A ella li han explicat això, i dins d’aquest esquema es mou: Barcelona, Espanya, idioma castellà.

Els culpables deuen ser els centres docents que per por de no tenir estudiants estrangers, prefereixen jugar a mostrar al món un país sense llengua. Potser deuen tenir alguna responsabilitat uns estudiants molt catalanets però massa acovardits per defensar la seva llengua davant del relativisme de la majoria. O potser tot bé a ser culpa d’un país que en el seu camí determinat cap a la incertesa, mica en mica, sembla deixar la seva llengua només pels versos. O ni pels versos, perquè potser caldria entendre el país per entendre els poetes. Ni diaris, ni universitats ni política, només dècimes de Nadal.

Evidentment, no cal dir que el professor – un bon professional que ha escrit gairebé tota la seva vida en castellà- ha acabat fent la classe en castellà.

17 de novembre 2009

Un país sense memòries

Endinsat en una espècie d’investigació històrico-periodística, constato una vegada més quanta feina queda per fer en aquest país. Les peripècies vitals dels nostres personatges claus es troben en peus de pàgina, en breus records, en quatre ratlles. A banda dels qui tingueren un llarg i amarg exili per fer endreça o els qui la seva mania d’escriure els va obligar a deixar en herència els records, el nostre panorama memorialístic i biogràfic és decebedor. La fatalitat va fer que Prat de la Riba i Macià morissin gairebé de cop, i la tragèdia va endur-se Companys: Cap d’ells va escriure records, i sort en tenim de les magnes memòries de Cambó. Potser ens acontenta la petita joia de gaudir d’essencials relats de personatges secundaris claus per entendre una època – Hurtado, Gaziel, Sagarra, etc..-però tants anys després encara estem orfes de grans biografies dels Homenots d’aquest país.

Si aspirem a comparar-nos amb grans cultures i literatures, en aquest sentit de la memòria i el record estem molt endarrerits. Milers de pàgines ocupen les memòries de Bill Clinton. Obama va arribar a la Casa Blanca amb el seu primer llibre autobiogràfic sota el braç. No cal dir que de Washington, Jefferson o Lincoln se’n deuen haver escrit milers de llibres. I no només als Estats Units hi ha aquesta dèria. A França deu haver-hi tants llibres d’Història com habitants té l’Hexagon i d’Anglaterra no cal recordar que n’és la mare, com bé sap el Dr. Johnson. Mentrestant, les nostres seccions d’història, llibres fútils i cap clàssic, a banda d’amables records per a tietes.

Una història intermitent, un país amb debilitats, uns personatges amb sorts tràgiques o amb massa mandra per enfrontar-se amb el record i uns historiadors massa interessats en justificar, fins al paroxisme, les seves apostes ideològiques. Ja em diran, honorables difunts, que es pot esperar d’un país sense memòries? Hi ha tan per fer!

16 de novembre 2009

Tornant per la general (Article publicat a El Matí)

Torno amb cotxe d’Arenys de Mar. Arribem a mitjans de novembre, i estem en un estiuet de Sant Martí que encara no necessitàvem. Encara no havia fet prou fred per enyorar una mica de sol. Normalment, cada dissabte després del programa de ràdio, enfilo l’autopista i en deu minuts sóc a Mataró, a casa. Però avui no. Avui tranquil•lament baixo la Riera d’Arenys, que bull com a bon dissabte de mercat. Les parades estrenyen les voreres, i els cotxes mal aparcats provoquen el caos circulatori. No passa res, no tinc pressa, és dissabte al migdia.

Girant a la carretera general - aquella que en dèiem “nacional” - sona al cotxe una napolitana esclatant amb el sol de cara. La veu de Beniamino Gigli crepita en una vella gravació com de gramola, just en passar sota el cementiri de la vil•la, allà dalt l’espadat. El trànsit no és massa dens, i el mar brilla calmat. Ben a prop de la carretera hi ha uns pins ben ferms, com aquells que deuria haver-hi abans que es tracés la via i els poblets maresmencs baixessin prop de la costa. Caldes d’Estrac, la Caldetes de l’estiueig s’amaga vergonyosa sota la infausta infraestructura viària que la cobreix, i Sant Vicenç de Montalt, es resigna desfigurat a no ser ja un poblet d’interior.

Ja a Llavaneres, de les napolitanes passem als ritmes surfers dels Beach Boys, que em fan pensar – mig en conya – en aquesta petita Califòrnia nostra. Si no tenim antigues missions ni Beverlly Hills, tenim casetes, palaus i convents, si no hi ha Hollywood, aviat ens acostumarem a veure els cameràmans del nou serial que hi gravaran. No sé pas que som, però amb les nostres peculiaritats, el nostre paisatge i les nostres dèries, som uns catalans a la nostra manera.

L’escena s’acaba amb l’entrada a Mataró: Canyissars al costat de la via,i un tren que tomba cap al nord, mentre uns immigrants feinegen en una feixa prop de la carretera. Reduint, em desvio per davant la vella ermita marinera de Sant Simó. Deixo de pensar en que escriuré, ja sóc a casa.

Article publicat a la meva secció "El Vermut" de El Matí Digital.

13 de novembre 2009

Segon Imperi

Quan algú parla de que s'hauria de retirar tal sèrie pel bé del jovent dels nostres dies, no sé perquè sempre se m'apareixen Gustave Flaubert i Charles Baudelaire als Tribunals on la França de Lluis Napoleó els havia portat per immorals. És evident que aquestes ficcions de noietes que somnien en eixamplar-se les sines no són Madame Bovary. Ni ha ho han de ser. De cap manera. Però, atenció, els moralistes sempre apareixen quan cal tapar les pitjors vergonyes alienes amb excés d'indignació. O no va ser una total barbaritat que Monsieur Le President Bonaparte accedís al tron imperial per mitjà d’un cop d’estat? És una constant en la història, que el moralisme de pa sucat amb oli sempre faci el caldo gros davant de qualsevol de qualsevol trivialitat, però no posi el dit a la nafra de les més absurdes decisions governamentals i polítiques. Per això no s’estranyin si avui encara alguns volen provocar amb les mateixes històries que a l’acomodatici, vulgar i tremendament enyorat, Segon Imperi. És tan fàcil!

12 de novembre 2009

Reformar-li l'ànima

Es torna a parlar de reformar la llei electoral i d’ introduir elements que acostin la democràcia al ciutadà tot reduint el pes dels partits. Se’n parla com d’una urgència, ara que hi ha mala maror entre els nostres polítics. Em sembla encomiable aquest propòsit. Realment encomiable. Fins i tot, diria que parteix del diagnòstic que m’ha portat a l’avorriment de la política. Ara, sabedor de la impossibilitat, tot i el fons lloable, d’aquesta revolució des de dins dels partits, no les tinc totes.

Perquè, per evitar tornar a repetir com lloros la tan citada màxima de Fuster de “si no fas política, te la fan”, caldria que aquests polítics que ens volen portar a l’urna es dediquessin en cos i ànima a prestigiar la política. A restaurar-li el vell honor, a donar-li un to més alt, més digne. Em sap greu, però votar a la contra, perquè no hi ha més remei, no em serveix i no m’agrada. Ni tampoc vull que em diguin que va costar molt obtenir la democràcia i el sufragi universal. Ho sé, i en sóc conscient. De la Revolució anglesa del segle XVII fins ara, Déu n’hi do. Vull votar convençut i segur, amb el vent a favor, perqueè el meu vot reposi en la dignitat, el talent, l’esforç i el compromís.

Senyors polítics, no tenen cap excusa si volen reformar la llei electoral i introduir totes les millores que creguin - petites circumscripcions, llistes obertes o semiobertes, dobles llistes, primàries, etc. - per tan gallards objectius: Tenen un Parlament i un any. Treballin. Però recordin, de res no serviran les reformes estètiques si no li retornen l’ànima al fons de la política. I això és molt, molt més complicat.

11 de novembre 2009

Armistici


Avui l’Europa que participà a la Primera Guerra Mundial commemora el dia de l’Armistici. El dia em que l’Alemanya del Kàiser va rendir-se, esgotada a la França victoriosa. A la Gran Bretanya, per exemple, els homes fa dies que porten roselles de paper al trau de l’americana. Rememoren el cruel carnatge dels camps de França, la temible guerra submarina, les batalles al cel i totes les batalles d’Europa a Mesopotàmia. Però el que succeí a Artois, el Marne, Verdum, el Somme, Tennenberg, Gallípoli o els Dardanels, també ho seguiren amb passió la generació dels nostres besavis.

A Catalunya, la lluita entre França i Alemanya, la desfeta dels Imperis, la retirada de la Rússia de la Revolució, l’entrada dels nord-americans recordant La Fayette i els noms de Wilson, Clemenceau, Guillem II, l’Emperador Francesc Josep, els generals francesos Pettain, Foch o Joffre, van provocar una veritable confrontació entre aliadòfils i germanòfils, que situaven les nacions al costat dels seus postulats polítics. A més, la vida a una Catalunya neutral, que lluny dels camps de batalla es debatia entre la política internacional i les finances, va ser febril... Les fàbriques enviaven gènere a tots els països bel•ligerants, amb l’ajuda d’alguna d’aquests fortunes la premsa bullia i els intel•lectuals s’embrancaven en grans discussions. S’acaba d’obtenir la Mancomunitat i es somniava amb l’autonomia. Barcelona no dormia i era un niu d’espies, de fugitius, de vedettes i artistes. D’aquesta intensitat de principis de segle, en guardo fins i tot la llegenda familiar de mon besavi, que va marxar a França durant la Guerra a conduir els tramvies de, no sé ben bé si, Tolosa o Marsella. Ciutats on no hi havia homes joves...

L’11 de novembre de 1918 va acabar la Gran Guerra, i com explica Josep Pla fins i tot a Palafrugell es va rebre la notícia amb alegria. Però, amb ella no s’acabarien pas ni els conflictes ni la tragèdia, que arribarien a cotes sublims anys a venir. Al nostre país la febre es va acabar aviat i van arribar, amb retard, tots els mals de l’Europa d’entreguerres: la crisi, els totalitarismes i la fam. Potser és que fins el dia 9 de novembre de 1989 els europeus no vam deixar d’estar enmig de la tensió, no vam deixar d’estar “au dessús de la mêlée” com consternat es situava durant la I Guerra Mundial el pacifista i escriptor francès Romain Rolland.

10 de novembre 2009

T'he vist

T’he vist a l’autobús, quan ja estava assegut uns seients darrera el teu. T’he vist de forma casual, i mira que m'he preguntat com és que no ens veiem, ni a la mateixa ciutat on sembla que vivim. Com és que vam perdre la relació, el contacte? Hi va haver un dia que vam deixar-lo, o va anar esllanguint-se fins a desaparèixer? T’he descobert, perquè com saps, la teva cabellera sempre és i serà inconfusible. Aquell doll de tirabuixons rojos, que tan m’agradaven! I com de fascinat em tenia el teu nom de ressonàncies italianes! Confesso que darrera del llibre i de la senyora que,finalment, s’ha assegut al meu costat t’he espiat per assegurar-me que fossis tu. Estaves sola, en silenci, i els teus ulls anaven d’un llibre al mòbil, i del mòbil a un entrepà que has tret de la bossa. Eres tu, i no t’he dit res.

Confesso que durant un instant he estat temptat de canviar de seient i asseurem al teu costat. Però sempre he estat covard per les emboscades i m’han fet por les sorpreses. Perdo la noció del temps quan no controlo la situació. Ho hauria pogut fer. Canviant-me de lloc, la senyora del meu costat hauria estat més còmode i jo no hauria baixat de l’autobús amb tants cabòries!

Ara davant l’ordinador, la memòria traïdora converteix les nostres converses en quelcom meravellós, que no sé pas si va ser. Converteix les nostres passejades camí de l’escola en com una petita galanteria que – coqueta – em permeties. Llavors tu volies fer filologia catalana, tenies un entusiasme viu per la literatura, i jo pensava que la meva il•lusió era això del Dret, i parlàvem de llibres i vides per viure. Si hagués pogut t’hauria explicat com m’equivocava amb els estudis i l’esdevenir, i quins senders s’han obert amb meu pas. T’hauria explicat mil i una històries, mil i una descoberta que he fet darrerament. O potser no. Hauria volgut que m’expliquessis que ha estat de tu en tot aquest temps. Sovint he trobat gent a qui – per cortesia – he escoltat vida i miracles. Avui m’hauria agradat que m’expliquessis que has fet tots aquests anys. Ara que ets més gran i més sàvia però, intueixo, igual de misteriosa.

09 de novembre 2009

Els meus records i el Mur (Publicat a El Matí Digital)


Avui fa 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Jo tenia 4 anys per fer-ne 5, i la caiguda del mur se’m situa com el primer record d’un esdeveniment viscut. Com la primera constatació de l’existència del món, d’un món fora de la meva petitesa d’infant.

No puc dir que recordi els fets concrets del vespre del 9 de novembre de 1989, però si que tinc un lleugera remembrança de l’existència d’un Mur que separava Berlin. I de l’existència d’una República Democràtica Alemanya, al costat d’una República Federal Alemanya. Els meus primers records històrics, de testimoni distret d’un esdeveniment històric, estant marcats justament pels fets que van canviar el món l’any 1989: La desfeta de la RDA, la llibertat de Praga, la caiguda i execució de Nicolae i Elena Ceausescu, i sobretot l’estela del meu primer ídol: Mikhaïl Gorbatxov.

No sabria dir ben bé perquè, però des de ben petitó vaig sentir devoció pel mandatari soviètic que va intentar posar sobre la taula la Perestroika, la transformació política que l’infortuni i Boris Ieltsin (a qui també recordo dalt d’un tanc, després del cop d’Estat involucionista de l’any 1991) van descarrilar. Quan Gorby va visitar Barcelona, l’any 1990, vaig demanar als meus pares que m’hi portessin a veure’l i no em van fer cas... Era l’època de George Bush Sr., de Helmut Kohl, de Margaret Thatcher i François Mitterrand. Líders que allunyats per 20 anys i per la realitat d’avui, encara ens se’ns apareixen més gegantins.

Fa 20 anys, i no puc dir que els meus records siguin gaire nítids. No sabia ben bé que passava al món, però recordo el frenesí dels noticiaris (tot just estava aprenent a llegir, i no havia conegut encara els diaris). I també recordo el meu pare explicant-me, sobre un puzle del mapa d’Europa, que aquella frontera que es veia entre les dues Alemanyes ja no existia. Aviat, la bola del món va començar a quedar obsoleta: Va desmuntar-se l’URSS, van separar-se Txèquia i Eslovàquia, van reaparèixer Letònia, Lituània i Estònia, van independitzar-se Ucraïna i Bielorússia, i van començar les tensions als Balcans.... Però això ja és una altra història.


Publicat a la meva secció "El vermut" del Matí Digital.

08 de novembre 2009

La veritat segons Jordi Pujol*


Si l’anterior volum de les seves memòries, Pujol traçava un recorregut pels seus anys de formació i, del que va anomenar-ne, fer país, aquest segon arrenca amb el seu primer mandat com a President. S’inicia amb tota la incertesa que suposa enfrontar-se amb el repte de bastir un país de bell nou, després de més de quaranta anys sense poder propi, i des del primer moment amb la necessitat d’explicar-se. De donar la seva versió. Quan explica un episodi, una decisió o unes paraules, puntualitza els errors i destaca els encerts, i no oblida de cap manera les adversitats que van sorgir-li pel camí, sense estar-se de passar comptes amb aquells qui van posar pals a les rodes. Aquesta és la gran diferència amb el primer llibre de records: Si el primer – descrivint els seus inicis i el seu compromís durant el franquisme – podia ser digerible per tots els lectors, el segon despertarà les contradiccions de convençuts i aliens davant dels judicis que fa dels coprotagonistes del moment polític i, sobretot, davant de les versions que fa dels episodis més durs dels primers anys de mandat. La voluntat de deixar escrita la seva veritat es troba en tot el llibre amb la brillantor i l’alt contingut èpic i ètic d’un polític que, tot i enretirat, continua sent clau per entendre el nostre país i la nostra gent. En aquest llibre, Jordi Pujol explica els seus anys de fer, de construir, i de decidir, accions que – com reivindica – sempre han d’anar acompanyades de valors forts.


Memòries 1980-1993. Temps de construir. PUJOL, Jordi. Ed. Proa.


*Crítica publicada a la revista Valors.

05 de novembre 2009

Limfoma, un any després

Quan vaig sortir de l’hospital, em va semblar que mai havia vist el cel i el sol de l’hivern més purs, ni el verd esclatant de les muntanyes del Maresme més magnífic, ni el mar vell conegut tan fer ni els somriures dels amics tan vius. I és que el món se’m presentava davant meu, tan formós!

Com al Cant Espiritual de Maragall, el món és tan formós! Aquesta idea em ressonava al cap des de que m’havien detectat el limfoma. És a dir un càncer. Havien estat quinze dies de proves, incerteses i neguit a l’hospital, i fer fi coneixia, gairebé cara a cara l’enemic. N’haurien de passar gairebé deu més, ja amb la seguretat d’un diagnòstic, i amb tota la seva gravetat, devenia la paraula càncer. Però, i ca! Si el món és tan formós, com podria res tòrcer-se?

Per caprici de la divinitat, els primers símptomes de la malaltia havien aparegut, en forma de molestos dolors abdominals, a la ciutat de Jerusalem. Baixant pels carrerons. de la ciutat tres vegades Santa, Ciutat de la Pau, Yerushalàyim, capital d’Israel, ciutat disputada, anhelada durant dos mil anys per milers de cors. Havia estat a la fortalesa de Massada, sota un sol de justícia con en el temps del Rei Herodes. Pensava que eren molesties del viatjar. Que hi podia fer?

Després havia estat uns dies a l’hospital acabat de tornar d’Israel, i m’havien extret la vesícula, tot per culpa d’uns brutals dolors als budells, que no trobaven diagnòstic. Vaig passar un mes d’octubre penós i el 5 de novembre, el mateix dia que tot el món comentava la victòria del President Obama, em tornaven a ingressar. Van passar molts dies fins que em van donar els resultats. De seguida vaig pensar que tot plegat era un bona putada. Ras i curt. Ara bé, no n’ha estat la primera, ni penso que sigui la darrera. Ja vinc d’una malaltia prou fotuda, que amb 14 anys, en plena adolescència, em van obligar a una operació de transplantament de pulmó, i em prenc cada dia mig farmàcia. Malgrat tot, i ho dic amb total modèstia, he tingut una vida fantàstica! Més de deu anys de total salut, sense cap entrebanc ni recaiguda, viatjant per mig món, coneixent infinitat de gent, estudiant i fent ben bé el que he volgut. Per això no és estrany que el primer que digués als metges, que reunits al voltant del meu llit m’acabaven de donar la noticia, fos que si havíem lluitat fins llavors, no es tractava de rendir-se ara. Per les cares que van posar, no s’esperaven de cap manera, una reacció tant de cara. Però, i que cal fer en una situació com aquesta?

Hauria estat còmode i, fins i tot estèticament correcte, que m’hagués arraulit a plorar la meva desgràcia, però vaig veure clar que tot plegat no m’hauria dut enlloc. Tot seguit, ni una hora després, començava a explicar-ho als meus amics.





Això ho vaig escriure durant el tractament, després de sortir de l’hospital amb el diagnòstic. I passades la quimioteràpia i moltes lectures, de gaudir com mai de l’amistat, de la vida, i que tot plegat m’acabés convertint en aquest “sóc com sóc” d’ara, cap al juny em van donar la notícia de la remissió completa, de la meva total curació. Avui, un any després d’entrar a l’hospital i de començar aquest episodi peculiar, volia rememorar-ho. I aprofitar per donar les gràcies.

04 de novembre 2009

Un senyor Rambles avall

Surto de la a estació subterrània de Plaça Catalunya, amb el rampell d’energia que et dona ser per fi a la ciutat. Cada la mateixa sortida a la llum del dia, i cada dia els mateixos metres cap a l’Ateneu. Passo per davant de l’FNAC esquivant els venedors, enquestadors i joves que volen convèncer-me de fer caritat a alguna ONG. Estic d’acord amb els lloables objectius que m’expliquen, però de ben segur que aquests es podrien aconseguir reduint a zero les despeses de les organitzacions en màrqueting i publicitat.

Arribat al pas de vianants de les Rambles, que buides, de bon matí i amb la cara neta semblen fascinants, em fixo en un senyor gran, àgil, carregat d’espatlles i alt com un Sant Pau. Travessem, i l’home correteja per la vora més exterior de les Rambles, per darrera de bancs i quioscos. Els cabells blancs i les mans a la butxaca dels pantalons, per sota l’americana. D’un bot salta a calçada, i esquiva taxis i ciclistes. No em puc estar de seguir-lo, però carregat com vaig se m’escapa. Camina dominant el paisatge, saltironejant i amb velocitat. Em venen al cap les imatges d’aquestes Rambles gravades a principis de segle, plenes d’homenets que salten, corren, caminen ràpid per efecte de la particular velocitat del cinematògraf.

El senyor gran continua Rambles avall, quan jo m’endinso cap al carrer Canuda. En aquell moment es gira i l’ancià àgil, carregat d’espatlles, alt com un Sant Pau, de cabells blancs i amb les mans a la butxaca dels pantalons per sota l’americana, resulta ser el Sr. Espar Ticó.

Empresonar Pujol

L’acarnissament al que han estat sotmesos Lluís Prenafeta i Macià Alavedra per part de la premsa d’aquest país només s’entén pel desig ocult que encara mantenen alguns d’empresonar Jordi Pujol. Gallegen com mai els antifranquistes professionals que encara no han perdonat que algú com Pujol els guanyés les primeres eleccions l’any 80, gaudint de la incomprensible col•laboració de quatre tronats que des de l’independentisme semblen no comprendre com devia costar construir un país després de la llarga nit del franquisme. Uns i altres gaudeixen com folls veient els estrets col•laboradors de Pujol, engarjolats pel jutge Garzón.

En el segon volum de memòries, el President explica amb dolor el cas Banca Catalana. Llavors una operació ben orquestrada política i mediàticament va intentar portar-lo a la presó. Molts dels qui l’impulsaren i la gaudiren devien oblidar el fet que abans que tinguessin edat per prendre’s el primer cubata a Bocaccio, Pujol ja havia estat a la presó per catalanista.

Si sota el títol de temps de construir Pujol parla d’un temps d’il•lusió, de decisió, d’encerts i d’errors, d’un temps d’idees i de passió, molts han omplert els seus dies d’un temps d’inanició, d’incultura, d’un temps de baixa estofa i de consigna buida. Que dur no ser capaç, amb tota la superioritat moral que arrossegaven, de fer res semblant!

I que dur que els vells ressentiments aflorin. Que el fracàs els corqui la passió i el desig de construir. I per això la foto humiliant a portada del seu Secretari General de Presidència. Per això repetir una vegada i una altra la imatge de l’antic conseller emmanillat. Per això, arribar a insinuar, com qui no vol la cosa, que el següent detingut hauria de ser el mateix President, pel que podia saber, pel que podia estar amagant. Perquè darrera de tot plegat hi respira l’etern desig d’empresonar Pujol.

03 de novembre 2009

De Sant Simó a Dia de Difunts (Publicat a El Matí Digital)


Deu ser la crisi o potser que no m’hi fixo, però diria que aquest any hi ha menys Halloween que mai. És una festa que només s’entén al seu país d’origen, i tot i les simpaties que tinguem pels Estats Units d’Amèrica, no volem celebrar-la. Ja en tenim prou amb les nostres tradicions, i per aquí ens disfressem per Carnestoltes i mengem castanyes la vigília de Tots Sants. Poble mediterrani que celebrem vigílies!

A casa sempre hem celebrat – de forma tranquil•la, abans amb els pares i d’un temps ençà amb la colla – la Castanyada. A Mataró des del dia 28, festa de l’ermita marinera de Sant Simó, fins a Tots Sants, vivim una sèrie de jornades dolces: del sabre de brioix i massapà de Sant Simó fins al festival de color dels panellets passant per la indescriptible textura de les castanyes, preferiblement crues, que quan són torrades t’embruten els dits, la xarona dolçor del moniato i tot plegat ben paladejat amb el suau balanceig del vi bo. Aquesta és la meva Castanyada. No ens cal res més, la nit és llarg i la conversa flueix. Moscatell, castanyes, panellets, moniato, tot tardorenc faci el dia que faci fora.

Enyorem els nostres morts però no anem al cementiri quan toca. No ho he vist mai fer als pares. Preferim recordar ben sovint els nostres difunts, que no pas anar a visitar els seus nínxols perquè ho diuen les floristes. En parlem, els recordem, els enyorem.

I posats a trobar a faltar per aquestes dates, no seria bo recuperar la tradició de representar pels entorns del Dia de Difunts el Tenorio? O potser som esclaus de prejudicis i fills de modes? Quin seria plaer tornar a sentir allò tan repetit, però tan fi de “No es verdad àngel de amor...”. Don Juan, Doña Inés, el Comendador.... Ho compensarem amb l’òpera de Mozart, però qui tornés a veure un Don Juan Tenorio!

Article publicat a El Matí Digital dins la meva secció "El Vermut".

31 d’octubre 2009

Te m'apareixes en somnis

Sempre he cregut en el poder evocatiu dels somnis. Sovint però, de nit se m’apareixen deformacions del dia passat, problemes que m’han acompanyat al llit, fets angoixosos. El pitjor i el millor de nosaltres se’ns apareix quan menys control tenim sobre la nostra consciència. O potser per això, mancats de consciència ens deixem anar.

Avui però te m’has aparegut en somnis. De primer te m’apareixies molt estranya, i després encara eres menys tu. Però de segur que ho eres. Ho sé, et reconeixia. Corries, corries amb molta lleugeresa, tot fent esport, i jo esmaperdut darrera teu, tan poc acostumat com estic a la gimnàstica. Cada vegada que perdia l’alé, tu em donaves motius d’esperança, cada vegada que havia de parar tu em reptaves a córrer més.

També m’animaven els altres, tot em feia creure que l’èxit era qüestió de saber combinar la velocitat, la rapidesa, l’absolut domini del temps amb la tenacitat, la confiança i el determini. Sempre he cregut en el poder simbòlic i premonitori dels somnis, i estic segur que quan pugui hauré de seguir aquests clars propòsits apresos corrent darrera teu, darrera del teu somriure absolutament burleta que em reptava a portar al límit les meves forces. Però ara no puc, és evident.
I fins i tot en el somni no sabré mai si t’atrapava, tot just quan mirava al meu darrera per sentir l’escalf dels meus amics, ha sonat el telèfon i m’he despertat. Ja no hi eres.

30 d’octubre 2009

El viatge en el temps (Article publicat a Valors)

La porta d’entrada a una altra època pot ser qualsevol excusa: un llibre comprat a un llibreter de vell on el seu propietari hi deixà un ex libris, unes fotografies familiars tretes a l’atzar del seu àlbum o qualsevol andròmina heretada dels avis... Tot es qüestió de capbussar-s’hi.

A partir d’aquí el viatge transcorrerà a partir de pel•lícules d’època i clàssics en blanc i negre, tot combinat amb novel•les històriques i poemes antics: Veurem passar davant nostre Marc Antoni i Cleòpatra amb els rostres de Richard Burton i Liz Taylor, les paraules de Shakespeare i els versos de Kavafis; veurem passar dames i cavallers, cants de trobadors i cròniques de reis conqueridors; veurem renàixer les arts i les ciències, Leonardo, Rafael i Miquel Àngel Buonarroti pintaran, crearan i somniaran; ens il•luminarà el segle de les llums, pensaran els francesos i els alemanys, i entre Mozart i Beethoven posaran totes les notes de la música fins a la Revolució; Finalment lliscarem pel XIX, entre les Annes Karenina i Ozores, l’òpera italiana i els invents. D’aquesta belle èpoque efímera i delicada, de seguida ens en despertarem, entre una guerra i l’altra.

Sense la màquina de Wells, sense el De Lorean de Retorn al futur, podrem anar amunt i avall en la història, amb el poder de la imaginació, amb l’arma de la evocació. Feu-me cas, proveu-ho! Qualsevol objecte, paraula, nota o record us servirà.

Però recordeu, després d’un llarg viatge, després de qualsevol aventura –i més si ens n’anem a visitar les antigues civilitzacions o l’època dels descobriments – cal tornar a casa. Centrar-nos en el nostre dia, en el nostre quefer, en la nostra època. Evocar, imaginar, somniar i fins i tot admirar és permès. Però sempre hem de tenir clar el nostre temps. Perquè viatjar en el temps sigui un plaer.

Publicat originalment al número de novembre de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

29 d’octubre 2009

Volen sang

Quan la majoria d’articulistes i tertulians posaven el crit al cel quan Fèlix Millet no era enviat a la presó, en un arrest de caire preventiu, sabem que en realitat el que volien era sang. Sang, és a dir manilles, humiliacions, tricornis i furgons policials. Estil Garzón.

Garzón, l’heroi mai prou ponderat del progressisme difús espanyol, ha realitzat un dels seus shows habituals. Com em deia avui un amic, només faltava que hagués vingut a Catalunya a dirigir l’operatiu com quan tancava Egunkaria. És probable que els detinguts surtin aviat al carrer,i acabi com totes les garzonades en res. Però de moment, ja hem enviat la Guàrdia Civil a detenir el qui convertí els Mossos d’Esquadra en la Policia de Catalunya. De moment ja han sortit altra vegada totes les mòmies que avui se senten joves tornant a focalitzar el seu odi en la persona de Jordi Pujol. De moment ja han sortit els veïns més esqueixats – que tan podrien ser de Majadahonda com de Santa Coloma – a dir que tots els polítics són un xoriços. De moment, esmorzarem, dinarem i soparem amb les imatges del furgó policial que traslladarà els detinguts a l’Audiència Nacional.

I tant qui siguin i el que hagin fet de bo Prenafeta o Alavedra en el seu passat polític, fins i tot tan és l’entitat de l’acusació d’avui, el que el públic desitja i els tertulians reclamen és fer passar a la persona per la vergonya, per l’escarni, per la humiliació. Som a Europa, sinó em temo que tornarien els actes de fe, els linxaments i les execucions públiques.

Facin tot el show que vulguin si els agrada, però d’això, sisplau, no en diguin justícia, perquè aquesta comença per la presumpció d'innocència.

Qui prodest?

Vaig rebre la notícia de les detencions amb alarma. Han estat detinguts en una mateixa operació un alcalde socialista de la Barcelona metropolitana i dos vells patriarques convergents, per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón. L'escenografia ha estat la mateixa que els nombrosos detinguts en el cas Gürtel entrada policial a les administracions, tricornis i càmeres buscant els detinguts emmanillats.


Sempre que hi han trames de corrupció política, periodistes i membres de partits es freguen les mans i rumien, a qui beneficiarà? Però en aquest cas, per carambola, surten exquitxats socialistes i convergents, amb un esquema dels dos costats de la Plaça Sant Jaume pretripartit. I no és gens clar qui cobrarà els rèdits del deprestigi que com a país ha caigut sobre nostre. Ara ja som com el Ejido, com Marbella. Cap superioritat moral, cap tipus de valor per a aportar a la col·lectivitat, cap referència, ens les hem deixat prendre sense protestar. Fa temps que juguem fort per l'ensorrament, i mentrestant continuo pensant, qui prodest? A qui beneficia tot això?

28 d’octubre 2009

Nostra Senyora de París


Esgotat mental, física i sentimentalment Víctor Hugo finalitza “Nostra Senyora de París” l’any 1831. D’aquesta tragèdia medieval a l’entorn de la Catedral de París se n’han fet moltes versions, entre elles una de protagonitzada per Anthony Queen i Gina Lollobrigida i una de dibuixos que fou la darrera pel•lícula de Disney que vaig veure.

En aquesta història sensual, tenebrosa, violenta, passional i humana, s’hi explica sobretot l’atracció que produeix en tres homes, en tres caràcters i vides totalment diferents, la bella gitana Esmeralda. A través d'ells Hugo explica de forma universal les tres úniques formes que un home pot estimar una dona.

L’un és Quasimodo, esguerrat, sord i geperut campaner de Notre Dame - un ésser absolutament llastimós - representa l’amor impossible de fer realitat, però per això no menys intents. És pura fantasia i confusió de compassió i tendresa.

El següent és el seductor Capità Febus de Châteaupers, només interessat en ella com un trofeu, com una guirnalda més per lluir, un capritx d’una nit. L’atracció en Febus és pel pur plaer sexual, encara que això faci trontollar la paraula donada i el compromís contret.

El tercer és el més interessant, i alhora més malèvol: l’ardiaca de Notre Dame Claude Frollo, que sent per Esmeralda el desig que produeix allò prohibit i mira d’usar el xantatge que permet el poder. En ell mai se sap si la seducció és pura cobdícia o Esmeralda li ha trastocat els vots.

Tots tres homes som nosaltres mateixos quan hem estat davant d’una dona: Hem estimat com Quasimodo, pacient i desesperadament sense cap fortuna; hem jugat com Febus, amb total frivolitat i no tenint en compte a ningú més que els nostres instints, i hem embogit com Frollo, sent capaços de perdre-ho tot per aconseguir-la. I mentrestant elles, com la bella Esmeralda protegida pels murs de Nostra Senyora de París, només anhelen la seguretat que permeti els somnis romàntics.

27 d’octubre 2009

Desencís

Ser jove comporta haver de passar per unes etapes – absolutament – necessàries de desil•lusió i caiguda de mites. Potser et fas gran, o potser comences a ser massa escèptic, quan ja no tornes a casa amb la brillantor als ulls després de conèixer algú que t’encisa amb les seves sorprenents paraules o amb la seva aparent bonhomia. Comences a conèixer la maduresa i la soledat quan aquest algú ja no ocupa els teus pensaments durant una setmana, i ja no esperes amb delit que et truqui o et permeti de reprendre la conversa que vàreu abandonar cap al tard.

Però encara em passa tantes vegades! Que aquell qui en qui veies un confident, un company o un referent, resulta ser un personatge secundari més del gran teatre del món! Que aquell qui sense conèixer veneraves, resulta ser força més fosc que no pas la llum que et cegava!

Massa vegades ha aparegut en la meva vida el desencís després de les coincidències evidents, dels secrets revelats. Massa vegades m’han pres el número, m’han dat gat per llebre, m’han venut duros a quatre pessetes i m’han fet participar en un ball de màscares. I sempre hi torno. Per moure’m amb el cor massa vegades he ensopegat amb el desencís... potser té un raó justament el meu més antic i estimat amic quan diu que per no passar per aquest dolorós tràngol has d’evitar fer-te’n cap d’il•lusió. Però ja ho dic, sóc un poc sentimental i no puc evitar deixar-me portar per l’encís, per la màgia.