20 de febrer 2009

Estèril

Com a fruït híbrid del creuament de somera i cavall o ase i euga, el mul o la mula és un animal estèril. Animal de càrrega, amb el perill d’ésser condemnat a la desaparició per la modernitat, la impossibilitat de perpetuar-se de forma natural li atorga un caràcter absolutament tràgic.

Tan tràgic com el paper d’Esquerra al Govern, i la impossibilitat de ser creïble quan n’amenaça la estabilitat per forçar un cop de timó. I no només pel fet que l’informe de la Secretaria d’Acció Política filtrat a la Vanguardia, i que advoca per una renegociació del pacte d’Entesa, jutgi com a únic culpable de la situació d’inacció nacional, d’impotència institucional i d’absoluta apatia en el lideratge del país, el govern de Madrid, sinó perquè en cap moment es fa ni un bri d’autocrítica, i peca d’una suficiència que fa feredat.

És evident que no poden culpar a ningú fora de l’enemic exterior, perquè si t’aturessin a pensar que els còmplices del govern amic – ara culpable – són els socis majoritaris del PSC, i de retruc ells mateixos, tot l’argumentari se n’aniria en orris. Els enemics exteriors són molt agraïts, és la seva virtut. I els redactors de tan sublim informe ni poden aturar-se a pensar-hi ni ho faran mai, perquè assumir la seva complicitat en la inacció, la impotència i l’apatia suposaria entonar un “mea culpa” del que, de cap manera en són conscients. Suposaria assumir que tota l’estratègia (o potser absoluta manca d’aquesta) defensada a capa i espasa, com autèntic dogma de fe, i origen i destí de tot el partit, és inútil, a més de falsa i buida. La més que freda indiferència, o cruel semenfotisme, amb que ha entomat el cop el principal partit del Govern d’Entesa, és la prova fefaent que una vegada més ens trobem amb un gest del tot inútil d’una direcció destarotada.

El sectarisme visceral, l’assumpció d’una unitat de destí en allò universal amb el Partit Socialista i l’absoluta certesa d’estar-ho fent tot bé són els pilars sobre els que reposa l’actual direcció d’Esquerra, que com les mules és tossuda en el seu diabòlic camí que segueix a ulls clucs sovint desorientada i sense brida, que carrega amb els pes de les seves errades sense ser-ne conscient, estant condemnada a la desaparició, i que per sobre de tot, d’ella no en pot néixer res, puix és absolutament estèril, en el gest i en la paraula.

2 comentaris:

  1. Bé Safont! Veig que tornes a estar a primera línia!! Així m'agrada!!!

    Demà quedem a la bat-cova a la mateixa bat-hora???

    Records que ja ens toca quedar aquest cap de setmana!!!

    PD: ja m'explicaràs aquest servei de guia que realitzes per la capital.....

    ResponElimina
  2. del blog al carrer, del carrer al blog
    http://www.sincita.com.ar
    puede que tome frases prestadas de tu blog

    ResponElimina