27 de març 2009

El nostre heroi Josep Pla d'Enric Vila, a Mataró

Dimarts, 31 de març, 19h Llibreria Robafaves C/ Nou 9, Mataró

El nostre heroi Josep Pla

Enric Vila




Editorial A Contravent

A la presentació, dirigida per Joan Safont, hi assistiràn Enric Vila (autor) i Quim Torra (editor).



Enric Vila és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme. Actualment dóna clases de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació a Blanquerna i escriu al diari AVUI. Enric Vila ha publicat títols com Què pensa Heribert Barrera (2001), Néstor Luján: el rostre o la màscara (2003), Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs (2006) i el llibre de records de Macià Alavedra, Entre la vida i la política (2007).

A mig camí del diari personal i la investigació històrica, Enric Vila ens planteja una altra manera de mirar-nos Josep Pla a través d'un recorregut fascinant per la literatura del nostre país seguint les petges a un dels millors escriptors de tots els temps. Després de més de dos anys d'investigació, Enric Vila aporta nous documents, testimonis, dades inèdites i una visió personal compromesa tant en la literatura com amb la política.

25 de març 2009

Soldados del amor


Felipe González manté avui dia encara, un gran crèdit en política internacional, sobretot per haver sabut situar-se al costat dels mandataris europeus més influents del seu moment polític, Kohl i Mitterrand. A més, cultivà les relacions iberoamericanes. 

Aznar es va deixar portar per un atlantisme a qualsevol preu, obcecat i histriònic. I va pagar-ho políticament. En diversos moments va voler donar lliçons a Europa. Però tenia el suport de Bush, i feu de l’atreviment virtut.

Per contra, Zapatero , i el seu govern, no ha tingut cap tipus d’interès en la política internacional. O més ben dit, no li ha interessat cap aspecte del complex tauler de joc de la diplomàcia que no tingués un exclusiu i immediat rèdit intern. Ja abans dels comicis que el dugueren a la Moncloa, va posar en pràctica tot un error protocol·lari amb un finalitat exclusivament populista, al no alçar-se en passar la bandera nord-americana en una desfilada militar. Després amb la retirada de les tropes d’Irak, bo i complint una promesa electoral i amb el suport electoral rebut, va provocar les ires de l’administració americana, que li ha fet el buit durant aquests darrers anys.

Aprofitant-ho políticament – i altra vegada en clau interna – s’ha presentat com el paladí de no se sap quin diàleg, fins a convertir-se en la trista figura europea – que no parla anglès, que no parla francès, que fica la pota en el fangós terreny d’Orient Mitjà, etc.. – i en l’únic que donava certa cova a populistes llatinoamericans. Però fins i tot aquests li han fallat! Tots recordem la cèlebre reunió Iberoamericana, del “Porque no te callas”. Després practicà un afrancesament, acostant-se a l’intrèpit i trepidant Sarkozy, volgué ser com Gordon Brown davant la crisi, i va veure la llum en l’elecció d’Obama. Fum que s’escola per la llar, fins a contaminar tota la cambra. Fum de llenya verda.

Però si en un cas concret s’ha plasmat la incompetència internacional, i l’absoluta subordinació de la diplomàcia a les lògiques partidistes internes, és en el reconeixement de la sobirania de Kosovo. Amb totes les prevencions i totes les tradicions del Dret Internacional Públic, avui en dia un Estat és entès com a tal si es reconegut per un nombre determinat d’altres estats. Ras i curt. Kosovo va ser reconegut pels Estats Units i la major part de la Unió Europea, amb la brillant excepció d’Espanya, que feu cas al cínic Vladimir Putin quan alertà que la independència del país balcànic donaria ales a catalans i bascos. L’argument de la por, i sobretot l’argument del més tronat nacionalisme espanyol.

I ara, amb la barreja d’aquest nacionalisme amb el pacifisme populista marca de la casa, una nova demostració de la poca traça del President i de la seva Ministra de Defensa, l’starlette Carme Chacón: retirada unil·lateral i sense preavís de totes les tropes que – dins d’una actuació de l’OTAN – feien tasques de vigilància i reconstrucció aquell territori de la península balcànica. Envoltada de mitjans de comunicació, sense ni haver-ho consensuat al Consell de Ministres, abans del ranxo de la soldadesca, i sobretot no tenint ni idea de com funcionen les operacions internacionals on participa, la ministra ho justificà amb el encertadíssim argument: “com volen que fem tasques de reconstrucció, en un estat que no reconeixem?”.

No cal dir que aquesta fugida cames ajudeu-me  – que tindria com a banda sonora ideal aquella mítica cançó de Marta Sánchez  i Olé, Olé, “Soldados del Amor”, interpretada per la cantant  madrilenya la fragata Numancia durant la Guerra del Golf – va fer enfurismar a l’Administració Obama, que ha mostrat la seva desconfiança en Zapatero. 

Un Zapatero que fa setmanes que somnia amb una foto amb el President dels Estats Units, altra vegada, és clar, per salvar la cara en política interna.

19 de març 2009

Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació


Les notícies d’avui fan vells els comentaris d’ahir. Però el que no fa vella és la mala traça del Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Davant de l’actuació dels Mossos d’Esquadra d’ahir a la tarda, l’Honorable Saura tenia dues opcions – només en tenia dues -: O defensar els seus homes, de qui n’encarna la més alta direcció política fins les darreres conseqüències, o bé, penedir-se de la seva actuació i per tant dimitir irrevocablement.

I una vegada més, l’Honorable Saura ha fet el paper de la més trista figura: No donar la cara en cap moment, i quan finalment s’atreveix a posar-se davant dels micròfons és per dir que si, però no, que li ha semblat que, però que s’iniciarà una investigació i vol comparèixer davant del Parlament.

El mateix Conseller que justificava la seva presència en una manifestació on es feia pública apologia de la violència, i afirmava que l’exhibició d’una pistola era una performance; el mateix Conseller que va frivolitzar la memòria de l’Holocaust; el mateix Conseller que ha permès que el prestigi dels Mossos d’Esquadra – i del mateix país – caigui pel pedregal. Una més.  

Actuacions estel·lars com aquesta, no fan més que confirmar que el President Montilla va aconseguir quadrar el cercle en la formació del seu gabinet: Desactivava Tura, es treia de sobre una conselleria que pot portar problemes i feia un regal enverinat als ecosocialistes – crescuts als comicis de l’1 de novembre de 2006. Chapeau! A més, d’aquesta manera aconseguia una posició centrista i centrada dins del govern, apartant-se la mala maror d’Interior i posant Saura i els seus davant de la contradicció entre els discursos i els fets.

No cal dir, que el Govern d’Entesa es mantindrà tant fort i inflexible com fins ara, que ningú esperi ni cops de puny sobre la taula ni renuncies per salvar l’honor. Tot ve d’un vot i d’un partit, i mentre ens mantinguem units, qui dia passa, any empeny.

I novament, més merda sobre el Cos de Mossos d’Esquadra, la policia de Catalunya. Dirigida de la manera més inepte, i deixada a la total intempèrie davant de qualsevol crítica a la seva professionalitat. Perquè, hom pot preguntar-se si l’exemple de policia moderna, democràtica, respectuosa amb els drets humans, deu ser la Guàrdia Civil – que “mai” ha torturat a cap detingut, ni ha fet “mai” els ulls grossos davant de narcotraficants o contrabandistes, posem per cas, - si fem cas de l’actitud acrítica i submisa en la cobertura mediàtica de les seves actuacions, en contrast amb l’afició desfermada en aquest país pel “pim-pam-pum” contra la policia catalana.


Per cert, no cal dir - per evident - que totes aquestes reflexions són per generar debat, expresades des de la més profunda llibertat i sempre signades. 

18 de març 2009

La farsa de la revolució


Som testimonis de l’agònic darrer acte de les protestes, dites estudiantils, contra el Pla Bolonya, amb la tancada a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, com a paradigma.  

Els protagonistes d’aquests moviments justifiquen les seves protestes en lluites que sovint no tenen res a veure amb l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), amb una verborrea plena de tòpics polsegosos i unes formes de barricada tronada.

 La Universitat no sap que fer, trista en veure’s desprestigiada i necessitada d’idees allunyades del tot de la politiqueria i el maniqueisme.

Els polítics al Govern amaguen el cap sota l’ala, ruboritzats en descobrir-se que del pòsit la seva antiga retòrica n’ha crescut aquesta minoria esperpèntica. I als de l’oposició, no se’ls ha sentit, deuen pensar que els estudiants no voten.

Els articulistes tot sovint, sense ni tant sols aturar-se a preguntar als seus fills universitaris com es respira als centres, i rememorant nostàlgics els seus anys heroics, fan equilibris desconcertants.

I la majoria dels estudiants, feliços ells!, que només es preocupen – com ja es queixava Josep Pla l’any 1919 al Quadern Gris – de l’aprovat, estant més aviat fastiguejats per una moguda que els impedeix complir el ritual de l’estudi, l’examen i la nota final. Potser els més llestos, perden oportunitats de complir amb el festeig, també ritual.

La farsa de la revolució, la versió que el filòsof Karl Marx (de qui d’alguna manera en diuen beure aquests “jóvenes bárbaros”) atribueix sempre a la repetició de la tragèdia. Necessitats d’una moguda semblant a la que protagonitzaren els estudiants parisencs al Maig del 1968 - que tot acabà amb els pares manifestant-se fervorosament a favor del General De Gaulle i ells de vacances – qualsevol excusa es bona per la bullanga, encara que sense cap Régis Debray o  Jean-Paul Sartre que inspirin el moviment ni cap combatiu Daniel Cohn-Bendit que doni el toc d’èpica a l’aixecament. 

Tot plegat, fruit del desconcert intel·lectual i ideològic d’unes absolutes i estrictes minories amb interessos més aviat espuris, i les excuses més absurdes per no desemmascarar un problema adolescent. Un parc temàtic revolucionari que esbargeixi aquests apologetes de l’alliberament de les Universitats, disposats a impedir tota reflexió per mor d’una idea d’unes consignes estripades, es fa d’allò més necessari.

02 de març 2009

La rialla de Pepe Rubianes

S’ha mort Pepe Rubianes, actor galaicocatalà, segons la seva conegudíssima autodefinició. I s’ha mort massa jove, com tràgicament i sovint ens tenen acostumats els genis.

Ha estat un actor de tots i contra tots, contra les modes efímeres, contra la pedanteria exportable, contra els discursos intercanviables, contra l’estètica acabada d’arribar. Molts només el recordaran per les paraulotes, tavernàries i sinceres, pels gestos malsonants, per – suposada – manca de decòrum. O, darrerament, per la seva opinió sobre la “unidad de España”.

Seriem molt cínics, si no hi afegim entre el seu ser, el saber teixir històries agredolces sobre la vida, i sobre la seva pròpia vida. El do de fabulador, de misteriós devorador de l’escenari, el gegant sense trampes. Però no només ha explicat històries - molt bones històries! – sinó que les ha viscut, i aquest vida, aquesta passió per una vida d’actor, de persona lliure, de creador sense brida, també hauria d’afegir-se al còmput total de la seva elegia

I finalment la seva rialla sincera i apassionada, no com un a mera bufonada ni com a acudit fàcil, sinó un espetec de riure que et transformava tot el cos, que et feia entrar totalment a la seva esfera. Quan veies riure a Rubianes, el món podia quedar quiet, l’última preocupació quedava llunyana, fins i tot l’acudit precedent era una història passada. Quan veies riure a Rubianes, la fortuna et donava la possibilita de fer-ho tu mateix.

Per mi era la imatge més màgica de Rubianes. Rubianes rient, amb una total sinceritat, amb la picardia infantil a flor de pell, un riure de felicitat (que com tothom sap sempre té el seu costat amarg), una rialla que era tot ell. La rialla que Pepe Rubianes ens deixa com a penyora, ara que tan el trobarem a faltar.


Pepe Rubianes Alegret
1947 - 2009