27 d’abril 2009

Francesc Cambó i el seu nét


Una de les notícies polítiques de les darreres setmana ha resultat ser el fitxatge d’Ignasi Guardans pel Ministeri espanyol de Cultura. El nét de Francesc Cambó i Batlle, dues vegades ministre amb Maura, esdevenint Director General de Cine.

En principi cap però s’hauria de posar al fet que un polític d’un partit formi part d’un govern de signe oposat. En un estat ideal de coses és l’exemple de transversalitat i pluripartidisme. Els exemples de Barack Obama mantenint al republicà Robert Gates com a Secretari de Defensa o els de Sarkozy nomenant Ministre al socialista Bernard Kouchner o demanant parer als, també membres del PSF, Jack Lang o Michel Rocard, en serien bons exemples. 

Ara bé, no sé si aquest ha estat l’esperit de l’entrada al govern, en un càrrec de tercer nivell, d’Ignasi Guardans. I més quan, tot just ser nomenat, el nou Director General del Instituto Cinematográfico y de las Artes Audiovisuales, es despatxa amb unes declaracions on alertava “d’un feixisme català” i parlava “d’un totalitarisme catalanista”, impròpies d’un polític que passa per seriós, moderat i curós amb les formes, impròpies de qui s’autodefineix com a catalanista militant en un partit nacionalista i, evidentment impròpies d’un alt dirigent del Ministeri de Cultura espanyol. En tot cas serien pròpies del sector més radical de la UPD de Rosa Díez, i dels representants de l’anticatalanisme més rampant. 

Però a més, aquestes paraules que provoquen una profunda tristor. Tristor perquè les pronuncia el nét d’un dels polítics clau del nacionalisme català, amb el que suposa tot plegat d’indigència intel·lectual i desconeixença de la seva pròpia família,  i tristor perquè sembla constatar el que alguns dels seus crítics ja anunciaven, l’intens ressentiment que fa de motor del seu actuar polític. Només dos motors mouen la humanitat: l’amor i l’odi, l’estimació i el ressentiment, i sobre aquest darrer sovint no s’hi construeix res de bo.

Potser que recuperem les Memòries de Francesc Cambó, recentment reeditades en edició de butxaca, i descobrim la complexitat del dirigent de la Lliga, que en entrar al govern espanyol ho feu als Ministeris d’Economia i Foment, que feu molts diners i en destinà molts a la cultura del país i al saber, i que visqué amb tota la intensitat, sent fins i tot capaç d’escriure unes memòries com aquestes, llegant un munt de pensaments i idees, frases d’entre les que sobresurt aquell “Monarquia? República? Catalunya!”.

Darwin no sé que deia de l’evolució en les famílies apassionades per la política, però en aquest cas la comparança entre l’avi i el nét, no sé si és odiosa, però segur que és impossible.

3 comentaris:

  1. Joan, a aquestes alçades el que va fer en Cambó o el que deixi de fer el seu net no té cap mena de rellevància política. La guerra de veritat, la guerra guerrejada s'està desenvolupant en un altre escenari. Potser defuges posicionar-te?

    Toni Delgado

    ResponElimina
  2. Hola Toni! La veritat és que tens tota la raó - la notícia que em va fer escriure aquest post ha envellit gràcies als terratrèmols en terra coneguda - i que hauria de dir-ne alguna cosa. Per a tu, i per a qui li interessi, estic en plena meditació. La meva absoluta insignificància política m'allibera d'estar en l'ull de l'huracà, però segurament acabarà ficant-m'hi (petita cullerada en el post anterior titulat "Les receptes d'en Pepet del Gel". Abans de tot plegat, ja estava en plena meditació, en plena reflexió sobre si les meves il·lusions en el moment de decidir de fer un xic de política, són actualment les mateixes. O si encara em resta alguna engruna d'aquestes. Em temo que les reflexions a les que pugui arribar, ja estan potser d'alguna manera preses, i la marxa de dos companys tan significatius com en Jaume Renyer i en Joan Carretero, només fan que estirar cap a un sentit. Sóc massa covard per ser polític i massa ingenu per a que no m'interessi la política. Ara, els camins van cap a móns distants de la política, si finalment vaig cap als quarters d'hivern.

    A banda de tots aquests jocs florals, i també per a tu Toni i per a tots els lectors: Estic bastant, prou, molt d'acord amb els articles d'en Renyer i en Carretero. Tot i que no tinc clara l'estratègia en aquest minut del partit.

    No m'agraden gens els partits que obliguen a obeir i que no volen que hi hagi reflexió, combat d'idees i de parers en el seu sí. Penso que els partits són instruments dels ideals, no ideals en ells mateixos. I no sento cap patriotisme especial per ells.

    Per tant, si algú ha d'actuar contra mi, m'honora i s'embruteix.

    M'agradaria saber, Toni, que et sembla, si això és un posicionament, o una vegada més fujo d'estudi (en sóc conscient, sovint ho faig i ho he fet). Gràcies, de veritat pel teu comentari,

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Ep Joan que ja t'entenc, només eren ganes de burjar-te :-))). De fet qui cregui que té les idees clares en aquests moments segur que navega. Suposo que ja l'has llegit, però em sembla molt interessant el mail obert que ha escrit avui en Partal a Vilaweb.

    una abraçada

    Toni

    ResponElimina