03 de maig 2009

Entre roses i espines (article a El Matí Digital)


Un Sant Jordi més, festa preciosa malgrat tot. Malgrat que comenci a fer força calor i això ens faci suar. Malgrat que els carrers es converteixin en culs-de-sac, i malgrat, sobretot, l’espessor dels mitjans de comunicació que s’entesten a repetir els tòpics de la festa i fer absurdes competicions d’autògraf en obra pròpia. Sí, malgrat tot Sant Jordi és una festa nostra, ben bonica, per un dia volem ser normals, i no només això sinó que volem ser especialment normals: brillants. 

Essent el cas que enguany estic obligatòriament de baixa, m’atreveixo a baixar a Barcelona a treure el nas. El primer que sorprèn és la gent. Gent de tota mena, gent fent cues, gent amb somriures als llavis, gent que no saps ben bé d’on surt. Moltes noietes, que no arriben a adolescents carregades de roses que precoços pretendents els han regalat, entre parelles que s’intercanvien els tradicionals regals, algunes amb la monotonia dels anys, d’altres amb l’encís i els nervis de la primera vegada.

Observo les cues dels autors coneguts, d’això que en diuen famosos. En una d’elles, el xicot d’una bonica cantant i presentadora del Bages, pretén que l’escriptor triomfador de la Diada, li signi un llibre d’un col·lega traspassat. No obstant la fama és efímera, i enguany l’escriptora rècord de l’any passat, catalana de Vic d’origen marroquí, convertida en símbol i heroïna, s’avorreix sense signar ni un llibre a una parada de Rambla Catalunya. Són majoria els escriptors, de veritat, que no firmen gairebé cap llibre. 

Pel que fa a mi, trio tres títols que són d’impossible dedicatòria pels seus autors, a no ser que per a tal tasca m’endinsi a l’avern: Viatge a la Catalunya Vella, de Josep Pla, volum 9è de les Obres Completes; la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, i l’epistolari Casals-Trueta que tan magníficament ha editat l’amic Quim Torra.

Acabo la Diada travessant dues vegades les Rambles, fins al Liceu (Srs. qui va ser d’ideòleg de situar l’astracanada habitual de la temporada en una jornada com aquesta?), de dalt a baix. Parades meritòries de grups ínfims espines de l’status quo editorial i polític, roses precioses volen embellir el que fou el passeig més màgic d’Europa, romanticisme embafador, i cap al tard, els de sempre: el sexe efímer de Nigèria i l’embriaguesa econòmica del Panjab. Fora bonic que s’intercanviessin roses i llibres, puix si no hi hagués amor, almenys podria haver-hi hagut companyia i pàtria.

Publicat a El Matí Digital

1 comentari:

  1. Un plaer llegir-te Joan; i malgrat la baixa celebro que estyiguis tan animat i bé. Si mai tens oportunitat, i la trobes, pots llegir la resposta que un capità republicà, filòsog i millor català que Eugenio d'Ors va fer a la "Ben Plantada": és "La ben nascuda" de Rodolf Llorenç i Jordana ( cap de les edicions que hi han és igual) Et recomano la del 1937 a Vilafranca i la del 1958 a Caracas. T'assegur que no tornaràs a llegir mai més ors i la Ben Plantada amb els mateixos ulls.

    ResponElimina