28 de juliol 2009

Glòria a les Santes (Article publicat a El Matí Digital)


Comença el dia en una ciutat que no ha dormit. De tots els punts cardinals es comencen a sentir els trons de les matinades que anuncien Festa Major. Ja fa dies que Mataró no dorm, que viu al carrer. Olors de festa i de pólvora. Ja han passat les Havaneres i per sentir de nou el Bequetero caldrà esperar a l’any vinent, però avui és el dia més assenyalat, avui és 27 de juliol, dia de les Santes.

Els Gegants han sortit de l’Ajuntament, on fa dies que dormen, i s’esperen altius com sempre. La curiosa Toneta i el jove Maneló, la dolça Geganta i el sever Robafaves, autèntic senyor de Mataró que guaita la ciutat, mentre als seus peus juguen els Nans. Les colles van col•locant les figures Riera amunt – l’Àliga, la Momerota i la Momeroteta, el Drac i el Dragalió – mentre els seus portants més joves que encara no han anat a dormir després del ball, comenten la jugada.

La gent que ha baixat seguint l’estela de les gralles i el coets, s’acosta cap a l’Ajuntament i la banda, amatent, acompanya amb música l’entrada a l’Ajuntament, i el poble comenta el modelet d’enguany del regidor o la cara de no haver dormit massa de la regidora. Puntualment, al pic de dos quarts de deu del matí s’inicia el seguici que amb la banda, l’Agrupació Musical del Maresme, les autoritats amb Guàrdies de Gala, Macers i Agutzils, l’Àliga, els Gegants i Nans, Momerotes, Dracs i Diablesses, i al capdavant les Trampes i l’Herald amb l’ensenya de la ciutat.

Mil sons s’ajunten en l’Anada a Ofici: el pasdoble “Pérez Barceló” que ataquen els metalls de la Banda al més pur estil d’Alacant, els flabiols que acompanyen els Gegants i els tabals de les Diablesses, mentre discorre el cercavila més bonic, més curt i més protocol•lari de les Santes.
El sol tot just s’entrelluca, l’Alcalde amb banda i bastó de comandament explica xerraire les tradicions del seguici als convidats d’enguany a assistir a la Missa de Glòria en honor de Santa Juliana i Santa Semproniana, el President del Parlament i la Consellera de Salut. Els regidors i algun diputat que també s’hi afegeix saluden als coneguts, envejant-los la roba d’estiu i l’absència de rigideses en aquest darrer resquici de les tradicions de l’Ancien Régime; la Momerota ja fa de les seves i els Gegants ballen i ballen tot enfilant el carrer Nou, els escassos metres que separen l’Ajuntament de Santa Maria.

I és allà, com cada matí de 27 de Juliol a Mataró, que el sol que feia el ronso fa el ple, i esclata en el casc majestuós d’en Robafaves, i els mataronins descobreixen que s’ha fet la llum i que la seva festa pot ser, ni que sigui per un dia, la més bonica de les que es fan i desfan.


21 de juliol 2009

I encabat que et llevis a Manhattan (Article publicat a El Matí Digital)


http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=413

Recuperant-me d’un imprevist de salut que m’obliga a estar-me a l’hospital, rebo el darrer llibre d’en Salvador Sostres. Me’l porta l’amic Enric Vila, i el mateix Salvador m’hi ha estampat unes paraules precioses, escrites just el mateix dia de l’exitosa presentació al Bar Velódromo.

La lectura, en un moment de parada obligatòria i de ganes de fugir de la realitat, és un petit i íntim regal. Em diverteix l’evasió de seguir de la mà de l’autor el recorregut que de Sidney a Miami, amb bis a Venècia, s’allarga amb una suavitat i una calma allunyades dels seus articles de cada dia, obligat sovint per les circumstàncies del país on ens ha tocat viure.

I és justament la “joie de vivre” d’escriptor acabat de casar, l’eina més útil a l’autor per aportar reflexions plenes de seny des de lluny estant sobre el país, sense jocs de mans, sense cap estirabot. No li calen artificis ni algunes definicions cèlebres i celebrades pels seus lectors. La vida i Catalunya, des d’Austràlia i sobretot des dels Estats Units d’Amèrica, la vol assenyada, desvetllada i lliure, i d'aquesta manera l'escriu.

Si el lector devot d’en Sostres n’espera el ritme habitual, a Viatge de noces no el trobarà. Si el lector vol un Sostres enfundat en armadura de guerra, tampoc el trobarà. “Viatge de noces” és una petita mostra del talent del Salvador Sostres escriptor que, tot i que indestriable del Salvador Sostres polemista diari, opta per mostrar el seu rostre més seré, més optimista, més tendre, més dens. Potser el seu rostre, més proper i més autèntic.

L’amor, la suavitat, l’exaltació i els capvespres s’apleguen en un convit a una lectura que requereix que t’hi deixis portar, que treguis qualsevol fre, i encabat que et llevis a Manhattan.

Publicat dins la meva secció El Vermut, al Matí.cat

20 de juliol 2009

El mar*

Vivim condicionats per ell, i ens té ben hipnotitzats. Tan proper, tant a tocar el tenim que sovint ni el recordem, però allunyant-nos d’ell no sabríem ni viure. Els efectes del sol l’embelleixen, els efectes de la lluna el tornen misteriós. Tant aviat ens hi sentim reflexats, com ens hi volem emmirallar, essent com és infinit, insondable, inabastable i misteriós. El seu poder és el vent, la seva bandera la brisa,el seu himne un rumor.

Ens atrevim a visitar-lo, sobretot quan el sol es fa més present i els dies són llargs. Hi caminem aprop, sense tocar-lo. I és quan respirem a fons, i tanquem els ulls, que recordem com n’és de present en els nostres poemes, en les nostres cançons, en els nostres somnis, i la nostra història hi cavalcà ferotge, tenyint-la de llegenda. Que seriem sense ell? Que som amb ell? Misteriós i voluble, no obeeix ni a llei ni a dictats. Ni homes ni Déus.

Però és quan la calor ens ofega sense treva, quan fins el pensament se’ns ennuvola, quan més necessitats estem de refresc i de lleugeresa, quan ens hi llancem a la conquesta, sense aturar-nos a pensar en temperatures baixes o en del tot improbables, ofecs. I sentim que som els amos del seu cos sense final, que som els senyors de la seva ingravidesa, potser que som els capitans del seu blau transparent.

I com els mil mariners que l’han volgut comprendre, i els cent capitans que l’han volgut dominar, ens extasia el seu anar i venir, la seva dansa eterna contra la vora, el seu a voltes violent temporal o la suau ona que ens saluda. Seriem ben diferents si no el coneguéssim, el nostre amic, el nostre pare, el vell bruixot que ens té l’ànima robada i l’esperit pres a aquests mediterranis sense remei, que enamorats com estem, no podem dir altra cosa, que sigui quin sigui el dia, i sense importar-nos gens l’hora, acostar-nos al mar, és un plaer.

*Article publicat originalment al número de juliol de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".