20 de juliol 2009

El mar*

Vivim condicionats per ell, i ens té ben hipnotitzats. Tan proper, tant a tocar el tenim que sovint ni el recordem, però allunyant-nos d’ell no sabríem ni viure. Els efectes del sol l’embelleixen, els efectes de la lluna el tornen misteriós. Tant aviat ens hi sentim reflexats, com ens hi volem emmirallar, essent com és infinit, insondable, inabastable i misteriós. El seu poder és el vent, la seva bandera la brisa,el seu himne un rumor.

Ens atrevim a visitar-lo, sobretot quan el sol es fa més present i els dies són llargs. Hi caminem aprop, sense tocar-lo. I és quan respirem a fons, i tanquem els ulls, que recordem com n’és de present en els nostres poemes, en les nostres cançons, en els nostres somnis, i la nostra història hi cavalcà ferotge, tenyint-la de llegenda. Que seriem sense ell? Que som amb ell? Misteriós i voluble, no obeeix ni a llei ni a dictats. Ni homes ni Déus.

Però és quan la calor ens ofega sense treva, quan fins el pensament se’ns ennuvola, quan més necessitats estem de refresc i de lleugeresa, quan ens hi llancem a la conquesta, sense aturar-nos a pensar en temperatures baixes o en del tot improbables, ofecs. I sentim que som els amos del seu cos sense final, que som els senyors de la seva ingravidesa, potser que som els capitans del seu blau transparent.

I com els mil mariners que l’han volgut comprendre, i els cent capitans que l’han volgut dominar, ens extasia el seu anar i venir, la seva dansa eterna contra la vora, el seu a voltes violent temporal o la suau ona que ens saluda. Seriem ben diferents si no el coneguéssim, el nostre amic, el nostre pare, el vell bruixot que ens té l’ànima robada i l’esperit pres a aquests mediterranis sense remei, que enamorats com estem, no podem dir altra cosa, que sigui quin sigui el dia, i sense importar-nos gens l’hora, acostar-nos al mar, és un plaer.

*Article publicat originalment al número de juliol de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

2 comentaris:

  1. No defineixo el mar com ho fas tu, tampoc empro les paraules que has escrit per esmentar-lo. Jo estimo el mar,sí, però d'una altra manera i sense els enlluernaments de l'enamorament.

    I quan escrius "..no obeeix ni a llei ni a dictats. Ni homes ni Déus.", no vull estar-me de dir que sóc del parer que el mar no m'és una creació que compleixi res, perquè en tot moment m'és una creació de llenguatge misteriós.

    També vull dir que els déus (ells sempre són en minúscula, segons el meu pobre entendre) no exigeixen pas la nostra obediència; això ho fa el Déu de Jesucrist que, segons les escriptures, diu que nosaltres els humans no som Déu, PERÒ som homes i dones (i aquest però em sembla formidable i alhora escandalòs, per agoserat).

    Tanmateix, vull dir que, obeir no és un mot que em defineixi passivitat, sobretot si paro l'orella del cor. Ni tampoc em defineix cap compliment, ni submisió possible. I, diria, també, que cap domesticació!

    Així doncs, complir, tant en la meva ment com en el meu cor, no m'és pas un sinònim d'obeir (digui el què digui el museu on les paraules resten tancades i esperant ser descobertes).

    I si hagués mai de definir el mar o la mar amb paraules, crec que no podria tot i que auditivament, i visulament, sempre m'arriba el seu llenguatge que defineixo secret, però que no puc oblidar perquè fou el primer que vaig fer meu i ennuagada...

    Em plau llegir-te!

    Onze de setembre. (Onzembre)

    ResponElimina