31 d’agost 2009

Postals aragoneses (i V): Al tornar de Terol (Publicat a El Matí Digital)


http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=531

Ja sóc a casa, i Terol em queda ja molt lluny. No hi hauria motiu per escriure cap més missiva, però escric aquest epíleg per resumir, en una sola postal, una de les darreres sensacions, que en forma de petits fragments de vida, m’ha ofert el viatge.

Aquests dies he tingut temps de llegir. La literatura, amb un bon paisatge i la calma que aquest aporta, deixa de banda tot el seu regust de passatemps per a ser el propi destí del temps. I una de les lectures que m’ha acompanyat durant aquests quinze dies de vida aragonesa, ha estat “Al nord de Boston” del gran poeta nordamericà Robert Frost.

Frost, que va fer de mestre i de pagès sempre fortament lligat al camp, va recollir les històries belles, crues, intenses dels pagesos de Nova Anglaterra, utilitzant sempre la llengua senzilla i directa dels seus personatges, amb un gran lirisme.

Conflictes entre joves i vells, la batalla entre l’ancestralitat de l’arada i la modernitat del tractor, la distància que produeix en una parella la mort d’un fill, la devoció per la terra a pesar dels intents de fugida o la necessitat de refer-se davant les envestides dels elements, són algunes de les escenes que evoquen els anys vint, en un país encara fortament agrícola. Però de les històries de “Al Nord de Boston” en sorgeix un fil secret que les uneix amb les històries – a voltes dramàtiques i a voltes belles – que es vivien a aquell Aragó treballador, atàvic, on per no passar ni passà la guerra.

Per això m’ha impressionat el recull de poesies de Robert Frost. Per això ha estat com una evocació que m’ha obert els ulls. “Al Nord de Boston” m’ha tornat a explicar la història de la meva família, el caràcter que m’asserena o m’interroga i la brisa que em torna records tristos, però a voltes també preciosos.

I ara, a casa, potser caldrà tornar a escriure, sense aturar-nos.


Publicat originalment a El Matí Digital, dins la meva secció el Vermut.

28 d’agost 2009

Tornar (Article publicat a la revista Valors)

La mesura del temps sol semblar-nos curta quan estem gaudint, i excessivament llarga quan ens embarga l’avorriment. D’aquesta manera, a l’estiu, en plenes vacances, els dies i les seves nits ens solen semblar massa breus, tot i que els omplim i allarguem amb un munt de moments que sentim com a plaents. I potser, per això no som conscients de que cada dia té la mateixa durada, el fener i l’ociós.

Ningú vol deixar enrere els paisatges d’estiu, els llocs de repòs o de descoberta, per tornar als espais coneguts: a casa, al despatx, a l’escola, etc.. Petites crisis com ruixats d’estiu semblen entrar a les llars dels qui l’endemà han de tornar a treballar o a estudi. El vent del temps se les endurà, però entretant els mals humors per la represa faran acte de presència.

Però, tornar als hàbits de sempre, als quefers de cada dia, a les cares conegudes i a una ciutat amb tots els establiments oberts, no ha de ser motiu de traumes ni de daltabaixos. Ans al contrari, beneït plaer de tornar! De saber que, a pesar de la distància, i dels dies passats, hi ha un destí, i una llar i hi ha una vida, hi ha algú que celebra que hagis tornat i que hi siguis de nou, per formar part del seu petit món, i hi ha una rutina per seguir que et fa saber-te viu!

Sovint els viatges se’ns fan llargs, les distàncies feixugues, però en fer els darrers quilòmetres en cotxe o les darreres estacions del ferrocarril, tot just en albirar els primers paisatges familiars, tot el cansament s’alleugereix i el cor ens fa un salt, com reconeixent la imminència de l’arribada.

I així, quan ja hem arribat, quan ja hem descarregat els embalums i les maletes, i som a dins del nostre llit després de dormir en diferents llits estranys, abans d’adormir-nos podem pensar que sí, que segurament els dies d’estiu, els dies de vacances han estat meravellosos, però que – fins i tot – tornar és un plaer. Un autèntic plaer.

Publicat originalment al número corresponent al mes de setembre de la revista Valors.

24 d’agost 2009

Postals aragoneses (IV): Missa baturra (Article publicat a El Matí Digital)


Les campanes de l’església de Torrijo del Campo – encimellades a la torra més alta de la comarca, de quatre cossos i feta en totxo, amb la decoració pròpia de la influencia mudèjar – toquen a festa major. Avui és el "Domingo del Señor", l’antiga dedicació a l’exaltació de l’Eucaristia, que per ser la festa del patró del poble - Sant Pere -, en època de feina, servia d’esbarjo i celebració del final de l’estiu. La tradició la situava el tercer diumenge de setembre, però amb l’adveniment de les vacances i el retorn dels vilatans repartits pel món s’avançà un més, fent-la gairebé seguida a l’Assumpció de la Mare de Déu, devoció també molt arrelada al poble.

Les famílies surten de casa cap a l’església, i des dels diferents carrerons ja acudeixen “baturros” amb les seves ofrenes. Nens i nenes, joves i grans. Ells amb armilla, calces i mitgetes, espardenyes de betes i el “cachirulo”, el tradicional mocador aragonès, al cap; elles amb llargues faldilles i mantons cobrint les seves espatlles. Alguns d’ells a més, preparen la veu o els instruments, per participar a la “Missa Baturra”.

Les autoritats també tenen del seu paper institucional i s’uneixen a la processó que condueix l’Altíssim per tot el poble, amb el capellà portant la Custodia sota un vell pali, amb un munt de canalla i vells darrera la comitiva que encapçalen les banderes processional com sempre que toca festa grossa.

L’església construïda a principis del segle XVIII, és de planta quadrada i té tres naus que se sostenen per altes columnes que delimiten la nau central, decorades amb motius florals que acusen el pas del temps. A ambdós costats antics i ornats altars s’arramben als murs, alguns d’ells pagats per les antigues fortunes de la contrada o per ennoblits comerciants amb records pel seus orígens. A l’altar major, absolutament daurat com manen els cànons del barroc de la zona, Sant Pere, entre apòstols i evangelistes, beneeix als presents que omplen de gom a gom tots els racons de la parròquia.

Als bancs, que es reparteixen per la nau central i el creuer, els més grans esperen l’inici de la celebració, mentre a la porta s’hi afegeixen els curiosos i els descreguts que, tot i així, no es volen perdre l’ofici solemne. A dalt al cor, al costat de l’orgue barroc acabat de restaurar, la Rondalla afina instruments, mentre els dos cantaires, fills de Torrijo, preparen les seves veus per la litúrgia, que avui prendrà un estil totalment aragonès.

Tot està preparat, el mossèn dóna la benvinguda, les cordes de les bandúrries i les guitarres es tensen, els cantadors s’aboquen a la barana del cor. Ja pot començar l’Ofici.

Article publicat originalment a El Matí Digital, dins de la meva secció El Vermut.

21 d’agost 2009

Postals aragoneses (III): Cremats pel sol (Article publicat a el Matí Digital)

Cau una calor sufocant, calenta, i del Moncayo no arriba ni un bri de vent. Però quan el sol comença a apaivagar la seva intensitat es bo de fer un volt. Potser amb la bicicleta, que per aquestes contrades si que és un vehicle precís, necessari, per voltar, però sobretot per anar – amb l’aixada lligada al travesser i una caixa de fruita darrera el seient – a donar una ullada a l’hort.

Recorrent una mica el poble, sense presses, sense pedalar gens ni mica i impulsats per la inèrcia sortim per un camí serpentejant i polsegós, però que els sembrats de banda i banda fan d’un agradable que fins i tot estremeix. De primer alguns horts, ben regats per les sèquies alimentades pels pous que la perícia va fer anar descobrint i fitats per les parets de pedra i de tàpia, i seguidament en obrir-nos cap al camp, algun pagès que llaura amb el seu tractor el tros que, una vegada ha fet créixer el blat i la civada, espera ser sembrat de nou a l’octubre per ser segat al seu torn amb l’arribada de l’estiu. El verd intens del blat de moro que ja mostra orgullós la panotxa esclatant i el groc dels girasols que escardalencs cerquen els darrers rajos del dia, acompanya al passejant que no cerca ni velocitat ni temps.

La frescor es fa patent de seguida quan arribem a l’antic molí de Caminreal, avui abandonat i sol encara que l’aigua seria capaç de moure les moles, mentre a la dreta del sender un ben ombrejat rentador també saluda el salt de l’aigua. Al fons, l’ermita de la Virgen de las Cuevas, petita, de planta ferma, i amb aquest punt de decoració geomètrica i verdosa que llegaren per sempre més els àrabs de terra cristiana. Però no arribem al peu de la Mare de Déu, sinó que per un camí d’arbreda arribem a Caminreal, un poble amb quatre cases més que Torrijo, on, tan sols arribar-hi, ens creuem amb un pastor amb ramat d'una vintena d'ovelles ben esquilades.

Un cop feta la volta al poble veí, decidim tornar cap casa, per dreceres entre els camps, amb el cel esclatant d’un entre roig i violeta intents darrera de la torra del campanar, i pensant, amb aquest paisatge d’un romanticisme que ens embriaga els sentits, quants foren els que, com el manxec Juan Pedro de “La Rosa del Azafrán” sortiren al camp portant a la bossa el seu amor amb l’esperança posada en que l’espiga i la valuosa rosa del safrà que creixia per aquestes terres seria la millor recompensa a la suor i la pell cremada pel sol.

17 d’agost 2009

Postals aragoneses (II): Beatus Ille (Article publicat a El Matí Digital)

La casa es troba al que tothom coneix com la Rambla, tot i que el seu nom oficial fa referència a un frare il·lustre, fill d’aquestes terres. El carrer és llargarut i tranquil, just hi passen de tant en tant els atrafegats o un passejant despistat i sense rumb. El forn, proper, omple el carrer de remor de treball i aroma de pastes, i de tant en tant, el grunyir d’una truja o el pas d’un tractor recorda al visitant que encara avui Torrijo és un poble agrícola, feiner, de secà.

Just davant de casa, s’obre un carreró cap a unes eres, on s’aixeca la casa on van néixer el meu avi, on van viure els meus besavis i després visqueren els tios, pares de l’actual propietari, també oncle meu. El destí de les meves sortides en bicicleta, els petons de la meva tia, les corredisses darrera dels xais i les ovelles... records que avui, tan a prop d’aquesta casa se’m fan ben presents.

La façana orientada a llevant està adornada de rosers i geranis i té una replaceta on al capvespre ve de gust d’estar-s’hi a la fresca. Els sostres de la casa són baixos, ribetejats de bigues, i només entrar et miren les fotografies dels avantpassats. Un quarto a l’esquerra de l’entradeta, és lloc de descans i lectura, a continuació la cuina i tancant el passadís el menjador. Una porta s’obre al corral, ple d’andròmines de temps passats, i una escala, a mà dreta abans d’arribar al menjador puja cap a les habitacions i a les golfes. Un aroma de llar antiga es desprèn d’aquesta casa, qui sap si dels llits antics o dels estris del camp, dels jous dels muls que ja no surten al camp o de la bodega on encara – tot i estar tancada – s’hi pot fer rebost.

Una acàcia en mig del corral, assolellada cada tarda, la roba estesa i una tórtora que vigila des del seu niu en una biga, fan companyia a les feines d’endreça del pati on encara hi ha quadra i cort, just al costat de vells conillars i el galliner avui ple de plantes. Rasclet, pala i forca van deixant-lo tot net de palla i drap, mentre vas pensant que qui sap si aquestes petites tasques, aquesta petita casa en un poble de camp, de ribera, de plana, si aquest empunyar la pala o la forca, no són més que reminiscències horacianes, que et fan feliç.


Publicat originalment a El Matí Digital, dins la meva secció El Vermut.

14 d’agost 2009

Postals aragoneses: Paisatge d'entrada (Article publicat a El Matí Digital)


El paisatge canvia tot just entrar a l’Aragó. La muntanya es torna pelada, només clapejada per petits matolls, d’un verd intens. Els campanars escrostonats es veuen polsegosos, i de tant en tant alguna runa s’alça en una terra dura i vermellosa.

He fet moltes vegades aquest camí. Amb cotxe generalment. Però també amb tren, arribant primer a Saragossa, i allà enllaçant amb la línia de Terol, un viatge capriciós i plàcid, de locomotora de gasoil i baixadors abandonats.

Les millores viàries acurten el viatge, i eviten, per una banda travessar la capital aragonesa i passar a tocar del Pilar, i per altra fer el camí per carretera nacional per entre viles i colls. Ara, la uniformitat de la via només es trenca amb petits poblets llunyans, amb els camps de vinyes de Carinyena, i amb els famosos anuncis de conyac, taurins.

I és quan surts de l’autovia, ja dins de la comarca, que comences a apreciar que la muntanya s’allunya i el camp s’allisa. La frisança per arribar s’agita, i de cop, s’albira la torre del campanar que esvelta domina el poble guaitant tot el que la seva gent diu, pensa i fa. L’arribada al poble es fa per un llarg camí frondós, de pollancres gairebé bicentenaris, que van veure com els seus fills marxaven i ara són testimonis de les visites esporàdiques dels seus néts.

Les primeres cares que vagament poden resultar familiars – en estricta aplicació del terme – observen el cotxe estrany que tímid s’endinsa camí amunt. Homes madurs amb una bicicleta ranquejant, que sota la gorra tafanegen el visitant camí de l’hort es barregen amb grupets de plàcides àvies que s’acompanyen unes a les altres en la seva soledat.

El riu, l’entranyable Jiloca que dóna nom a la comarca, serpenteja de natural trist, avui esverat per les pluges recents, que han provocat inundacions d’horts i sobreeixides dels seus marges naturals, i el pont que el travessa assenyala definitivament l’entrada de Torrijo del Campo, on van néixer i créixer els avis, mentre només a la ment del qui arriba, sona vibrant, intensa, com mai, “Mi aldea” de la Sarsuela “Los Gavilanes”.

Article publicat a el Matí Digital, dins de la secció El Vermut.

05 d’agost 2009

La potent veu del poeta (Article publicat a El Matí Digital)

Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica, etc… Aixís parlen els nostres periòdics l’endemà d’unes bèsties eleccions i per molt que exagerin no es comprendrà mai la magnitud de la bullanga que acabem de passar”.


D’aquesta manera s’adreçava Josep Pijoan al poeta Joan Maragall, que estiuejant a Caldetes no havia viscut els arravatats dies de juliol de 1909 a Barcelona. I com explica Josep Benet a “Maragall davant la Setmana Tràgica”, és justament la intenció de comprendre “l’estat estrambòtic” en que es veié la ciutat, i sobretot, d’extreure’n una profunda i conscient reflexió i ensenyança moral pel país, el que guià la reacció del poeta després dels fets de la Setmana Tràgica.

Des de l’estiueig, Maragall de seguida en comença a tenir notícies pels seus amics. I si en un primer moment dubta, a la seva tornada a Barcelona, impressionat, decideix parlar i li adreça a la ciutat, el primer dels seus famosos articles: “Ah, Barcelona!”. La Gran Encisera, - que “empaita la monja i li crema el convent, i després el refàs més potent”- , havia perdut el seny, i com tal horroritzava el poeta, però no és limita a compadir-se o a condemnar-la, sinó que posa sobre la taula les preguntes claus sobre aquells dies, i les hi fa a la seva classe i al seu país.

Com brillantment descriu Josep Benet, Maragall no resta mut davant d’una ciutat que, si bé havia seguit desmenjada la crema des dels balcons, l’endemà va horroritzar-se i es posà a clamar venjança; davant d’una ciutat de polítics que jugaven a les conspiracions per després amagar-se en els moments difícils; davant d’una ciutat que havia perdut l’amor i el perd. I, en ple procés de repressió, davant la imminent execució de Ferrer i Guàrdia, Maragall escriu el més cèlebre dels tres articles: “La ciutat del perdó”, sol·licitant a la gent de Barcelona que s’uneixi en una regeneració cívica i moral, que comenci per l’undult – però sobretot pel perdó - als condemnats.

Els avatars polítics, socials i periodístics, l’ambient d’una ciutat que avergonyida s’havia girat cap a la reacció sense meditar i finalment la cruesa de restar inèdit que patí l’article, van afectar profundament Joan Maragall.

A partir d’aquest moment l’escriptor entra en un estat de pessimisme individualista gairebé anarquitzant, en el sentit nacional, polític, literari, àdhuc religiós. D’aquest estat de l’ànima de Maragall, en sortirà el tercer i últim article amb la Setmana Tràgica com a rerefons, “L’Església Cremada”, on en una preciosa evocació de la missa en una capella que ha patit les flames de la torba incendiària, afirma valent que “destruint l’església, heu restaurat l’Església, perqué aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors...”.

Benet en aquesta obra es pregunta si no seria motiu d’estudi la reacció dels intel·lectuals catalans de l’època davant la Setmana Tràgica. Sobre Maragall, Josep Benet en fa un retrat intents i precís, amarat de sentiment però rigorós, amb una projecció cap a l’època en que fou escrit i amb una encara vigent reflexió sobre el paper de l’escriptor en el seu entorn i en seu país, que ha esdevingut un clàssic.

I no ha d’estranyar al curiós lector que buida l’oferta bibliogràfica de novetats solvents, s’hagi reeditat “Maragall davant la Setmana Tràgica”, primera obra publicada de l’autor l’any 1964, doncs no és tracta només d’un estudi valuós sobre el més important poeta i intel·lectual del moment, sinó d’una brillant aproximació a aquest a aquests dies de juliol, fenomen caòtic i passional, trist i violent, alhora que tan profundament barceloní i català, que cent anys després, manté ben vius els misteris i les contradiccions.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=455

Publicat dins la meva secció El Vermut, al Matí.cat